Bon any 2012

Bon any 2012: noves lluites, noves resistències, el compromís de sempre!

“Ahí donde llega todo

y donde todo comienza

canto que ha sido valiente

siempre será canción nueva.”

IMPRESSIONS D’UNES JORNADES SOBRE TURISME

El passat dia 2 de desembre se celebrà a Palma el “FORO PREFERENTE DE LOS ARCHIPÍELAGOS”. Aquestes són les meves notes:

CONTRATS DE DISCURSOS PRESIDENCIALS

Paulino Ribero: Per sortir de la crisi no basten polítiques d’austeritat. Per això l’estratègia turística canària passa per: 1.- Pla Renove per generar ocupació en el sector de la contracció (amb eliminació de places hoteleres velles i créixer moderadament en places noves) 2.-Baixar cost als aeroports per augmentar competitivitat. J.R. Bauzá: La política turística balear passa per Canvi d’Usos i Condohotel.

Em donà la impressió que un parlava del que sabia i un altre llegí el que li havien escrit.

AEROPORTS: PÚBLICS, PRIVATS, COGESTIÓ?

Tothom defensa la titularitat publica dels aeroports insulars. Per interès social i estratègic no a la participació privada. El model dels Ports és accentuable, però el President canari només ho acceptaria com una mesura transitòria. El seu plantejament estratègic és que els aeroports siguin competència exclusiva i única de la Comunitat Autònoma. Hi ha unanimitat en ressaltar que no pot ser que Espanya tingui les taxes aeroportuàries més elevades de la UE.

Em donà la impressió que ningú sabia què fer (com reaccionar) davant una hipotètica privatització dels nostres aeroports.

PERSPECTIVES TEMPORADA 2012

Tot i que tothom sap que el mes de gener és clau per saber que és el que passa amb les reserves, es pot avançar que hi ha un creixement important de reserves se slots (què vols dir?) a tots els aeroports insulars. En qualsevol cas s’apuntaren algunes coses que em semblen especialment interessants i que poden ser estructurals en el turisme del futur: 1.- Els alemanys surten de la crisi de forma diferent a com hi entraren. Ara són més pobres. 2.- Al Regne Unit el mercat ha canviat tan i tan ràpidament, que els TTOO no han estat capaços d’adaptar-se. 3.- La “Primavera Àrab” seguirà desviant clients –sobretot famílies- a les Zones Turístiques Espanyoles . 4.- El mercat espanyol està molt malament per mor de les restriccions del consum en general i del turístic en particular.

Em donà la impressió que la batalla competitiva segueix estant en els preus i en una segura extensió del Tot Inclòs.

SOBRE EL TURISME QUE VEUna vegada escoltats el topic: Estacionalitat versusconnectivitat; innovació versusqualitat i diversificació; destinacions obsoletes versus remodelacions integrals amb facilitats per al sector privat , em donà la impressió que ja ho havia escoltat tot.

I vaig partir....

FOTO: Platja de Palma (Tardor 2010) R. Borràs

ENSOPEGAREM AMB EL MATEIX TOTXO ?

Article publicat avui a “Diario de Mallorca”

“Perill d’ ensopegar amb els mateixos errors” és el títol del Panorama Sociolaboral que la Fundació Gadeso ha publicat recentment. No ens cansarem d’insistir en allò que és una constant en les nostres anàlisis socials i econòmiques: el mercat de treball és un dels eixos de referència obligada en qualsevol anàlisi i interpretació de la crisi econòmica, social i de valors que patim. Precisament amb l’observació dels estudis més rellevants del mercat laboral balear –que és el que conté la publicació que comentam- ens permet plantejar-nos algunes preguntes molt pertinents, com ara, què ha passat?, quines estratègies es poden implementar? i, quins errors no hauríem de tornar a cometre? A les següents línees intentaré esbossar alguna resposta:

Tot i que la destrucció d’ocupació, la manca de dinamisme en la contractació i l’espectacular increment de l’atur, és el més sagnat del que ha passat en el mercat laboral illenc, no ens ha de fer perdre de vista que en el darrer decenni s’ha produït un intens procés a l’alça quantitativa i de profunda transformació qualitativa del factor treball. Si observem les dades fora de la conjuntura puntual, ens adonarem que les Illes Balears continua sent la comunitat autònoma amb major taxa de població estrangera, que la baixada de la població assalariada afecta únicament a l’ocupació indefinida, que la incidència de l’ocupació a temps parcial s’ha més que duplicat des del 2002 al 2010, o que la taxa d’ autoocupació és del 19,8% i té una evolució a l’alça. Malgrat tot el que s’ha dit i escrit sobre la fallida del sector immobiliari Balears és, àdhuc, una de les regions europees amb major percentatge d'ocupació en el sector de la construcció i de la indústria que li és associada alhora que els Índexs de Qualitat del Treball no milloren en allò que té a veure amb la qualitat del Capital Humà. En aquest àmbit continuam a la darrera posició de l’Estat pel que fa al major percentatge de joves d’entre 18 i 24 anys que han abandonat l’ensenyament de manera prematura i en conseqüència tenim una posició particularment baixa a un indicador estratègic pel futur: l'habilitat i l'aprenentatge.

Aquestes són, en la meva opinió, algunes de les coses més importants que han passat i que trobareu abundantment argumentades a les pàgines del número 6 de Panorama Sociolaboral. En qualsevol cas, hi afegiria dues preocupacions pendents de corroboració: per una banda, els símptomes d’esgotament de la capacitat de restar atur que s’observa en el major nombre d’arribades de turistes i en les recuperacions moderades de rendibilitats hoteleres i per una altra, un cert agreujament de l’ estacionalització de l’activitat laboral. Curiosament, en aquest context, s’observa una evolució dels costs laborals unitaris per damunt de la inflació.

És evident que no hi ha receptes màgiques per solucionar la crisi en general ni la laboral en particular. Em tem que el factor temps jugarà un paper clau en la seva solució i en aquest sentit cal tenir en compte que si es mesura aquest trànsit temporal en sofriment de la gent, els resultats seran diferents si hi ha equitat o no n’hi ha en el repartiment dels esforços. És per això que des de la Fundació Gadeso insistim en la necessitat d’una estratègia autonòmica de sortida de la crisi que pivoti sobre dos pactes: un per caminar junts cap a la sortida de la crisi, sent la política turística de Balears un tema cabdal d’aquest pacte, i un acord contra l’exclusió social provocada per la crisi.

És evident que les administracions publiques han de practicar polítiques d’austeritat, però també és evident que l’austeritat en exclusiva el que farà es aprofundir el cicle recessiu i provocar una ruptura de la cohesió social de complicada i costosa reversibilitat. Crec sincerament que no podem acceptar una mena de discurs de la inevitabilitat consistent en que l’atur no pot fer altra cosa que augmentar i que la flexibilització del mercat laboral ha de ser sinònim de més precarització que empobreixi encara més el consum i la dinàmica econòmica. També penso que ha arribat l’hora que el Govern de les Illes Balears expliqui si està d’acord -o no- amb l’Estratègia Espanyola d’Ocupació d’octubre de 2011 que, val a dir-ho, és un document d’elaboració conjunta entre l’Administració General de l’Estat i les CCAA i derivat del “Acuerdo Social y Económico” per la qual cosa té l’aparent acord institucional i social. No és aquesta una qüestió menor ja que, a tall d’exemple, a casa nostra la pèrdua d’embranzida dels darrers mesos en la disminució de l’atur de les persones menors de 25 anys i la millora de les habilitats i l'aprenentatge dels treballadors i treballadores (actius i aturats) té molt a veure amb aquest assumpte. En qualsevol cas, seria útil que, per engegar de bon de veres aquesta estratègia d’acords, els agents socials i institucionals tinguessin presents algunes de les lliçons dels professors Sargent i Sims -guanyadors del Nobel d’Economia 2011- que expliquen la importància de la interacció d’aquets agents (famílies, empreses, administracions) a l’hora de crear expectatives econòmiques positives.

Finalment cal contestar, encara que sigui breument, la qüestió de quins errors no hauríem de tornar escometre? En la meva opinió, són tres els riscos que s’haurien de sortejar: el primer, confondre la suma d’interessos particulars i/o sectorials amb l’interès general i el segon, pensar que la despesa en millorar el capital humà és una despesa subjecta a l’austeritat i no una invasió ineludible. El tercer, em permetran que el contesti reproduint un paràgraf del Panorama Sociolaboral Gadeso: ... l’opinió dels empresaris i directius illencs reflectida a l’estudi de KPMG : “La millora de la qualitat del sector turístic i la diversificació sectorial de l'economia balear a través d'activitats no consumidores de recursos i creadores de valor i ocupació, són les dues mesures que es consideren fonamentals per assegurar la sostenibilitat de l'economia balear “. Per la nostra part hi podríem afegir que la gravetat de la situació no pot ser, en cap cas, una excusa per ensopegar amb el mateix totxo.

REFORMA LABORAL AGAIN

Els dies 17 i 18 de novembre vaig assistir a unes Jornades sobre les Reformes Laborals. Compateixo les meves notes.

Margarita Tarabini: La doble escala salarial es un ejemplo de equilibrio de derechos sin que la Ley lo tenga previsto (“habilitación legal”)

Ángel Jurado: Las últimas reformas laborales están descontextualizadas. Sólo han reformado las causas, no el fondo. Son reformas malas porque la situación exige más flexibilidad. No basta con despedir. La protección frente al despido es poco equitativa. La ley sique siendo un problema en los despidos por causa económica ya que establece que debe existir “razonabilidad” en la decisión extintiva de la empresa. Frente a una mayor flexibilidad con más incertidumbre, la solución es el “Contrato único” sin control judicial: los problemas de encaje constitucional y los derivados de las pegas jurídicas que se desprenden de algunos Convenios de la OIT son superables. La tutela judicial únicamente debería versar sobre el hipotético “abuso de derecho” en analogía con el derecho laboral italiano.

Erick Monreal: La ley 11/1994 fue un cambio radical a favor de las tesis empresariales. Y la jurisprudencia desde el año 2011 ha hecho que el Convenio de Empresa prevalezca en la conflictiva concurrencia en materia de tiempo de trabajo. El artículo 85.3 del Estatuto de los Trabajadores establece 90 horas anuales flexibles por la cara.

Jesús Lahera: No existen elementos disuasorios a la utilización fraudulenta de la contratación temporal. La última reforma laboral de Zapatero (la que ha eliminado el tope de encadenamiento de contratos temporales) confirma que se están dando vueltas y vueltas para acabar siempre el lo mismo: La dualidad del mercado de trabajo. La solución es iniciar una transición hacia el “Contrato único” aunque, reconozcámoslo, de lo que se trata es de establecer un despido único ya que, en la actividad económica, hay y habrá causas de contratación eventual.

Javier Thibault: En la última reforma de la Negociación Colectiva (2011) se tendría que haber limitado el tiempo y los efectos de la ultraactividad de los convenios colectivos. Hay que ir al modelo francés de remodelación del convenio colectivo en vigor.

Nota final: No vaig reconèixer cap sindicalista entre el públic. Tothom -especialment els estudiants- aplaudien les intervencions més flexibilitzadores i desregularitzadores. Ningú parlà del caràcter protector als dèbils que històricament ha tingut el Dret Laboral.

Em vaig anar preocupat...

FOTO:Espacio y forma divergentes (1971) de Jordi Pericot(Il patrimonio artisticodella CGIL)

Opinions que m'interessen especialment

Sobre islas y utopías

Publicat a Público el 20 dic 2011

Miguel Ángel Sanz Loroño

Doctorando e investigador de la Universidad de Zaragoza

Es sabido desde Oscar Wilde que un mapa sin la isla de Utopía es un mapa que no merece la pena. Sin embargo, que Islandia haya pasado de niña bonita del capitalismo tardío a proyecto de democracia real, nos sugiere que un mapa sin Utopía no sólo es indigno de nuestra mirada, sino también un engaño debido a una cartografía defectuosa. El faro de Utopía, lo quieran los mercados o no, ha comenzado a emitir tenues señales de aviso al resto de Europa.

Islandia no es Utopía. Es conocido que no puede haber reinos de libertad en el imperio de la necesidad del capitalismo tardío. Pero sí es el reconocimiento de una ausencia dramática. Islandia es la prueba de que el capital no tiene toda la verdad sobre este mundo, aun cuando aspire a controlar todos los mapas que de él disponemos.

Con su decisión de frenar la rueda trágica de los mercados, Islandia ha sentado un precedente que puede amenazar con romper el espinazo del capitalismo tardío. Por ahora, esta pequeña isla, que está haciendo lo que decían que era imposible por irreal, no parece sumirse en el caos, aunque sí en el silencio informativo. ¿Cuánta información tenemos de Islandia y cuánta de los préstamos a Grecia? ¿Por qué Islandia está fuera de unos medios que deberían contarnos lo que sucede en el mundo?

Hasta ahora, ha sido patrimonio del poder definir lo que es real y lo que no, lo que puede pensarse y hacerse y lo que no. Los mapas cognitivos empleados para conocer nuestro mundo han tenido siempre espacios ocultos donde reside la barbarie que sustenta el dominio de las élites. A esos puntos ciegos del mundo les suele acompañar la eliminación de su opuesto, la isla de Utopía. Ya lo escribió Walter Benjamin: todo documento de cultura es a la vez un documento de barbarie.

Estas élites, ayudadas por teólogos y economistas, han venido definiendo lo que es real y lo que no. Lo que es realista, de acuerdo con esta definición de la realidad, y lo que no lo es y por tanto es una aberración del pensamiento que no cabe considerar. Es decir, lo que cabe hacer y pensar y lo que no. Pero lo han hecho de acuerdo con el fundamento del poder y su violencia: el temible concepto de la necesidad. Es necesario hacer sacrificios, dicen con el gesto transido. O el ajuste, o la catástrofe inimaginable. Y es que el capitalismo tardío ha expuesto su lógica de un modo perversamente hegeliano: todo lo real es necesariamente racional y viceversa.

En enero de 2009, el pueblo islandés se rebeló contra la arbitrariedad de esta lógica. Las manifestaciones pacíficas de la multitud provocaron la caída del gabinete conservador de Geir Haarde. El Gobierno recayó en una izquierda en minoría parlamentaria que convocó elecciones para abril de 2009. La Alianza Socialdemócrata de la primera ministra, Jóhanna Sigurðardóttir, y el Movimiento Izquierda-Verde renovaron su coalición gubernamental con mayoría absoluta. En otoño de 2009 se inició por iniciativa popular la redacción de una Constitución mediante un proceso de asambleas ciudadanas. En 2010, el Gobierno propuso la creación de un consejo nacional constituyente cuyos miembros habrían de ser elegidos al azar. Dos referéndums (el segundo en abril de 2011) negaron a los bancos el rescate y el pago de su deuda externa. Y en septiembre de 2011 el antiguo primer ministro, Geeir Haarde, fue enjuiciado por su responsabilidad ante la crisis.

Olvidar que el mundo no es una tragedia griega en la que la rueda del destino o del capital gira sin atender a razones humanas es negar la realidad. Es obviar que esa rueda es movida por seres humanos. Todo aquello que podamos imaginar como posible es tan real como lo que los mercados nos dicen que es la realidad. La posibilidad y la imaginación, recuperadas en Islandia, nos enseñan que ellas son tan ciertas como la necesidad pantagruélica del capitalismo. Sólo tenemos que atender a esa llamada para descubrir la trampa que se pretende hacernos creer. No hay otra alternativa, claman. ¿Acaso alguno de los que nos anuncian sacrificios se ha molestado en revisar su mapa del mundo?Islandia ha demostrado que nuestra cartografía tiene más cosas de las que nos dicen. Que es posible dominar, y ahí reside el principio de la libertad, la necesidad.

Islandia, sin embargo, no es un modelo. Es una de las posibilidades de lo diferente. El intento de la multitud islandesa de construir el futuro con sus decisiones y su imaginación nos muestra la realidad de una alternativa. Porque la posibilidad de la diferencia proclamada por la multitud es tan real como la necesidad de lo mismo exigida por el capital. En Islandia han decidido no dejar que el mañana lo dicte la rueda trágica de la necesidad. ¿Seguiremos los demás dejando que lo real quede definido por el capital? ¿Continuaremos entregando el futuro, la posibilidad y la imaginación a los bancos, las corporaciones y los gobiernos que dicen hacer todo lo que realmente se puede hacer?

Todo mapa de Europa debería tener a Islandia en su punto de fuga. Ese mapa debe construirse con la certeza de que lo posible está tan dentro de lo real como lo necesario. La necesidad es sólo una posibilidad más de lo real. Hay alternativa. Islandia nos lo ha recordado al proclamar que la imaginación es parte de la razón. Es la multitud la que definirá qué es lo real y lo realista usando la posibilidad de la diferencia. De este modo, no alentaremos consuelo de soñadores, sino que nos asentaremos en una parte de la realidad que el mapa del capital quiere borrar por completo. La existencia de Utopía depende de ello. Y con esta el concepto mismo de una vida digna de ser vivida.

REFORMA LABORAL I MÉS INIQUITAT SOCIAL?

PUBLICAT A www.gadeso.org

Aquesta setmana s’ha iniciat la X legislatura de l’actual etapa democràtica del Regne d’Espanya. L’imminent President Rajoy ha avançat en el si de la junta directiva del PP, algunes línies –certament confoses- d’actuació en política econòmica. A l’espera del discurs d’investidura ens hem de conformar amb vagues al·lusions a la consecució dels compromisos fiscals, a la reforma del sistema financer i a la del mercat laboral. El missatge que jo capto és el següent: Majors retallades socials i alguna pujada d’impostos indirectes com ara l’IVA, la creació -directa o indirectament- d’un anomenat “banc dolent ” amb la conseqüent aportació de cabdals públics per a la reestructuració bancària i l’abaratiment del factor treball.

Sigui com sigui, el Sr. Rajoy començarà la seva etapa de President del Govern del Regne d’Espanya en un escenari socioeconòmic força complicat. El mateix Rajoy ha reconegut que durant l’any 2012 el creixement de l’economia estarà molt influenciat per les mesures d’austeritat i que l’atur tindrà un comportament a pitjor. Amb afirmacions com aquesta, no fa altra cosa que fer-se ressò de l’opinió quasi unànime dels analistes. En aquets sentit i a tall d’exemple Funcas acaba de pronosticar per l’any que ve un escenari recessiu amb una taxa d’atur del 22,2%.

Amb aquest tauló de joc les peces es poden moure poc però ho poden fer cap a una major o menor iniquitat. En aquest sentit, s’ha de recordar que recentment l’OCDE ha publicat un informe que demostra que a Espanya la desigualtat s’ha incrementat en els dos darrers anys a causa de les polítiques fiscals aplicades però, segons el citat informe, el que més ha influït en el creixement de la desigualtat ha estat l’augment del nombre de persones treballadores amb baixes remuneracions. Per tant, em sembla obvi que si s’aprofundeix en una estratègia d’abaratiment nominal del cost laboral unitari es produirà una major desigualtat.

L’àmbit més immediat en el qual s’observarà si l’acció del Govern Rajoy s’orienta cap a una major o menor equitat serà, sens dubte, el de la Reforma Laboral. En la meva opinió els nyaps que el Govern socialista ha fet en els anys 2010 i 2011 a la legislació laboral espanyola-insisteixo que em refereixo a la normativa laboral i no a la social ni de Seguretat Social que, al meu criteri, ha estat encertada- “legitima”als nous governants a fer una nova reforma de l’Estatut dels Treballadors, la qual cosa m’omple d’angoixa. Tres sons les meves preocupacions:

Primera: Que als àmbits pròxims al PP és parli cada vegada menys de “flexibilitat” i més d’ “abaratiment”. En aquest nou discurs els Minijobs són la peça clau.

Segona: Que els think tanks més influents en aquestes matèries hagin assolit uns nivells de radicalització preocupants. A tall d’exemple, citaré només el darrer informe de l'Institut Internacional Cuatrecasas – ManpowerGroup en el qual s’hi poden llegir coses tant insòlites com la seguent: “ Despido disciplinario y productividad: se requiere una mayor clarificación y seguridad jurídica en el ejercicio del poder disciplinario en la empresa, dado la incidencia que dicho poder tiene en garantizar la adecuada convivencia y productividad en la organización empresarial”.

Tercera: A l’imaginari col·lectiu s’ha instal·lat una percepció molt positiva de la situació laboral d’Alemanya. De fet, aquesta certa idealització del model alemany se sol emprar per justificar la implantació d’algunes reformes a la normativa laboral espanyola (els minijobs realment són kurzfristige). La situació actual -no la de principis de segle XXI- del mercat de treball d’Alemanya és el reflex d’una economia centrada en l’exportació i descuidada en tot el que tingui a veure amb el consum intern. Les darreres dades disponibles posen de manifest que els excedents pels augments de productivitat no han millorat salaris ni protecció social la qual cosa pot explicar que el 20% del assalariats alemanys siguin treballadors pobres.

Tres preocupacions que es resumeixen en una sola i cabòria: el desig de seny, capacitat d’acord i saviesa perquè el nous governants sàpiguen fer una reforma laboral que ens allunyi de les “aterridores escenes d'un món futur profundament dividit entre nosaltres i ells, estripat per la sospita mútua, amb odi a l'autoritat des de baix i menyspreu per la gent des de dalt”. Ho escrigué, l’any 1974 l’economista E.F. Schumacher a la seva obra “Small is Beautiful”. Seria lamentable que fos realitat en el porpres anys.


FOTO: Botons d’una botiga de Santa Catalina (Palma)
R,Borràs estiu 2010

Opinions que m'interessen especialment:
La Casa Real, laimpunidad y “Lo que el viento se llevó”

Juan Carlos Monedero
nuevaTribuna, 14 Desembre 2011

Lo más llamativo de los más que presuntos desfalcos tramados y ejecutados por Urdangarín con el paraguas de la Casa Real es, una vez más, la impunidad. Qué tendrán algunos, especialmente la aristocracia de cuna, que creen que este país es su cortijo, las personas sus perrunos lacayos y dios y los obispos sus testigos. Desde que nos alcanza la memoria. Desde, cuando menos, los Reyes Católicos. Insaciables señoritos.La derecha mallorquina lleva años quejándose del enriquecimiento del yerno presunto ladrón, dolida, como siempre, porque no les alcanzaba su cuota parte. Llegado un punto, parece que los reyes ni siquiera reparten entre sus cortesanos. Fue una de las quejas de Javier de la Rosa con el lío de las Torres Kio y los dineros de Kuwait. Ya lo había dicho Talleyrand-recogido por Stefan Zweig en su Fouche-: “Es costumbre real el robar. Pero los Borbones exageran”. El enfado de la derecha, sin embargo, tiene vieja data. Hay una parte, que viene del falangismo, a la que no le gustan los reyes. Otra parte, nostálgica de la CEDA, cree que el nacional-catolicismo se gestiona mejor con una estructura republicana. Otros están simplemente dolidos por el abandono. Hay un lamento de la derecha porque los Borbones se llevan mejor con los socialistas del PSOE que con las diferentes familias del PP. Algún día el PSOE encontrará algún hilo propio. Mientras, sigue desmadejando con paciencia de Ariadna el tapiz trenzado por el franquismo. La alegría que Felipe González tuvo un día con Fraga –hasta lo nombró Jefe de la Oposición para perpetuarlo-es la que tiene el PP con un PSOE al que mueve con soltura de títere. Y como se lleva bien con el Monarca ¿para qué preocuparse de, pongamos por ejemplo, el Estado social?Que Urdangarín se lo estaba llevando en Mallorca y aledaños era vox populi. De ahí que el Rey, en vez de denunciarlo y ponerle delante de los tribunales, lo invitara a marcharse a la metrópoli, que las penas en la distancia parecen menos. Algo que la madre de la Infanta –que no hay más que una- afeara al licencioso de Juan Carlos, interesado solamente en su cargo, su descendencia inmediata y sus caprichos. La Reina Sofía de Grecia viajó a Washington con el Hola y se dejó fotografiar en esos momentos de tribulación al lado de los cuestionados. Pero hay veces en que ni siquiera llenando la Gran Vía de elefantes puedes ocultar un elefante. Qué no habrá visto el marido de la Infanta Cristina de Borbón en las comidas de Navidad familiares para permitirse el lujo de presuntamente robar con tanto descaro y, además, saber que su esposa iba a verlo todo con entera naturalidad. Pobre Cristina (pobre en términos morales). Cuando estudiaba ciencias políticas en la Complutense miraba con recelo esa pendiente. Pero la carga de la corona vence, parece, cualquier escrúpulo.Hace años, Jesús Cacho escribió en El Mundo que la corrupción en Madrid era una derivación del quehacer del Rey Juan Carlos, multimillonario y comisionista que, además de recibir dinero público de todos los españoles, no cesa de hacer negocios privados que abultan su cuenta de resultados a cifras escandalosas. El comportamiento del Rey sería la patente de corso para el resto de asuntos que desembocaron en la crisis del ladrillo. No en vano, una buena parte de los amigos del Rey –esos con los que caza- han pasado por la cárcel: los Albertos, Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde… No hay que olvidar que su abuelo, Alfonso XIII, perdió la Corona ante la República. Un rey en el exilio es teatralmente enternecedor. Ante una situación penosa, aquel personaje gritó desde la implacable necesidad “A Dios pongo por testigo que no podrán derribarme. Sobreviviré, y cuando todo haya pasado, nunca volveré a pasar hambre, ni yo ni ninguno de los míos. Aunque tenga que mentir, robar, ¡ A Dios pongo por testigo que jamás volveré a pasar hambre! “.Pero ya sabemos que no hablamos ni de la Transición a la democracia ni del rey Juan Carlos, sino de Scarlett O’Hara en “Lo que el viento se llevó”.El viento que se llevó la democracia en 1936.Dicen algunos que la crisis de la Casa Real se solventa con la abdicación del rey y su sustitución por el príncipe Felipe y consorte. Qué fijación tiene el PSOE con los Borbones. ¿Felipe de Borbón Rey? ¿El que dijo que renunciaba a la luna de miel para luego enterarnos -porque la policía norteamericana les revisó las maletas- que había contratado en secreto un avión para irse a una isla caribeña con sus colegas pijos? ¿El que nunca ha encontrado tiempo para visitar a los trabajadores en ninguna situación dolorosa? ¿El que nunca ha renunciado, aún sin serlo todavía, a vivir a cuerpo de rey?Hace unos meses, y al calor de la crisis económica, el príncipe Felipe pedía una “segunda transición”. Quizá tenía razón, aunque la que necesitamos es bien diferente a la que el alevín de monarca se desea. Es tiempo de una asamblea constituyente que nos permita encarar la crisis, terminar con una herencia franquista que se ha enquistado en la corrupción política y hacer de la tercera república un lugar de corresponsabilidad ciudadana alejada de las tutelas regias y las imposiciones autoritarias. ¿Nos atrevemos a ser mayores de edad de una maldita vez? Hay películas que están envejeciendo fatal

ATUR: COM MÉS VA PITJOR

La majoria de comentaris, opinions i anàlisis sobre les dades laborals de Balears corresponents al mes de novembre s’ han centrat , com no podia ser d’altra manera, en la xifra rècord de 97.320 persones aturades.
Aquesta preocupant dada d’atur registrat -val a dir que exclou als milers de persones fixes discontínues que han acabat el seu període de feina- no pot enlluernar-nos i deixar d’observar alguns trets qualitatius del mercat de treball illenc.
Vet aquítres aspectes que em semblen particularment importants: I.- En el mes de novembre hi ha un total de 13.265 persones menors de 25 anys en situació d’atur registrat (el 13,6% del total). L’increment mensual és de 1.989 persones (un 17,6%) i el descens interanual –el menor dels darrers mesos- és només de 106 registres, és a dir, d’un -0,8% II.- 24.347 persones (25,0% del total) fa més de 12 mesos que estan ininterrompudament a les llistes de l’atur. Són 1.393 persones més que ara fa un any, és a dir, un increment del 6,1%. III.- El 43,45% dels contractes registrats
tenen una duració prevista de menys de 3 mesos.

En aquets tres àmbits, el Govern de les lles Balears hi pot intervenir. Si el Govern Bauzá no implementa Polítiques Actives d’Ocupació per millorar l’ocupació juvenil, per reduir l’atur de llarga durada i combatre la temporalitat extrema, és perquè no vol. Recursos polítics i econòmics en té!
La foto pertany a “L'Arte in CGIL”

UNA URGÈNCIA SOCIAL

El secretari general de Sanitat ha confirmat avui que el dret a la sanitat no és universal. Hi ha unes 200.000 persones parades de llarga durada que poden tenir bloquejada la seva tarja sanitària perquè han esgotat fa més de tres mesos tota prestació d’atur. Quantes d’aquestes persones són de Balears?

El Govern del PP acaba d’aprovar un Decret llei de mesures tributàries que, entre altres bonificacions, n’estableix una del 100% en el pagament del impost sobre patrimoni. La UTE Bauzá&Delgado deixa d’ingressar a les arques publiques autonòmiques uns 23 milions d’euros que ben bé es podrien invertir en politiques publiques per pal·liar la situació de les persones en atur amb més necessitats.
Mentre l’OCDE ens presenta previsions econòmiques i d’ocupació regressives i constata l’augment de la desigualtat dels ingressos, el Govern Bauzá&Delgado només fa política de retalls, res de polítiques publiques d’ocupació, res de polítiques d’igualtat.

Les dades sociolaborals de novembre: 97.320 persones en atur registrat (moltes més si contem els Fixos Discontinus), una reducció interanual de 9.987 (un 2,67%) d’afiliacions a la Seguretat Social, 24.374 persones que fa més de 12 mesos que estan en atur (un increment anual del 6,1%), amb un 89,18% de contractes temporals del total del registrats durant els onze mesos de l’any... convindria reivindicar un pla d’urgència contra l’atur i l’exclusió social.
El Govern del PP Balear té autèntica al•al·lèrgia a tot allò que és públic, per això s’ha de recordar que les anomenades Polítiques Actives d’Ocupació sempre han estat publiques des de que allà per els anys 70 del segle XX s’implementaren les primeres Iniciatives Locals d’Ocupació. També les volen privatitzar?

Foto: Cartell de la CGIL: “TREBALL: L'ÚNICA CURA PER AL PAÍS”