dimarts, 30 de novembre del 2010

OCUPACIÓ + SALARI = PENSIONS SEGURES

El debat sobre les pensions és cada dia més intens. Sembla que la socialdemocràcia despistada s’ha rendit davant la dictadura dels mercats i -si no ho impedim- seran el proper botí de la pirateria neoliberal.

Alguns elements per a la batalla dialèctica:

a). Malgrat la crisi, el sistema de pensions espanyol té superàvit. Aquesta relativa bona salut financera és conseqüència del nombre de persones que cotitzem i a la quantia de les cotitzacions –la situació anterior a la crisi d’ocupació va permetre estalviar–.
L’autèntic rics del sistema públic de pensions no és la prolongació de l’esperança de vida, es a dir, que la població cobri la pensió durant més anys. Això és una fal•làcia molt ben instrumentalitzada pels agents promotors dels sistemes privats de pensions.
Per mantenir –i millorar, si s’escau– les pensions el que s’ha de fer és mantenir i millorar el nombre de contribuents (més ocupació) i millorar els salaris per augmentar les cotitzacions. Un exemple que corrobora aquesta correlació entre el sou i la sostenibilitat de la Seguretat Social seria: amb un salari de 35.000 € bruts anuals, es cotitza 4 vegades i mitja més que amb el salari mínim que és de 8.860 € l'any.

b) Les Illes Balears són un cas paradigmàtic de com un mercat de treball precari i inestable i un model econòmic estacional provoca que la iniquitat es prolongui una vegada les persones surten definitivament del mercat laboral. A tall de exemple del que acabo de dir, observant les dades del mes d’octubre, la Seguretat Social ha pagat un total de 167.110 pensions (d'incapacitat, de jubilació, de viduitat, d'orfandat i a favor de les famílies). La quantia mitjana ha estat de 713,42 €, amb una avaluació positiva del +3,7% en relació a fa un any, però aquesta pensió encara representa el 90,9% de l'estatal.
El nombre més gran de persones que reben una pensió és el col•lectiu de jubilats amb un total de 99.834 perceptors i una prestació de 808,64 € de mitjana. Aquesta prestació econòmica –que és la més important de la Seguretat Social per el nombre de persones que la perceben, però perquè és la percepció econòmica substitutiva del salari– és a Balears més de deu punts inferior a la pensió de jubilació del conjunt de l'Estat.

c) No hi ha cap raó tècnica per retallar pensions ni per retardar l'edat de jubilació. El que sí que hi ha és molta ideologia neoliberal i molts d’interessos
dels poderosos de sempre.
FOTO: Una pensionista?
Carrers San Magí –Santa Catalina
rafaborràs, estiu 2010

diumenge, 28 de novembre del 2010

Sobre la conveniència de fer canvis a la formació per a l'ocupació (I)

Quadre “Les Sabates” de Van Gogh
Metropolitan Museum of Art ( Met) de New York

Una de els disposicions addicionals de la Llei 35/2010, de 17 de setembre, de mesures urgents per la reforma del mercat de treball (la reforma laboral de ZP), més sorprenent és la quinta. Diu així: "Implantación del Sistema Nacional de Cualificaciones y Formación Profesional: El Gobierno completará el desarrollo de la Ley Orgánica 5/2002, de 19 de junio, de las cualificaciones y de la formación profesional, en el plazo de seis meses mediante un Real Decreto que regule la implantación del Sistema Nacional de Cualificaciones y Formación Profesional, adecuando las ofertas formativas a los requerimientos de la producción y del empleo, a través de acciones formativas evaluables y certificables." Ni s'entén la necessitat de fer un Decret per desplegar el Sistema Nacional de les Qualificacions i l’FP ja que la Llei Orgànica no contempla aquest desplegament normatiu indeterminat, ni molt manco s'entenen les preses de voler fer no se sap ben bé què, en sis mesos.

La Llei 5/2002 s'ha desenvolupat mitjançant deu Reials Decrets (alguns ja s'han derogat) la qual cosa vol dir, al meu parer, que molt poc a poc, amb moltes dificultats i algunes incoherències, la norma va progressant en el disseny dels instruments per dur a terme els objectius del Sistema de Qualificacions i l’FP que la norma ha establert.

Perquè s'entengui el que vull dir, posaré un exemple: La llei 5/2002 estableix com a objectiu del sistema que els treballadors i treballadores tenen dret a què l'administració els certifiqui les competències adquirides amb la seva experiència laboral. Idò bé, el que el Govern central ha fet és un Reial Decret que regula el com es porta a la pràctica aquest objectiu de certificació de competències. El mateix s’ha fet amb tots els objectius i instruments, incloses l’esmentada Llei orgànica de les qualificacions i l’FP. Aquests desplegaments tracten, entre d'altres, de centres de referència, de centres integrals, de certificats de professionalitat, del Catàleg Nacional de les Qualificacions Professionals, i en queda un d’importància cabdal, el Dispositiu d’Orientació Professional.

Per tant, l’esmentada disposició cinquena de la Reforma Laboral i la menció que fa a la intenció d'adequació a les ofertes formatives als requeriments de la producció i de l'ocupació, a través d'accions formatives avaluables i certificables, em fa témer que el que es pretén és un canvi radical de l’actual sistema de formació per a l'ocupació. Aquest temor s'agreuja pels comentaris, notícies i documents que comencen a circular sobre l’anunciada reforma de les Polítiques Actives d'Ocupació i l’anomenada Nova Agenda Social del Govern d’Espanya.

D'aquests assumptes en seguirem parlant, però deixeu-me que quedi dit, que és mala cosa anunciar un decret i un termini de sis mesos si, de debò, es vol el consens. Quedi també dit que no hi ha sistema de qualificacions professionals a cap país europeu que no sigui –d’una manera o d’una altra- el resultat de l’acord amb els agents econòmics i socials.

Abans de revisar l'actual sistema de les qualificacions i la formació per a l'ocupació, cal fer un rigorós balanç de què s'ha fet en aquests darrers anys i per identificar els punts febles i les fortaleses per seguir progressant. Hi ha coses que s'haurien d'analitzar, com ara el paper del sector privat en el sistema, les mancances del sector públic (poc desplegament dels centres integrats, a tall d’exemple), les competències de les Comunitats Autònomes o el rol dels Sindicats i de les Patronals, bé val un debat seriós i reposat.

Les necessitats formatives per donar possibilitats reals i ràpides d'ocupació a les persones en atur, i també la constatació que un 40% dels nous llocs de treball tindran una gran exigència de coneixements i autonomia professional a l'any 2020, aconsella fer feina a curtíssim i a mitjà termini. Per això el millor, en la meva opinió, seria ser molt diligents en l'aplicació de la llei abans de voler fer grans canvis. És a dir, el que s'hauria de fer és acabar el desplegament reglamentari de la Llei 5/2002 i no obrir noves incerteses sobre el sistema de formació per a l'ocupació.

No està bé que un esquerranós com jo citi sant Ignacio de Loyola, però la veritat és que en aquest cas li escau allò que "en temps de tribulacions, no fer mudances". No és aquesta una posició conservadora, ans el contrari, el que és veritablement progressista és fer els canvis i millores per estabilitzar el sistema i fer-ho amb els acords socials i polítics que els facin perdurables. La millora del capital humà de qualsevol societat és una estratègia de país o no és res.
Foto. rafelborràs, 201o

Historias de aquí y de allá



“Los inversionistas estaban furiosos y era menester guardar las apariencias de perjudicado por Madoff. Convenía olvidar temporalmente su mansión de Chelsa, esa bella casa de cuatro pisos, i tampoco debía pensar en Son Simonet, la casa de Palma de Mallorca decorada con obras Botero y provista de un encantador bar estilo marroquí en el que se sentía tan a gusto el príncipe Pablo de Grecia, entre otros ilustres invitados. Sí, la vida se tornaba dura para el afectado multimillonario” (Pág. 62)

Malgrat la confusió entre Palma de Mallorca i Mallorca (Son Simonet es d’Esporlas no de Palma), el llibre Luis Sepúlveda m'ha semblat fantàstic Molt recomanable

divendres, 26 de novembre del 2010

LA TERANYINA Digital

Les Comissions Obreres dels Països de parla Catalana (i alguna cosa més) han posat novament en circulació (aquesta vegada en format digital) la revista comuna TERANYINA. Enhorabona!
El Toni Baos em va embolicar i em vaig deixar atrapar en el rellançament de TERANYINA DIGITAL. Ja se sap que, segons Eduardo Galeano, el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d’hora.
Espero que siguin molts anys teixint teranyines. La defensa de la llengua catalana, de la nostra cultura, dels drets dels més febles i de la cohesió social dels nostres pobles s’ho paga. Sempre –i en aquesta ocasió és molt apropiat- val la pena recordar al gran Miquel Marti i Pol. Diu el poeta:


“No ignores tanmateix que un mot esborra l’altre
i que pot molt ben ser que en acabar el poema
et sentis enxampat a la subtil teranyina
que tu mateix hauràs anat teixint.”

diumenge, 21 de novembre del 2010

PROU! Violència masclista


El dia 25 de novembre (el dijous que ve) és el dia internacional de la lluita contra la violència masclista. A més de participar a la manifestació de Palma i als altres actes, vos recomano la visita al web de Associació d’Homes per a la Igualtat de Gènere i rellegir el següent article de Amelia Valcarcel publicat a EL PAIS el 13.12.2009


Justicia poética
No sabemos bien, y quizá nunca lo sepamos, cómo murió. Hay dos hipótesis. Una dice que la descarnaron con conchas afiladas y otra que lo hicieron con cascos de vasijas de barro. De lo que no hay duda es de que la descarnaron. Esto es, que, viva, le fueron arrancando la carne, hasta que las vísceras quedaron al descubierto. Y también la de la cara, las manos... en fin, una muerte horrible.
Sin embargo, Amenábar, que sabe lo que se hace, ha preferido darle la eutanasia. A Hipatia, en su película, Ágora, alguien piadosamente la asfixia antes de que la turba indómita de monjes cristianos y fanáticos, proceda a su lapidación. La realidad fue bastante peor. Mucho peor. Peor, desde luego, que la muerte que los mismos predicaban del Salvador. Pero, claro, Hipatia no había salvado a nadie, que se supiera. Sólo quizá al saber. Y no se pudo salvar a sí misma.
De estas otras muertes, a las que ahora traigo a la memoria, algo sí sabemos. Las hermanas Miraval, opositoras al régimen de un dictadorzuelo que sería sucio recordar, murieron un 25 de noviembre. A las tres las cazaron, por así decir, para matarlas. Cuando volvían por una zona no muy segura, por carretera, fueron detenidos sus coches y ellas sacadas al campo. Para llevar a término el conocido ritual de horror, primero las violaron, luego las mutilaron, las golpearon a placer y, quiero creer, que al final les dieron un tiro de gracia. ¡Ojalá!
Lo primero, lo de Hipatia, sucedió en el 414. Lo segundo, hace nada, en 1960. Pero todo viene junto a mi memoria. A Hipatia la conozco por obligación de filosofía y a las Miraval por cultura general democrática. Además de conocer a Minerva, una de sus excelentes hijas. Me viene, digo, junto todo a la cabeza. Y viene por justicia poética. El caso es que hace unos días, el 25 de noviembre, se celebró (obvio es que es una manera de hablar) el día mundial en contra de la violencia sobre las mujeres. De ese día hace poco. Porque hasta ese hace poco y en las tierras cristianas en esa fecha se celebraba, y sigue, la fiesta de Santa Catalina.
Tenía esta santa título y palma de mártir y era patrona de los estudiantes, por ejemplo. Es una devoción la suya que llegó a Europa con las Cruzadas. En Oriente era muy venerada y los audaces caballeros de la Edad Media se la trajeron como recuerdo. De hecho, Europa se llenó de santas catalinas y su nombre se empezó a poner popularmente a las jóvenes. Esta gentil doncella, cristiana, había resistido a las tentaciones del malvado emperador Maximiano, que pretendía de ella la abjuración de su fe. Al no conseguirlo, la enfrentó a 50 sabios, los cuales se rindieron ante su elocuencia y pidieron allí mismo el bautismo. Enfadado por el caso, el emperador los hizo ejecutar. A los 50. Tras esto, Catalina convenció a la emperatriz, que siguió el mismo derrotero y también fue condenada a muerte. Y, cuando sólo ella quedaba viva, el pérfido sátrapa hizo que prepararan una rueda de cuchillas afiladas que la descarnara. Así era condenada la sabiduría de la mártir. Cincuenta y con ella más la emperatriz, 52, recibían la corona del martirio. Así la conozco yo, coronada, en un óleo que colgaba en mi colegio mayor cuando era estudiante.
Bueno, lo evidente es que Hipatia murió de ese modo, descarnada. Y también parece bastante claro que Catalina no existió. La iglesia oriental mantuvo su culto y un santuario, muy bien visitado y provisto de limosnas, donde, decían, unos ángeles habían trasladado su cuerpo.
Es una hermosa leyenda que nos habla de la compasión y también de la memoria del agravio. Se veneró a una joven sabia en el lugar simbólico que ocupó la sabiduría superviviente de la Antigüedad que Hipatia representaba.
Alejandría no pudo digerir el crimen. Tanto que la ciudad, próxima a perecer, no asimiló la tortura y muerte de la filósofa, de modo que le buscó un trasunto cristiano y celestial. Pagó con el culto a Catalina, la joven, el asesinato de Hipatia, la filósofa, probablemente entrada en años, a la que nadie había salvado. Cuyo cuerpo nadie guardó, porque se hizo trozos que fueron tirados en diversos muladares.
No son, por lo simple, dos terribles violencias. Lo maravilloso es la coincidencia: lo extraño es que ese día 25 sea la memoria encubierta de Hipatia, la violencia contra la sabiduría, y el día de las hermanas Miraval, la violencia contra la libertad... de las mujeres. Es un claro caso de extraña casualidad, del amontonarse de signos que señalan en la misma dirección. Es un día poco común que busca hacer menos común todavía unos hechos desgraciadamente muy corrientes: que ser mujer, y dependiendo de la zona del mundo, se puede convertir en una desgracia, o en un castigo no elegido. Nos recuerda hasta qué grado de humanidad hemos llegado y cuánto nos falta todavía para poder sentirnos a gusto con el tiempo que nos toca. Por ahora, la justicia poética me consuela. Porque es hermoso guardar memoria del agravio cuando lo hacemos para que no se repita."

Amelia Valcárcel es filósofa.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Pas enrere per prendre impuls?

Plaja de Plama aquesta tardo
Ja sé que la coherència és poc usual en els temps que corren, però el festival d’incoherències que s’ha escenificat entorn del projecte de reconversió de la Platja de Palma és mal d’empassolar. En qualsevol cas, no deixa de ser encoratjadora la coherència demostrada per INICIATIVAVERDS.

L’aprovació de la suspensió del Pla Urbanístic de la Platja de Palma és la certificació dels pitjors pronòstics, una vegada es va posar en marxa el Not In My Backyard, i dels errors de confondre el consens necessari amb el dret de vetar que la dreta econòmica i social reclama per a ella com a “dret diví”. Jo he vist tota la patum hotelera i pepera aplaudir, fins a dir basta, els dois de Jaume Matas sobre el tema que ens ocupa. El doi més gros –i més aplaudit- va ser quan el president aleshores va dir que “si no ho paga Madrid, ho pagaré jo”. Mentrestant els progressistes feien pinya de debò entorn dels impulsors del projecte de reconversió, el qual, en aquella època, liderava un tal Alarcón. Hi ha abundat hemeroteca que em guardarà de passar per exagerat o partidista.

Jo som de l’opinió que les Balears tenim un greu problema per bastir consensos. El problema té el nom PP, el qual s’ha convertit cada vegada més en un partit leninista de dretes. No dubtin que avui en dia qui te més clar que ningú allò que “el fi justifica els mitjans” és un tal José Maria Rodríguez.

Sobre els continguts del Pla de Reconversió de Platja de Palma, jo tenc poca cosa més a dir que el que ja vaig escriure en aquest mateix Bloc, per això esper que l’aturada d’ara no sigui altra cosa que una manera de prendre impuls.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Notícies sorprenents

Em sorprèn que uns ordinaris alls pugin ser tan guapos


La setmana passada em varen sorprendre algunes notícies que comento tot seguit:

La primera sorpresa la vaig trobar a la II escola de tardor del PSIB-PSOE. Tot un conseller insular de Benestar Social va dir que a ell no li fa ganes jubilar-se als 65 anys. Idò que no es jubili fins que no vulgui. Sap en Jaume Garau que en el darrer Acord de Pensions de l’any 2006 s’estableixen mecanismes no traumàtics per als treballadors per retardar l’edat de jubilació? De fet, aquesta voluntarietat incentivada ja ha donat molts bons resultats i en poc més de cinc anys s’ha passat d’una edat efectiva de jubilació de 62,87 anys a una de 63,27 anys. Aquest és el camí, i no la imposició d’un retràs per a tothom de l’edat de jubilació, com pareix que defensa en Jaume Garau amb aquests arguments tan poc rigorosos.

Segona sorpresa, situada a la World Travel Market: a Londres el PP es permet demanar un major esforç en promoció turística. Mal assumpte això de fer aquests retrets a un esdeveniment que pretén promocionar el nostre turisme. Però tanmateix em sembla indignant que els peperos –independentment que la conjuntura sigui bona, regular o dolenta- demanin sempre més i més euros per a promoció turística. Jo em demano si algú ha avaluat l’eficàcia real dels doblers invertits en aquest tema de la promoció turística. Quina relació hi ha entre quantitat gastada en promoció turística i el nombre de visitants que rebem?

Unes declaracions del president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Balears em provocà la tercera sorpresa. En la inauguració de la Firastok, aquest senyor va dir que si seguia l’actual tendència de venda d’habitatges l’estoc s’haurà exhaurit i es podran començar a construir habitatges nous a partir del segon semestre de 2011. No és que em sembli malament que es reviscoli el sector i que hi hagi oferta d’habitatge nou, el que em sorprèn és que sempre es parli de construcció i mai de rehabilitació.

Amb tot, la sorpresa més gran em va venir del bloc de José Luis López Bulla amb la publicació del post titulat “DESPUÉS DE LA HUELGA DEL 29, ¿QUÉ? HABLA QUIM GONZÁLEZ”. L’anàlisi que fa el secretari general d’una important federació de CCOO és, al meu parer, de lectura obligada, ja que és el primer text sindical que conec (d’aquí ve la sorpresa) que des del si del sindicalisme majoritari articula un relat discrepant amb l’oficialitat. Des de la meva no coincidència amb allò fonamental que planteja el Quim González, benvingut sigui el debat!

Foto: Un mercat de Berlín. rafelborras. estiu 2009

dimarts, 9 de novembre del 2010

Creixement i temporalitat, again?

Il patrimonio artistico della CGIL (Raccolta d'arte - Gli artisti e le opere )
“Negozio” de Enrique Delgado Salas
Aquests darrers dies hem conegut una nova onada de dades oficials referents al mercat de treball. En pocs dies de diferència s’ha publicat l’EPA del tercer trimestre, les xifres d’atur registrat, d’afiliacions a la Seguretat Social i de la contractació del mes d’octubre. També s’han presentat els informes de conjuntura del CRE-UIB i de la Direcció General d’Economia del Govern. Amb aquesta simultaneïtat de dades i informes es corre el risc de fer una anàlisi de manera compulsa i poc reflexiva, que ens dificulti visualitzar els matisos i destriar el més important d’allò secundari.

Aquestes informacions oficials palesen que el ritme de destrucció d’ocupació s’ha moderat, però que encara segueix la destrucció de llocs de treball. Així ho posa de manifest la dada de catorze mil persones aturades més que al mateix trimestre del any anterior, cosa que vol dir que, segons la informació de l’EPA, ha hagut un 16,17% de creixement anual de població aturada. Les dades d’afiliacions i d’atur registrat corroboren aquesta hipòtesi d’escenari de pèrdua de llocs de treball (en termes interanuals, un -1,56% d’afiliacions i un creixement d’atur del 3,77%). Les variacions interanuals són a tot arreu les importants, i a les Illes Balears ho són ínclús més per la distorsió estacional, ja que, a tall d’exemple, cal tenir en compte que el Fixos Discontinus no es consideren aturar registrat. És per aquesta raó que no comento cap variació intermensual, perquè les considero prescindibles per a la meva anàlisi.

En qualsevol cas, el que crec més important és:

1.- La dada d’atur de la EPA: 104.500 persones aturades en els mesos centrals de la temporada turística constaten el fracàs del model de creixement de les Balears. El creixement de població activa (21.000 en un any), lluny de ser un símptoma de dinamisme positiu de la nostra economia, no fa més que agreujar aquest fracàs i afegir complexitat a una sortida equilibrada, sostenible i amb ocupació. Per a una perspectiva de reforma de patró de desenvolupament seria millor una moderació en l’augment de aquesta població activa.

2.- Hi comença a haver símptomes de la pitjor sortida possible de la crisi: Per una banda, hi ha un perill de precaritzar encara més el mercat laboral, i en aquest sentit paga la pena retenir la dada segons la qual en un any els contractes indefinits han baixat un 7,14% mentre que els temporals només ho han fet un 0,99%. La recent Reforma Laboral no farà altra cosa que incentivar –de fet ja ho fa- aquesta tendència. Convé tenir present que amb l’estacionalitat del nostre mercat laboral, no és d’aplicació aquell discutible axioma que tant agrada al ministre de Treball, segons el qual primer es creix en ocupació temporal i després transformada en fixa.
Per una altra, des del CRE-UIB i des de la Direcció General d’Economia ens diuen que no hi haurà generació d’ocupació fins que no cresquem per damunt del 2%. Creixement igual que abans de la crisi? No havíem quedat que res seria igual després de la fallida constructiva i immobiliària? No es tractava de repensar el desenvolupament amb sostenibilitat i amb ocupació de qualitat i no tant en el creixement? Vull suposar que quan no se sap què s’ha de dir, és humà recorre a qualsevol déjà vue.

Creixement amb temporalitat, una altra vegada? D’entrada, NO!

dimecres, 3 de novembre del 2010

Els Verds + Iniciativa d’Esquerres = Un atreviment!

Dissabte dia 6 de novembre, de la confluència d’Els Verds de Mallorca i d’Iniciativa d’Esquerra naixerà una nova força política. D’entrada crec que és un atreviment que en els temps del turbocapitalisme (individualisme, consumisme, insolidaritat, dictadura dels mercats, desigualtats, cinisme polític, globalització sense drets humans, universalitats, canvi climàcic, fam i misèria, guerres privatitzades...) es posi en marxa un partit polític que, per ser d’esquerra, és anticapitalista, que, com que és ecologista, és anticapitalista, i és també anticapitalista perquè es profundament feminista. Així de clar (el que no volem i combatrem) i de complicat (el que volem i no sabem del tot com fer-ho).

En qualsevol cas, és clar que les respostes a com fer-ho no hi són al món de la socialdemocràcia que diu una cosa i fa l’altra. Hi són a l’àmbit de l’anomenada refundació d’IU? Jo crec que no, però m’agradaria equivocar-me. Tant de bo tothom assumeixi que l’esquerra a aquesta part d’Europa és plural i que ha de funcionar amb sobiranies organitzatives a cadascuna de les nacions i nacionalitats. Però això, malauradament, no serà possible plantejar-ho fins que no s’abandoni la concepció hegemònica d’una esquerra espanyola que, cada vegada més, em recorda aquell cinisme d’en Mitterand quan deia que socialisme és el que fan els socialistes.

L’atreviment de posar en marxa un partit ecosocialista a Mallorca està més que justificat atesa la fase actual del capitalisme globalitzat i depredador que existeix realment. També ho està perquè servirà per fer polítiques realment progressistes i ecologistes a aquesta terra. Insisteixo que les dificultats d’un programa alternatiu és directament proporcional a la seva necessitat. De moment, permeteu-me apuntar deu idees per anar plantat alguna llevor:

Reagrupar: Les forces polítiques d’esquerra i nacionalistes. Cal seguir apostant pel Bloc per Mallorca, Eivissa pel Canvi i una candidatura unitària a Menorca. El bipartidisme PSIB-PP és l’antítesi de qualsevol política alternativa.
Reconceptualitzar: El model de creixement ha de ser model de desenvolupament amb elements de decreixement. Els sistemes educatiu, sanitari i d’atenció a les persones han de ser considerats com a sectors d’inversió i no només de despesa. El territori i l’ecosistema són un bé públic i social i, per tant, se n’ha de qüestionar la propietat privada.
Reorganitzar: La vida social acabant amb la lògica capitalista i mercantilista mitjançant la implantació de la Renda Bàsica de Ciutadania, amb una mobilitat sostenible i amb una conciliació real i igualitària de la vida laboral, personal, familiar.
Relocalitzar: No només la indústria, també les decisions polítiques amb més autogovern i poder polític i econòmic.
Redistribuir: La riquesa generada, la càrrega fiscal per tal que pagui més el que més tingui, i les externalitats ecològiques entre els països del nord i del sud.
Reciclar: Òbviament els residus, però també la indústria turística per fer-la ecològicament sostenible i socialment més rendible.
Reestructurar: El sector primari, per garantir-nos una certa sobirania i seguretat alimentària. La indústria (especialment la del coneixement) per diversificar la nostra economia.


Foto: Una teulada de Santa Catalina (Palma) rafelborràs, estiu 2010
Les llavors creixen a llocs aparentment difícils

dilluns, 1 de novembre del 2010

Sindicats mirant-se el llombrígol









______________________

El divendres passat Iniciativa d’Esquerres i Els Verds de Mallorca organitzaren un un debat amb els cinc sindicats que tenen molta o alguna implantació a ca nostra. El debat prometia ser molt i molt interessant ja que es tractava de contestar a un interrogant que molta gent d’esquerra es fa: desprès de la vaga general del 20 de setembre, què?

Es va dir en reiterades ocasions (des de la mesa i algú del públic) que la mesa, amb la presència dels secretaris i les secretàries generals dels sindicats, era de luxe. No ho dubto. Però el menú servit va ser més propi d’un "Tot inclòs" de segona categoria. Excepte el moderador, que sí va plantejar les qüestions cabdals del moment sociolaboral i de la lluita contra els plans d’austeritat neoliberals; cap dels màxims dirigents sindicals va dir que hi ha un abans i un després de la nit del 9 de maig en la que la reunió del Ecofin imposa la “nova política econòmica europea de retalls socials i democràtics”. Tampoc ningú va dir que la temporalitat i la precarietat laboral i social està directament lligada al patró de creixement i no tant a les normatives laborals. Em va sorprendre que els sindicat més grans no defensessin la seva estratègia de diàleg social durant la primera legislatura de ZP i els seus bons resultats (l'increment del salari mínin interprofessional, la llei de dependència, l'augment de les pensions mínimes, el manteniment dels pressupostos per prestacions d’atur, la llei de la igualtat efectiva de dones i homes, etc.). Una cosa és que ara la situació sigui una altra i que consegüentment l’estratègia sindical hagi de virar cap a escenaris prioritàriament de confrontació. Per cert, convindria no oblidar que a la primera legislatura d’en Zapatero es feia majoria al Congrés dels Diputats amb els grups d’esquerra. Em va semblar del tot innecessari la reiterada autocrítica de l'estratègia de diàleg social, una altre cosa és la “pau social” en torn a la negociació dels convenis col•lectius, i aquí sí n'hi ha un debat pendent però, sorprenentment s’ha va parlar molt poc d’aquest assumpte.

La recança dels que voldrien veure la seva condició de tercer sindicat espanyol reconeguda i participar en el diàleg social que critiquen perquè no hi són; la malenconia dels que desitjarien ser sindicat general des d'un gremialisme molt acusat i la supèrbia cridanera del qui es pensa que sempre té raó, va conduir el debat cap a les suposades maldats intrínseques del bisindicalisme CCOO-UGT i sobre el model de representació sindical. La meva opinió és que cal començat la casa comuna del sindicalisme per la base. Es a dir, a punt d’acabar la primera dècada del segle XXI, és imprescindible fer diagnosi compartida de la situació de la classe obrera d’avui i, a partit d’aquest anàlisi, acordar un codi de bones pràctiques sindicals, començant per practicar el que es predica. Però si això no es fa amb modèstia, molta modèstia i humilitat, segur que serà un fracàs.

I mentrestant...? A mi en va venir a la memòria aquella història del savi que senyala la lluna i el neci es fixa en el dit.