dimecres, 29 de desembre del 2010

2010

(Les meves coses preferides)


No ha estat un bon any aquest que ara acaba. No ho ha estat per al poble saharià, palestí , haitià, de la zona africana dels Grans Llacs... o per les dones de Ciudad Juárez. Tampoc no ha estat un bon any pels que no pertanyen a les èlits dels poderosos i dels rics. Arreu del món hi ha més atur, més pobresa, més persones excloses del festí consumista. A tot el món, els rics són de cada vegada més rics i la desigualtat més gran. En la meva opinió, la frase cinematogràfica de l’any ha estat la de la pel•lícula Wall Street: Money never sleeps quan el protagonista diu allò de “l'avarícia és bona. Ara sembla que és legal”.

El 2010 ha estat un mal any per la “Mare Terra”. A tall d’exemple, la insuficiència dels resultats de la cimera de Cancún per posar fre al Canvi Climàtic; el vessament de petroli al golf de Mèxic per part de British Petroleum; les agressions de les multinacionals a la selva amazònica i a les lluites indígenes d’Amèrica...

Malgrat que ha estat l'any del 50 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, Lu Xiaobo segueix a la presó; Sakineh Mohammadi Ashtiani segueix pendent de ser lapidada; Cuba va com va... i Guantánamo no s’ha tancat.

No ha estat un bon any per la socialdemocràcia espanyola del ZP i el PSOE. La seva claudicació a la dictadura dels mercats ha coincidit amb la imposició de l’austeritat neoliberal i del final del somni de la democratització real de la UE. Tampoc sembla que hagi estat un bon any per l'esquerra que malauradament ja només uneix excisions i exclusions.

A Balears, els actors trasformadors i emancipadors no acaben d’assumir que el necessari canvi de patró de desenvolupament té –i tindrà– uns costos de transició molt importants i que és molt probable que hi hagi creixement sense ocupació... La brega social i política de 2010 en clau autonòmica m’ha semblat massa centrada en els efectes de la crisi (corrupció, atur, dèficit pressupostari de les administracions...) i manco en les causes de les peculiaritats de la crisi de Balears i del com fer-hi front.

Per acabar-ho d'arrodonir-ho ens han deixat Labordeta, Saramago, Enrique Morente... i Tony Juddt (autor del llibre El món no se’n surt una de les coses joioses d’aquest any).

Tanmateix en el balanç no tot és negatiu. Les ganes de seguir lluitant per un altre món, per unes Illes Balears millors, el naixement de nous instruments d’intervenció política, la certesa que és possible la equitat social i mediambiental, els nous reptes personals, professionals, la meva inesgotable ànsia de coneixent del món, el estimar i estar segur de ser estimat... són les meves coses preferides de 2010.

Per això he volgut il•lustrar la darrera entrada d’aquest any amb la extraordinària versió de John Coltrane de My Favorite Things.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Enrique Morente, sempre ¡

Aquests dies que estic repassant la discografia del mestre, cada cop lamento més no haver-li dedicat més temps abans de la seva mort.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Turismo, empleo y estado del bienestar

UN ARTICLE PUBLICAT A “CUADERNOS DE LA FEDERACIÓN” DE FECOHT-CCOO


Conviene no dar pátina de oficialidad a las previsiones que hace World Travel & Tourism Council (WTTC, Consejo Mundial de Viajes y Turismo, en su traducción al castellano), pero lo cierto es que la experiencia nos indica que esta asociación de líderes empresariales de turismo suele acertar en sus análisis y pronósticos. Tanto es así que, en mi opinión, se ha convertido en una referencia de consulta cuasi obligada (que puede hacerse en http://www.wttc.org/). Pues bien, las estimaciones de WTTC en materia de empleo son que el turismo creará cerca de 66 millones de puestos de trabajo en el mundo de aquí a 2020. Pero, de este ingente volumen de empleo nuevo, sólo el 5% se creará en Europa ya que el crecimiento del PIB turístico mundial es muy dispar de tal forma que el 73,7% del empleo de los próximos diez años se creará en Asia. No es pues extraño que Europa manifieste cierta preocupación por cómo se está repartiendo internacionalmente el crecimiento turístico y así se ha puesto de manifiesto en el recientemente celebrado Foro Europeo de Turismo . En este mismo sentido, a finales de junio la Comisión Europea hizo su primera comunicación sobre turismo en la que afirma que “Europa debe seguir siendo el primer destino del mundo, capaz de valorizar la riqueza y la diversidad de los territorios que la componen” no sin antes haber afirmado que “la industria del turismo ha puesto de relieve una serie de problemas a los que debe enfrentarse el sector turístico europeo”.
En España los temas importantes, pero secundarios, como la inexistencia de un Ministerio propiamente de Turismo (muy reivindicado por los empresarios) o el que se haya rebajado de rango a la máxima autoridad política del turismo español (que ha pasado de Secretaria de Estado a Secretaria General), no nos debería despistar de lo fundamental que, en mi opinión, es la capacidad de generación de empleo estable y cualificado de nuestra industria turística. Con demasiada frecuencia nos enfrascamos en debates que orillan este asunto central. Veamos algunos ejemplos.
Hace años que se viene teorizando que la irrupción de Internet revolucionaría la comercialización turística y que, consecuentemente, el turista sería más exigente y selectivo con los servicios adquiridos y eso repercutiría favorablemente en la cantidad y calidad del empleo. El caso es que parece ser que estamos, con un crecimiento del 1% en los primeros nueve meses de 2010, en presencia del primer repunte en los últimos diez años de visitantes extranjeros que viajaron con paquete turístico y no se ha producido un gran cambio en la composición del empleo.
Otro debate, éste más reciente, es el relativo al Todo Incluido. En este caso hay que reconocer que su progresivo aumento no ha ido acompasado con una disminución del empleo ya que en el año 2009, que fue un año de aguda crisis de empleo y de fuerte incremento del Todo Incluido, la población ocupada en turismo descendió en menor magnitud (-2,3%) que en la economía general (-6,8%) y de forma similar al descenso en el sector servicios (-2,5%). Otra cosa es la calidad del empleo pero, en cualquier caso, vale la pena dar un vistazo al Informe sobre empleo del Instituto de Estudios Tuirísticos.

Para acabar con los ejemplos citaré uno recurrente relativo a la necesidad de diversificación de la oferta turística española, cuando, en mi opinión, lo que verdaderamente repercutirá en el empleo y en la cohesión social de un buen número de zonas de España es el acierto que se tenga en diagnosticar los mercados y las demandas de la clientela potencial y en ejecutar procesos de reconversión integral de zonas turísticas maduras como es el caso de la Playa de Palma en Mallorca.
En estas cuestiones a debate los intereses en juego son muchos y poderosos, son los que anteponen el beneficio a la cohesión, la especulación a la inversión o el rédito electoral a la estrategia de la competitividad sostenible. De la correlación de fuerzas depende el cómo se resuelven estos asuntos y, de momento, lo cierto es que se sigue invirtiendo más dinero público en promoción turística que en hacer potentes diagnósticos de los mercados y que la reconversión de la Playa de Palma ha sufrido un serio tropiezo al haberse aprobado la suspensión del Plan de Reconversión Integral .
En cualquier caso, desde el ámbito del sindicalismo no se debería olvidar que ya no es posible tratar el fenómeno turístico español sin la lógica industrial que ha adquirido el mismo. Por tanto, difícilmente acertaremos en lo fundamental que, insisto es la capacidad de generación de empleo, si no entendemos la interrelación existente entre multitud de actividades privadas y publicas. Para el empleo turístico, creo yo, los tres aspectos interrelacionados más importantes, aunque no únicos, son:
El primero es que nuestro futuro turístico a medio plazo puede depender de las políticas contra los efectos del cambio climático que se hagan. El segundo está relacionado con lo fundamental que es la conectividad aérea para la mayoría de los destinos turísticos masivos, especialmente, para los insulares y, en este sentido, adquiere una gran importancia el mantenimiento del carácter público de AENA con la incorporación de las Comunidades Autónomas a la gestión de los aeropuertos y la aplicación de tasas aeroportuarias inteligentes. Y el tercer, pero más importante, ámbito de interrelación es el que tiene el turismo, como conjunto de actividades que generan empleo, con la robustez de los sistemas de bienestar europeos. En la medida que se impongan y se prolonguen en el tiempo los planes de austeridad neoliberal, las clases medias europeas se empobrecerán, o, en el mejor de los casos, acumularán importantes incertidumbres, que repercutirán negativamente en el consumo en general pero, obviamente, en el de vacaciones en particular. No hace muchos días el Diario de Mallorca iniciaba una información con el siguiente titular “Los recortes sociales en Reino Unido tienen en vilo al sector turístico balear”. ¡Todo un síntoma!
En conclusión, soy de la opinión de que hay que poner en el centro del debate turístico español el empleo, su calidad y cualificación y, al tiempo, enfatizar en la idea de que la pelea por el mantenimiento y mejora del estado del bienestar es también la pelea del presente de los que trabajan en el sector turístico.

Foto: BEC Bilbao. Quart congrés de FECOHT-CCOO

diumenge, 19 de desembre del 2010

Una plataforma per enfortir la mobilització

És d'estults ignorar el fracàs que suposà la mobilització del dissabte. El moviment antiausteritat neoliberal hauria d'analitzar què ha fallat perquè, davant agressions tan fortes no ens podem permetre el luxe de manifestacions "discretes de públic".

Al meu parer és urgent una mena de "canvi de camp de joc" per poder resistir amb més èxits l'ofensiva de retalls de drets socials, laborals, ciutadans i democràtics. Mentre el tarannà de la mobilització sigui exclusivament sindical el Govern ZP i els anomenats mercats seguiran guanyant una batalla conceptual, com ara la de considerar el conflicte reduït als àmbits de les legitimitats de cadascú. (No esteu farts d'escoltar als membres del Govern quan diuen que "respecten el dret del sindicats a convocar mobilitzacions"?)

En aquesta nova fase de la crisi, els sindicats CCOO, UGT i STEI haurien de liderar amb intel•ligència, amb celeritat i valentia la constitució d'una amplia i lo més plural possible, plataforma a favor del estat del benestar, contra la dictadura dels mercats i a favor de la democràcia. La indignació a balquena per el retard de la edat legal de jubilació i els altres retalls socials no es mobilitza exclusivament per els sindicats. Ens agradi o no això és -al menys a Balears- així.

Per tant, crec que els principals sindicats illencs tenen dues alternatives: La de treballar de valent per organitzar un nou instrument mobilitzador del moviment social i ciutadà en contra del turbocapitalisme o la de mantenir-se en el legítim paper que l’estatus lis ha atorgat. La primera pot ser arriscada i complicada; la segona és no qüestionar-se sobre la nova naturalesa del conflicte ni sobre les pròpies limitacions.

Bones Festes - Boas Festas

Malgrat tot, BONES FESTES!
Que enguany no compti ¡

dijous, 16 de desembre del 2010

TURBOCAPITALISME, EUROPA I MOBILITZACIÓ SOCIAL


No n'hi ha una reunió del Consell Europeu que no acabi amb una nova retallada de drets socials o laborals per a saciar els anomenats mercats, que són cada vegada més insaciables. Sense anar més lluny, la passada reunió dels dies 28 i 29 d’octubre acabà amb més austeritat fiscal, més austeritat salarial i més austeritat social, la qual cosa segur que ajudarà una nova recessió econòmica, més atur, més desigualtat, més especulació i noves i més dures exigències dels mercats. El que pretenen és la implantació d’un model europeu que res té a veure amb la cohesió social, ans al contrari: es pretén una superació de la crisi amb un fortíssim esquifiment de les institucions que sustenten la seguretat econòmica i social dels treballadors i les treballadores, es a dir, dels salaris, les pensions de jubilació, l'estabilitat de l'ocupació, les prestacions de desocupació. Per fer front a aquesta estratègia d’implantació del turbocapitalisme el moviment sindical europeu ha convocat una Jornada de Mobilització el dia 15 de desembre. Cal dir que, aquí, a Mallorca, ha passat molt desapercebuda aquesta mobilització.

Cal esperar que les manifestacions convocades el dissabte dia 18 de desembre tinguin molt més ressò, ja que és imprescindible continuar la lluita en contra del retard de l’edat per poder-se jubilar i per la derogació de la reforma laboral que motivà la Vaga General del passat 29 de setembre.

A més a més d’aquestes mobilitzacions, CCOO i UGT han posat en marxa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que pretén la derogació del gruix de la Reforma Laboral de ZP -la Llei 35/2010 de 17 de setembre-, i alhora que s’aprovi una legislació laboral que promogui l’ocupació estable i amb drets. Les ILPs tenen una certa tradició en el sindicalisme espanyol i, de fet, n’hi ha hagut que han acabat triomfant, com és el cas de la llei de regulació de la subcontractació a la construcció, i d’altres que només han servit per mobilitzar voluntats a favor d’una proposta com és de la que es presentà per millorar el finançament del sistema educatiu públic. A aquestes contrades també tenim experiències d’ILPs sempre relacionades amb assumptes de protecció del territori i, com no podia ser d’altra manera, liderades per el GOB. (Vegeu un exemple)

Déu em guardi de semblar un discrepant dels sindicats però, en la meva opinió, no hauria de passar desapercebut que l’ILP com a estratègia de mobilització és, si més no, arriscada. Per una banda, després de superar els nombrosos entrebancs és qüestió d’una discussió en seu parlamentaria que pot durar unes hores i acabar en un no-res pràctic. Per l’altre costat pot provocar més frustracions i un aprofundiment del fracàs del diàleg social (per exemple si el grup parlamentari socialista no acceptés la presa en consideració de la iniciativa). Amb l’experiència d’unes altres ILPs les havia situat en el meu imaginari particular en escenaris d’ofensiva. És per això que en temps de resistència tinc dubtes de la seva conveniència.

divendres, 10 de desembre del 2010

ÉS EL MODEL ECONÒMIC, ESTÚPID

Canvi de model amb més del mateix

Les dades més recents del mercat laboral palesen que la nova legislació laboral ni crea ocupació, ni minva la temporalitat. És cert que hi ha molts temes de la Reforma Laboral pendents de desenvolupament, però amb cinc mesos de vigència els símptomes són, si més no, de fracàs en els objectius hipòcritament invocats per part del Govern de ZP, objectius que, cal recordar-ho, eren precisament la creació d’ocupació de més qualitat.

En el cas de les Illes Balears aquests símptomes són consemblants als del conjunt de l’Estat, amb la peculiaritat que s’estan agreujant els trets diferenciadors negatius del nostre mercat laboral. Això es nota especialment en la gestió de l’estacionalitat laboral amb relacions laboral temporals i precàries, i no amb l’estabilitat discontínua del contracte fix discontinu. L’absència de millora en la regulació i protecció social d’aquesta modalitat contractual té molt a veure amb aquest deteriorament lent però continu de les condicions de feina illenques. Podeu veure una anàlisi en calent i molt conjuntural a una entrada anterior d’aquest Bloc, i una més pausada i més estructural a l’informe del tercer trimestre que recentment ha fet públic el sindicat CCOO de les Illes.

Precisament el que més m’ha preocupat d’aquest darrer informe de CCOO és allò que fa referència a l’ocupació en els sectors de la tecnologia. L’informe diu textualment “l’evolució negativa de l’afiliació afecta també aquelles activitats econòmiques associades a una alta i mitjana alta tecnologia, les quals experimenten en línies generals una baixada del‐5,4%”.

També m’han preocupat les declaracions de la consellera de Turisme i Treball en el sopar anual de Foment del Turisme de Mallorca. Segons la premsa, va dir que “ el Govern aposta per potenciar l'activitat turística per poder sortir de la crisi econòmica” i que “la crisi i la competència d'altres destinacions ha posat de manifest la necessitat de reinventar-nos com a destinació vacacional.”

Aquesta constatació de retrocés en l’ocupació de sectors i activitats tecnològiques i aquestes invocacions a la superstició de la crisi per la via de més turisme em causa incertesa. No estic segur que anem per bon camí. De la incertesa passo a la intranquil•litat, en assabentar-me que el problema més gran del sector financer en l’àmbit estatal està en els 180.800 milions d'euros en préstecs concedits a la construcció i a la promoció immobiliària. És a dir, la banca no està segura de poder cobrar 4 de cada 10 euros prestats al sector dominant del model de creixement anterior a la crisi. Quina magnitud té aquest assumpte a les nostres illes? És aquesta la causa del boicot financer al crèdit per a l’economia productiva i, particularment, per a les PIME?


En qualsevol cas, és el model econòmic, i no el mercat laboral, el que s’hauria de reformar, estúpid!

dimecres, 8 de desembre del 2010

CONTROLADORS AERIS I LA CONFUSIÓ DE LES PARAULES

El caos del control aeri d’aquets dies no m’ha causat cap mal de cap, ja que no he tingut necessitat de sortir de Mallorca, malgrat això, durant aquests dies no m’han deixat de xiular les orelles. Bàsicament per la reiteració dels tertulians i tertulianes dels mitjans de comunicació, alguns altres analistes i fins i tot algun ministre en anomenar “vaga” al que feren el col•lectiu de controladors aeris de l'Estat.

És cert que, gairebé tothom ha qualificat la “vaga” de salvatge. Però parlar de “vaga” és una autèntica ignomínia, quan realment del que s’ha de parlar és d’un abús de poder i de la posició privilegiada d’un col•lectiu, juntament amb un sindicat corporatiu ad nauseam. Sindicat, per cert, molt ben assessorat (es diu que el cap d’aquest assessorament és, ni més ni maco, que Miquel Roca i Junyent) per aconseguir els seus objectius amb uns procediments que res a veure tenen amb el dret democràtic de convocatòria i realització de vaga.

No de bades, la instrumentalització de les baixes massives i col•lectives per malaltia en un servei essencial per a la comunitat recorda massa els moviments de boicot colpistes de l’oposició al govern del president Salvador Allende al Xile de la Unitat Popular.

Sóc dels que encara creu que, la mobilització social —particularment la vaga― és la millor forma de defensa dels febles de les agressions dels poderosos i, per tant, un insubstituïble instrument de progrés. Tal vegada, sigui per això, que en sap tant de greu que s’utilitzi la paraula “vaga” tan lleugerament!

Per tant, és evident que, de cap de les maneres, no es pot aplicar al col•lectiu de controladors dels cels aeris la celebèrrima frase de Francesc Layret "quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions".

I de tot plegat, el que realment m’esborrona, és veure com hi ha gent que aprofita l'ocasió per demanar una regulació restrictiva del dret de vaga. Quina creu amb aquesta dreta sense complexos!

Convindria que la socialdemocràcia desorientada no es deixés seduir per la confusió de les paraules: La declaració d’estat d’alarma mai serà una solució, com a molt serà un mal menor.

FOTO: Galeria d'Art de la CGIL
Interruptors automàtics
Armant Pizzinato
(Maniago, Pordenone, 1910 - Venècia, 2004)

dijous, 2 de desembre del 2010

Una altra devaluació de la política laboral de Balears?

Els rumors eren insistents des de ja feia algunes setmanes. El BOIB de dissabte ho confirmà. El Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB) s’ha quedat sense director i no està clar si hi haurà una substitució al capdavant del servei públic d’ocupació autonòmic. Ans al contrari, sembla que aquesta tasca se li encomana al director general de Treball.

Subsumir les tasques de direcció del SOIB amb les pròpies d’una Direcció General de Treball seria un greu error. L’actual situació de crisi laboral necessita d’una forta empenta del servei públic que ha de tenir cura de les persones en atur i donar-los possibilitats d’ocupació amb l’augment de la ocupabilitat de la gent que vol i no pot treballar. Ens equivocam si pensam que és un assumpte de gestió i que, per tant, si s’eliminen càrrecs públics, millor.

La direcció del SOIB hauria de liderar de debò el procés de la imminent reforma de les polítiques actives d’ocupació i fer ho amb el màxim consens social, amb mentalitat de política de Govern de les Illes Balears i amb capacitat d’explicar i convèncer al Govern d’Espanya de les peculiaritats del mercat de treball de les Illes. Em deman si ho podrà fer sense Conselleria de Treball i Formació i amb un SOIB mancat de lideratge per fer front a la situació actual i als reptes immediats.

No vull acabar aquest comentari sense expressar la meva consideració per la bona tasca de Marcel•lí Fernández de Heredia Cañellas. En l’època que jo he tengut responsabilitat sindical i en Marcel•lí ha dirigit el SOIB, hem discrepat més d’una vegada, però sempre he vist clara la sensibilitat i la passió que ell ha mostrat vers els més febles d’aquesta societat i pels grans damnificats d’aquesta crisi.