dimecres, 26 de desembre del 2012

Treballadors i pobres?


Dibuix de Joan Grau “Retrat social del capitalisme liberal”
 

Aquí vos deixo un article publicat a Diario de Mallorca i a Diario de Menorca

Durant molts d´anys la percepció social majoritària ha associat la pobresa material de les persones amb situacions prolongades d´atur, de gairebé total carència de recursos i de xarxa familiar, amb majors exclosos de l´àmbit contributiu de les pensions de la Seguretat Social, amb persones malaltes, amb trajectòries professionals i vitals fracassades de nouvinguts, amb projectes fallits d´emprenedoria... en definitiva, amb falles de l´Estat social. Aquesta percepció obeïa a una realitat: la situació de bonança econòmica que, malgrat tenir els peus de fang i generar grans diferències socials, propiciava un mercat de treball que assegurava una retribució suficient que garantia que la immensa majoria dels que hi participaven no correguessin perill de caure en una situació de pobresa. Amb la crisi ha canviat la percepció i la realitat. Avui és més freqüent del que ens pensam trobar-se amb una persona i fer-ho en dos escenaris molt diferent el mateix dia: el mati al bus camí de la feina i a la tarda fent cua a un menjador social. Aquesta és la realitat a la que des de la Fundació Gadeso ens hem volgut aproximar amb la publicació del número 14 de la revista digital Temes socioeconòmics titulat "L´empobriment de les persones amb ocupació" al que podeu accedir entrant aquí.
.
Val a dir que aquesta problemàtica dels treballadors i treballadores pobres, de la població ocupada en risc de pobresa o de la pobresa laboral „tant se val„ és un tema present des de fa molt de temps en els debats acadèmics, socials i polítics de tot arreu i que, en la darrera dècada, s´ha incrementat força a l´àmbit europeu. No debades la UE a l´any 2003, en el marc de l´Estratègia Europea d´Ocupació, va introduir un indicador per avaluar aquestes tendències mitjançant la European Union Survey Income Living Conditions (EU-SILC), de la qual l´Enquesta de Condicions de Vida (ECV) espanyola en forma part. Però l´interés per conèixer el grau d´empobriment de la població no és només europeu, com ho demostra el fet que, des de l´any 2009, l´OCDE hagi introduït en els seus informes anuals sobre ocupació l´anàlisi d´aquests fenòmens. Però, malgrat aquest creixent interès, poca cosa s´ha fet per conèixer la nostra situació concreta. És ben hora, idò, que des dels àmbits acadèmics i des dels organismes d´estadística pública i d´estudi del mercat laboral (singularment OTIB i IBESTAT) s´estudiï, delimiti i segueixi el fenomen en l´àmbit concret de les Illes Balears.

És cert que definir i avaluar l´abast de la problemàtica de la combinació de treball retribuït i pobresa és un assumpte complex i hi intervenen molts factors, com ara, els contextos familiars, els aspectes personals, com són el gènere, l´edat o la nacionalitat d´origen, l´afebliment dels recursos socials de l´Estat de benestar, la disminució del salari nominal i l´erosió del salari real per mor de la pujada del cost de la vida en general, i en particular d´algunes necessitats bàsiques, entre elles, l´habitatge i la precarització de les condicions de treball. La complexitat és tal que alguns teòrics parlen de "categoria híbrida" però gaire bé tots els estudiosos del fenomen dels treballadors pobres coincideixen en la incidència clau de les situacions stricto sensu de precarietat laboral. En aquest sentit al número de Temes socioeconòmics Gadeso esmentat, a més d´analitzar la precarietat socioeconòmica (ingressos mitjans, taxa de risc de pobresa i atur de llarga durada), ens em detingut a observar l´evolució del treball a temps parcial i dels autònoms dependents o "falsos autònoms" com a noves formules de precarietat laboral i fragilitat econòmica. Hem descartat l´anàlisi de l´excessiva temporalitat i l´increment de contractacions de molt curta durada perquè els seus efectes s´associen més al fenomen de pobresa genèrica.

Amb tot això les dades més rellevants que val la pena tenir en compte són, per una banda, que en el dos primers anys del període recessiu (2008-2009) els ingressos mitjans de les llars illenques han baixat un 10%, una tendència que, amb tota seguretat, s´ha accentuat en els anys 2011 i 2012 i que fa que la severitat de la pobresa sigui major; mentrestant la taxa de pobresa de Balears en 2011 fou del 18,5% i l´augment de l´atur de molt llarga durada (dos anys i més) a Balears entre 2007 i 2012 ha estat de 20,9 punts.
I, per una altra banda, el col·lectiu de "subocupats" (ocupats a temps parcial) arriba a Balears en el tercer trimestre de 2012 a la xifra de 70.200, la qual cosa vol dir que des l´any 2007 ha crescut un 29,52% a la nostra comunitat, mentre que al conjunt d´Espanya ho ha fet en un 9,30% i que el percentatge de subocupats és a Balears el 14,4% del total de la població ocupada, mentre que en el mateix trimestre (el tercer) de l´any 2007 era de l´11,1%. Finalment, una qüestió molt important: en el tercer trimestre de 2012 hi havia a Balears un total 62.400 persones qualificades com a "empresaris sense assalariats o treballadors independents". Moltes d´aquestes persones tenen aquesta qualificació estadística però són "falsos autònoms" o treballadors amb la condició no desitjada d´autònom. De fet, no és pot explicat d´altra manera que, en plena atonia econòmica i restricció del crèdit a la nova emprenedoria, el percentatge balear d´aquest empresaris sense assalariats o treballadors independents (12,3%) sigui el més alt des de que hi ha memòria estadística.

En definitiva, no es pot seguir menystenint aquest fenomen de la població amb ocupació i alhora pobre, ans al contrari cal donar-li importància i rellevància política i social. La crisi i les polítiques aplicades per sortir-ne colpegen severament als sectors socials més febles, però també de forma molt punyent a les classes mitjanes. És, sens dubte, el problema de descohesió social més gran al que hauríem de fer front. Però ja se sap "quan el savi assenyala la lluna, el ximple mira el dit". En aquest cas la lluna haurien de ser les persones i s´hauria de deixar de mirar tant el dit en forma de dèficit públic.

divendres, 14 de desembre del 2012

Unitat sindical


La gent que viu i treballa a Catalunya és gairebé sempre pionera i avançada en tot allò  que té relació amb el sindicalisme. Ja ho va ser en el transcurs del segle  passat  (l’anarcosindicalisme català és una bona prova del que dic).  A les acaballes de la dictadura franquista Barcelona  va ser seu d’un esdeveniment històric per a el esdeveniment del sindicalisme d’aquest  anys. Allà es celebrà , l' 11 de juny de 1976,  la  Assemblea de Barcelona  de les Comissions Obreres que, en aquella època eren “il·legals” però amb una impressionant presencia dintre del món obrer i avantguarda de la lluita antifranquista.  Aquella assemblea marcà el tarannà del sindicalisme en el Regne d’Espanya  en aquestes dècades de democràcia.  Ara, una altra vegada, des de el sindicalisme confederal català  arriba la proposta més “revolucionaria”i, al meu parer, molt necessària: Avançar qualitativament en la unitat d’acció  de CCOO i UGT en la perspectiva de la unitat orgànica.

A principis d’octubre vaig tenir el plaer de  presentar José Luis López Bulla en un acte organitzat per l’Ateneu Pere Mascaró entorn al llibre de Antonio Baylos  “Para qué sirve un sindicato”. Aquí teniu la meva intervenció  i aquí la important, la de  José Luis. Mentre l’escoltava em preguntava si les cúpules de les  organitzacions  sindicals serien capaces de posar a la practica allò que es proposava (rèquiem per a els Comitès de Empresa, i unitat orgànica de UGT, CCOO i més organitzacions sindicals. És una idea reiterada, bastant en solitari, per López Bulla, especialment des de el blog Metiendo Bulla, que ara pren força amb la proposta de constitució d’un Comitè d’Enllaç dels dos grans sindicats catalans.  

Estic convençut que aquest és el camí. La crisi és sistèmica. També produirà canvis en el moviment sindical. La unitat orgànica del sindicalisme de classe hauria de  ser una fita més en el necessari procés d’acumulació de forces per a resistir a la ofensiva per terra, mar i aire del neoliberalisme. Cal construir les trinxeres del segle XXI. La defensa del dret del treball, el treball digne  i  la negociació col·lectiva n’és una de les principals. 

No és un camí fàcil. Hi ha els normals problemes de “cada cofradía” que diria López Bulla.  No obstant, en la meva opinió, l’entrebanc més gruixut seria que la idea neocapitalista de la competència en el “mercat de sigles sindicals”   hagués substituït  la idea del  bon socialisme de tota la vida:  de la unitat de la classe obrera.

Maleïdes retallades!


Avui, a www.elperiscopi.com, he fet aquest comentari:   

 
Un veí:  “Rafel tu que estàs ficat en aquestes coses: ¿És veritat que hauré de pagar 5  o més euros cada cop que la ambulància dugui a la meva dona a rehabilitació?.  No ho podrem pagar, la pensió no dóna per a més...”. És la darrera situació real que m’ha  posat  de cara a la crueltat de les retallades. I mentrestant,  sembla que allò que més preocupa  en el  Consolat  de la Mar (seu del govern autonòmic) és garantir que el Sr. Bauzá segueixi sent President, administrador d’algunes empreses i titular d’una mercantil dedicada a la farmàcia i a la parafarmàcia. Es tracta de garantir-li ingressos suficients  per a el seu particular ascens en el rànquing social d’aquesta societat dual que esta construint. Fa bé l’oposició de dur  aquest assumpte  de la incompatibilitat de Bauzá a la barra, però la impugnació és, sobre tot, ètica.

 Amb tot, allò més indignant  és la persistència de negar els catastròfics resultats de les polítiques d’austeritat neoliberal. Sense anar més lluny  -mentre ens arriben les notícies dels acords   del Consell Europeu sobre supervisió bancària i de reafirmació de les  polítiques d’austeritat- ,  ahir mateix Intermón Oxfan va presentar un informe titulat  “Crisi, desigualtat i pobresa” en el que, sobre la base de l’experiència practica  dels efectes causats pel les polítiques neocons  a altres indrets del món, s’afirma que: “Si segueix pel camí de l'austeritat i les retallades, Espanya arribaria als 18 milions de persones en situació de pobresa el 2022. Ens situaríem en un 40% de pobresa en deu anys, és a dir, 2 de cada 5 espanyols serien pobres, i el 20% de persones més riques a Espanya ingressarien 15 vegades més que el 20% més pobre. En conseqüència  es trigaríem 25 anys en recuperar els nivells de benestar anteriors a la crisi”. El vídeo  que acompanya al informe és prou explicatiu.  

Una altra situació real: Una amiga, ahir al vespre: “Rafel ha anat molt bé l’acció reivindicativa en  defensa de l’escola publica de qualitat i en contra de els retallades. Hem enllaçat el col·legi amb globus verds...” Mentre hi hagi capacitat de resistència hi ha esperança. Hi ha alternatives i així ho proclamen alguns líders.  “Los proyectos que se basen exclusivamente en la austeridad llevarán al fracaso a los países que siguen esas vías” ha dit la presidenta brasilera i el president francès ha afegit que: “Crecimiento, empleo, medio ambiente y lucha contra las desigualdades, estas son nuestras cuatro prioridades”. Són d’un altre món o,  com també ha dit Rousseff , per sortir de la crisi cal construir un món nou ?

dimecres, 12 de desembre del 2012

L’austeritat mal entesa, només provoca patiment


Aquí teniu un article que avui publica el Diario de Mallorca
 
La societat comença a percebre amb força que “això no és una crisi, és una estafa” és qualque cosa més que un ximple eslògan de les manifestacions. No ens hauria de sorprendre aquesta presa de consciencia social envers al cercle viciós que estan provocant els plans de reducció accelerada dels dèficits públics com a poció màgica anticrisi. A una crisi bàsicament provocada per la desregularització dels mercats se li fa front amb manco regulacions i més privatitzacions dels bens tangibles i intangibles públics. La història ens ha ensenyat que si es vol revertir un cicle recessiu cal un estirabot de despesa publica, però les elits han decidit imposar el dogma de la reducció del deficit i aplicar una mal entesa austeritat creant un autèntic cercle viciós: amb més austeritat hi ha més atur, amb més atur hi ha més recessió, i amb més recessió hi ha més atur i així ad infinitum . No és estrany, idò, que bona part de la ciutadania es senti estafada al percebre que, més enllà de les retallades, als governants sembla no importar-los les privacions i patiments de la gent. Actuen com si el l’únic que els importés fos salvaguardar les gran empreses, els bancs, les grans fortunes...

D’aquesta dinàmica és del que parla el número 10 de Panorama Sociolaboral GADESO que s’acaba de publica i que teniu disponible a www.gadeso.org . Aquesta publicació digital conté una lectura comentada dels informes i estudis sobre el mercat laboral amb especial atenció a tot allò publicat que fa referència a les Illes Balears. Desprès de repassat allò que han dit organismes oficials, entitats privades, agents socials i el món acadèmic és pot afirmar que no s’albiren millores quantitatives ni qualitatives del mercat laboral illenc. Davant unes previsions dels organismes internacionals i nacionals pessimistes, ningú és capaç de donar una contestació, ni tan sols aproximativa, a una pregunta molt pertinent: fins a on arribarà la taxa d’atur?

Val a dir que no es pot al·legar sorpresa per l’estat atònit dels mercats de treball. Hi ha hagut advertències més que sobrades del que passaria amb el dogma de l’austeritat. A tall de exemple podem citar un informe del mes de juliol passat de l’Institut Internacional d’Estudis Laborals de l’ OIT, que advertia de que per afrontar l’actual crisi calen plans fiscals realistes de suport a la creació de llocs de treball al mateix temps que es compleixen els objectius de dèficit a mitjà termini”. Però la pràctica política molt poc té a veure amb l’anàlisi real de la situació. Vivim una mena de retorn a l’època de la pre-il·lustració i la ciència econòmica i social és substituïda pel dogma.

Aquesta dinàmica dogmàtica de control del dèficit públic té conseqüències especialment desastroses a un mercat laboral regional fràgil (per la seva insularitat i doble insularitat i per una altíssima especialització en serveis) com el de les Balears. La crisi no es solventarà per aquest camí però és molt provable que caminem envers una agudització dels problemes estructurals, com ara, la consolidació d’escenaris de creixement del nombre de turistes sense un creixement de l’ocupació laboral i una precarització (no flexibilització) del mercat laboral amb un gran contingent de persones amb relacions laborals a temps parcial no desitjades i de Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents (TRADE).

Tanmateix el que considero més rellevant i sagnant del que esta provocant la política aplicada és que l’atur de llarga durada, l’increment del nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur, el fracàs en la requalificació per una nova ocupació laboral d’un gran contingent de mà d’obra desocupada procedent del sector de la construcció, entre d’altres fenòmens, han provocat que apareixen força símptomes de descohesió social que, amb les actuals polítiques de retallades, només poden agreujar-se.

Per redirigir la situació ens atrevim a seguir suggerint una política de pactes, al manco en alguns aspectes, com ara, Pla d’Ocupació de les Illes Balears, Pacte Educatiu, Política Turística, Serveis Socials i lluita contra l’exclusió social. Cada cop ho fem amb més convicció i, alhora, amb manco esperança de que ens facin cas. Potser alguns pensin que la crisi és una excel·lent excusa per desmentir aquella idea segons la qual les Illes Balears no podien competir per la via d' abaratir els costos laborals i malmenar la cohesió social. Sincerament penso que és una opinió profundament equivocada econòmicament, terriblement injusta socialment i democràticament representativa d’una poderosa minoria. En qualsevol cas el que no em podreu negar és què una cosa és l’austeritat neoliberal i una altra, molt diferent, l’austeritat com a valor compartit i de solidaritat de tota la societat i amb el planeta, de la que parlava Tony Judt.
Rafael Borràs Ensenyat  Editor de PANORAMA SOCIOLABORAL i TEMES
SOCIOECONÒMICS. Fundació Gadeso

dimecres, 5 de desembre del 2012

L’atur de novembre 2012 a Balears: Cap alegria


Avui he posat aquest comentari a www.elperiscopi.com

Ahir es publicaren les dades de registres (atur registrat i afiliacions de la Seguretat Social) del mercat laboral corresponents al mes de novembre. A primera vista, i pel que fa a les Illes Balears, semblaven unes dades contradictòries. Efectivament, amb els registres de persones aturades a fi de mes i els de la mitjana mensual d’afiliacions a la Seguretat Social de Balears es donava la situació paradoxal: ser l’única comunitat autònoma que restava atur en relació al mes de novembre de l’any anterior i, alhora, sumava baixes a les afiliacions. És a dir, en relació a ara fa un any, seguim acumulant dades de destrucció d’ocupació, al mateix temps que baixa el nombre de persones inscrites com aturades. És possible això?

El primer que cal dir és que la qualitat de les dades registrals és molt deficitària (no debades la UE només pren en consideració les dades EPA-INE. No sempre els registres es produeixen amb condicions òptimes. Imperfeccions habituals, com ara, que l’atur registrat no reculli a totes les persones que estan aturades (aquí teniu una explicació) s’agreugen en un mercat laboral tan estacional i amb tanta presència de Fixos Discontinus com és el nostre cas. Aquests mesos d’octubre i de novembre se l'hi ha afegit una situació extraordinària: Per primera vegada en molts anys, aquest any 2012 no s’ha contractat personal de reforç per fer front a l’allau d’expedients per a la tramitació de prestacions d’atur que es produeix cada finalització de temporada turística a les oficines de l’antic INEM. La lentitud extraordinària d’aquesta tasca administrativa retarda la inscripció en el registre de persones formalment aturades que ha de fer el SOIB. La conclusió és evident: La xifra de persones inscrites com aturades registrades té un valor estadístic d’impossible comparació amb el d’anys anteriors. Son efectes “col·laterals” de les retallades. Els efectes directes poden ser una disminució de la despesa nadalenca per mor dels retards en el cobrament de les prestacions d’atur de molts d’afectats.

Per tant , les dades rellevants de novembre són:

  • 96.377 persones en atur registrat (sense comptar els fixos discontinus), un 12,20% més que el mes anterior, la qual cosa vol dir que l’estacionalitat no minva (la mateixa variació mensual de l’any passat va ser d’un 11,96%).
  • L’atur en el sector d’hoteleria ha crescut un 30% mensual i un 0,7% anual.
  • L’atur de llarga durada, és a dir, de persones amb més de 12 mesos ininterromputs inscrites en demanda de treball a les oficines del SOIB i sense participar a cap programa de Polítiques Actives d’Ocupació, representa el 29,7% del total d’atur registrat i ha augmentat un 17,3% en relació a novembre de l’any anterior.
  • Amb tot, allò més rellevant és que el nombre de afiliacions a la Seguretat Social baixen amb força: 59.611 persones (-14,44%) en relació al mes d’octubre passat   i de 11.486 persones  (-3,15%) en relació al mes de novembre de l’any 2011.

Segur que la sortida de la Seguretat Social de les persones cuidadores de gent en situació de dependència, que ha estat provocada per les retallades en aquesta matèria constitueix una part de la pèrdua d’afiliacions; però allò substancial és que per una banda, la reforma laboral que facilita i abarateix l’acomiadament provoca, un altre mes, destrucció d’ocupació per compte aliena i, per un altre costat, l’absència d’una política econòmica que no sigui austeritat i imposts indirectes té els seus resultats en destrucció d’ocupacions d’autònoms. Qualsevol altra excusa, com la de la Ministra d’Ocupació, és de mal pagador; de mala pagadora, en aquest cas.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Joves amb futur incert


Article publicat a www.gadeso.org

El títol fa referència a l’incert futur que tenen les persones amb una edat que no supera els 30 anys per exercir el que alguns anomenam la seva “ciutadania laboral”, i no a altres aspectes de la vida que no són objecte d’aquests cometaris ni en soc capaç de tenir una opinió mínimament formada. La qüestió és que els estralls que la crisi, i fonamentalment les polítiques que s’apliquen per fer-li front, sobre les poblacions s’han de mesurar en termes de patiments presents i incerteses de futur. Cada cop és més pertinent plantejar-se la qüestió de si estem en presència d’unes retallades de l’Estat del Benestar conjunturals i reversibles o si el que està passant és una autèntica obra d’enderrocament de les peces bàsiques de l’arquitectura que ens ha permès viure aquests darrers lustres amb certa equitat i amb alguna igualtat d’oportunitats. Soc dels que pensen que la crisi és una hàbil excusa per plantejat les retallades com a medicina per a garantir el benestar futur, però el que realment es fa és un planificat desmantellament de l’Estat Social.

Aquesta situació de retrocés social que, si no l'aturem, canviarà les trajectòries de vida de la ciutadania (potser al 99% per empitjorar-les i al 1% per millorar-les), afecta de forma especial a la població jove. Potser moltes persones que encara no han complit els 30 anys no coneixeran un mercat laboral amb un funcionament, més o menys, equilibrat, que va establir aquell Estatut dels Treballadors del 1.980 que deixava enrere anys i anys de dictadura.

Però, quina és la situació dels joves en el nostre mercat de treball? Per tenir-ne una bona aproximació paga la pena consultar un estudi que publicà aquest estiu[1] el Servicio Público Estatal de Empleo (l’antic INEM) amb dades de 2011. Les principals variables son:

  • A les Illes Balears la població de menors de 30 anys arriba a 372.010 persones. En els últims cinc anys es produeix un increment del 8% de la població total, que en el cas dels menors de 30 anys solament suposa un 1,53%. En els anys 2010 i 2011 aquesta població jove registra descensos del 0,91% i de l'1,53% respectivament, enfront de les pujades en el total de la població, que foren del 0,97% i 0,64%, respectivament. Les causes principals d’aquest menor pes percentual de la població jove sobre el total són la major esperança de vida, el descens de la natalitat i també, a causa de la crisi, el retorn de la població estrangera per falta de treball.
  • Des de l'any 2007 es produeix una caiguda ininterrompuda en l'afiliació a la Seguretat Socials dels joves. Així en cinc anys (2007-2011) l'afiliació cau un 41,84%, caiguda molt més gran que la que pateix el total d'afiliats (14,97%). D'altra banda, els joves, que en 2007 representaven el 22,67% del total dels afiliats, en 2011 solament tenen un pes del 15,51%. És a dir, es produeix una pèrdua de pes de 7,17 punts percentuals.
  • La taxa d'estabilitat (percentatge de contractes indefinits sobre el total de la contractació) passa del 12% en 2007 al 9,07% en 2011. Els joves tenen gairebé tres punts percentuals més de temporalitat que els majors de 30 anys.
  • En el quinquenni estudiat, la mitjana de contractes a temps parcial per a joves va ser del 36,52% del total, per damunt del pes del total de la contractació (32,36%). Respecte a 2011, els contractes a jornada completa decreixen un 3,30%, enfront dels increments del 5,66% i del 4,59% dels de jornada parcial i fixa discontínua respectivament i, en ambdós casos, es tracta, en una immensa majoria d’una opció no desitjada.
  • A 31 de desembre de 2011 el nombre d'aturats menors de 30 anys va assolir la xifra de 25.330 aturats, la qual cosa representa el 25,82% del total d’atur registrar. En el quinquenni 2007-2011 el percentatge d’atur jove es mou entorn del 20%.
  • Un de cada deu aturats menors de 30 anys és aturat de llarga durada (inscrits en demanda d’ocupació durant un període superior a 365 dies ininterromputs).

La situació dels joves illencs en el mercat laboral mereixeria dels Governs (tant de l'espanyol com de l'autonòmic) qualque cosa més que la supressió del Consell de la Joventut de les Illes Balears o les invitacions a sortir a cercar-se la vida a altres indrets del món

I tanmateix, en cap cas convé apuntar-se a la resignació, perquè això té solució, hi ha alternativa. Sí, es pot! Ja ho digué Mario Benedetti, un savi que va ser jove tota la vida:
“¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿Sólo grafitti? ¿Rock? ¿Escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros “



[1] Aquets document l’he conegut fa poques  setmanes i, si no recordo malament,  els mitjans de comunicació se n’han fet poc resò. He estat “víctima” d’una duplicitat administrativa. Considero incomprensible que si tenim un Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) que fa informes del Mercat Laboral balears, alhora, el departament ministerial faci el mateix