L’acord de les pensions (primeres impressions)

Escric aquestes reflexions i només conec allò que han publicat els mitjans de comunicació i l’ informació posterior a la reunió del Consell de Ministres de divendres 29 de gener. Potser –una vegada pugui estudiar amb més atenció i documentació la lletra petita de la reforma- hagi de fer alguna matisació o ampliació. De moment vet aquí les meves primeres impressions:

1.- Els sindicats han fet una bona feina: Han aconseguit que a molts de treballadors i treballadores no se'ls retardi la edat de jubilació ni tinguin una pensió de menor quantia.

2.- Els sindicats han impedit, si en el futur governa el PP, una reforma molt més radical i en la direcció de debilitar el model de repartiment i anar cap a un model de capitalització del sistema de pensions.

3.- Els sindicats han aprofitat bé la força acumulada per la Vaga General del 29-S. Sense aquella mobilització hagués estat impossible un acord amb aquest contingut. Aquella vaga haurà servit, al menys, per aturar el peus als turboliberals agrupats sota el “Manifiesto de los cien”.

4.- L’acord està, no obstant, en la lògica del manteniment del sistema de repartiment i de la seva sostenibilitat a base de retallar la despesa i no d’augmentar els ingressos. Els compromisos d’integració i convergència de règims i els de separació de les fonts per a el finançament del sistema són molt inconcrets.

5.- La reforma pot –a mig termini- crear situacions de desigualtats entre beneficiaris. (vegeu un comentari anterior).

6.- Hi ha dues mancances que em criden l’atenció: la primera és que no s’estableix cap mecanisme per igualar les vides laborals a temps parcial i/o fixes discontínues a les de temps complet. És una mala noticies per els que creiem que és important impulsar la contractació a temps parcial volguda i, encara és pitjor noticia per a economies estructuralment estacionals, com ara les Illes Balears amb forta presencia de fixos discontinus.
La segona mancança és que no s’arregla una injustícia històrica: els períodes de temps del servei militar obligatori seguiran sense ser considerats períodes cotitzats. Al imposar-se ara llargs períodes de temps per tenir dret a la jubilació als 65 anys i al 100 % de la pensió màxima, aquestes llacunes de cotitzacions tindran més repercussions negatives que abans d’aquesta reforma. Cal recordar que parlem d’interrupcions imposades “manu militari” de les vides laborals de molts d’homes.

En definitiva, crec que amb l’actual correlació de forces (fonamentalment en l' àmbit polític) és un acord absolutament defensable per part dels que l’han fet possible. Malauradament hauran de sofrir els insults d’aquells que negaven la utilitat dels sindicats i les incomprensions dels qui exigeixen a CCOO i a UGT allò que ells són incapaços de fer, com ara, tenir força política suficient per aturar els peus al mercat o capacitat suficient per organitzar millor i a més treballadors i treballadores. Insults i retrets tant antics com el fil negre.

Carta a dBalears (no publicada)

Business opinió?
(A propòsit de les critiques de Pere Muñoz a Joana Barceló)

Sempre són respectables les opinions critiques sobre qualsevol tasca de govern. Sobre la política turística de Balears no només és respectable, sinó necessària. L’ importància del turisme aconsella establir “zones d’ amplis acords” però a mi no m’agraden els anomenats “Pactes d’Estat” que solen amagar la pretensió d’imposar la política dels poderosos i de negar polítiques turístiques alternatives. (Una democràcia de consens permanent no duraria pas gaire com a democràcia diu Tony Judt en el seu llibre “El món no se’n surt”).

Però l’atac a la Consellera de Turisme i Treball que, el passat 18 de gener, va fer Pere Muñoz en el seu habitual article al dBalears dels dimarts, crec se passa de mida. Una cosa és opinar críticament i una altra és aprofitar el privilegi del qui té una tribuna setmanal per tractar d’incompetent a una consellera. (Pensava que els insult eren marca registrada de la "Brunete Mediatica")

¿Segur que Pere Muñoz no té cap discrepància de business amb la conselleria del carrer Montenegro? ¿Ens ho podria explicar algun dimarts?

EDAT DE JUBILACIÓ I DESIGUALTAT

Em resulta impossible compartir que el sistema públic espanyol de pensions necessiti una reforma per motius de demografia. No crec que sigui correcte plantejar el problema com ho va fer el govern de Sarkozy: “A problema demogràfic, solució demogràfica”. I manco crec que aquesta equació tingui una solució progressista. Ens volen fer creure que passar l’edat legal de jubilació dels 65 anys actuals als 67 és l’alternativa a un retall de la quantia de la pensió. Això és fals perquè per treballar més temps és necessari que hi hagi treball; en cas contrari el que tindrem són persones aturades de més llarga durada. per tant, pensions de jubilació més baixes! Actualment al conjunt de l’Estat -segons dades oficials- més del 30% de les persones que es jubilen provenen de l’atur i tenen una mitjana de 63 anys. Així, qualsevol retard en l’edat legal de jubilació és una baixada de la quantia de la pensió.

Però una mesura com la que comento no afecta a tothom per igual, ans al contrari: afavoreix els que estan millor situats en el mercat laboral –els que tenen estabilitat laboral i bons salaris (directius i quadres intermedis de les empreses)- i perjudica els precaris, els de salaris baixos, i les persones amb trajectòries laborals discontínues (ja sigui perquè són fixos discontinus o dones que han sortit discontínuament del mercat laboral per atendre altres tasques familiars). Els primers podran cobrar i cotitzar com actius més temps, els segons estaran més temps a l’atur cobrant prestació o no, però, en tot cas, amb cotitzacions inferiors que els que fan feina. Uns milloraran la seva pensió i els altres l’empitjoraran. Hi haurà pensionistes de los lunes al sol i pensionistes de los lunes al golf.

Es miri com es miri, la solució demografia de retardar l’edat legal de jubilació, a més d’injusta, és una passa cap a una societat més desigual.

ATENEU PERE MASCARÓ: CONTRA EL NOU PENSAMENT ÚNIC

Cada dia són més els investigadors i investigadores que d’una manera o d’una altra argumenten que és molt probable que de la crisi actual en sortirem amb un considerable augment de la taxa d’explotació del treball i, com a conseqüència de l’augment dels beneficis empresarials, amb una major monopolització econòmica. És a dir, la primera gran crisi del segle XXI pot acabar igual que han acabat totes les recomposicions capitalistes: retrocès dels drets socials, més desigualtats, creixement insostenible...

En aquest context s’ha de ser molt atrevit per posar en marxa un marc de reflexió, debat i acció de pensament crític i alternatiu com l’Ateneu Pere Mascaró. Si, a més, la primera activitat pública és sobre la Renda Bàsica i el ponent és en Daniel Raventós, l’atreviment esdevé una luxosa provocació. Ja era hora, que a les Illes començarem a parlar d’aquesta proposta i que alhora que es fa el debat es comenci a articular una xarxa per defensar la proposta de Renda Bàsica. Estic segur que en Pere Mascaró estaria molt orgullós que els seus amics i companys el recordàssim organitzant debats i impulsant propostes d’aquest calat.

La Renda Bàsica, anomenada també Ingrés Ciutadà Universal, és una proposta segons la qual totes les persones –indistintament de la seva situació econòmica- han de tenir el dret de ciutadania a tenir un ingrés econòmic garantit per l’Estat. No és una proposta més de serveis socials. Tampoc és una proposta d’un altre dret social, encara que tingui alguna connexió amb alguns programes de lluita contra la pobresa. És una proposta de dret de ciutadania i, per tant, d’emancipació, que té una sòlida fonamentació tècnica, filosòfica i política.

Segur que la presentació de l’Ateneu Pere Mascaró i la conferència de Daniel Raventós serà un bon començament per combatre el nou pensament únic. La cita és dimecres, 26 de gener, a les 19 hores a Can Alcover.

EL DÉJÀ VU DE FITUR

S’ha acabat la FITUR 2011. Sembla que hi ha alguna espurna de millora pel que fa al nombre de turistes que vindran a Balears aquest any. Tant de bo que en els propers mesos (i a les fires turístiques de l’ITB de Berlin i a la WTM de Londres) es xerri més de com desestacionalitzam. Per cert, què se n’ha fet, dels Plans de Desestacionalització compromesos a l’Acord sobre turisme del Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social de les Illes Balears?

En la FITUR 2011 el Govern de les Illes Balears ha fet una bona inversió en el nou estand; ha promès que –malgrat les restriccions pressupostàries- no mancaran doblers per a promoció; els hotelers, hoteleres i PP han demanat més, més i més promoció; EXCELTUR ha presentat el seu pompós informe, hi ha hagut un gran desplegament mediàtic. En resum: el circ de cada any... Hagués estat un déjà vu complet si la presidenta de la Federació Hotelera de Mallorca (FHEM) no hagués aprofitat la FITUR per proposar l’eliminació d’ajuntaments de Mallorca per estalviar despesa pública i, així, poder invertir més en promoció turística. Quina barra!

A aquesta dèria per la promoció turística algú li hauria de posar un poquet de seny. Per començar, seria bo complir el punt de l’Acord sobre turisme abans esmentat, que diu: s’han d’ “encarregar estudis que determinin de forma detallada el cost econòmic i la credibilitat de les distintes accions promocionals que s’engeguin”. La Coca Cola Internacional és un exemple a l’hora d’avaluar el “retorn en vendes ” de les seves inversions arreu del món en publicitat. Per què no es fa amb la promoció turística de Balears?

PLA PER MILLORAR L’OCUPACIÓ?

El president del Govern, Francesc Antich, dirigint-se a orientadors laborals, tècnics d'intermediació i directors d'oficina del SOIB.

El Govern de les Illes Balears ha posat en marxa un paquet de mesures que han qualificat “d’impuls per a l’ocupació jove i la reactivació i inserció laboral”. Amb un pressupost estimat de més de vint-i-quatre milions d’euros es pretén que hi hagi 10.000 persones aturades beneficiades per les actuacions previstes.

No tinc cap dubte sobre la necessitat que les administracions públiques facin actuacions en matèria de polítiques actives d’ocupació, però crec que en aquest paquet hi manca una contextualització sectorial de la crisi d’ocupació i li sobra bona voluntat. És un programa car (2.400 euros per beneficiari) i alhora és una barreja de contractacions directes per compte de corporacions locals, processos de requalificació professional, implantació d’un salari d’inserció per a persones aturades de llarga durada, incentius a la contractació de joves (fins i tot per la substitució de les jubilacions avançades) i d’una modesta iniciativa de millora en la intermediació del SOIB.

No conec el grau de consens que hi ha amb els agents socials ni els compromisos amb els empresaris, però hi veig en falta una major coordinació amb el Sistema de Serveis Socials i una priorització clara en les actuacions adreçades a col•lectius de persones aturades procedents de determinats sectors. A tall d’exemple: si hi ha una Comunitat Autònoma que necessita un pla de xoc per fer front a l’atur del sector de la construcció, aquesta és Balears, i si alguna Comunitat Autònoma necessita una política activa per millorar l’ocupabilitat en el sector turístic adreçada als joves aturats amb abandó prematur del sistema educatiu, aquesta és Balears. O no?

Per cert, crida l’atenció que en la documentació oficial del pla es digui que “la principal via de generació de noves oportunitats de feina és el relleu dels treballadors que arriben a l’edat de jubilació”. Idò, millor no endarrerir-la.

TRANSFORMAR I NO NOMÉS RESISTIR

Dues frases de l'article de Luis Gracia Monterero al diari PÚBLICO d'ahir diumenge:

“Si el acomodo al poder establecido es pernicioso, resulta a la vez muy dañino el acomodo a los márgenes.”

“Para no quedarme sólo en elaboraciones teóricas, pongo un ejemplo concreto. Desoír las protestas sindicales sobre el deterioro del mundo laboral es un caso claro de izquierda acomodada. Temer un posible acuerdo entre sindicatos y Gobierno, pensando que a más problemas sociales mejor resultado electoral, es una muestra de acomodo en el izquierdismo marginal.”

Al meu entendre el debat sobre els continguts del Diàleg Social se esperonarà en els propers dies. Tant de bo no situï en els marges marginals a els que volen transformar i no només resistir.

Per això els sindicats han de explicar, explicar, explicar...

L’INFORME DE ZP

La setmana passada es presentà l’Informe Económico del Presidente del Gobierno i va causar més rebombori pel discurs del president que no pel contingut de l’esmentat informe. No hi manquen motius per l’anàlisi i els comentaris sobre el que es diu en el centenar de pàgines del document presentat.
A tall d’exemple, el capítol tercer es dedica a una interessantíssima anàlisi de les Polítiques Actives d’Ocupació i es posen negre damunt blanc informacions tan rellevants com les següents:
1.- Les projeccions 2010-2020 de la distribució sectorial de l’ocupació indiquen una previsió de descens important del pes de l'ocupació en el sector primari, en el de manufactura i, sobretot, en la construcció i, per contra, l'ocupació creixerà de forma significativa en el sector dels serveis de distribució, transport i comunicacions i, en menor mesura, en la resta de serveis.
2.-Tot indica que l’any 2020 les ocupacions requeriran un major nivell de qualificació. A Espanya un 72% de les ocupacions (85% a la UE-27) necessitaran treballadors de qualificació mitjana alta.
3.- Espanya gasta en PAO un percentatge del seu PIB semblant a la mitjana de la UE-27, però només una mica més de la meitat de la despesa dedicada per països de referència com ara Dinamarca o Holanda. En 2009, la despesa destinada a polítiques actives en els Pressupostos Generals de l’Estat va representar el 0,72% del PIB. Però si la comparació es fa en relació amb el nombre d'aturats, es comprovarà que, fins i tot en moments de baixa taxa de desocupació, Espanya destinava menys recursos per persona aturada a aquestes polítiques. Òbviament, amb la crisi d’ocupació aquesta relació de despesa en PAO per persona aturada ha empitjorat significativament.
4. L’Estat espanyol és el que menor proporció de despesa destina a orientació professional. Es prioritza la despesa a la creació d'empreses (s’hi dedica un 38% del total, només per darrere d'Itàlia), a la creació directa d'ocupació (amb un 27% del total, només per darrere de França) i es destina el 18% dels recursos a programes combinats d'experiència professional i formació d'aturats. Curiosament, aquets programes són poc habituals en l’àmbit europeu mentre que els d’Orientació Professional tenen un gran predicament i eficàcia provada a Europa, i en el cas d’Espanya és l’actuació que té una millor relació cost-eficàcia.
Podria seguir amb dades i reflexions molt interessants, però al meu parer el que més sorprèn és la següent afirmació literal: “En España, los programas de empleo llevan mucho tiempo siendo ejecutados sin haber sido sometidos a una evaluación en profundidad, que resulta especialmente relevante a la hora de plantear una posible reforma” (pàgina 81). Poca broma amb aquesta manca d’avaluació: Estem parlant de pressupostos de 7.597 milions d’euros l’any passat i de 7.783 per a l’any 2011

S'ha d'explicar !

Un vaguista del 29 de setembre a Palma

De sobte l'estratègia dels sindicalisme confederal espanyol ha canviat. De la que semblava convocatòria imminent de Vaga General s'ha passat a la negociació d'un pacte global. En lloc de combatre l'austeritat neoliberal i la dictadura dels mercat, sembla que es pretén suavitzar la primera i ablanir la segona...

Potser sigui millor un acord equilibrat de reforma de les pensions que un bon conflicte social per aquesta matèria. El manteniment del co-govern del sistema públic de pensions bé paga la pena intentar l'acord. També crec que més val un desenvolupament pactat de la reforma laboral que un empitjorament permanent de les condicions de treball. No hi ha dubta que hi ha possibilitats certes per un acord en Polítiques Actives d'Ocupació I, sobre tot, crec que la clau de tot aquest procés és la Negociació Col•lectiva. És fonamental que s'imposi la racionalitat i no la turbo flexibilitat del Banc d'Espanya que deixaria al sindicalisme "cautivo i desarmado".

Sé molt bé que en els processos de negociació es precisen espais de discreció, però el canvi ha estat tan radical que és plausible demanar-se sobre els objectius que persegueixen les organitzacions sindicals en aquest nou escenari. Per tant, convé que existeixi una informació i explicació transparent. Si al final aquest pacte global es materialitza hauria de poder ser celebrat per tothom. És clar que això dependrà dels continguts i que es pugui presentar com a resultat de la Vaga General del 29 de setembre passat.

De moment, s'ha de explicar !

FOTO: RafelBorràs, setembre, 2010

Elogi del viure

Una bona amiga m'ha fet arribar aquest poema. Un xut d'energia que he volgut compartir amb tots i amb totes vosaltres

Elogi del viure (Joan Maragall)

Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva

COMPROMÍS 2011

Detall del quadre “Palmeres en Bordighera” de Claude Monet

Tony Judt en el seu celebrat llibre “EL MÓN NO SE’N SURT” afirma que “Sense idealisme, la política es redueix a una mena de comptabilitat social, a l’administració diària d’homes i coses. Els conservadors poden sobreviure perfectament a un escenari així. Per l’esquerra, però, és una catàstrofe” (pàg. 122). Com tantes de les reflexions contingudes en aquesta breu però intensa obra, és molt assenyada per començar aquest any que –a més a més de combatre els efectes de l’austeritat neoliberal- ens enfrontarem a una cita electoral, la del 22 de maig, de cabdal importància per al futur de la ciutadania de les Illes Balears.

És fonamental fer els balanços d’aquesta legislatura autonòmica amb un fort contingut d’idealisme, i encara ho és més que els programes electorals estiguin farcits de propostes realitzables però amb continguts dels ideals vigents de l’esquerra de sempre (igualtat, solidaritat, fraternitat, internacionalisme...) i de l’esquera emergent (equitat ecològica).

En aquest sentit, va ser una excel•lent iniciativa l’acte de la coalició PSM-IniciativaVerds fet al teatre Mar i Terra per presentar el llibre del balanç de la feina feta en aquests tormentosos anys que van del 2007 al 2011. Ara s’hauria de arrodonir amb el “boca-orella” per explicar aquest balanç de realitzacions i actuacions fetes amb passió, seny i valors, i encertar l’any amb uns bons programes electorals.

La proposta electoral de PSM-IniciativaVerds és un marc ideal per oferir a la ciutadania escenaris de sortida de la crisi realistes i alhora de canvi i d’equitat social i ecològica. Aquest hauria de ser el compromís per a l’any 2011. Perquè si no ho fem nosaltres, ho faran els altres.

FOTO: Rafa Borràs, NYC, 2010
Metropolitan Museum of Art ( Met) de New York