La importància de les manifestacions en defensa de les pensions

Fins ara als àmbits progressistes hi havia un ampli consens a l’hora d’analitzar els orígens de la crisi, la sostenibilitat dels desequilibris macroeconòmics que aquesta situació provocava i, fins i tot, els grans trets de com sortir-ne. Ha hagut diferències amb el com transitar per aquests anys d’incerteses econòmiques, de problemes per a les famílies i de crac del mercat de treball, però la ciutadania progressista més o manco hem anat capejant el temporal. Ara es divisa el perill d’un viratge a estribord que pot fer trontollar la nau de la governança econòmica, provocar una conflictivitat social gens ni mica desitjable i, de retruc, desmobilitzar les persones situades socialment més o manco a l’esquerra.
S’ha dit i s’ha escrit fins a l’avorriment que l’origen de la crisi és la fallida del sistema financer global i que a Espanya s’ha agreujat per l’esclafit de la bimbolla immobiliària i per l’absència d’alternativa sòlida per substituir el sector immobiliari a l’hora de créixer econòmicament. És una qüestió de manual que les conseqüències de la fallida d’un model econòmic amb baixa productivitat i minsos inputs de coneixement i innovació són que ara tinguem serioses dificultats econòmiques i d’ocupació. És evident que el dèficit de productivitat ens ha provocat que no puguem compensar la baixada de demanda interna amb la demanda externa, ja que els preus no ens ho permeten. Tant o més evident és que el fet de no haver invertit en recerca quan les vaques pasturaven ben grasses ens ha convertit en orfes d’una base productiva alternativa a allò que ha fet figa. En el cas de les Balears, cal afegir-hi que el turisme –un producte de consum que s’ha convertir en bàsic per a un gran nombre d’europeus i europees- pateix els efectes de la crisi quant al consum de la gent.
També s’ha insistit molt que els desequilibris macroeconòmics espanyols eren econòmicament sostenibles. En qualsevol cas, s’ha de dir que el dèficit públic és el resultat d’una política fiscal equivocada, injusta, permissiva amb el frau i, per tant, insuficient per fer front a la situació en termes d’equitat. Però també és fruit, per una banda, dels estímuls fiscals i directes a l’activitat econòmica que, encara que uns siguin més correctes que els altres, és claríssim que sense ells la situació seria molt més calamitosa. Per una altra banda, el dèficit és conseqüència del correcte funcionament dels anomenats estabilitzadors automàtics, singularment les despeses en prestacions per desocupació. En aquest sentit, val a dir que per primera vegada des de l’esdeveniment de la democràcia, el pressupost d’aquestes prestacions s’ha adaptat a les necessitats i no a la inversa, com feien els presidents González o Aznar, els quals, decretàs rere decretàs, ajustaven la norma al pressupost.
Les grans idees sobre com sortir-ne, de la crisi, pareixien consolidades: Diàleg Social per reformar les estructures institucionals del mercat laboral; cap retrocés en drets socials; canvis en el mix de creixement; més i millor productivitat amb un capital humà qualificat i amb garanties de cohesió social. En definitiva, el que també s’ha repetit fins a la sacietat, ad nauseam, és que hem de sortir-ne amb més fortalesa. Fins ara donava per fet que, en xerrar de major fortalesa, quasi tothom posava l’èmfasi en les condicions de sortida dels més dèbils. A la vista del Pla d’ajust que retalla la despesa pública en més de 50.000 milions d’euros i de la proposta sobre pensions remesa pel Govern del Sr. Zapatero al “Pacte de Toledo”, començ a pensar que això de les fortaleses són xerrameques que el que no diuen és que es tracta de fer més forts als poderosos de sempre.
Per això, les manifestacions dels propers dies convocades pertot arreu tenen tanta importància i tant d’interès Paga la pena, idò, que les ciutadanes i els ciutadans de les Balears ens manifestem a Palma (26 de febrer), a Eivissa (5 de març) i a Maó (2 de març) per rebutjar el retard de l’edat legal mínima de jubilació i per reforçar les propostes de CCOO i d’UGT a la mesa de negociació del futur immediat i del futur de les pensions públiques de la Seguretat Social. Unes propostes sindicals defensades amb la fermesa que ens dóna saber que la raó és de la nostra part quan plantegem que les solucions del futur de la Seguretat Social les hem de cercar en l’increment dels ingressos i no en el retall de les despeses, en la potenciació de la jubilació flexible amb incentius de debò per a la permanència voluntària en el mercat de treball més enllà dels 65 anys o que la clau de tot plegat rau en la millora del model de producció: que garanteixi un treball de més qualitat i amb salaris suficients que avalin la sostenibilitat del sistema públic de pensions a llarg termini.
Més enllà d’aquest motiu concret de les mobilitzacions, és necessari que la ciutadania progressista surti al carrer per fer palès que el viratge a estribord és, a més d’imprudent i d’inconvenient, innecessari. Som molts més els que seguim navegant escorats a babord. Ho hem de demostrar!

"UP IN THE AIR" I LA REFORMA LABORAL

“Up in the air” és la darrera pel·lícula protagonitzada per en George Clooney, que interpreta el personatge d’un executiu dels Estats Units d’Amèrica que treballa a una companyia de serveis a les empreses. Els serveis que proporciona són de comunicació i gestió dels acomiadaments de les empreses que contracten els seus serveis pertot arreu els EUA. Amb aquest rerefons el guió tracta altres aspectes importants: la competitivitat per arribar a acumular moltes hores de vol, la soledat de l’executiu súper competitiu, la hipocresia social de determinades classes mitjanes-altes, la brutal competència entre els treballadors de la mateixa empresa, els efectes de la introducció de les noves tecnologies... No obstant això, crec que aquests temes són col·laterals i el que m’ha interessat és el postmodernisme sàdic de qui acomiada “professionalment”, representat pels personatges del protagonista i la protagonista.

La pel·lícula em va deprimir. Tal vegada no era un bon capvespre per arnar-la a veure. Segur que afectà la meva percepció de la pel·lícula la coincidència amb el començament de la lectura d’un llibre breu, però cabdal, per la gent interessada en els mercats de treball, el dret laboral o, senzillament, en la justícia social. Em referesc a l’extraordinari text d’Antonio Baylos i Joaquin Pérez Rey, titulat “El despido o la violencia del poder privado”, de l’editorial Trota.

El llibre és prologat pel mestre Umberto Romagnoli amb un text que, en la meva opinió, és una obra mestra. Permeteu-me la reproducció de tres frases com a tasts d’aquestes pàgines d’imprescindible lectura.

“... el quantum y el quomodo de la rescindibilidad del contrato del trabajo han sido siempre entendidos por los directamente interesados como los componentes de un sismógrafo que mide el ámbito de sus respectivas esferas de autonomía. Es decir, son considerados indicadores, alternativamente, del valor progresivo del derecho del trabajo o del estado de salud de la economía libre de mercado…”

“...cualquier limitación de la facultad de despedir ha sido interpretada como una confiscación de la libertad de empresa o, por el contrario, como el alcance del estadio de civilización de las reglas del trabajo.”

“... el proyecto de flexsecurity elaborado en la Unión Europea tiene las propiedades de un anestésico suministrado para obedecer a los dictámenes de una ética opaca”.

La insistència dels poderosos per situar al centre del debat de les modificacions de les regles del mercat de treball, el cost i la regulació de l’acomiadament, em fan pensar que seran mesos de debat dur i de forta confrontació. No estic segur que el document que el Govern d’Espanya ha presentat per iniciar les negociacions de Diàleg Social en matèria d’ocupació sigui el més adequat. A mi em sembla que és un text perillosament ambigu. Tant és així que hi ha una lectura que pot interpretar-lo com una proposta a un acomiadament un poquet més barat i una mica desnacionalitzat, i una aposta per la subocupació amb la promoció de la contractació a temps parcial, sigui desitjada o no.

A la pel·lícula “Up in the air” hi ha una escena en la qual el personatge de l’executiu aconsegueix el rècord llargament cercat de punts per hores de vol. Quan el capità de la companyia aèria li fa entrega del premi no el pot gaudir amb plenitud perquè el seu postmodernisme cínic li ha jugat una mala passada. Amb això de la reforma laboral hauríem d’anar amb molta cura. No ens podem equivocar. Ja ho se que la peli és americana i això és Europa, però....

Crisi política i institucional, el fi de “Balears SA”?

"Fali munu munu" de Miquel Barceló (1991)

La crisi política i institucional que hem viscut aquesta setmana m’ha provocat sorpreses, preocupacions, presses i algun dubte.

El que més m’ha sorprès ha estat –ho és encara- el silenci del PP sobre les malifetes investigades en el marc de l’operació Voltor. Quina és l’opinió política, ètica o moral que els fets investigats es mereixen per part de la dreta? Això és clau, cal esbrinar-ho per aclarir quin és el nivell real de corrupció. La resta... que si moció de confiança o de censura, que si no sé què... són vuits i nous i cartes que no lliguen.

El que més m’ha preocupat són les tones de finezza que són necessàries per governar la situació sense perdre el nord del canvi de patró de creixement que en possibiliti un major i millor desenvolupament. Si a les entrades anteriors (S’esgota l’impuls progressista del 2007 i el Govern mossega fesols o 2010: solidificar el diàleg social) he manifestat les meves preocupacions en relació al compliment dels compromisos signats amb sindicats i gran patronal, i que tant i tant invoca el president, ara he de dir que de sobte les formes comencen a canviar per bé: La nova consellera de Turisme ja s’ha reunit amb els signants del Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social, per posar en marxa la Comissió de Seguiment del Pacte Global de Turisme. El que no va fer el conseller Nadal en més de mig any, el que tampoc va fer el conseller Ferrer en més d’un mes, la consellera Barceló ho ha fet en un dia. No és poca cosa!

Tenc pressa per saber què diran i què faran la gent del PP i d’UM en relació a dues iniciatives cabdals per posar fre a la corrupció dins les administracions autonòmiques: la llei del sector públic i la del codi del bon govern. He de confessar que tenc ànsia a saber qui està a cada banda del llindar en qüestions de previsió anticorrupció.

El principal dubte és el següent: haurà estat suficientment intens el terratrèmol per produir un canvi en el tarannà històric dels poderosos d’aquesta terra? Convé no oblidar que no hi ha corrupte sense corruptor, i per axó l’expressió “Balears SA” ha tingut tant d’èxit a les nostres illes. L’ha tingut perquè és indubtablement una excel·lent síntesi de comportaments politics, institucionals i empresarials, però sobretot és una forma de dir que el capitalista especulador -el que, segons el relat ara hegemònic, ha creat la riquesa de què la ciutadania de les Illes Balears gaudeix- ha de ser substituït per un empresariat schumpeterià. És condició imprescindible per a un canvi de model de creixement i, tal vegada, perquè Balears tingui un lloc digne al món.

JUBILACIÓ ALS 67? NI DE CONYA!

Un fantasma travessa Europa de nord a sud i d’est a oest: la ciutadania envelleix en un estat de salut raonablement bo. El que hauria de ser un motiu d’alegria i d’orgull del nostre model europeu s’ha convertir en un seriós problema per al sistema. Ara resulta que l’envelliment de la població, la prolongació de l’esperança de vida, el viure més (i a ser possible millor i amb felicitat) s’ha convertit en un gran repte problemàtic pels nostres governants. Cony! jo pensava que això era progrés. Idò no, les envellides societats postindustrials europees no ens han de provocar ni alegria ni bauxa (vegeu el llibret de G. Esping-Andersen i Bruno Palie Los tres grandes retos del Estado del bienestar de l’editorial Ariel). Els autors són demolidors i un poc depriments, però alhora han provocat –almanco a mi- reflexions prou interessants. A tall d’exemple, quan analitzen el repte de l’envelliment i del futur de les pensions raonen que la justícia en aquesta matèria es complica si es té en compte el fet de la “la mort no és democràtica”: els rics viuen més temps que el pobres....

Hi ha tanta i tanta literatura, tant i tant d’estudi, tanta i tanta reflexió seriosa sobre els sistemes de pensions en general i de la Seguretat Social espanyola en particular, que sorprèn la manera en què el Govern espanyol ha proposat que l’edat legal de jubilació passi dels 65 al 67 anys. Tal vegada la Seguretat Social espanyola sigui la institució que més respecte i orgull mereix per la seva solvència, suficiència financera, rigorositat, reforma i adaptació permanent, i amb un govern des del consens polític i social; per això no entenc el com ni el perquè es proposa aquesta barbaritat de perllongar dos anys l’edat legal de jubilació.

Aquesta proposta injusta, injustificable i inexplicable no és solució a res i complica el molt important camí iniciat, el qual, des de l’acord, ens ha permès passar en poc temps, d’una edat real de jubilació de 62,5 anys a l’actual de 63,8. Aquesta proposta dificulta la imprescindible millora del funcionament de la jubilació flexible, amb incentius de debò per perllongar voluntàriament la vida laboral i desincentivar les prejubilacions, tot i que mantenint-les com una mesura no traumàtica de sortida del mercat laboral en situacions de dificultats empresarials o personals.

Millorar la solvència i la seguretat financera del futur de l’Estat del benestar passa per una fiscalitat progressiva que garanteixi que els rics paguin més, i per una seriosa política contra el frau fiscal. Però també cal dir-ho clar: a un patró de creixement insostenible li correspon una Seguretat Social insostenible. En unes altres paraules: els ingressos a la Seguretat Social no es garanteixen amb ocurrències com la de obligar al personal a fer feina dos anys més, els ingressos es garanteixen amb més i millors cotitzacions, és a dir, amb més gent fent feina, amb millors salaris i menys mileuristes, amb un salari mínim interprofessional que s’aproximi a les recomanacions de la Carta Social Europea. En definitiva, la millora de la qualitat de l’ocupació és tant o més important que atendre els problemes demogràfics.

A l’alçada de la setmana que escric aquests comentaris (dimecres 3 de febrer) em demano: en vista de tanta matisació, no serà la proposta de jubilació als 67 anys una cortina de fum que amaga els efectes del Pla d’ajust aprovat en el mateix Consell de Ministres? Per què quasi no se n’ha parlat, del retall de la despesa pública de més de 50.000 milions d’euros per tornar a l’ortodòxia amb un dèficit fiscal del 3% del PIB a l’any 2013? Quina repercussió tindrà per a les arques de la CAIB i dels ajuntaments de les Balears la retallada de 10.000 milions d’euros (els 40.000 milions restants corresponen a la tisorada del Govern central)? S’ha precipitat la consellera de Treball i Formació en la seva defensa pública de la proposta de retallar els drets socials dels futurs pensionistes? Per què alguns i algunes són més papistes que el Papa i defensen el que ni el ministre de Treball defensa?