divendres, 30 de març del 2012

TANCAT PER VACANCES

Ahir no va ser un dia qualsevol


Per molt que el Govern de Rajoy, el Govern de les Illes Balears, les patronals i la premsa dretana, diguin el contrari;  ahir no va ser un dia qualsevol.
Volien provocar incidents , amb presencia massiva  i de proporcionada de policia ,   i fou un dia de protesta absolutament pacifica.

Volien  minimitzar la protesta  i fou el dia  que el malestar laboral sortí al carrer de forma massiva.
Volien seguir fent demagògia sobre la caducitat dels sindicats i resultà esperançador la gran presència de gent jove en els  piquets informatius  i a la massiva manifestació de la tarda.
Ahir, diguin el que diguem,  no fou un dia qualsevol. Entre altres coses perquè , al menys  a Palma, es va viure la vaga general i la manifestació sindical més feminitzada que jo he vist.
Que no s’aturi la lluita!

dimecres, 28 de març del 2012

"Penso, dic, faig..." Vaga General


                                           “Penso
                              que res no és en va;
                              que res d’allò que dic
                              ni allò que faig
                              no es perd,
                              si en el joc hi arrisco
                              tot el que tinc,
                              sense temor de perdre.
                              Dic
                             ben poca cosa.
                             Que ja ha arribat el temps d’alçar-nos
                             i sortir al carrer
                             i acollir tota
                            la gent com a germans
                                                                                                                             Miquel Martí i Pol

Una vaga general necessària


Article publicat a Diario de Menorca i a Diario de Mallorca
La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida.
Per això odio als indiferents.”
A. Gramsci
La situació social, econòmica i política és, al nostre entendre, excepcional. El món capitalista es troba  en un  estat de profunda crisi estructural, sistèmica i gairebé fora de control de les institucions polítiques democràtiques o no. El rumb de sortida d’aquesta situació el marquen els anomenats mercats que, per la seva pròpia naturalesa, tenen com a única finalitat guanyar sempre més doblers i més poder que els permeti fer una gran acumulació de capital en poques mans. Organitzacions internacionals, com l’Organització Internacional de Treball -OIT- ens adverteixen molt sovint que la crisi, provocada per les malifetes dels poderosos,  està incrementat la desigualtat social i malmenant els recursos del planeta. L’ OIT creu que les politiques aplicades en els darrers anys estan tan esbiaixades a favor dels sistemes financers i especulatius que qualifica l’actual estat de coses de “rics morals”. És a dir, contràriament a allò que seria de sentit comú: reduir desigualtats, aprofundir la democràcia i garantir que les properes generacions podran gaudir i viure en el planeta Terra, es fa exactament el contrari. Davant aquesta situació no som, ni volem ser, indiferents!

A casa nostra -des de la UE a les Illes- , aquesta estratègia mercantilitzada de sortida de la crisi passa per una paquet de mesures espoliadores de drets socials i, fins i tot, de civilització a les poblacions . Al Regne d’Espanya això es concreta, ara mateix, per una banda en un intens  pla de retallades de despesa publica iniciat el maig de 2010 que s’ha aprofundit just arribà el PP al Govern de l’Estat i que, amb absoluta seguretat, tindrà  una nova i renovada intensificació a partir dels Pressupostos  Generals de l’Estat de 2012, que el Govern de Mariano Rajoy presentarà el proper dia 30 de març.  
 Aquesta austeritat -aplicada a les institucions publiques quan el deute és fonamentalment privat- a més de provocar més atur, més injustícia, més patiment per a les persones més dèbils i menys serveis públics, és econòmicament ineficaç. El professor Josep Fontana ho explica amb una claredat insuperable: La teoria legitimadora de l’austeritat sosté que els efectes negatius de les retallades salvatges vindran compensats per un canvi en la “confiança” que portarà a un nou creixement de la despesa dels consumidors i dels negocis, que reactivarà l’economia. Però el que ha passat és el que “totes les lliçons de la història us haurien d’haver ensenyat que passaria”: la “confiança” no s’ha presentat i, lluny de créixer, la despesa del sector privat ha caigut”. Davant la gran mentida de què no hi ha alternativa a l’austeritat neoliberal, no som, ni volem ser indiferents!
 Per altra banda, l’estratègia dels mercats -que  se sembla com dues gotes d’aigua amb la ideològica de la dreta espanyola, nacionalista i regionalista- es concreta en un assalt als drets laborals i sindicals. És cert que la Reforma Laboral de l’any 2010 -i en certa mesura la del 2011-  foren greus equivocacions del Govern de PSOE i, junt amb el pacte amb el PP per constitucionalitzat el sostre  de dèficit públic i les retallades de maig de 2010, són les principals causes de la crisi d’identitat i no només electoral de la socialdemocràcia espanyola. Però la Reforma Laboral de Mariano Rajoy és la passa definitiva per expulsar als sindicats de les negociacions de les  relacions laborals al si de les empreses, expropiar als treballadors i treballadores del drets laborals conquerits en més de cent anys i fer la més gran transferència de rendes salarials a rendes de  capital. No debades -tal i com asseguren bona part dels experts laboralistes- el Dret del Treball, després d’aquesta Reforma Laboral, s’haurà d’estudiar dintre l’ assignatura d’ Història del Dret. Davant aquesta regressió històrica -que no reforma-  no som, ni volem ser indiferents!

El mateix PP que va emprar la mentida massiva  sobre les armes de destrucció massiva d’Iraq,  que ens contà increïbles falsedats sobre el Prestige, que ens volgué manipular sobre l’autoria del brutal atemptat terrorista de l’ 11 -m, el mateix PP que ens vol enganyar dient que no sabia res dels casos de corrupció ara ens pretén mentir, manipular i enganyar amb falsedats sobre el contingut d’aquesta Reforma Laboral. Per molts vídeos propagandístics que facin el cert i segur és des de  que es publicà el Reial Decret-llei 3/2012, -la classe treballadora ja ho pateix- l’acomiadament és més barat i fàcil, la precarietat i temporalitat en la contractació és major, els salaris més in segurs  i les capacitats empresarials més grans per decidir sobre la vida de les persones que necessitem treballar per viure. Davant aquest retrocés en els drets laborals i socials  no som, ni volem ser indiferents!
 Per defensar una sortida de la crisi amb equitat social i mediambiental, reforçar la democràcia real i no mercantilitzada, combatre les mentides dels poderosos, aturar les retallades  a l’ Estat del benestar i als drets laborals, no cal ser indiferents. Per això ens sembla que, dia 29 de març , la vaga general és necessària. Segur que serà, a més a més, útil.  Nosaltres hi serem.  Que no hi falti ningú que no vulgui ser indiferent.

David Abril, Fina Santiago, Miquel Rosselló, Rafael Borràs, Pep Vilchez, Maria Bonnin,  Bernat Riutort, Neus Santaner, Marian Suárez, Lila Thomàs, Pere Polo, Guillem Mesquida, Toni Baos i  Bel Nora.


dilluns, 26 de març del 2012

Costs laborals i reforma laboral


Divendres passat  dia 16 de març es publicaren unes dades  de l’ INE prou significatives.  El cost laboral  del quart  trimestre de 2011  ha situat a les Illes Balears  en una forta taxa negativa en relació a l’any anterior.  Concretament  el resultat  és de -1,8.  Balears i La Rioja són les úniques comunitats autònomes  a on baixa el cost laboral,  però mentre a  La Rioja ho fa en un  modest -0,3 a les illes ho fa casi en els dos punts.

La composició d’aquest cost  laboral és igualment molt significatiu:  La taxa  corresponent al salari per hora treballada baixa a Balears 0.5 punts, mentre que al conjunt del Regne d’Espanya puja 2.2 punts. Només tenen una baixada superior a la nostra l’ Aragó i La Rioja.

Però el que és realment escandalós –i se n’ha parlat molt poc- és la dada referida al “altres costs”  que inclou bàsicament  cotitzacions socials i indemnitzacions per acomiadaments. El resultat de Balears és un -5,2%! Al conjunt del Regne d’Espanya puja un 2,2%!  Balears és amb diferència on baixen més aquests costs  salarials. Raons?  La precarietat i temporalitat extrema i, fundamentalment,  l’hegemonia de la petita empresa que, cal recordar-ho, tenen un cost del  acomiadament  més barat  per la  important subvenció del Fondo de Garantia Salarial (FOGASA)

Joan  Coscubiela,  a la conferencia que donà a Palma el dilluns passat, digué que  l’objectiu real de la Reforma Laboral és la baixada estructural (no conjuntural per sortir de la crisi) dels salaris.  Estic absolutament d’acord. L’objectiu és un empobriment massiu de la població.  Els treballadors i treballadores de les Illes ens en podem dur la pitjor part!

dijous, 22 de març del 2012

Resistència a favor de la nostra llegua


No hi ha dubta del gest heroic de Joan Bonet i dels seus companys de Jubilats per Mallorca. La seva vaga de fam pesarà a la historia de la resistència de Mallorca a la castellanització  que pretén el Govern de Bauzá&Delgado.

No hi dubte que la manifestació convocada per OCB  serà una mobilització històrica  de la defensa del català. La capacitat de  resistència cívica dels mallorquins i de les mallorquines de tota casta i condició, és molt més gran de la que ells pensen.
Resistir, resistir, resistir. Aquesta és la clau. No defallir. Tot i que cal tenir presents questes paraules del final de la l’autobiografia de Nelson Mandela: “La veritat és que encara no som lliures, solament hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser oprimits”.

Emprem aquest dret!

divendres, 16 de març del 2012

ELS MINIJOBS ESPANYOLS

Un article que avui es publica al web de la Fundació Gadeso (www.gadeso.org)


Rafael Borràs

En un article anterior afirmava que, en la meva opinió,  l' anomenat Contrato de trabajo por tiempo indefinido de apoyo a los emprendedores” inclòs com a una de les grans apostes en la Reforma Laboral del Govern de Rajoy, és pitjor que els famosos mini jobs o minifeines d’Alemanya. A les properes línees intentaré  justificar aquesta afirmació.



I.-  L’abast de la modalitat de feina alemanya és d’un contracte marginal de menys de 15 hores i un ingrés salarial mitjà del voltant dels 200 euros mensuals. Una gran part del que a Espanya transita pels camins de la irregularitat i de l’economia  submergida,  allà és una  activitat regularitzada mitjançant  aquesta fòrmula de relació laboral que,  certament, és  precària. Treballs amb salaris màxims de 400 euros/mes que, alhora, són  compatibles  amb les prestacions no contributives d’atur i altres ajuts  socials,  la inexistència d’una jornada màxima per a aquesta modalitat de feina o les  peculiaritats de cotitzacions socials (l'empresari acaba pagant per treballador/a uns 120 euros a l'Estat, el 30% del salari ) etc,  certifiquen aquesta  precarietat.  Però,  tot i que ja afecta a més de set milions de persones,  la seva magnitud no deixa de ser marginal en el conjunt de l'entramat del mercat laboral alemany. La possibilitat de treballar amb diversos Mini Jobs o en un Mini Jobs i una ocupació regular palesa  aquesta la voluntat de normativa marginal.

II.- En qualsevol cas no s’ha de confondre les minifeines amb les midifeines  que tenen un salari mensual que oscil·la entre els 400 i els 800 euros, una cotització social empresarial completa  (20% del salari) i una contribució de l' empleat inferior a les del treball regular però que són proporcionals al salari.  Amb tot, cal advertir que també ens movem en els marges marginals del mercat laboral alemany. Tampoc convé oblidar que aquestes feines, encara que marginals,  es produeixes en un context d’un estat -l’alemany- amb una xarxa  de protecció social molt sòlida. Tot i les retallades aplicades en els darrers anys la  prestació d’atur, que ascendeix al 67% del salari, dura un any i es perllonga per als majors de 55 anys. Una vegada esgotada aquesta prestació, es passa a rebre la prestació no contributiva que es indefinida i té una quantia de 359 euros mensuals, més el pagament del lloguer de l'habitatge, les despeses de calefacció i tot un seguit d'extres, depenent del nombre de fills i de l'edat d’aquests. En definitiva, les minifeines i les midifeines tenen vocació –amb resultats molt criticables- de ser instruments de les polítiques actives d’ocupació públiques alemanyes. Unes polítiques d’ocupació que, per cert,  gaudeixen d’una gran coordinació entre polítiques actives i passives, i estan  fortament participades pels agents socials i econòmics a un país que la normativa laboral i social es desplega en el marc en el que el sindicalisme té una gran influencia i poder fruit de  l'anomenada cogestió (Mitbestimming).



III.-  El Contrato de trabajo por tiempo indefinido de apoyo a los emprendedores que introdueix a la normativa espanyola la Reforma Laboral de 2012 ni té vocació de ser peça de les polítiques actives d’ocupació ni molt manco ocupar un espai marginal del mercat laboral espanyol.  Ans al contrari,  la intenció gens dissimulada dels impulsors de la Reforma Laboral és convertir aquesta nova modalitat contractual en un quasi contracte únic. Això es pretén aconseguir per les següents vies:

a)    Possibilitant la utilització d’aquests contractes a la immensa majoria d’empreses, concretament entorn al 95% que són les que tenen plantilles inferiors de 50 treballadors. 

b)    Regulant un període de prova d’un any que converteix aquest contracte,  formalment indefinit, en una relació laboral temporal i extraordinàriament inestable ja que no té data de finalització prevista.

c)    Fent que sigui l’únic contracte amb zero indemnització per acomiadament injustificat o per la finalització del “període de prova” d’un any. És, amb diferència, el contracte més barat ja que, cal recordar-ho, els formalment temporals tenen una indemnització de fi de contracte que aquest any és de nou dies i que serà de deu, onze i dotze els  anys 2013, 2014 i 2015 respectivament.

d)    Dotant-lo d’importants incentius fiscals i bonificacions per impulsar  la seva utilització per sobre de les altres modalitats contractuals. En la meva opinió, és tremendament feridor la perversió que es fa a l'equiparar emprenedor amb empresa de fins a 50 treballadors. Òbviament rés te a veure l’autònom que no té  cap empleat o té  una micro plantilla amb mercantils amb plantilles considerablement nombroses i que en molts de casos són participades per grans empreses.

IV.- Tot indica que, si es superen els fundats dubtes d’inconstitucionalitat[1], aquest contracte serà un èxit d’utilització en el mercat laboral espanyol i al balear. Ho serà igual que ho foren aquells  contractes eventual amb duració de tres anys que teòricament havien de servir per incentivar l’ocupació i  el que realment aconseguiren  fou un dels mercat laboral més segmentat  de la UE i una baixada especular de la productivitat i de la qualificació del capital humà.  Hi haurà empreses –emprenedores o no- que amb aquest contracte hi tinguin guanys. És el que sol passar quan la competitivitat es basa en el  treball sense drets i costos laborals baixos.  Però el país hi perdrà.






[1] El Tribunal Constitucional té una consolidada jurisprudència segons la qual no és constitucional l’acomiadament sense causa.

dimarts, 13 de març del 2012

Opinions que m'interessen especialment:Manifiesto XIII Jornadas de Economía Crítica


Hace más de cuatro años que se inició la debacle financiera internacional que ha generado una de las mayores crisis de la historia del capitalismo. Desde el principio estaba claro que las causas de los problemas se habían originado por la extrema financiarización económica y las políticas neoliberales. No obstante, se impuso rescatar a los bancos bajo el pretexto de que ello salvaría al conjunto. Tras cuatro años de fracasos continuados, se mantiene el predominio de las políticas neoliberales, y con ellas proliferan los males económicos en forma de paro masivo, desahucios, quiebra de economías nacionales, demolición de los servicios públicos, aumento de las desigualdades. Se han bloqueado las respuestas necesarias a los desafíos planetarios que plantea la crisis ecológica y sus secuelas de hambrunas, cambio climático, contaminación, y a la crisis de los cuidados y de la reproducción social, agudizada hasta el extremo por el envejecimiento demográfico. La insistencia en unas mismas políticas es muestra del poder que ejercen la minoría social que controla la economía, la irresponsabilidad, complicidad y desorientación de las élites políticas y la incapacidad de la economía académica dominante que no analiza los problemas básicos que tiene planteados la humanidad.

En el estado español estos problemas han alcanzado unos niveles insostenibles, como resultado de un largo proceso que ha llevado al país a figurar entre los países con mayor desempleo y precariedad laboral, y a agravar la insuficiencia de los servicios públicos para garantizar el bienestar de la población, las desigualdades de género y el deterioro ambiental. Una responsabilidad que recae en los grandes grupos económicos, las políticas de los sucesivos gobiernos y las imposiciones de la Unión Europea. El “auge” de la economía española vino animado por una insostenible burbuja especulativa (financiada con capitales foráneos) y por el saqueo de lo público con megaproyectos, privatizaciones y prácticas corruptas. Ello ha generado el endeudamiento masivo (fundamentalmente de bancos, empresas privadas y hogares), la relativa desindustrialización del país, la depredación ambiental y una política fiscal que ha debilitado los ingresos públicos y reforzado las desigualdades.

El nuevo gobierno está llevando a cabo una política de la que sólo se puede esperar el agravamiento de la situación. La imposición dogmática de recortes al gasto público, la derogación de leyes ambientales, las nuevas ayudas a la banca y la enésima reforma laboral significan un reforzamiento de las líneas de actuación que nos han llevado hasta aquí. Seguir por este camino conduce a profundizar nuestros males, al aumento de las desigualdades, al desastre ambiental, a la insostenibilidad de la vida cotidiana de muchas personas, a la degradación como sociedad.

Como economistas críticos, que no participamos de la ideología económica dominante, y como personas preocupadas por el bienestar colectivo, consideramos que hay que explorar otras vías alternativas y hay que implicar a la sociedad en la búsqueda de diagnósticos y soluciones. Un enfoque que debe tener como prioridades principales:

·         Políticas de cambio de la estructura productiva y energética con objeto de eliminar los desequilibrios económicos y los negativos impactos ambientales del modelo actual.

  • Reducir las insoportables desigualdades de renta mediante cambios en los procesos de distribución y redistribución de la misma. Una política económica y laboral orientada a garantizar empleo, salarios y condiciones laborales satisfactorias para todas las personas.
  • Una reforma fiscal auténticamente progresiva y orientada a dotar al sector público de ingresos suficientes para cubrir las necesidades colectivas y favorecer la reconversión del sistema productivo
  • Una reforma profunda del sistema financiero, reduciendo su peso a todas luces excesivo y sometiéndolo al control público.
  • Una reorientación de las principales instituciones económicas –públicas y privadas-, democratizándolas, con objeto de impulsar una economía social y ecológicamente sostenible.
  • Reforma en profundidad de las instituciones comunitarias e internacionales con el objetivo de que favorezcan la reorientación de las actividades económicas en el sentido indicado.
  • Plantear el cuidado directo de las personas como una cuestión de responsabilidad de la sociedad en su conjunto y no como un asunto privado de las mujeres.

·         Exigir una auditoría ciudadana de la deuda pública y de las garantías públicas de la deuda privada.

Pensamos que estos objetivos requieren un proceso de participación y movilización social y llamamos a los economistas y científicos sociales críticos a impulsar y colaborar para que esto sea una realidad.

Sevilla, febrero 2012

dimecres, 7 de març del 2012

Un 8 de març amb més desigualtat?


Aquí teniu un article que publica avui el Diario de Menorca:

Rafael Borràs Ensenyat Coordinador de programes de Fundació Gadeso 07/0
El dia 8 de març és una excel·lent data per fer balanç de la situació de la igualtat de gènere. No queda més remei que aquesta commemoració del dia internacional de la dona sigui més una reivindicació de la igualtat real encara no conquerida i no tant una celebració de goig de les fites conquerides. La lluita per a la igualtat real i no només formal de les dues meitats de la humanitat és una lluita per l’extensió de la democràcia de debò. Tots i totes hauríem de tenir en compte que, tal com diu el Missatge d’ONU-Dones en el Dia Internacional de la Dona d’enguany, “Les lleis i pràctiques discriminatòries no perjudiquen solsament a les dones, sinó a comunitats i nacions senceres”.
Amb aquesta idea i convicció, des de la Fundació Gadeso hem volgut copsar la situació d’alguns àmbits que sens dubte són rellevants a l’hora d’avaluar si hi ha avanços o retrocessos en la igualtat entre gèneres a les Illes Balears des de l’ inici de la crisi, a l’any 2008, fins a finals de l’any passat. Certament el tema de la manca d’igualtat real entre dones i homes és pot tractar des de multitud d’àmbits: des del repartiment del poder polític o econòmic, passant per l’àmbit professional, laboral i domèstic, fins a l’execrable violència de gènere, però la publicació Temes Socioeconòmics Gadeso (www.gadeso.org) no té vocació d’exhaustivitat i ens hem centrat en els àmbits de l’equitat laboral, de la coresponsabilitat i de la utilització de les TIC.
Suscintament, els resultats de l’anàlisi de les dades oficials són els següents: en matèria d’equitat, les dones tenen una major taxa de pobresa i un major risc d’exclusió social, concretament un punt i mig i un punt, respectivament, per damunt de les taxes masculines. A l’àmbit laboral, el que resulta més rellevant és que a l’any 2011–en termes de mitjana- de cada 10 persones amb contracte de jornada temporal 7,6 són dones. N’hi hi ha d’altres de prou significatives, com ara, que en aquests quatre anys l’atur juvenil femení creix un 58,41% mentre el masculí ho fa un 52,31% o que les diferències entre població activa masculina i femenina es redueixen, passant d’una diferència de trenta i un punts l’any 2008 a vint punts l’any 2011. I tanmateix, cap data és tan significativa de la discriminació existent com la sagnant feminització de la parcialitat en les relacions laborals illenques. Aquesta hegemònica presència de les dones en el conjunt del treball a temps parcial és, en la majoria del casos, no desitjada, és a dir, les dones treballen a temps parcial perquè no troben una altra ocupació; alhora, aquesta parcialitat té “efectes col·laterals”, com ara menors prestacions socials d’atur, d’invalidesa o de jubilació. No hi ha dubte que es tracta d’una situació claríssima de discriminació.

A l’àmbit de la coresponsabilitat, les dades de l’INE indiquen que les dones es dediquen més que no els homes (un 14,8%) a tasques de la llar i de la família i els homes ho fan més que les dones al treball remunerat (un 11%). Complementàriament, les informacions del Ministerio de Empleo ens permeten constatar que més del 98% dels permisos per naixement de fills els han tingut les dones mentre que els homes pràcticament no en fan ús (si bé legalment en poden gaudir). Per tant, el camí cap a una coresponsabilitat real està encara en els seus inicis.

En la meva opinió, una qüestió cabdal per avaluar el grau d’igualtat entre dones i homes és la de la utilització de les TIC. Ara per ara, aquest ús és equivalent a parlar d’alfabetització i per això hauria d’ocupar i preocupar a totes les institucions –públiques i privades- que existeixi a casa nostra una bretxa digital de gènere localitzada especialment en una menor utilització de l’ordinador i d’Internet per part de els dones (8,4% i 7,7% respectivament).

Aquest setè numero de Temes Socioeconòmics Gadeso, que hem titulat “Dones: avanç o retrocés cap a la igualtat?” acaba amb un seguit de conclusions i propostes. Permeteu-me que acabi aquestes línies amb una qüestió que prova que estem en temps de retrocessos: Al Reial Decret-llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral (la “Reforma Laboral” de la que tant es parla), hi trobem una gens menyspreable modificació de la legislació en matèria de conciliació de la vida laboral i familiar. El contingut de la Disposició final primera i la derogatòria única del esmentat RDL –si no es modifiquen en el tràmit parlamentari- significa majors dificultats per fer efectiva aquesta conciliació i deixar d’incentivar a les dones treballadores que es reincorporen al mercat laboral després d’haver tingut suspès el contracte de treball per maternitat o per excedència per la cura d’un fill. Òbviament, les grans perjudicades d’aquestes restriccions seran les dones, que són les que majoritàriament desenvolupen les tasques de cura dels nounats.

Qui digué que el camí del progrés vers la igualtat seria fàcil? El 8 de març com a dia de lluita democràtica per la igualtat real té encara molt de sentit.