dilluns, 18 de març del 2013

Retallar (pensions) sense complexos


El meu comentaria de 18.03.2013 a www.elperiscopi.com

 
"Vindrà la nit del gran misteri
i haureu de treballar fins que el darrer
toc de sirena us alliberi."

 
Aquesta estrofa, de La fàbrica de Miquel Martí i Pol,  expressa molt bé el sentit  profund de la reforma de les pensions que, a traïció, aprovà el Govern de Mariano Rajoy en el Consell de Ministres del divendres 15 de març de 2013 i que el BOE publicà dissabte següent. Ens volen treballant fins a darrera hora i, a ser possible,  amb un treball devaluat que no porti a cap alliberament material. És a dir,  ens volen treballant fins al final de la vida (la nit del gran misteri) i amb sous de treballadors i treballadores pobres de solemnitat.

El Reial decret-llei 5/2013, de 15 de març, l’han anomenat, amb tot el cinisme del món,  de “mesures per afavorir la continuïtat de la vida laboral dels treballadors de major edat i promoure l'envelliment actiu”. Ens pixen a sobre i diuen que plou!  El Govern de Rajoy sembla tenir al·lèrgia a qualsevol instància de consens social o polític que tendeixi a minorar les desigualtats,  a repartir amb certa equitat els sacrificis de la crisis.  Sense  cap complex, es carreguen el Pacte de Toledo, i amb la seva majoria absoluta  escometen  una nova agressió a les persones de menors recursos. La pendent a la descohesió social sembla irremeiable. No pot ser irremeiable la construcció  d’una veritable  alternativa electoral.

Sense entrar en tecnicismes allò aprovat es pot resumir de la següent manera:

Primer: Un nou enduriment de la jubilació anticipada amb l' increment del coeficient reductor de la pensió i, per tant, amb el resultat d’unes quanties de misèria. Sembla voler-se castigar als treballadors que han estat expulsats del mercat de treball. Per contra els que tenen carreres de cotització de 33 i més anys, la reducció és relativament  menor.  Però,  amb la Reforma laboral de 2012 quantes persones treballadores arribaran a acumular trenta-tres anys de cotitzacions? Quants de Fixos Discontinus de Balears arribaran a tenir quasi 12.000 dies cotitzats?

Segon: Nova, i gairebé definitiva, estocada a la jubilació parcial. Es limita el percentatge de jubilació al 50 per 100, s'exigeix una carrera de cotització de 33 anys, i es compliquen les condicions del “rellevista”. A la pràctica, excepte en el sector de l'automòbil (pressió dels lobbys d’aquest important sector?),  les condicions són tan draconianes que invalida aquesta modalitat de jubilació. És un retrocés social important. Si no recordo malament,  va ser Jacques Delors qui digué que a Europa la jubilació hauria de concebre’s com un procés i no com un succés. Era una altra Europa, és clar.

Tercer: En la practica  s’elimina el subsidi per a majors de 55 anys. El deixa en una qüestió residual.  Això és gravíssim ja que aquest subsidi és el principal recurs de protecció social que té la gent treballadora  que ha estat acomiada al final de la seva vida laboral.  Suposa,  en la majoria dels casos,  l’única  font d'ingressos i cotització fins la data de jubilació. El RDL 5/2013 converteix un dret individual en subsidi i la cotització en una prestació “familiarista”. És un impuls molt seriós a la descohesió social ja que, entre altres coses, provocarà un gran augment del col·lectiu de persones amb pensió de mínima.

En resum, dificultar en extrem l’avançament de la jubilació, fer impossible –excepte per una minoria- la jubilació parcial, augmentar el patiment de la gent treballadora de més de 55 anys i facilitar la compatibilitat entre pensió i treball assalariat són les claus d’aquesta nova peça del nostre Estat del Benestar cremada a l’altar de l’austeritat imposada autoritàriament.

Una pregunta final: aquest paquet de mesures  per gairebé obligar la continuïtat de la vida laboral dels treballadors i treballadores de major edat, forma part de l’estratègia contra l’atur de la gent jove? Ja deia jo que més que estratègia d’ocupació juvenil em semblava una intenció de  precaritzar el treball i la vida del jovent.

dissabte, 16 de març del 2013

La honorabilidad del banquero

OPINIONS QUE M'INTERESSEN ESPECIALMENT

José María Mena
 
 
El gobierno de Rodríguez Zapatero, estando ya en funciones, a la puerta de las elecciones en que fue derrotado, indultó al banquero Alfredo Sáenz. Le indultó añadiendo una coletilla al decreto de indulto que decía así: “…quedando sin efecto cualesquiera otras consecuencias jurídicas o efectos derivados de la sentencia, incluido cualquier impedimento para ejercer la actividad bancaria”. Sorprendía, y sorprende, que se añadiera esa coletilla, porque nunca se había hecho una cosa semejante. Ahora, hace unos días, el Tribunal Supremo (Sala de lo Contencioso-Administrativo) ha dicho que esa coletilla es ilegal, y ha ordenado que se deje sin efecto.

La sentencia no tiene desperdicio. El varapalo al exceso insólito del Gobierno es memorable. Su argumentación, impecable.
Se daba la circunstancia de que la benévola condena impuesta a Sáenz tenía un efecto grave, externo al proceso y al Código Penal. Sáenz, al ser un delincuente condenado, perdía su condición de persona honorable. Y sin esta condición no podía dedicarse a la actividad bancaria. Ello es así porque el Real Decreto 1245/1995, que regula la creación de bancos, establece que es necesaria la honorabilidad para ejercer la profesión de banquero. Define la honorabilidad comercial y profesional como la observancia de una trayectoria personal de respeto a las leyes que regulan la actividad económica y la vida de los negocios, así como las buenas prácticas comerciales, financieras y bancarias. Y añade el Real Decreto que carecen de honorabilidad quienes tengan antecedentes penales por delito doloso.
Esta era la severa consecuencia de la benigna condena. Era un delincuente. No era honorable. No podía dedicarse a lo suyo. Por eso el Gobierno saliente acudió en su socorro, con el indulto y su coletilla. No solo le indultó la pena. Además, pretendió hacerle honorable. Y el actual Gobierno, ahora acorde con la herencia recibida, también. El Abogado del Estado, dependiente jerárquicamente del gobierno, ha defendido a Sáenz en el pleito, sosteniendo la pretendida legalidad de la coletilla del indulto.
Sáenz y el Abogado del Estado dicen que si el gobierno puede indultar la pena también podrá indultar las consecuencias de la pena, porque la facultad de proponer indultos es discrecional del gobierno. Pero no es así, exactamente. El argumento del tribunal es muy sencillo. Recuerda que la Ley del Indulto concede al Gobierno la facultad de proponer el indulto “conforme a la ley”. El Gobierno no puede actuar como un poder ajurídico, al margen de la ley.
Los tribunales, desde luego, no pueden controlar si el gobierno ejerce su facultad discrecional de conceder o no conceder un indulto. Pero sí pueden y deben controlar si, al concederlo, el gobierno actúa según manda la ley que establece lo que se puede perdonar, y lo que no. Y la ley del Indulto es muy clara. El indulto sólo perdona la pena, pero no borra la condena. La condena, además de imponer la pena, declara los hechos, tal como fueron. Eso fue así, y ya no se borra. Y como fue así, así debe constar en el Registro de Penados. El condenado tiene antecedentes penales. Estos no se pueden borrar, porque si volviera a delinquir, sería necesario tenerlos presentes, a efectos de posible reincidencia. Y como tiene antecedentes penales, no es honorable.
El Real Decreto que exige la honorabilidad para ser banquero no es una ley penal. El “deshonor bancario”, por lo tanto, solo es una consecuencia bancaria de la condena, pero no es una pena, y por ello no puede ser indultada. Por eso el Supremo ha dejado sin efecto la insólita coletilla del indulto.
Pero que nadie se alarme ante una decisión judicial favorable a la ética bancaria. El Gobierno ya tiene preparada una reforma del Real Decreto, que suprime la exigencia de carecer de antecedentes penales para ser banquero, y la sustituye por una extensa lista de requisitos que parece redactada por Sáenz. Se podrá ser delincuente y banquero, sin complejos.
 José María Mena es exfiscal jefe del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña.
 
El País, 16.03.2013

divendres, 15 de març del 2013

2012: un any perdut per a la igualtat


Publicat a Diario de Menorca (14.02.2013)

Fa uns dies es commemorava el dia internacional de la dona, que enguany coincidí amb el cinquè 8 de març de l’actual crisi econòmica, social, política i ètica. Són mals anys pel progrés de la igualtat entre dones i homes. Les retallades en serveis socials, sanitat, atenció a les persones en situació de dependència o en educació tenen efectes més importants sobre les dones perquè la societat les obliga a desenvolupar i conciliar un doble rol en l’àmbit públic - privat. Això no és un apriorisme, és una realitat constatable en abundant literatura científica que demostra que l’austericidi reserva una dosi de patiment especialment dura per a les dones. Es pot citar, a tall d'exemple, un recent informe de l'OIT titulat "Treballadores domèstiques al món" que, entre altres coses, posa de manifest les debilitats i manques del nostre sistema de relacions laborals, unides a la fràgil xarxa de provisió de serveis públics.

 
A la Fundació Gadeso, preocupats i ocupats com estem en l’anàlisi del nostre mercat de treball, de les tendències sociològiques de la nostra societat i de les dinàmiques de descohesió que provoca la crisi, no ens hem volgut estar de dir la nostra. Per això hem publicat el número 17 de la revista digital “TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO” titulat “La crisi manté la desigualtat real de les dones illenques”, que està disponible a www.gadeso.org.


Com és habitual hi trobareu un bon grapat de dades sistematitzades de distints àmbits i corresponents a l’any 2012. Les xifres més rellevants són, per una banda, les relatives a la població de les Illes Balears que està formada per gairebé un 50% de dones i un 50% d’homes; distribuïda per nivell educatiu de forma que entre la població amb estudis primaris predominen lleugerament els homes, mentre entre la població amb estudis superiors hi ha més dones. Un altre conjunt de dades tenen a veure amb el mercat laboral: Les dones representen el 45,9% de la població activa; la taxa d’atur femení és gairebé un 2% superior a la masculina; l’atur registrat femení és un 4,4% inferior al masculí; les dones representen el 43,3% de la població ocupada de Balears; el percentatge de temporalitat entre les dones (51%) és lleugerament major que entre el col·lectiu masculí (49%); el 76% de les persones assalariades a temps parcial són dones; i el salari anual mitjà de les dones illenques és, segons les dades de 2010, que són les darreres disponibles, un 17,16% inferior al dels homes.

 
Tal vegada les dades més punyents, són les referides al procés d’empobriment o, si ho prefereixen, de descohesió social: Resumidament podem dir que, tot i que durant l’any 2012, la majoria de persones en atur de llarga durada son homes (56%) però allò important és atendre que el percentatge de dones en aquesta situació puja, en el darrer any, un 2%, mentre que el d’homes baixa; o que les dones, segon els paràmetres de l’Estratègia Europea 2020, tenen una major taxa de risc de pobresa o d’exclusió social.

 
Hi ha una dada extraordinàriament significativa que evidencia -si me permeten dir-ho així- el grau de subdesenvolupament de la societat illenca en matèria d'igualtat entre dones i homes: La conciliació de la vida personal, familiar i laboral és una tasca gairebé exclusiva de les dones, amb una participació masculina en els permisos laborals per a la cura del nens recent nats (prestacions de maternitat de la Seguretat Social a les que, amb unes determinades condicions, hi tenen dret tant el pare com la mare) d’un 1,36%; i en més d’un 92 % dels casos, quan es sol·licita una excedència per cura de familiars són les dones les que ho fan.


Davant aquesta foto d’una realitat de desigualtat, què fer? En la meva opinió, primer treure conclusions. I, en aquest sentit hom pot afirmar que la crisi ha frenat el dificultós camí cap a la igualat real entre dones i homes a tots els àmbits de la vida. Les dades corroboren que, sense una intervenció decididament igualitària de les administracions públiques, la bretxa entre dones i homes tendeix a agreujar-se. A tall d'exemple, algunes decisions polítiques, com ara la manca d’impuls a les escoletes públiques, estan dificultant la conciliació de la vida personal i professional i, en la pràctica, esdevenen una dificultat per a la incorporació de les dones a l'activitat econòmica, laboral i social. Per contra, l’experiència demostra que les polítiques actives d’igualtat, com ara la llei electoral de Balears que estableix quotes, donen bons resultats. Així, al Parlament i als Plens dels Consells Insulars s’observa una situació de paritat gairebé òptima. Una altra cosa són els executius i els consellers i conselleres insulars no electes que, sense una norma imperativa de paritat per al seu nomenament, campen cap a la masculinització, sent el cas més sagnant el del Govern de les Illes Balears a on no hi ha, recordem-ho, cap dona.

 
El segon que cal fer és actuar. En aquest sentit, per una banda, s’ha de reiterar la urgència d’un Pla d’Ocupació de les Illes Balears (POIB), amb la suficient dotació pressupostària com per a implementar un conjunt de Polítiques Actives d’Ocupació (PAO), ajustades a la realitat del mercat de treball illenc, amb accions dirigides específicament a millorar l’ocupabilitat de les dones i a impulsar els Plans d’Igualtat a les empreses. Per un altre costat, s’ha de posar èmfasi en la proposta de Pacte contra la pobresa i l’exclusió social, que hauria d’incorporar una perspectiva de gènere per abordar correctament les especificitats del risc de pobresa femenina.

 
En qualsevol cas, la situació de crisi i el perill real d’aprofundiment en les desigualats de les dones aconsella una major presència i activitat de l’Institut Balear de la Dona amb una directora de l’IBD a jornada completa i amb dedicació exclusiva. En cas contrari, a més de l’any 2012 el que es pot perdre en matèria d’igualtat entre dones i homes pot ser una generació sencera.

 
Rafael Borràs Ensenyat: Editor de PANORAMA SOCIOLABORAL i TEMES SOCIOECONÒMICS. Fundació Gadeso

divendres, 8 de març del 2013

8 de març 2013


Publicat a www.elperiscopi.com

Tal dia com avui hi haurà moltes declaracions a favor de la igualtat entre dones i homes i opinions que , excepte que no se vulgui ser políticament correcte o un bavós imbècil al estil Salvador Sostres, seran gairebé totes coincidents en la bondat de la commemoració d'aquest dia internacional de les dones. Segur que organitzacions, sindicats fundacions, mitjans de comunicació, etc.. publicaran (alguns, com el diari El País, ja s'avançaven un dia abans al de la commemoració) interessants informes i balanços sobre la situació de la dona en la nostra comunitat i a la resta del món. Em sembla molt adient aquest costum d’estudi i anàlisi. Per canviar les coses s'ha de conèixer la situació.

En aquest sentit em permetran que recomani el Temes Socioeconòmics Gadeso que es publicarà a www.gadeso.org per commemorar el 8 de març d' enguany. I ja que estem de recomanacions vos suggereixo mireu el vídeo d' Amnistia Internacional i que no deixeu de llegir el missatge de la directora executiva d' ONU Dones, Michelle Bachelet. ONU Dones és un imprescindible organisme internacional amb el qual, amb l'excusa de l'austeritat, el Govern de Mariano Rajoy ha deixa de col·laborar.


Val a dir, que no sempre hi ha hagut tanta unanimitat formal a la hora de commemorar el 8 de març. Originalment es commemorava arreu del món el Dia de la Dona Treballadora en commemoració d'aquell 8 de març de 1908 en que les treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York van declarar una vaga en protesta per les condicions laborals insuportables. L'amo no va acceptar la vaga i les obreres van ocupar la fàbrica. L'empresari va tancar les portes de la fabrica i va calar foc. Moriren abrasades les 129 treballadores que hi havia dins la fabrica. A la fabrica Cotton hi havia homes , però eren caps i no es varen suma a la vaga. No en va morir cap d'home! La burgesia va trigar molts anys a sumar-se a la commemoració d'avui

Sincerament, en l'actual hegemonia de les polítiques neoconservadores, amb una pandèmia mundial de sofriment de la població no rica provocada per l’austeritat turbocapitalistes , en un context en el que els multimilionaris es permeten la sinceritat d'un Warren Buffet: " Si hi ha una lluita de classes, és evident que estem guanyant nosaltres", penso que tal vegada ha arribat l' hora de re- proletaritzar el 8 de marc. Si més no perquè, en paraules de Amelia Valcárcel "el feminisme té reptes immediats i els té també de llarg abast. Entre els primers, immediats, està el desactivar la ginofobia [la por exagerada cap a les dones del mercat]. Implica l'il•luminarar el mercat, que tendeix a ser opac, i incentivar l'ocupació per mitjà de mesures positives, programes i estímuls apropiats". Per fer llum al mercat cal democràcia real, ja! Sense les dones és impossible! 

divendres, 1 de març del 2013

Illes Balears, any 2013



 
Després de trenta anys d’Estatut d’Autonomia, la nacionalitat històrica que formen les illes de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera té la denominació de Comunitat Autònoma de les Illes Balears i l’Estatut empara la insularitat del territori de la comunitat autònoma com a fet diferencial i mereixedor de protecció especial. Els poders públics garanteixen la realització efectiva de totes les mesures necessàries per evitar que del fet diferencial es puguin derivar desequilibris econòmics o de qualsevol altre tipus que vulnerin el principi de solidaritat entre totes les comunitats autònomes. El dret a l’autogovern  es basa en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la igualtat, la justícia, la pau i els drets humans, i la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, té, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Les institucions de les Illes Balears garanteixen l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prenen  les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i creen  les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües.

Els governants compleixen el seu deure de  promoure, com a principis rectors de la política econòmica i social, el desenvolupament sostenible encaminat a la plena ocupació, la cohesió social i el progrés científic i tècnic. Això es fa amb el foment i l’ordenació de l’activitat turística  compatible amb el respecte  al medi ambient, al patrimoni cultural i al territori i amb mesures polítiques, jurídiques i legislatives que garanteixin els dret dels seus agricultors i ramaders en el seu desenvolupament i protecció. Alhora es garanteixen  la qualitat dels serveis de l’Administració de justícia, l’atenció a les víctimes i l’accés a la justícia gratuïta,  les polítiques de protecció i defensa de consumidors i usuaris. Tots el ciutadans exerceixin el dret a participar de forma individual o col·lectiva en la vida política, econòmica, cultural i social de la comunitat autònoma perquè els poders públics promouen  la participació dels agents econòmics i socials del conjunt de la societat civil en els assumptes públics. D’aquesta manera es promouen  els drets socials dels ciutadans de les Illes Balears mitjançant la Carta de Drets Socials de la comunitat autònoma de les Illes Balears.

Aquesta Carta de Drets Socials és l’expressió de l’espai cívic de convivència social dels ciutadans de les Illes Balears i  garanteix que totes les dones i homes tenen el dret al lliure desenvolupament de la seva personalitat i capacitat personal, i a viure amb dignitat, seguretat i autonomia. Les autoritats  vetllen perquè les dones i els homes puguin participar plenament en la vida laboral, social, familiar i política sense discriminacions de cap tipus i garanteixen  que ho fan  en igualtat de condicions.

A les Illes Balears totes les persones tenen dret a no ser discriminades per raó de la seva orientació sexual; a accedir en condicions d’igualtat a la cultura, a la protecció i la defensa de la creativitat artística, científica i tècnica, tant individual com col·lectiva; a l’accés a un habitatge digne; a gaudir d’una vida i un mediambient segur i sa; a la formació permanent, l’accés gratuït als serveis públics d’ocupació i a l’ocupació estable i de qualitat en la qual es garanteix  la seguretat, la dignitat i la salut en el treball; a la plena integració a la societat de la informació i a la incorporació dels processos d’innovació; a la prevenció i la protecció de la salut mitjançant un sistema sanitari públic de caràcter universal;  a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat.  Tota persona dependent té dret a les prestacions públiques necessàries per a assegurar la seva autonomia personal, la seva integració socioprofessional i la seva participació en la vida social de la comunitat. A més,  a fi de combatre la pobresa i facilitar la inserció social, els poders de les Illes Balears garanteixen el dret dels ciutadans de les Illes Balears en estat de necessitat a la solidaritat i a una renda mínima d’inserció.

Un conte de fades? Ho sembla. Però, amb alguna mínima  adaptació, el text l’he construït amb  fragments de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears de l’any 2007.