Salaris que apunten a una societat dual

Publicat avui a Diario de Mallorca

Sembla evident que la devaluació salarial és un element important de les polítiques d’austeritat autoritària, de l’austeritat mal entesa que l’assimila a retallades de l’Estat del benestar, i autoritària per que és imposada per poders no democràtics i provoca una greu iniquitat social. En el cas de l’Estat espanyol i de les Illes Balears aquesta aturada dels “ascensors socials”, via devaluació dels salaris, s’apreciarà amb més claredat quan es disposi de les dades de l’any 2012 i, especialment, del 2013 perquè la darrera reforma laboral tindrà un fort impacte en la disminució dels salaris.

No obstant, ja hi ha sòlids símptomes que ens permeten albirar una societat dual en matèria salarial, al manco això és el que s’observa a l’enquesta anual d’estructura salarial de l’any 2011 que l’INE ha publicat fa unes setmanes. Aquesta estadística és la millor font per a conèixer l’evolució i també l’estructura salarial del conjunt del regne d’Espanya i de cada una de les comunitats autònomes. Per això —malgrat que la complexitat de l’operació estadística provoqui que les dades ens arribin amb un considerable retard— la Fundació Gadeso no ha volgut desaprofitar aquesta avinentesa per fer el número 20 de la seva publicació digital Temes socioeconòmics Gadeso que, en aquesta ocasió, ha titulat “Salaris en crisi” i que està disponible aquí.

Val a dir que les informacions més rellevants que hi trobareu son les següents: a) En el quadrienni 2008-2011 els salaris del conjunt d’Espanya tenen un creixement del 4,6% i en el cas de Balears del 4,7% (passen de 21.883 euros a 22.899 euros i de 20.388 euros a 21.351 euros, respectivament). b) La pèrdua de capacitat adquisitiva és del 3,9% en el conjunt d’Espanya i del 3,0% a les Illes Balears. c) Els salaris mitjans al conjunt de l’Estat són entorn a un 7% superiors als salaris illencs. d) La diferència entre els salaris illencs més alts i els més baixos és d’un 13,9% i d’un 11,6% al conjunt de l’Estat (en qualsevol cas, sembla poca diferència si és pren en consideració que, segons l’autoritat bancària europea, 125 banquers espanyols guanyen més d’un milió d’euros a l’any). e) Les persones que treballen a la indústria a Balears tenen un salari anual mitjà que supera en un 17,3% a les que treballen al sector de la construcció, i en un 10,5% a les que ho fan al de serveis. f) En 2011 les dones cobren un salari inferior en un 16,4% al dels homes (per cert, aquesta dada té molt a veure amb el major nivell de desigualtat en l’àmbit del treball a Espanya en relació a la Unió Europea (UE), que acaba de posar de manifest l’índex d’igualtat de gènere de la UE). g) Les persones amb contractes temporals cobren un salari de més d’un 21% manco que aquelles que tenen contractes indefinits. h) Les persones menors de 25 anys tenen un salari un 43,1% inferior a les de major edat en relació al salari anual global. i) Les persones estrangeres cobren uns salaris entorn al 30% més baixos que les persones espanyoles.

Més enllà d’aquestes dades que, insisteixo, són prèvies a la radical devaluació salarial que ens ve a sobre, sembla que hi ha suficients evidències històriques que corroboren que una estratègia de guanyar competitivitat sobre la baixada dels costos laborals no és sostenible a mig i llarg termini. Ans al contrari, les societats amb models de creixement que han combinat moderació salarial amb moderació dels beneficis empresarials i generació d’ocupació, són les que tenen èxit en el guany de competitivitat sostinguda en el temps. Hom podria afirmar, sense massa risc a equivocar-se, que les societats amb escassos estàndards de consum, amb menys possibilitats d’ascens social i amb les classes mitjanes en permanent crisi són societats poc competitives en el món globalitzat.

En aquesta direcció, em permetran l’atreviment de fer dues reflexions finals i d’ expressar un desig. La primera reflexió és que, al meu parer, la moderació salarial pactada i equitativa ha estat una de les senyes d’identitat de la democràcia espanyola de les darreres dècades. La segona té a veure amb l’evident conveniència de que els poders públics incentivin el diàleg social en matèria de fixació de salaris i que promoguin autèntiques polítiques d’igualtat.

I el desig: tot i saber que “el temps és com la mula, i que no recula” i que altres temps no tornaran, no em puc estar d’enyorar que l’actual pensament econòmic ortodox dominant faci alguna reflexió semblant a aquesta: “Una sociedad menos desigual, con mejor distribución de la renta y su riqueza no se consigue desde la pasividad, ni siquiera, como prueba el propio ejemplo de la sociedad española, desde el desarrollo. Se precisa una política económica que incluya este objetivo cómo propio y trate de alcanzarlo con una meditada estrategia servida con perseverancia” (Fuentes Quintana, 1978). Al cap i a la fi, quan parlam de devaluació salarial parlam d’augmentar les desigualtats, aprofundir en la dualització social i restar democràcia de debò.

De nuevo, sobre la izquierda ante la posible secesión de Cataluña

OPINIONS QUE M'INTERESSEN ESPECIALMENT,

De nuevo, sobre la izquierda ante la posible secesión de Cataluña

Josep Ferrer Llop (Sin Permiso 28.07.2013)

A principios de noviembre pasado reclamaba desde estas mismas páginas una reflexión de la izquierda sobre la posible secesión de Catalunya,  sobre sus causas y sobre la estrategia a seguir para mejor defender los derechos de las clases populares. Los acontecimientos desde entonces han confirmado buena parte de aquellos análisis y requieren profundizarlos. (1)    Ya no hay margen para el entendimiento En aquel artículo se diagnosticaba una soberanismo sin marcha atrás, pero se dejaba todavía margen para un último esfuerzo de entendimiento. A estas alturas, el choque de trenes parece inevitable. El soberanismo sigue creciendo y vira a la izquierda  En efecto, el fracaso de Artur Mas en las elecciones anticipadas de noviembre de 2012 podía hacer pensar que el soufflé se deshinchaba. Sin duda, haber conseguido la mayoría que reclamaba le hubiese dado alas y CiU hubiese cerrado filas a su alrededor. Al contrario, su pinchazo lo ha debilitado internamente y ha permitido aflorar las reticencias representadas por Duran i Lleida. Sin embargo, no está claro si el proceso se ha visto frenado o, al contrario, acelerado. De hecho, creció la mayoría parlamentaria soberanista y las encuestas indican que también sigue creciendo la mayoría social. Con todo, el hecho más relevante es que su centro de gravedad se desplazó hacia ERC, tendencia que se acentúa vertiginosamente según las mismas encuestas. Asimismo ganaron y siguen ganando peso ICV-EUiA y CUP. Podríamos especular sobre qué habría hecho un Artur Mas ensalzado y por tanto dueño de sus actos. Pero es dudoso que su ritmo hubiese sido mayor que el actual, uncido a Oriol Junqueras. Al mismo tiempo, las organizaciones transversales de base (Omnium, ANC,…) han redoblado sus movilizaciones para evitar cualquier desfallecimiento del president. El resultado, siguiendo con las metáforas marineras de moda, es que el barco sigue a velocidad de crucero, pero el puesto de mando es compartido.  La oligarquía toma posición contra la independencia. Este cambio de situación ha propiciado (o ha obligado a) que también la oligarquía catalana se desmarque activamente de la posible independencia. Es sintomático el viraje de La Vanguardia o la negativa de la gran patronal a participar en cualquier iniciativa vinculada al proceso e incluso al derecho a decidir. Por no decir de la reunión del 15 de junio del Fórum Puente Aéreo (con destacados dirigentes de Caixabank, Telefónica, Repsol, Banc de Sabadell, Planeta, Abertis, Agbar, Acciona, ACS, Endesa, Mango,…) donde se acordó elaborar un documento estratégico contra el proceso soberanista. Por si no estaba bastante claro, ya de ningún modo puede decirse que el independentismo catalán es "cosa de derechas". Su bandera es izada ahora por una mayoría social formada por pequeños y medianos empresarios, clases medias, profesionales, payesía, asalariados, etc, encuadrados en buena parte en partidos como ERC, ICV-EUiA, i CUP. Y sobre todo en organizaciones transversales capaces de movilizaciones como el concierto del 29-VI en el Camp Nou o la cadena humana anunciada para el 11-IX. La perplejidad de (cierta) izquierda Se desmonta así uno de los argumentos favoritos de (cierta) izquierda para simplificar el mapa político: el nacionalismo es de derechas, mientras que la izquierda es internacionalista. Se aducía una larga tradición desde la Liga Regionalista hasta Jordi Pujol, mientras se olvidaba una tradición paralela de izquierda catalanista, así como que la izquierda internacional ha defendido sistemáticamente el derecho de autodeterminación. Olvidos útiles para cerrar el debate de forma simplista. Pero ese simplismo ya es insostenible. Es cierto que pervive una significativa franja anti-secesionista en las áreas metropolitanas, formada en buena parte por clase obrera descendiente de inmigrantes, con grandes vínculos emocionales y solidarios con el resto de la península. Pero también es cierta su perplejidad por verse en este tema más cerca del PP y de la oligarquía, que de sus tradicionales compañeros de lucha política. Perplejidad que afecta asimismo a buena parte de la izquierda más allá del Ebro. Cómoda antes en la crítica a las pretensiones de Jordi Pujol, pero intentando ahora marcar distancias con el furioso unionismo del PP, y sobre todo con el de la monarquía, el ejército, la iglesia, la gran patronal, etc. Le cuesta entender que cuando el catalanismo ha radicalizado sus objetivos, resulta que ha virado hacia la izquierda.     El PSOE entierra el federalismo Ante esta situación, el PSOE intenta una tercera vía entre la recentralización y la independencia, tratando de concretar un federalismo hasta ahora sólo nominativo. Como se argumentaba en el anterior artículo, tuvo su oportunidad con el estatuto de Maragall, pero no la aprovechó. El documento de Granada del 7-VII no es la recuperación de esa tercera vía, sino más bien la confirmación de que no hay resurrección posible para lo que Zapatero no supo salvar y el Tribunal Constitucional remató. Ahora ya no hay duda alguna de que el pseudo-federalismo del PSOE no llega a la plurinacionalidad, ni siquiera a  la ordinalidad fiscal, y mucho menos aún al derecho a decidir (aceptado incluso por sus propias bases, según las encuestas). Decepción total para los catalanistas del PSC, que ahora no tienen ya esperanza alguna de recuperar espacio en Catalunya. El PP acentúa la recentralización Al mismo tiempo, y por si fuera poco, ninguna viabilidad  por la oposición del PP. Bien al contrario, agudiza el acoso a la lengua catalana (en Aragón, Valencia y Baleares), a las competencias educativas (LOMCE) y económicas (ley de unidad del mercado), etc. Como se ha dicho, el PP fabrica independentistas cada día, y especialmente los viernes. No está claro si aún se está a tiempo de ese pacto de estado que reclaman las oligarquías. Me temo que, como la vía federal, tuvo su oportunidad con el pacto fiscal, pero probablemente a estas alturas ya no contente a los soberanistas. Tampoco está claro que fuera aceptable por las demás autonomías, por UPyD, etc. Pero en cualquier caso no hay el menor síntoma de que el PP esté por la labor. (2)    La crisis global del sistema Una segunda novedad es que se ha desatado y/o agudizado la crisis global del sistema, con perspectivas (económicas, judiciales,…) de ir a peor. Múltiples crisis paralelas En estos meses, las crisis se han multiplicado y recrudecido, afectando a la mayoría de instituciones fundamentales del sistema: la monarquía, el sistema bancario, los grandes partidos políticos y un largo etcétera que no hace falta detallar. Si en el artículo anterior se culpaba de la situación a la cerrazón del PP y a la tibieza del PSOE, en estos momentos la credibilidad de ambos partidos está en caída libre. Pérdida de credibilidad que afecta también a  instituciones como las citadas y muchas otras (Banco de España, Agencia Tributaria,  …). La ciudadanía ve culpabilidad e incapacidad en múltiples piezas básicas del sistema. Las crisis son tan generalizadas que han dado pie a plantear procesos reconstituyentes o deconstituyentes. En estos momentos el problema no es sólo el encaje de Catalunya, sino la supervivencia del modelo nacido en la Transición. El declive de un proyecto secular Pero quizá debamos tomar mayor distancia. Las diversas crisis paralelas, y en particular la independencia de Catalunya, no sólo cuestiona una transición franquista cerrada en falso, sino quizá también el proyecto absolutista uniformizador implantado en 1714. Se ha dicho que aquel conflicto, más que una  guerra de sucesión, fue en realidad el choque entre dos concepciones antagónicas del estado, hasta ser considerado la auténtica primera guerra mundial (o a escala global europea). La oligarquía española ha mantenido ese modelo de explotación al margen de la revolución industrial, la ilustración, la revolución francesa, etc. Su hegemonía  se basaba en tres principios de hondas y antiguas raíces: la monarquía absolutista, el clericalismo fundamentalista y el nacionalismo expansionista. A lo largo de los siglos ha habido vaivenes y concesiones en lo social, en lo político o en lo religioso, pero pocos en lo territorial: "antes roja que rota". Probablemente esa dimensión territorial era la más irrenunciable en un proyecto basado más en una economía extractiva sobre los dominios  que en la productividad propia, más en el reparto interno de funciones que en el equilibrio territorial. Quizá por eso no extraña que sobrellevara los múltiples conflictos militares, económicos, sociales y políticos de los XIX y XX, pero quedara gravemente herido por la pérdida de las colonias, hasta la gran crisis de identidad de1898. La independencia de Catalunya puede significar la gota que colme el vaso de su declive. El fracaso económico de la oligarquía La oligarquía ha sabido preservar su dominio, pero ha fracasado en la gestión del estado, especialmente en lo económico. Siglos de imperio ultramarino han dejado una bien magra herencia, repitiéndose los errores o rapiñas hasta épocas recientes (desindustrialización, fondos europeos, burbuja inmobiliaria, crack bancario,…). Males como el latifundismo improductivo o el desprecio por la ciencia, llegan hasta las modernas culturas del pelotazo, el turismo de sol y playa o la competencia basada sólo en el precio. Ineficiencia, burocracia, corrupción, etc. han asolado nuestra economía. Buena parte de esos errores reiterados los encontramos en la organización territorial y en las vías de comunicación. Así, puede ser discutible asignar la capitalidad político-administrativa a una pequeña villa, pero es un error monumental pretender convertirla artificialmente en la capital económica y cultural del país (cosa que nunca se ha pretendido hacer con Washington, por ejemplo). Hasta el esperpento de la única Escuela de Ingeniería Naval en todo el mundo que no tiene nada navegable en 500 km a la redonda. En particular, por ejemplo, ello obliga a una estructura radial de las vías de comunicación que resulta cara e improductiva. Para colmo, se optó por un ancho de vía distinto del europeo. Una anécdota resulta bien significativa: el primer ferrocarril se construyó para el intercambio de mercancías entre los puertos de Barcelona y Mataró; el segundo, para unir las residencias reales de Madrid y Aranjuez. También en esta herida hurga el proceso secesionista catalán: reparto, costes, viabilidad, endeudamiento, competencia, monopolios,…. No es de extrañar que la oligarquía de ambos lados se agrupe contra el mismo: demasiados errores y apaños que esconder. (3)    La estrategia de la izquierda A la vista de todo lo anterior, se trataría de actualizar las propuestas sobre la acción estratégica por parte de lo que podríamos denominar genéricamente la izquierda. Desigual oposición a los tres principios. Hasta ahora la izquierda ha combatido de forma desigual los tres referidos principios oligárquicos. Hay que señalar de entrada que la mayor parte de sus esfuerzos ha debido dedicarlos a combatir las formas de explotación directa derivados de ellos: desde la alfabetización o las condiciones de trabajo, hasta las dictaduras. Pero estas luchas sociales o políticas han ido acompañadas de un discurso (no tanto los hechos) contra el absolutismo y a favor del liberalismo e incluso del republicanismo. La evolución desde aquel  "al rey, la hacienda y la vida se ha de dar" es claramente positiva. También el discurso (tampoco tanto los hechos) laicista ha sido una constante de la izquierda. En cambio, mucho menos contundente ha sido la denuncia del uniformismo peninsular. Como mucho un federalismo tibio e inconcreto, por debajo incluso  del de los Reyes Católicos. No se trata aquí de analizar las causas, sino de constatar el hecho de que las ansias dominadoras del nacionalismo castellano ha sido menos contestadas desde la izquierda que el absolutismo y el clericalismo. Nacionalismo unionista  y explotación territorial De hecho buena parte de la izquierda niega (o ignora) la existencia de un nacionalismo unionista de matriz castellana, reservando despectivamente tal denominación para los periféricos. Sin embargo, su presencia parece evidente desde la Reconquista hasta nuestros días, así como su carácter expansivo y agresivo hacia los colindantes, los cuales son vilipendiados simplemente por pretender sobrevivir.   Probablemente por este "negar la mayor", no ha habido una sensibilidad suficiente ante la opresión de los derechos lingüísticos, culturales o jurídicos de las demás naciones y pueblos peninsulares. Ni contra la usurpación de sus recursos y productos, que ha llegado hasta el extremo de invertir la ordinalidad de renta disponible. Mientras estas formas de explotación son denunciadas y combatidas por la izquierda en las situaciones de dominio colonial, parecen ser ignoradas cuando se trata de territorios colindantes o periféricos. Más aún, como decíamos, las formas de resistencia son tildadas de nacionalismos trasnochados, provincianos, identitarios o insolidarios, al mismo tiempo que se exculpa al auténtico nacionalismo agresor. La oligarquía se encarga de propiciar esta insensibilidad con proclamas a la universalidad, la cooperación y la solidaridad. Crea animadversiones entre regiones, cuando es evidente que los habitantes de las zonas prósperas no son en absoluto responsables de la pobreza de otras. La responsabilidad plena recae sobre las clases dirigentes que no han conseguido (o no lo han querido) un desarrollo homogéneo. Más aún, su estrategia incluye hacer (mínimamente) partícipes de tales ganancias a las clases populares de la nación dominadora, mientras ambas oligarquías se lucran con el grueso de los rendimientos de la explotación. Ganancias populares que no compensan ni con mucho, los perjuicios derivados del reparto desigual de las funciones productivas, que condenan a la pobreza a amplias zonas del país. En particular, generando continuados flujos migratorios, que aseguran ejércitos de mano de obra barata en las zonas receptoras y regímenes caciquiles en las emisoras. Resituar la españolidad No se trata de basar la acción de la izquierda en nostalgias identitarias de épocas pasadas. Pero tampoco en sentimientos españolistas semi-subconscientes, imbuidos durante siglos para ocultar las formas de explotación interterritorial que tanto benefician a las oligarquías de ambos lados, en detrimento de la mayoría de las clases populares también de ambos lados. De la misma manera que la izquierda ha desenmascarado la religión y la monarquía como formas de dominación ideológica, debe hacerlo también con la indivisibilidad  y la unidad nacionales proclamadas por la actual constitución. El secesionismo catalán ha puesto por fin sobre el tapete esta necesidad. Una alternativa radical Se decía en el anterior artículo que la separación abriría posibilidades de hegemonía de la izquierda en ambos lados, ya que la derecha perdería algunos de sus recursos o artimañas (anticatalanismo, victimismo,…) habituales. Más aún si la izquierda se erigía en protagonista de la separación amistosa. Se añade ahora que la crisis sistémica actual abre la puerta a una alternativa radical al modelo estatal de las últimas décadas, y en el fondo también  de los últimos siglos. Una alternativa contra el neoliberalismo, recuperando el estado social tan penosamente conquistado tras la segunda guerra mundial. Una alternativa auténticamente democrática, frente a la partitocracia, los mercados, el espionaje informático o las troikas. Una alternativa que reniegue de la monarquía, del clericalismo y del españolismo como instrumentos seculares de dominación. Una alternativa que margine a las clases dirigentes que han fracasado en el gobierno del país, en su desarrollo económico y en particular en su equilibrio territorial. La independencia de Catalunya es un exponente indisimulable de ese fracaso, como las de Cuba y Filipinas lo fueron en 1898. En la gestación de esta alternativa, por tanto, los secesionistas catalanes no son parte del problema, sino parte de la solución. Josep Ferrer Llop, ingeniero industrial, es catedrático de matemática aplicada y ha sido rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

“Flors d'hivernacle”

D’aquells impertinents “brots verds” hem passat, a la inoportuna expressió “flors d’hivernacle” del ministre Luis de Guindos (aquí). Sembla que, malgrat no deixi de créixer el recompte de danys humans que ha provocat -i encara provoca- la crisi, els governants estan decidits a decretar la fi de la recessió econòmica i l’estat d’alarma social.  Tant se val si les estadístiques científicament analitzades dieu el contrari. El  Govern de Rajoy al Regne d’Espanya -i el de Bauzá a les Illes Balears- han decidit proclamar –manipulat, si s’escau,  les estadístiques oficial (vegeu aquí) que la seva creuada per una “España como unidad de destino en lo universal, al servicio de grandeza neoliberal y de la unidad en el recorte social y democrático” està a punt de triomfar.

No debades el Govern havia preparat l’ambient per una recepció a bombo i platet de l’EPA del segon trimestre que es va publicar la setmana passada. Només el tràgic accident ferroviari de Galicia, va impedir que fessin festa gran amb unes dades que, per cert, no tenen res per a festejar. Si hom repara amb les dades desnacionalitzades del conjunt del Regne d’Espanya (disponibles aquí) resulta que l’atur, potser hagi augmentat, i gairebé no s’ha creat ocupació. 

Val a dir que pel que fa a Balears, el segon trimestre és tradicionalment un  trimestre en el qual l'ocupació creix en relació al trimestre anterior. L'inici de la temporada turística en una economia turística súper estacional té un efecte directe en la disminució de la població aturada, un considerable augment de l'ocupada i, per l'efecte “cridada de la feina de temporada estiuenca, un repunt de la població activa. Per tant, les variacions d'aquest trimestre en relació a l'anterior (-22,68 de població aturada, +16,10% de població ocupada i +5,02% en població activa) són, fa no fa, les habituals de tots els anys. El que realment interessa són les variacions en relació al mateix trimestre de l'any anterior. És a dir, del que es tracte és de saber si estem millor que l'any passat. Idò, si es té en compte que la població activa ha crescut un 1,6% (9.800 persones), els ocupats un 1,92% (9.200 persones) i la població aturada ha baixat un 0,43% (600 persones), podria pensar-se que existeixen alguns símptomes de millorança, que hi ha alguna “flor d’hivernacle”.

Penso que no hi ha cap dada que corrobori aquesta hipotètica millora. M’explico: El creixement de la població activa és conseqüència de dues circumstàncies:  (a) La ineficiència de les polítiques actives d'ocupació (PAO) autonòmiques que fa que Balears sigui, especialment en el segon trimestre de l'any, una comunitat autònoma receptora de contractació temporal d'altres CCAA. (b) Hi ha una major necessitat dels membres de la llar tradicionalment inactius a cercar un treball retribuït. Aquesta tendència sembla confirmar-se per l'augment del nombre de llars amb tots els seus membres actius (en condicions de treballar) en atur que ja arriben a 36.300 mentre que l’any passat eren 31.700 (i fa dos anys, quan començà a governar Bauzá, 27.600!).  La lleugera reducció de l'atur cal associar-la al fenomen de retorn de població estrangera als seus llocs d'origen i, probablement, a la lleugera creació d'ocupació. Però quina ocupació? Si es pren en consideració l'increment anual del treball temporal (25,5% en el segon trimestre de 2012, i 26,1% en aquest 2013) i que més de seixanta-nou mil persones ocupades tenen ocupacions a temps parcials (val a dir que en el mes de juny hi havia a Balears un mínim de 67.961 persones d’alta a la Seguretat Social amb contractes a temps parcials), hom pot concloure que estem en presència de: 1.- Un fort deteriorament qualitatiu del mercat laboral illenc. 2.- Un greu  problema d'atur de llarga  i de molt llarga durada (64.200 persones són aturades des de fa més d’un any) .  3.- Una taxa d'atur  insuportable (superior al 21)

Però ja ho sabeu, estam apunt de superar la crisi social. Tal volta, una vegada passades les Festes de la Mare de Deu de Gràcia, convindrà una volta de rosca retallant les pensions. Al cap i a la fi, del que és tracte és d’acabar amb quantes més seguretats millor. “El afán de flexibilidad no es un asunto acabado, como se evidencia cada vez que se produce un  frenazo económico y los comentaristas echan mano del mismo argumento. Es un proceso de remercantilización del trabajo...” (El Precariado, Guy Standing). 

Segur que el dia 1 d’agost, el President Rajoy, en comptes de parlar del seu escàndol de corrupció i del fiançament il·legal del PP, parlarà de les “flors d'hivernacle”. Ja se sap que les polítiques dogmàtiques de reducció dels dèficits públics tenen un efecte directe en l’augment  del dèficit democràtic. 

“Del roig al verd, del verd al roig”

Aquí vos deixo la presentació que vaig fer  de la taula rodona “Del roig al verd, del verd al roig” a l’Escola d’Estiu INICIATIVAVERDS, Palma ,  29 juny 2013.

“Cada vegada que algun company o alguna companya de lluites passades en demana com se m’acut engrescar-me en la aventura de participar en la constitució d’una formació política que faci maridatge del socialisme i de l’ecologisme, del socialisme democràtic, de les  ànsies igualitàries i d’ecologia política, els sol  contestar que, pels que venim d’una militància i cultura marxista,  no ens és estrany el concepte de metabolisme entre l’esser humà, naturalesa i llibertat.  Les referència de Marx en El Capital són imprescindibles. 

“La llibertat només pot consistir que l'home socialitzat [se suposa que la dóna també], els productors associats, regulin racionalment aquest metabolisme seu amb la naturalesa posant-lo sota el seu control col·lectiu,... en comptes de ser dominats per ell com pel seu poder cec; que ho portin a terme amb la mínima ocupació de força i sota les condicions més dignes i adequades a la seva naturalesa humana” 

I això és molt important recordar-ho ara que la batalla torna a ser, per la democràcia. Democràcia sense drets, no és democràcia. En aquest sentit, algú ha dit, amb encert, que “ara la qüestió no és tant avançar cap “1917” (la revolució socialista) sinó reconquistar “1789” (la democràcia amb drets). Per una altra costat, la lluita d’avui és, també, per l’emancipació de la classe oprimida, dels no rics: “La lluita de classes segueix existint, però la meva va guanyar” (W. Buffet).

També he de dir-vos que, de tant en tant, em trobo amb algun company o companya sindicalista -jo em segueixo reivindicant com un militant de base i en la modalitat slow del moviment sindical- i en demana que faig jo, en l’actual situació de desmantellament dels drets socials i laborals més elementals, a un partit que, essent d’esquerra, pren part de la família europea i internacional verda i, això, a alguns els hi provoca certa perplexitat. Els hi recomano que llegeixin Manolo Sacristan,  Francisco Fernández  Buey... i especialment a Daniel Tanuro i el seu llibre “L'impossible capitalisme verd”. Els que hem tingut responsabilitats sindicals durant molts d’any hem après (1) que confiar als mercat el destí ecològic del nostre planeta equival a un suïcidi col·lectiu (J. Riechmann). (2) Que la fam provocada per la insaciable cobdícia del capitalisme és el principal problema ecològic. (3) La plena ocupació, en els termes que l’hem entesa a Europa des de la finalització de la Segona Gran Guerra, el Planeta no l’aguanta.  

Queda clar, idò, d’on vinc i a on som. Dir-vos, així mateix, que tinc la sensació d’haver estat sempre al mateix lloc. A la trinxera de la lluita per una societat més justa a on les possibilitats de felicitat no estiguin privades a ningú.

Abans de  presentar-vos als companys i a la companya d’aquesta taula rodona,  he de dir-vos que quan la varem pensar i programar no pensarem en un debat teòric sobre ecosocialisme. Això ja ho hem fet aquest dematí.

Se tracte de contrastar experiències pràctiques de confluència de distintes cultures i sensibilitats en el que hem anomenat Esquerra Verda. Experiències pràctiques de resistències i de construcció de una alternativa.

El professor Josep Fontana acaba el seu darrer llibre “El futuro es un país extraño”  amb les paraules següent:

“No se trata, sin embargo, de limitarse a resistir, sino que hay que aspirar a renovar lo que se combate. La lección de los campesinos que han pasado de la demanda de reformas a la formulación de nuevos programas agroecológicos, desarrollados en un entorno de cooperación, es un ejemplo aleccionador. La tarea más necesaria a que debemos enfrentarnos es la de inventar un mundo nuevo que pueda ir remplazando al actual, que tiene sus horas contadas”. 

Amb aquest ànim, sent conscients de la importància de les  utopies quotidianes, hem plantejat a Josep Foguet, Marián Suárez i Miquel Angel Llauger,  les següents qüestions:

1.- L’eco socialisme (la Cooperativa  d’Esquerra Verda) és ja un actor polític a les Illes. Com ha estat la construcció d’aquest  subjecte? A partir de quines experiències a cada una de les illes?

2.- En l’actual situació de  confrontació pel desmuntatge de l’Estat del Benestar, de les democràcies  socials i de la imposició del “tot privat”... té sentit un espai  polític estratègic entorn a l’ecosocialisme? Què aportam al programa i a la pràctica  emancipadora del segle XXI ?

Gràcies. 

Emergència democràtica: Carrers i places d'estiueig

Això put. Ara més que mai cal cridar allò de “Que no, que no, que no ens representen”. I no obstant això correm el perill d'instal·lar-nos en la indignació paralitzant. El partit del govern -el PP- té evidents símptomes de corrupció institucionalitzada, tenim un President en  la Moncloa sobre el qual hi ha molts dubtes  que hagi  col·laborat per acció o omissió  amb una trama mafiosa “la Gürtel” (o fins i tot d’haver-ne pres part). La ciutadania assistim a una exhibició pornogràfica de repartiments de doblers  il·legals, sobres, mentides i més mentides… I aquí no passa res. Ningú dimiteix, Rajoy passa olímpicament  del Parlament, es parla d'una possible presentació d'una Moció de Censura (per censurar què?) instrumental i testimonial.

Mentrestant el diari de la dreta espanyola més escatològicament “inmundo” sembla que incrementa les seves vendes (tant de bo serveixi per reduir l'atur en el sector dels mitjans de comunicació); el nostre JR Bauzá, com a bon delegat a Balears del PP, diu que “todas las donaciones al PP son transparentes" però ningú les coneix i no s'està d'aprofitar  la soll  antidemocràtica del PP & Rajoy & Bárcenas  per fer caixa: “...espero que haya más donaciones en el futuro” ha dit un desvergonyit Bauzá; l'oposició parlamentària, amb molta raó,  dóna  senyals de protesta democràtica en els parquets dels parlaments i fa declaracions a la premsa...

I mentrestant els carrers segueixen calorosament tranquil·les, les places feliçment estiuenques (algunes engalanades per celebrar les revetlles d'estiu o les festes de la barriada o poble). Els carrers i places que han estat el fabulós escenari de la resistència als atacs peperos a la nostra llengua, cultura i territori; a les brutals envestides de la troica, és a dir,  a les retallades de drets democràtics de sanitat, educació, laborals, habitatge… segueixen tenint un plàcid ambient d'estiu mediterrani. Cansament?, distracció? No ho sé. Sí sé que quan , per exemple, un dels principals sindicats reacciona a aquesta emergència democràtica expressant únicament la seva “preocupació”, en alguna cosa estem fallant els que, diguem-ho així, formem part de el “poble de l'esquerra”.

Insisteixo: Dubto que hi hagi canvi de majories parlamentàries, que permetin fer altres polítiques, sense una permanent i massiva mobilització ciutadana. Cal tenir present que el “nou capitalisme” corroeix aquells aspectes de la personalitat que uneixen les persones entre si i que, en definitiva, s'ha fet hostil a la vida, la qual cosa du a la gent a la cerca de solucions individuals a problemes col·lectius (Richard Sennet). La mobilització social és, també, una manera de socialitzar.

Em comenten que hi ha, entre demà i demà passat, diverses convocatòries de concentracions per a demanar la dimissió del Govern i de Rajoy. Convocatòries que circulen anònimament per les xarxes socials -algunes se superposen i d’altres s’anul·len- , tot plegat em sembla tal cacau que òbviament sortirem al carrer. Però a prendre la fresca que és estiu!

Salaris en crisi

Publicat a www.elperiscopi.com

Fa només uns dies el professor Vicenç Navarro publicava un article titulat “El conflicto capital-trabajo en las crisis actuales” que podeu consultar aquí. Amb el mestratge que ens té avesats explica de manera  clara i concisa, com una de les causes que originaren les crisis econòmiques i financeres actuals, és la extraordinària  polarització de les rendes. Durant anys i panys s’ha produït un gran creixement de les rendes de capital a costa de les rendes del treball.Navarro ens recorda -convé no oblidar-ho- que “el preu del crèdit mai havia estat tan baix, facilitant l'enorme endeutament de les famílies (i empreses) espanyoles, passant així desapercebuda l'enorme pèrdua de capacitat adquisitiva de la població treballadora”. És a dir, els anys del “España va bien” d’Aznar, del “Espanya va bé i les Illes Balears van millor” de Mates, o el “España ha entrado en la Champions League de la economía mundial" de Zapatero, eren eslògans buits de contingut i que, en els millors dels casos, es basaven en un creixement en el que la societat tenia la necessitat d'endeutar-se, a causa del continu descens del creixement anual de la compensació salarial.

L’article de Vicenç Navarro serveix, sens dubte, de contextualització de luxe al contingut del numero  20 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO dedicat a donar una ullada a l’evolució dels salaris illencs en el període 2008-2011 (disponible aquí). La Fundació Gadeso no ha volgut desaprofitar la recent publicació per part de l’ lNE de l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’any 2011 que és la millor font per a conèixer l’evolució i també l’estructura salarial del conjunt del Regne d’Espanya i de cada una de les Comunitats Autònomes. Cal, no obstant, tenir en compte que la complexitat de l’operació estadística provoca que les dades ens arribin amb un considerable retard. Ara, ja ben avançat l’any 2013,  hem de parlar de dades de l’any 2011.

Per aquest motiu, la publicació digital de la Fundació Gadeso ens recorda que, amb la Reforma Laboral de 2012, s’ha passat d’un model de moderació salarial amb consens social i cohesionador de la societat a una devaluació salarial imposada que impulsarà la desigualtat i limitarà el “ascensors socials”. Aquests efectes descohesionadors s’observaran de manera molt més clara quan tots els instruments legals orientats a la competitivitat amb salaris baixos siguin plenament operatius, és a dir en el bienni 2013-2014.

I tanmateix els símptomes en la direcció d’una societat dual en matèria salarial ja són presents amb fortes diferències entre els salaris més alts i els més baixos, entre dones i homes, entre temporals i estables, entre estrangers i espanyols. Val a dir que les informacions  més rellevants que trobareu al TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO  titulat “Salaris en crisi” son: a) En el quadrienni 2008-2011 els salaris del conjunt d’Espanya tenen un creixement del 4,6% i en el cas de Balears del 4,7% (passen de 21.883 € a 22.899 € i de 20.388 € a 21.351€ respectivament). b) La pèrdua de capacitat adquisitiva és del 3,9% en el conjunt d’Espanya i del 3,0% a les Illes Balears. c) Els salaris mitjans al conjunt de l’Estat són entorn a un 7% superiors als salaris illencs. d) La diferència entre els salaris illencs més alts i els més baixos és d’un 13,9% (11,6% al conjunt de l’estat). e) Les persones que treballen a la indústria a Balears tenen un salari anual mitjà que supera en un 17,3% a les que treballen al sector de la construcció i en un 10,5% a les que ho fan al de serveis. f) En 2011 les dones cobren un salari inferior en un 16,4% al dels homes g) Les persones amb contractes temporals cobren un salari de més d’un 21% manco que aquelles que tenen contractes indefinits. h) Les persones menors de 25 anys tenen un salari un 43,1% inferior en relació al salari anual global.  i) Les persones estrangeres cobren uns salaris entorn al 30% més baixos que les persones espanyoles.

En qualsevol cas insisteixo: La devaluació salarial és un element important de les polítiques d’austeritat i segur que les dades de l’any 2012 especialment, del 2013 ens confirmaran una intensificació de tal devaluació. El recompte de danys  pot ser irreversible.

Pel bon camí?

Publicat a www.elperiscopi.com

No s'han estat de treure pit de la millora d'unes xifres macroeconòmiques conjunturals que sembla poden intuir-se en la darrera revista governamental de conjuntura econòmica. Estranyament (per preparar la compareixença dominical del President?) han fet públic l'informe en cap de setmana i a l’hora d’escriure aquestes línies encara no estava disponible a la pàgina web del Govern. Pel que fa al cas és igual. El president J.R. Bauzá ha proclamat que "Anam pel bon camí".

Pot ser tingui raó que anam pel bon camí d'una determinada sortida de la crisi econòmica: La sortida neocon que comporta: 1.- Una societat a on la immensa majoria té uns salaris més baixos. Val a dir que la darrera Enquesta Anual d’Estructura Salarial (disponible aquí) és extraordinàriament il·lustrativa d'aquesta tendència que, no s'oblidi, s'accelerarà amb l'aplicació de la Reforma Laboral del Govern Rajoy que, des d’avui, pot deixar a uns quants cents de milers de treballadors i treballadores sense Conveni Col·lectiu i a molts amb el Salari Mínim Interprofessional. 2.- Una societat amb més treball precari amb la generalització de les feines temporals i a temps parcial no desitjat. La propera EPA que se publicarà a finals d'aquest mes, segur que ens proporcionarà una informació molt valuosa per quantificar aquesta precarització massiva de les relacions laborals illenques. 3.- Una extensió i agudització de la pobresa. Amb la combinació d'uns salaris més baixos i una major precarietat laboral, cada cop hi ha més gent i llars amb carències materials, és a dir, que no poden arribar a fi de mes, que no poden fer front a despeses extraordinàries o a determinats copagaments, taxes etc. Les retallades del Serveis Socials fa que les persones i les famílies que ja tenien problemes de pobresa augmentin el seu grau de precarietat social i, cada dia que passa, és un pas cap a l’exclusió social.

Pot ser sí anam pel bon camí per a millorar algunes xifres de les estadístiques macroeconòmiques. Ho dubto. Tanmateix, tinguin per segur que la crisi social, ecològica i democràtica va a pitjor.

Què passa en el mercat laboral Balear?

Les dades del mercat laboral de Balears relatives al mes de juny (disponibles aquí) poden semblar contradictòries: Baixa l’atur registrat bastant més que augmenten les altes d’afiliació a la Seguretat Social i, alhora, els contractes nous registrats només són el 13,7% del total de la gent que ja no està apuntada a les oficines del SOIB com aturades. Que passa? Se crea ocupació? Millora el mercat laboral illenc?

Val a dir que l’atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social, i contractes registrats, son dades amb una temporalitat diferent: la primera dada és el resultat de la “foto fixa” de un dels registre del SOIB el darrer dia de cada mes -en aquesta ocasió dia 30 de juny-. Aquest registre diu que administrativament hi ha 70.734 persones en atur, amb una variació intermensual de -5.390 registres (un -7,08%) i una baixada interanual de 6.543 registres (-8,47%). La segona és una mitjana del mes (452.498 persones d’alta a la Seguretat Social, amb una variació en relació al mes anterior d’un 5,36% i d’un 1,06% en relació al mes de juny de l’any anterior). I, finalment, la tercera és una xifra acumulada de tots els contractes registrats, 40.863 en tot aquest més de juny (-18,1% intermensual i +2,2% en un any). Per tant s’ha de anar amb cura a la hora de mesclar dades que tenen  una dinàmica diferent.

En qualsevol cas, sostinc que les dades d’aquests registres tenen un valor quantitatiu molt relatiu en quant a la millora o no del mercat laboral. En aquest sentit podria repetir el comentari que vaig fer a les dades del passat mes de maig, i voldria insistir en un qüestió clau: només es pot intuir creació d'ocupació quan l'augment de les afiliacions a la Seguretat Social és superior o igual a la baixada  de l'atur registrat.

Resumint les dades fetes públiques ahir, hom pot dir que:

Baixa l’atur registrat perquè hi ha algunes feines estiuenques, hi ha algunes (poques) incorporacions de joves a programes de Polítiques Actives d’Ocupació i hi ha bastant “atur desanimat” (persones que no renoven la demanda d’ocupació i aturats estrangers que se’n van de les illes o, al manco, de l’economia regular illenca). Fixeu-vos que, en termes anuals, els registres  de persones aturades del SOIB de menors de 25 anys  baixa un 20,8%, el de les persones aturades estrangeres entorn al 19%  i els de la construcció un 15%.

Augmenten les afiliacions a la Seguretat Social perquè hi ha un estirabot anual del 19,7% d’afiliacions d’empleats/des de les llars. De fet el 42.5% del total de noves afiliacions anuals són persones que treballen a l’àmbit domèstic (al turisme de súper luxe?). Però allò més important és que no saben quanta afiliació nova hi ha que és parcial. És una dada que, pel que fa a Balears, no està a l’abats del públic en general, però serveixi de referència que en el conjunt del Regne d’Espanya els contractes a temps parcial registrats durant el mes de juny  han estat 428.519 (36% del total del temporals i el 34 % dels indefinits). Pot ser que hi hagi alguna gent més treballant, però segur que hi ha més gent que mai treballant formalment a temps parcial. (Cal recordar que el treball a temps parcial és molt majoritàriament no desitjat).

La contractació registrada s’incrementa a un ritme anual moderat: Durant el mes de juny se registraren un total de 40.863 (19.502  amb una durada de menys de 3 mesos i 10.406 de 3 a 6 mesos) contractes la qual cosa representa un augment de 898 contractes més (el 2,2%)  que el mes de juny de l’any anterior. En qualsevol cas la dada més rellevant és que en el sis mesos de enguany del total acumulat de contractes (183.146) el 87,78 són temporals.

Josep Manel Busqueta en el seu  excel·lent llibre  “L’hora del voltors” ens recorda que ““Pel que fa referència al mercat de treball, segons la CEAP, [Comissió Econòmica per Amèrica Llatina i el Càrib] la nova configuració econòmica resultant dels programes neoliberals va consolidar un mercat de treball caracteritzat per un petit sector d’elevada productivitat, conformat per assalariats amb formació tècnica, per l’ampliació de les diferències salarials i l’agudització de la concentració dels ingressos, i per la tendència a la baixa ocupació en el sector públic en relació al privat. També es va produir una important expansió de l’economia informal, de baixa productivitat, baixos salaris i baixa protecció legal, a la vegada que es van incrementar notablement els índexs d’atur”.

Aquest és l’horitzó del nostre mercat laboral?  Si no hi ha un canvi radical segur que sí. De moment ja podem apuntar-nos un nou rècord: L’atur registrat de llarga durada (més de 12 mesos ininterromputs sense rebre cap oferta de treball ni cap acció de Política Activa d’Ocupació) ja representa el 39,8% del total d’atur registrat. Aquestes 28.159 persones si que  han notat  dramàticament  la crisi. Tal vegada Abel Matutes Prats hauria de ser més respectuós amb aquestes víctimes de la crisi  i no bravejar que els seus negocis gairebé no l’han notada. Vegeu aquí una recent entrevista aclaridora del model laboral i social de l’empresariat sense complexes.