dimecres, 28 de juliol del 2010

Del Decret Nadal a la Llei Barceló

Imatge d’una platja de Mallorca. Foto RBE estiu 2010
Balears reserva turística?


Amb el propòsit de “contribuir a impulsar l’activitat econòmica pública i privada” ha hagut unanimitat política (i molt de silenci econòmic i social) en l’anomenada Llei de mesures urgents per a l’impuls de la inversió a les Illes Balears. En aquest instrument legal es preveuen quatre línies d’actuació: 1.- l’agilització administrativa, en especial per a l’adopció i la posada en funcionament de les inversions que mereixin la declaració d’interès autonòmic o insular; 2.- facilitar la implantació de noves activitats empresarials i professionals; 3.- mesures en matèria d’agricultura i ramaderia; i 4.- les encaminades a impulsar la indústria turística i l’activitat urbanitzadora i edificadora en determinats supòsits. Aquest darrer conjunt de mesures –que s’ha qualificat i amb raó de “més privilegis per als hotelers”- és el que m’interessa comentar tot seguit.

L’ampliació del termini per a la regularització de les places turístiques amb irregularitats mitjançant el pagament a “la borsa de places”; les extraordinàries facilitats urbanístiques i d’ordenació turística durant quatre anys i amb algunes condicions per a la millora dels edificis d’allotjament; la facilitació de l’accés als ajuts estatals; el suplement autonòmic dels ajuts estatals; i les modestes iniciatives de suport a la desestacionalització són les peces que el Govern de les Illes Balears -amb la unanimitat parlamentària- posa a l’abast de l’empresariat turístic hoteler, amb l’objectiu que la inversió empresarial sigui efectiva i abundant.

És, sens dubte, una aposta política arriscada. Crec que en el millor dels casos, els resultats seran modests a curt termini. En absolut crec en la voluntat inversora de l’empresariat en la conjuntura actual de crisi de crèdit financer i de la situació turística internacional que fa que qualsevol inversió a algunes destinacions “emergents” sigui infinitament més rendible i amortitzable que la que puguin fer aquí.

Potser que el Govern Antich, i en particular la Conselleria de Turisme, amb aquesta llei hagin intentat esbossar un discurs i una pràctica de política turística diferenciadora del discurs i la pràctica de la dreta. Si és així, ho han aconseguit a mitges ja que, tot i que l’aposta pel turisme hoteler (el que crea ocupació i cohesió social) hi és ben present, hi manca un compromís més ferm en contra del canvi d’usos de les instal•lacions turístiques, un rebuig clar i llampant dels codohotels i una garantia de manteniment dels drets socials i d’ocupació de les plantilles dels hotels a on es facis reformes estructurals.

En qualsevol cas, si els discursos alternatius als de la dreta no són tan unànimes, tampoc passaria res de l’altre món. L’abril de l’any passat, el president de la república francesa deia: “El dia que deixem de construir trens, avions, automòbils i vaixells, què quedarà de l'economia francesa? Records. Jo no vull fer de França una mera reserva turística”. Idò bé, tal vegada nosaltres tampoc hauríem de voler ser una reserva turística i sí un país turístic millor, més democràtic, socialment més cohesionat i amb tota dignitat. Per això és imprescindible que en el pacte no hi faltin els sindicats. Malauradament aquesta vegada no hi son !

dimarts, 27 de juliol del 2010

Més golf? No, gràcies!

Foto: GOB

Em provoca vergonya aliena que, a aquestes alçades, encara hi hagi aquesta fal•lera destructiva d’espais naturals de la nostra geografia insular. La perillosa situació de conservació definitiva d’indrets com ara Son Baco i, molt especialment, de Son Bosc, amenaçats per la construcció de camps de golf i infraestructures turístiques sembla un “déjà vu” del segle passat. Hom pensava que era un debat superat i que ara el que tocava era debatre com augmentar el nombre d’espais protegits i ampliar-ne les àrees (que, en aquest cas, sí que importa, i molt!) dels parcs naturals com ara el de s’Albufera.

A tall d’exemple, el Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears 2009 semblava un marc –un més- de consens i d’acord polític, social i econòmic. A les panes de l’esmentat document es pot llegir: “Per la seva banda, el turisme de golf ha anat evolucionant a les illes d’una manera molt semblant al desenvolupament del turisme de meses. Així les coses, durant el període 1987 – 2006, la dotació d’equipaments ha augmentat fins a un total de 23 camps (vs 9. 1987), tres quartes parts dels quals ofereixen la possibilitat de realitzar un recorregut de devuit forats. El turisme de golf ha permès, en certa manera, l’aprofitament de la infraestructura turística ociosa durant els mesos de primavera i tardor, si bé, encara a hores d’ara, la seva representativitat, amb un total de 84.752 turistes , continua sent escassa (0,7% del total. Així mateix, l’aportació del segment en termes d’ingressos segueix representant un percentatge residual (1,8%, 2006), tenint en compte, en part, que l’estada mitjana dels golfistes i els seus acompanyats (9,9 dies) és sensiblement inferior a la mitjana (11 dies), tot i que la despesa individual per dia és una de les més elevades d’entre tots els segments.” (Pàgines 85 i 86)

I encara més: “Així les coses, des d’una perspectiva de desenvolupament turístic, tan important és mantenir i millorar el paisatge, per tal com sustenta l’activitat turística, com garantir que l’esdevenir de l’activitat no actuï en detriment del paisatge. D’acord amb aquesta concepció, la gestió del paisatge balear requereix una nova aproximació i, en certa manera, una reinterpretació que integri les implicacions socials, econòmiques i ambientals del seu deteriorament, afavoresqui la conservació del patrimoni natural i rural i advoqui per la contenció i el reciclatge dels teixits urbà, turístic i industrial.” (Pàgines 281 i 282)

El Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears 2009 es titula “Cap a una nova cultura turística”, convindria no oblidar-ho i ser conseqüents i practicar-ho. Ens aniria molt millor a tots i a totes.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Llibreta de notes

IV
“No sabemos a dónde vamos, sino tan sólo que la historia nos ha llevado hasta este punto y –si los lectores comparten el planteamiento de este libro- por qué. Sin embargo una cosa está clara: si la humanidad ha de tener un futuro, no será prolongando el pasado o el presente. Si intentamos construir el tercer milenio sobre estas bases fracasaremos. Y el precio del fracaso, esto es, la alternativa a una sociedad transformada, es la oscuridad.”

ERIC HOBSAWM
Historia del Siglo XXI

divendres, 23 de juliol del 2010

Platja de Palma: Ara va de bo !

Imatge de la Platja de Palma. Foto RBE, estiu 2010
Sis kilòmetres de costa pendents de reconversió: No podem fallar!

Si algú em demanés quin és el principal problema per al posicionament competitiu del turisme balear, sense cap mena de dubte diria que és l’esgotament de la capacitat de sorpresa d’uns productes turístics que ja no tenen els sorprenents encants del segle passat i que, alhora, arrosseguen seriosos problemes d’adaptació a les noves demandes dels potencials clients. Així de clar i de dur: no ens queda més remeni que arreglar allò que em espenyat, conservar el que ens queda —que és molt— i inventar el futur...

En definitiva, és clau que la innovació turística sigui constant i permanent. S’hauria d’actuar en conseqüència del que som com a país i, en aquest sentit, val a dir que ja fa massa anys que les Illes Balears han deixat de ser una societat amb un sector turístic potent i han devingut en una societat purament turística que, ens agradi o no, ha de competir en un mercat internacional on, segons l’Organització Mundial del Turisme, en els quatre primers mesos del 2010 (en plena crisi internacional) s’han mogut 258 milions d’arribades a les diverses destinacions turístiques del món.

Cal tenir present aquest context a l’hora d’analitzar el projecte de reconversió de la Platja de Palma que aquests dies ha concitat la unanimitat política entorn al projecte de remodelació integral i a la llei que ha d’empényer les accions urbanístiques i de territori per fer possible dita reforma integral d’aquest indret turístic tan important. En una altra ocasió comentaré els continguts concrets de la llei i del Pla del Consorci que lidera Margarita Nágera, ara em limito a fer dues reflexions generals.

Primera. La unanimitat política que ha aconseguit la llei i el projecte en el seu conjunt desintegra, en la meva opinió, almanco tres mites: el que diu que les forces polítiques de l’esquerra —i molt especialment les del Bloc per Mallorca, Eivissa pel Canvi i PSM-Verds de Menorca són contràries al turisme i a polítiques territorials i urbanístiques que generin activitat econòmica; i un segon mite segons el qual el Govern Antich no governa, que quasi no fa res i que només li interessa els seients; encara que el més important dels mites que s’esvaeixen és el que diu que el canvi de patró de creixement no ha de ser impulsat des de les institucions i que, en el millor dels casos, dependrà dels capricis dels mercats. Per tant, aquesta unanimitat té una importància que ningú no pot negar: una cosa és l’especulació i una altra l’economia. Governar no és només comandar. I els empresaris refractaris a quelcom que no sigui més d’allò mateix, haurien de començar a tenir una visió més cosmopolita i veure que les grans reconversions s’han fet amb l’impuls i, en la majoria dels casos, amb el lideratge de les administracions públiques. I això és canvi de patró de creixement!

Segona. El procés de reconversió de la Platja de Palma serà complex, hi haurà alguna errada, més d’una mancança i podrà (ja ho fa) propiciar molts de debats tècnics, científics, jurídics i socials. Al meu parer, àdhuc serà un èxit perquè al seu ADN incorpora la sostenibilitat mediambiental pràctica i no retòrica; la qualitat com a estratègia competitiva, i per això hi ha una aposta per la formació i el coneixement; l’excel•lència va més allà de les paraules per impulsar, tal vegada no suficientment, la innovació empresarial; i el factor del treball, la qualitat de l’ocupació i la cohesió social és una de les palanques del canvi. Amb aquests ingredients, amb voluntat política —que pareix que n’hi ha— i amb finançament suficient —sembla que no faltarà— , no podem fallar!

dimecres, 21 de juliol del 2010

Receptes CEOE

Mercadet a Nikolaiviertel (Berlin) Foto RBE, estiu 2009
"remei i verí és qüestió de dosi"

La junta directiva de la més gran patronal espanyola aprovà, la setmana passada, un document titulat “Políticas para recuperar la confianza en la economía española” que paga la pena ser llegit i comentat. Convé recordar que la CAEB és part de la CEOE i per tant és coresponsable de les irresponsables propostes incloses en el document esmentat. Anem a pams i comenten algunes d’aquestes propostes.

El que fa CEOE és un autèntic striptease i plantegen ben a les clares que volen aprofitar-se de la situació de crisi per fer la gran privatització dels serveis públics a la ciutadania i, en aquest sentit, no tenen cap empatx a escriure que “para seguir manteniendo un alto nivel de prestación de servicios públicos, es imprescindible una participación creciente del sector privado” o que “No se privatiza un servicio público porque dicho servicio sea prestado por agentes privados.”

La patronal espanyola insisteix en un assumpte molt freqüent –amb crisi o en temps de bonança- en la literatura de la CEOE: el nacionalisme espanyol. Unes vegades l’anomenen “marca España”, unes altres “unidad de mercado” i ara sembla que toca l’eufemisme de “la simplificación administrativa”. El més curiós del cas és que la junta directiva que presideix en Díaz Ferran només culpabilitza les comunitats autònomes i els ajuntaments quan escriu coses tan poc rigoroses com que: “El desbordamiento de la partida de gastos de personal se ha producido esencialmente en los últimos diez años y ha sido más intenso en las CCAA y ayuntamientos”. Sembla que la descentralització de l’Estat de la “una, grande y libre” no incloïa l’aprimament de l’Administració espanyola.

Els grans patrons donen una passa més en les propostes empresarials de regressió fiscal i s’atreveixen a parlar de “transferencias de renta o de capital a las entidades o corporaciones que prestan servicios públicos por los cuales se cobra al usuario un precio muy inferior al coste de producción de dicho servicio.” I com no podia ser d’una altra manera, demanen més mà dura en la reforma laboral i més retalls a les pensions públiques.

Sempre he sentit dir que remei i verí és qüestió de dosi, i crec que els empresaris de CEOE-CAEB s’han passat de llarg de dosi ultraliberal... Sembla que la Sagrada Constitució Espanyola ho deixa de ser en tot allò relacionat amb l’estat social... En fi, un document de lectura necessària per situar-nos en l’escenari actual del conflicte social.

dissabte, 17 de juliol del 2010

Llibreta de notes

Plaça Espanya (Palma). Foto. RBE estiu 2010
III

“[58] I, feta aqueta oració, ens vingué un pensament: que així com era acordat pels nobles i per aquells que sabien de mar que arribéssim a Pollença, que nós demanéssim a aquella galera on nós anàvem si hi havia cap home que hagués estat a Mallorca i a l’illa. I, quan aquesta paraula haguérem demanat, ens respongué en Berenguer Gairan, còmit de la galera, que ell havia estat a la terra. I li demanàrem quins ports hi havia prop de la ciutat, de la part envers de Catalunya. I ens digué aquí hi havia un puig lluny de la ciutat, tres llengües per terra, i per mar vint milles, i aquell puig tenia per nom la Dragonera, i no es tenia amb la terra ferma de Mallorca...”

Jaume I El Conqueridor
LLIBRE DELS FETS
A cura de Jordi Bruguera

dilluns, 12 de juliol del 2010

IBATUR: La passarel•la corrupta de la dreta i hotelers

Una gàrgola de la Llonja de Palma. (Foto RBE, estiu 2010)
Quina barra !
Si és demostren les malifetes, que ara són en fase d'investigació judicial, sens dubte serà un dels escàndols més importants per la quantitat de dobles robats i, alhora, emblemàtica per a un país turístic com el nostre. Que l’organisme autonòmic encarregat de la promoció turística s’hagi -presumptament- convertir en una cova de lladres, és tot un símbol de la legislatura passada i dels primers mesos de gestió d’UM a la Conselleria de Turisme durant la present legislatura. Els del PP varen dur al paroxisme el “tot turisme” i el “tot empresa” i, amb aquest criteri malaltís, va semblar que qui comandava en matèria de promissió turística (i d'ordenació) eren els empresaris. Aquells a qui Jaume Matas i Joan Flaquer els hi devien tant es cobraven els favors. Cal recordar el talant democràtic d’hotelers com ara Pablo Piñero i el seu cèlebre crit de guerra contra el primer Govern Autonòmic del Pacte de Progrés, “¡hay que quitar al presidente o matar al conseller!”

Suposo que en aquestes alçades ningú no té dubte de la singular i històrica influència a la política balear de l'empresariat hoteler, però si encara en queda alguna ànima innocent pot, per exemple, llegir el llibre Turisme i Política de Joan Amer i Fernández (Documenta Balears, 2006) que essent un text que ja té uns anys amb l’esclat de l'escàndol del robatori a l'IBAUR li dóna, al meu parer, una certa actualitat. I és que l’influència de l'empresariat a l'IBATUR ve d'enrere. Va a ser precisament el Govern del primer Pacte de Progrés qui va institucionalitzar una forta presencia empresarial al Consell Rector de l'IBATUR, a través d'un decret de novembre de 1999 pel qual s’establia la nova regulació de l’Institut Balear del Turisme. La no inclusió de cap presencia sindical va ser fortament criticat. Després el Govern del PP, amb un decret de gener del 2004, va canviar la norma i la presència empresarial es va mantenir amb l’eufemisme de “vocals nomenats lliurement per resolució del president/a del IBATUR, entre persones de reconegut prestigi, vinculades al món del turisme” i la exclusió sindical es va mantenir.

Paral•lelament el Consell Assessor de Turisme de les Illes Balears que la Llei General Turística estableix com a màxim òrgan de participació de la societat en la política turística, només va funcionar en els darrers mesos del mandat del Conseller Alomar. Aquest Consell té, precisament, la competència de “Debatre, assessorar i seguir la política de promoció del turisme que dugui a terme l’IBATUR.”

Es a dir, el Pacte de Progrés institucionalitza la massiva presència empresarial a l'IBATUR, el PP la manté i talla qualsevol transparència possible en la gestió del multimilionari pressupost de promoció turística. De fet, s’instaurà un mena d'omertá que mantenen els tres primers consellers de turisme d’aquesta legislatura que semblaven ésser acabats d'aterrat a Mallorca, que acabaven de descobrir la potencialitat del sector empresarial turístic per al país i per al partit...

Amb aquests antecedents, crec que no és exagerat dir que el cas de corrupció l' IBATUR és el cas que fa de passarel•la entre la dreta política i una bona part del món empresarial hoteler. Per això hauria estat bé que la Consellera de Treball i Turisme hagués aprofitat la promulgació del Decret 66/2010, de 21 de maig, pel qual es reorganitza, reestructura i regula l’entitat pública encarregada de la promoció turística de les Illes Balears i fer de la nova Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB), un organisme veritablement participatiu. També resulta imprescindible que el Consell Assessor de Turisme comencés a funcionar amb normalitat per acabar, poc a poc, amb el dèficit de transparència que acumula la política turística de Balears. Aquesta transparència i participació va molt més enllà de les invitacions a patronals, sindicats, partits polítics a les fires turístiques.

dijous, 8 de juliol del 2010

Llibreta de notes

Carrer de Damasc (Síria). Foto RBE 2009

II


“Me resultaba extraño caminar por las calles de la ciudad sin los gritos de los soldados, sin el sonido de las balas. En pocos días, la ciudad cambiaría por completo de cara, todo el mundo tenía ganas de pasar página, de olvidar los ciento cincuenta mil muertos para nada. Los francotiradores, los que pegaban tiros, los asesinos, se fundieron en un abrir y cerrar de ojos con la muchedumbre. Un ejército de asesinos volatizado por un golpe de varita mágica que se llama amnesia. La guerra había provocado más de trescientos mil heridos, pero en la calle no se veía ni un tullido. La sociedad libanesa se avergonzaba de sus minusválidos, los había escondido o borrado como las faltas de ortografía. Todo mundo pasó página rápidamente, sin leerla. Los libaneses se quitaron de encima la historia de la guerra como si de un cadáver se tratara.”


De la brutal novel•la titulada. “El día que Nina Simona dejó de cantar”
(Darina al-Joundi/Mohamed Kacimi)

dimarts, 6 de juliol del 2010

Atur: de drama a tragèdia?

Detall del quadre “Primers pasos” (1890) Vincent van Gogh, Metropolitan Museum, NYC

Les dades d’atur enregistrat del mes de juny han provocat reaccions molt diferents. D'una banda, els sindicats i les patronals han emfasitzat els trets estacionals de la baixada del nombre de persones inscrites al SOIB en demanda d’ocupació i, alhora, han pronosticat escenaris tenebrosos pels mesos de la tardor. De la banda del Govern s’ha destacat que ja són sis mesos de disminució de l'atur enregistrat a la nostra comunitat autònoma i que s’albira una certa recuperació i millora de la capacitat de generació d’ocupació dels sectors productius de Balears. Al meu parer, tots tenen part de raó, però no tota.

El que cal posar en el centre de l'anàlisi és que un dels mesos centrals de la nostra activitat econòmica acaba amb un total de 73.917 persones aturades. D’aquest total n’hi ha 17.562 del sector de la construcció i gairebé vint-i-dos mil directament relacionats amb els serveis turístics estacionals (11.799 de l'hostaleria i 10.195 de del comerç). Per tant, sembla que l’atur provocat per la fallida de la febre constructiva s'esdevé crònic i l'estacionalitat turística és cada any més extrema.

En el sector de serveis hi cal afegir un nombre de fins a 26.012 persones aturades procedents d’activitats econòmiques no lligades exclusivament al turisme, com ara serveis a les persones, a les empreses, als serveis administratius, etc. Aquesta dada és un indici d’una estacionalitat cada cop més estructural i transversal de la nostra economia.

En qualsevol cas, una variació interanual d’un 15,39% més d’atur vol dir que la magnitud de la crisi d’ocupació és de proporcions històriques i no escampa. Sens dubte, els escàndols de corrupció política i la consegüent inestabilitat institucional i, més recentment, els retalls pressupostaris per la reducció exprés del dèficit, han impedit consolidar escenaris creïbles post crisi. Malgrat tot, encara estan pitjor les comunitats autònomes governades pel PP amb un patró productiu molt semblant al de les Illes Balears. Si hi ha seny i enginy, serà dramàtic, però no arribarà a drama.