Treballs de cura, treballs de dona

Un article que em publica avui Diario de Mallorca:

Per als éssers humans els treballs de cura no són una qüestió de poca importància. És evident que durant tota la nostra trajectòria vital sempre necessitam a altres en algun grau. Som totalment dependents en l’etapa de la infantesa i gairebé sempre en la de la vellesa, inclús ho som en els episodis d’infermetats, sigui quina sigui l’edat que tinguem. Malgrat aquesta evident necessitat humana, l’economia clàssica -i, en moltes ocasions, la política- menysprea que, com a essers vius, tenim aquesta estreta dependència d’ algú que ens cuidi.  No és un menyspreu nou. És tan antic com l’organització social patriarcal.  A aquestes alçades, la cura dels fills, filles i familiars segueix sent cosa de les dones sense que, amb la incorporació femenina al mercat laboral regular, hi hagi hagut massa canvis.

D’això en parlam en el número 28 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO (que podeu consultar a www.gadeso.org) en el qual analitzam les dades acumulades de l’any passat i la seva evolució en el període 2008-2013 a les Illes Balears quant a prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat i excedències per a la cura de fills i filles, i d’altres familiars. És a dir, tractam d’una de les principals polítiques públiques per a promoure la conciliació de la vida personal i familiar amb la laboral i professional. Els resultats són demolidors: a) En el permís de 16 setmanes per maternitat, que pot ser compartit per la mare i el pare, la participació masculina en cap cas arriba al 2%. b) Des de l’entrada en vigor del permís per paternitat (2007), que és independent del de maternitat i compatible amb el que el pare pot gaudir si comparteix el permís per maternitat, tres de cada deu pares no en fan ús, i el nombre de pares que han gaudit del permís per paternitat ha descendit en 2013 un 19,3%, en relació a 2008. c) La feminització de la cura de familiars és total: En el període 2008-2013 el percentatge de dones amb excedències per a cura de filles, fills i familiars no ha baixat mai del 92%, i l’any 2013 s’arribà al 98,8%. d) La participació masculina en excedències específiques per a cura de fills i filles és entorn del 6%. Val a dir que, aquests resultats són els d’una comunitat autònoma amb una taxa de població activa i assalariada femenina relativament alta, i a on, del total de població inactiva que declara dedicar-se a tasques de la llar, el 75% són dones.

No em puc estar de recordar que aquestes prestacions econòmiques varen sofrir també les retallades iniciades a l’estiu de 2010. Concretament, es va anul·lar l’ampliació dels permisos de paternitat (dels actuals 13 dies a quatre setmanes) que havia d’entrar en vigor l’ 1 de gener de 2011, i posteriorment, el Govern del PP ha anat endarrerint el seu compromís electoral d’igualar el permís de paternitat amb el de maternitat (setze setmanes). Recentment, sembla haver-se arribat a un cert consens parlamentari entorn de la necessitat d’aquesta igualació dels permisos de paternitat i maternitat, però el Govern -i la majoria parlamentària- condiciona aquesta hipotètica ampliació al fet que entri en vigor “quan la situació econòmica ho permeti”.  I mentrestant?

Tanmateix, la iniquitat que provoca la manca de coresponsabilizació en els treballs de cura ens hauria de fer reflexionar sobre la importància que tenen les prestacions de la Seguretat Socials pels permisos i excedències abans comentats i la necessitat de millorar-los en la línia que planteja, des de fa bastant de temps, la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiMA). Però la reflexió principal és que no haurien de ser una política gairebé única, ans al contrari, cal una política integral d’igualtat que trenqui amb les dinàmiques patriarcals que fan que la coresponsabilització de les dones de les tasques productives no tingui el seu correlat en la coresponsabilització dels homes en l’àmbit privat, i per això és bàsic impulsar l’economia de cura de les persones (des de el naixement fins a la mort)  i, alhora, posar fi a les retallades a l’ Estat del Benestar.

En cas contrari em tem que la professora de sociologia de la UAB, María Jesús Izquierdo, tindrà molta raó en afirmar que “El sexisme i el patriarcat que originen la mort social de les dones també generen sofriments col·laterals a la població en el seu conjunt, perquè està en joc la cura d'un ésser que es caracteritza per la seva vulnerabilitat i dependència”.

Una indignitat més de JR Bauzá

No ho he pogut evitar. Escoltant  alguns fragments de l'entrevista que a la SER han fet a JR Bauzá en la qual menysprea les feridores dades de la pobresa de Balears, m’ha vingut al cap això:

Los nadies

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pié derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de los nadies, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.”

Eduardo Galeano

Eivissa diu “No”

Text íntegre del Manifest llegit en la manifestació del 22 de febrer contra les prospeccions d'hidrocarburs. 

“Vivimos en un paraíso. Estamos tan acostumbrados a este lugar privilegiado que muchas veces no llegamos a valorar la suerte que tenemos de poder vivir en Eivissa y Formentera. Aquí podemos disfrutar directamente de lo mejor de la naturaleza, desde el campo y los bosques hasta las calas y el mar, todo a nuestra plena disposición. Bajo las cristalinas aguas que nos rodean coexisten maravillosos seres, como la posidonia, las ballenas, los delfines, las tortugas y un abanico de ecosistemas de incalculable valor.

Aunque no estamos de acuerdo con la explotación turística desmedida, sabemos que es una industria que sustenta a la mayoría de nuestras familias y hay que cuidarla. Es cierto que se deben corregir muchas cosas, es innegable que nuestra isla está llena de contradicciones y seguro que el cambio debe comenzar en cada uno de nosotros, en todos los que amamos Eivissa. Pero ahora, casi por sorpresa para gran parte de nosotros, nos damos cuenta de que toda esta riqueza natural está en grave peligro, al igual que nuestra cultura, nuestra economía y nuestra sociedad. ¿Por qué nos estamos manifestando hoy aquí? ¿Qué ha ocurrido para que todas las personas e instituciones de la isla digan NO? ¿Por qué se están sumando las otras islas y parte de la península?

Hace poco más de tres años, el gobierno nacional de turno otorgó una concesión a la petrolera Cairn Energy para iniciar los trámites previos a las prospecciones en el Golfo de Valencia. Por su parte, el Gobierno actual está haciendo todo lo posible para seguir permitiendo que esta compañía inicie sus actividades de alto riesgo a escasos kilómetros de nuestras costas. La petrolera escocesa Cairn Energy, a través de su filial Capricorn Spain, es la promotora del demencial proyecto al que nos oponemos. Pero no son los únicos; recientemente hemos conocido la solicitud de permisos por parte de otras compañías dejando nuestro archipiélago rodeado de potenciales industrias de extracción de hidrocarburos. Ahora es el momento de decir NO.

NO a la codicia sin límite de las corporaciones y a la injustificable complicidad de la casta política; NO al proyecto de Cairn Energy; NO a la corrupción del Gobierno; NO a la destrucción del medio ambiente y de nuestro futuro. NO a este infierno que se puede evitar, que se tiene que evitar. El proyecto que pretenden realizar es incompatible con el respeto a la fauna acuática, incompatible con el respeto a las aguas de las que depende nuestra vida y nuestra economía: sondeos sísmicos de 250 decibelios cada diez segundos, las 24 horas, durante meses, y luego las primeras perforaciones, con brocas kilométricas lubricadas a base de lodos tóxicos y cantidad de metales pesados. Finalmente llegará la hora de la extracción del crudo, en pozos perforados a más de 1500 metros de profundidad, donde las garantías de seguridad son nulas debido a la enorme presión, absoluta oscuridad y bajísimas temperaturas. ¿Cómo no recordar, al hablar de perforaciones a estas profundidades, la catástrofe de la plataforma de Deepwater Horizon, hace solo cuatro años, que llevó al vertido del equivalente de más de cinco millones de barriles de petróleo a las aguas del Golfo de México? ¿Podemos arriesgarnos a que ocurra algo similar?

No queremos que nada de esto suceda en nuestro hogar ni en ningún lugar del mundo. Por eso exigimos un cambio radical de modelo energético. Evidentemente la solución son las energías renovables, no hay otra opción. ¿Por qué esperar a quemar la última gota del mal llamado oro negro, oro que, por cierto no enriquecerá en absoluto a las islas, como la propia multinacional ha reconocido? ¿Por qué arrasar, para enriquecer a unos pocos que no viven aquí paraísos como este que nos acoge? ¿Por qué no apostar definitivamente por un modelo más limpio y justo? Llegados a este punto querríamos recordar que hay también otros lugares que por desgracia también se encuentran bajo la amenaza de este modelo energético caduco. Por eso, desde Eivissa queremos mostrar nuestro apoyo y hermanamiento al decir: Canarias dice NO. Estamos con vosotros de la misma forma que sabemos que estáis con nosotros, por todo lo que nos une y por todo lo que sabemos que se perderá si las personas que supuestamente nos representan ceden ante la codicia de las multinacionales.

El rechazo unánime a estas prospecciones ha unido en Eivissa a sectores muy diversos, algunos incluso tradicionalmente enfrentados. Fruto de ello el año pasado surgió la Alianza Mar Blava, a quien agradecemos el haber elaborado un modelo de alegaciones resumido para que todos los ciudadanos estemos actuando legalmente contra el proyecto de Cairn Energy. Pero cabe aclarar que esta intensa lucha no la lideran las instituciones, sino que es la ciudadanía la que está marcando la diferencia y convirtiendo este proceso en un hito histórico para las Baleares. Con Eivissa como epicentro indiscutible de esta marea azul, la reacción ciudadana se ha expandido mucho más allá de nuestra isla y pocos pueden predecir hasta donde podemos llegar si seguimos, como hoy, convencidos y unidos. Prueba de ello es la enorme labor que están realizando todos los voluntarios, auténticos héroes anónimos, tanto en la recogida de alegaciones como en la generación de actividades reivindicativas por la causa. Además, al trabajo de difusión y concienciación iniciado el año pasado por el GEN, Amics de la Terra y Eivissa Anti Petrolífera, se suma el fenómeno de las redes sociales Eivissa Diu No, un gran movimiento que hemos construido entre todos y que ha llegado para quedarse.

A base de creatividad y amor por nuestra isla, los ciudadanos independientes estamos siendo los verdaderos protagonistas de esta lucha. Tanto los políticos como los empresarios saben, aunque algunos lo omitan, que sin nuestra acción la realidad actual sería muy diferente, mucho menos alentadora para el futuro de Eivissa. Seamos conscientes del poder que tenemos si actuamos como una sociedad responsable y comprometida, si nos unimos y nos organizamos, como lo estamos haciendo. Debemos creer que un futuro mejor es posible, un mundo más sano, ético y sostenible.

Para ello tenemos que empezar a transformar el presente. Informémonos y exijamos a los gobernantes soluciones reales, o generemos nosotros mismos esas soluciones y encarguémonos de aplicarlas. Tenemos en nuestras manos la posibilidad de construir nuestro propio destino. Ya no hay excusas, ha llegado la hora de actuar.

¡¡NO A LAS PETROLERAS!! ¡¡SÍ AL FUTURO CON RENOVABES!! ¡¡SÍ A LA VIDA!!

Foto: Manifestació de Palma

Cau el mite d’una comunitat que va pel bon camí

Avui l’Ara Balears publica aquest article

Sense un cert canvi de model econòmic i unes balances fiscals justes i equilibrades, les Illes Balears poden instal·lar-se fàcilment en una constant baixada del PIB per càpita.

Ens fa falta una certa diversificació per acompanyar el motor de la nostra prosperitat, que no és altre que l’especialització turística. És imprescindible un millor finançament autonòmic que ens permeti fer polítiques d’incentivació econòmica, mantenir l’estat del benestar i presentar els nostres valors paisatgístics i patrimonials. En cas contrari creixerem, però potser no progressem.

El “Tot Turisme” ens pot empobrir si no ho fem bé. No ho farem bé si volem augmentar la competitivitat regional a força d’abaixar els salaris i els Costos Laborals Unitaris.

Les baixades salarials es compensen pels creixements dels marges de beneficis empresarials i, en part, pels augments dels impostos indirectes i algunes taxes. No podem estar massa més temps sense abordar el deteriorament -via precarietat laboral i abandó escolar- del nostre capital humà. Encarar de valent la qüestió social és el gran repte del futur immediat. O repensam com milloram la nostra capacitat d’oferir prestacions socials adequades a la realitat actual, o el procés d’empobriment de les classes mitjanes i baixes serà imparable.

Sense aportar grans novetats, l’informe de Funcas ens mostra que no anam pel bon camí. La possibilitat de triar un camí equivocat ja l’insinuava Joseph Stiglitz en escriure, l’any 2010: “És cert que les coses canviaran a causa de la crisi. La tornada al món d’abans de la crisi està exclòs. Però aquests canvis seran profunds, radicals? Aniran en la direcció adequada? Hem perdut la sensació d’urgència, i el que ha passat fins ara augura un mal avenir”. La va encertar!

Pot ser que la nostra economia estigui sortint de la recessió, però la nostra gent està patint una greu crisi, amb carències materials importants, amb el sorgiment de noves formes de pobresa, com ara l’energètica o la tecnològica. I mentrestant els desnonaments no aturen. No és estrany, idò, la mala posició de les Illes Balears en el rànquing autonòmic de l’Índex de Desenvolupament Humà. Malauradament, altres indicadors que no són el PIB ens poden fer visualitzar una revifada de la infelicitat. Ho veurem quan es faci pública l’evolució de l’indicador de felicitat que elabora l’ONU, o d’altres indicadors sintètics de felicitat, benestar i sostenibilitat que calculen entitats privades, com ara el Better Life Index o el Happy Planet Index. Cada pic és més cert que el problema principal no és quan sortirem de la crisi actual, sinó com en sortirem

Amb més igualtat o amb més desigualat? Amb més o manco democràcia? En definitiva, cau el mite del bon camí... si no volem una societat dual.

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA-

2003: Mercat laboral precari i en forma de L

Aquí teniu un article que avui em publica el Diario de Mallorca

A un recent informe de l´Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials del regne d´Espanya s´afirmava que "no és suficient denunciar les retallades en les polítiques socials, sinó que cal posar en evidència el vertader significat de les polítiques d´ajusts i austeritat que s´estan duent a terme, i que no és un altre que l´increment de les desigualtats i la seva centralitat en un nou model de societat que trenca el pacte social que ha permès en les últimes dècades en l´entorn europeu l´època de major progrés econòmic i social, l´època de major dignitat per als éssers humans". Pot ser, aquesta afirmació s´hauria de matisar en un doble sentit. Per un costat, s´ha de recordar que les desigualtats vénen de molt més abans de l´actual tsunami de retallades; i, per altre, que una bona part del "progrés econòmic" es va produir malmenant el medi ambient i va ser un progrés amb salaris low cost i sustentat en el crèdit bancari al consum. És a dir, durant anys, mentre les desigualtats s´agreujaven, els ascensors socials funcionaven per a una bona part de la societat. És cert que funcionaven "amb unes pautes de creixement infinit a un planeta amb recursos finits i en el que els no rics "menjaven crèdit" en abundància. El model no podia durar eternament, però en lloc d´iniciar un canvi, les bombolles immobiliària i financera camparen al seu vent, les desigualtats es feren més grans i els riscs d´ insostenibilitat ecològica es van menysprear insensatament. Sigui com sigui, l’actual situació es pot definir, com molt encertadament fa l´Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, "d´increment de les desigualtats i la seva centralitat en un nou model de societat".

Per aquest nou model social amb la de desigualtat com a centralitat, el funcionament del mercat laborar és clau, i per això a la Fundació Gadeso hem dedicat els dos darrers números de la revista digital Temes sociolaborals (disponibles a gadeso.org) a analitzar el que ha passat durat l´any 2013 i en el sexenni de la crisi, és a dir, en el període 2008-2013. El número 26 l´hem titulat 2013: L´any de la pobresa laboral i el títol del número 27 és 2013: Sortir de la crisi sense les classes mitjanes? El primer és un resum de les xifres més rellevants dels registres del Servei d'Ocupació de les Illes Balears (SOIB), Servicio Público de Empleo Estatal-Instituto Nacional de Empleo (SEPE-INEM) i Tesorería General de la Seguridad Social (TGSS), i el segon de les estimacions que fa l´Enquesta de Població Activa (EPA).

Amb aquests títols les conclusions es poden suposar: l´atur registrat, després de cinc anys de pujades espectaculars, ha iniciat una modesta tendència descendent. Però la causa no és la creació d´ocupació. La minva de registres té a veure amb: a) L´exclusió de molta gent de la categoria administrativa d´atur registrat. b) La sortida de persones estrangeres i joves cap a altres mercats laborals o cap al mercat laboral irregular illenc. c) La pèrdua de població activa. d) L´ atur desanimat, que va en augment per la manca d´esperança que el SOIB faci ofertes de feina. e) Els dèficits dels programes de polítiques actives d´ocupació per a tothom, que desincentiva la permanència en els registres d´atur. f) L´esgotament de les prestacions de desocupació de les persones que perderen la feina en els anys inicials de la crisi (sobretot del sector de la construcció). Per una altra banda, la població aturada estimada per l´EPA també sembla que ha deixat de créixer, probablement per l´efecte estadístic que provoca el treball temporal massiu. Val a dir que l´ EPA no és una enquesta feta en una data fixa, sinó que és una enquesta continua durant el trimestre i, en la mesura que hi ha més gent que treballa amb contractes molt curts o unes hores per setmana, hi ha manco probabilitats que contestin que estan en atur. En qualsevol cas, el creixement de la població aturada estimada des que s´inicià la crisi ha estat d´un espectacular 133,6%, i el descens de l´any 2013 en relació a la mitjana de l´any anterior és d´un 3,7%. Tot plegat ens fa intuir que estem davant un escenari que podríem definir de possible sortida de la recessió econòmica, per entrar en una situació d´estancament en la que el mercat laboral manté una forma de "L", és a dir, després del daltabaix dels primers anys de la crisi s´ha aturat el seu deteriorament, però no revifa, ni tan sols modestament, cap a una gràfica en forma d´"U".

Aquesta imatge de "L" s´aconsegueix a un alt preu en termes de descohesió social, amb un important augment de l´atur de llarga durada, baixa taxa de cobertura de les prestacions de desocupació, un important nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur, insuficiència manifesta de les polítiques de rendes mínimes i amb una brutal precarització laboral „amb la generació de situacions cada pic més grans de working poor (treballadors i treballadores pobres)„. Aquesta situació que podríem anomenar de segona onada de pobresa no és un fenomen desconegut en èpoques de crisi. A tall d´exemple, el sociòleg David Stuckler, sovint afirma que cal preguntar-se qui s´està beneficiant i qui perd en la crisi. Sembla que el model balear d´integració a la globalització que se´ns presenta com a TINA, el "There is no alternative" thatcheri„ ja ha determinat quins han de ser els perdedors: Malgrat que el president de la patronal CAEB parli de precarietat laboral que proporciona menys pobresa que l´atur, les dades albiren una generalització de l´estatus de misèria laboral i un deteriorament, tal vegada irreparable, del capital social illenc.

Però, amb voluntat política es podrien fer coses abans que sigui massa tard (quan els ascensors socials s´aturen per a molta gent, la seva posada en marxa de nou és una cosa molt mala de fer i, és molt més costosa). En aquest sentit, no deixa de ser preocupant el retard en la concreció del reiteradament anunciat Pla d´ Ocupació de les Illes Balears. En qualsevol cas, la situació de precarietat laboral extrema, denunciada fins i tot per la Comunitat Europea, aconsella que la diagnosi d´aquest pla incorpori l´estudi del fenomen dels treballadors i treballadores pobres, i alhora es programin accions per a garantir a tothom un treball digne, en els termes definits per l´ Organització Internacional del Treball.

Empresariat desvergonyit

Publicat a El Periscopi (11.02.14)

No posar massa atenció a les edicions en paper dels diaris, et pot jugar alguna mala passada. Em va passar a mi abans-d'ahir amb l'edició dominical del Diario de Mallorca. Vaig veure, al diari en paper, un titular d'una entrevista al president de la gran patronal espanyola que va causar un autèntic calfred. Confiava poder-la llegir amb tranquil·litat a l'edició digital, però va resultar que no hi era. L'he trobada a altres edicions digitals de diaris del mateix grup del Diario de Mallorca i a la mateixa web de CEOE. El màxim dirigent de l'empresariat del Regne d'Espanya demana més reformes laborals, més turbo flexibilitat i precarietat, més treball low cost. El titular posava en boca de Joan Rosell, que: “No hay que esperar a ver los resultados de la última reforma laboral; hay que ser dinámicos”, i el text complet de la dita entrevista és el que podeu consultar aquí.

Em diran, amb molta raó, que aquesta entrevista no és un tema d'actualitat i que ja fa uns dies que es publicà. Però el que si és d'actualitat és la publicació, ahir mateix, d'un informe de laFundación 1 de Mayo en el qual s'analitza l'abast i els efectes de les 34 reformes laborals de l'etapa democràtica i es fa balanç de les reformes laborals d'aquests dos darrers anys. Els dos anys de Rajoy són desoladors: S'ha produït la destrucció d' 1.354.644 d'ocupacions. Hi ha una disminució de 596.404 assalariats i un augment de 136.663 treballadors independents (“falsos autònoms”?) en les mateixes activitats. S'ha augmentat des del 19,5% fins al 23,2% dels treballadors assalariats del sector privat amb jornades inferiors a les 35 hores i una disminució del 66 per cent al 62,9 per cent dels que treballen entre 35 i 40 hores. En el sector de la construcció s'han perdut 378.243 treballadors en aquests dos anys. Únicament els contractes purament temporals i els formatius augmenten el seu pes en el conjunt de la contractació, augmentant així la precarietat. Hi ha 459.620 contractes menys de joves menors de 30 anys, una caiguda del 8,5%. El 50,8% de les persones parades porta més d'un any sense ocupació (3.043.546 persones); el 32,7 per cent porta més de dos anys sense ocupació i el 22,1 per cent porta més de tres anys. En dos anys la taxa de protecció per desocupació ha disminuït en tres punts, del 37 per cent al 34,1 per cent. Seguim?

És d'aquest balanç del qual ni en vol parlar el cap de la CEOE? En qualsevol cas el desvergonyiment es torna cinisme quan Rosell afirma: “Hay otros países que han hecho reestructuraciones laborales, como los alemanes a principios de los años dos mil, y gracias a ello no tuvieron que destruir la cantidad de empleos que se tuvo que destruir en España porque no teníamos mecanismos de suficiente flexibilidad para la reestructuración. En España no se hizo esa reestructuración y cuando había una empresa que le caían las ventas y no tenía posibilidades de reestructuración interna, despedía. Ahora, con la reforma laboral, algo se ha hecho y tenemos que seguir por esa vía” És a dir, segons el president de la CEOE, l'atur massiu espanyol és culpa del BOE. El model de creixement amb bombolla immobiliària i immigració a l'engròs  (sense cap planificació amb seny) no hi té res a veure! Increïble.

El president de la CEOE diu: “Hay mucha gente dispuesta a trabajar por muy poco precio”. El súmmum de l'empresariat desvergonyit!   Queda algun dubte que la crisi és una estafa?

Efectivament no tot el món empresarial és el de la CEOE, i fins i tot hi ha a fòrums que es qüestionen les pràctiques empresarials i manifesten preocupació per la qüestió social. Llàstima que no es vagi en la bona direcció. Tingui's en compte que, per exemple, els autors de “¡Actúen ya!” (el llibre d'economia més de innovador  actualment” afirman que “Los mercados laborales de los países industrializados  deben reformarse con vistas a hacerlos  menos flexible, no más”

Persones aturades i sense prestacions

Publicat a El Periscopi ( 06.02.14)

Mentre escoltava les veus governamentals i dels corifeus del PP proclamant als quatre vents les bondats de les dades d’atur registrat del mes de gener de 2013 (vegeu aquí el meu comentari d’ahir), llegia el Dictamen del Comitè Econòmic iSocial Europeu, de 10 de desembre de 2013, sobre Renda mínima europea i indicadors de pobresa, que, entre altres coses afirma que: “La crisi està revelant noves formes de pobresa, com el problema de les persones sense llar, la pobresa energètica, l'exclusió financera (la falta d'accés als serveis bancaris bàsics i al crèdit) o l'endeutament excessiu de les llars; mentre que l'exposició als riscos socials és major per a les dones que per als homes. Al mateix temps, els grups de població més vulnerables, com les persones d'edat avançada (especialment les d'edat molt avançada i les dones d'edat avançada), les persones amb discapacitat, les persones amb malalties cròniques greus, les llars monoparentals, les famílies de renda baixa, els emigrants i determinades minories ètniques, es veuen afectats desproporcionadament per múltiples formes de privació”. Això és posar el dit a la nafra de la crisi social! El que hauria d’interessar a tothom és saber si les dinàmiques dels mercats laborals i els sistemes de protecció social ajuden a frenar aquestes “noves formes de pobresa” o el que fan és incentivar-les.

Les retallades a les prestacions de desocupació (especialment en el subsidi per a les persones aturades majors de 55 anys i en el Pla “PREPARA” per a aquelles persones que han esgotat la prestació que els hi pertocava) són causa important de l’ empobriment de bona part de la ciutadania. Les dades del mes de desembre de 2013 (última informació disponible) ens informen que a Balears les persones beneficiàries són 98.103 i que han disminuït en un 1,4%, en relació al mes de desembre passat. Però el més important és que, mentre les persones que cobren Prestació Contributiva (la que es cobra en funció del que cotitza, sempre que s’hagin acumulat un mínim de 360 dies de cotitzacions) baixa un 3,3%, les que cobren subsidi es mantenen pràcticament igual, entorn de les 42.600 persones. Val a dir, idò, que cada pic hi ha manco persones que acumulen un any de feina abans d'anar a l’atur. La temporalitat i la precarietat manen!

Dues coses més: Per una banda dir que la quantia mitjana de la Prestació Contributiva és de 911,5 euros/mes; i per una altra advertir que no he parlat de taxa de cobertura de la prestació  de desocupació sobre la base dels registres del SOIB. No ho he fet per una raó elemental: La xifra d’atur registrat és tan poc il·lustrativa de la realitat del mercat laboral que, si li féssim excessiu cas, hom podria dir que aquesta taxa és del 107,6%. Com és possible aquest disbarat? Perquè la dada oficial d’atur registrat de desembre passat era de 89.103, i resulta que aquest mateix mes hi ha 91.215 persones aturades amb alguna prestació. Conclusió: La dada d’atur registrat exclou a massa persones que realment són aturades.

Tanmateix, hi ha d’informació sobre taxa de cobertura de la prestació de desocupació. La que ens proporcionava l’ EPA del quart trimestre 2013 que, en resum, ens diu que: 1.- A les Illes Balears la taxa de cobertura de la prestació per desocupació és del 34,2%, és a dir, només una de cada tres persones aturades percep prestacions, i, per tant, hi ha més de setanta mil persones en atur que no perceben cap prestació. 2.- La menor taxa de protecció la tenen els joves menors de 30 anys: Un 21,9%, per tant, només un de cada cinc percep prestació i hi ha gairebé trenta mil joves sense prestacions. 3.- Les dones tenen una taxa de protecció del 27,2%, dotze punts inferiors a la dels homes. 4.- Les persones entre 30 i 44 anys tenen una taxa de protecció del 33%, una de cada tres percep una prestació i gairebé quaranta mil persones d'aquesta edat no són perceptors de prestacions.

Disculpau la simplificació, però per fer front a la crisi social hi ha dos camins: “Fotuts, fotudes, banyuts i banyudes” o que es “foti la Troica+PP”

Les persones malament, les estadístiques millorant

Pubicat a  El Periscopi 

La publicació de les dades d'atur registrat i d'afiliacions a la Seguretat Social del primer mes de l'any 2014 ha coincidit amb la publicació de la tercera entrega de l' “Observatori de seguiment de la Reforma Laboral 2012”. És una investigació realitzada per la Fundació Sagardoy i l'empresa de treball temporal (ETT) Adecco, per tant, a les seves conclusions, no cal esperar un biaix contrari a la Reforma Laboral del PP, ans al contrari. Per això té interès el següent breu resum de les conclusions més rellevants del document: 1.- La reducció de salaris se situa, de mitjana, en nivells propers al 10%. 2.- En matèria de contractació, s'incrementa la de temps parcial. 3.- La utilització de les ETT té una importància relativament alta. 4.- Ha augmentat el percentatge d'empreses que han realitzat ajustos a la seva plantilla o a les condicions de treball. 5.- Es manté l'increment dels acomiadaments per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció. Vivim, idò, en una situació laboral en la qual la norma és la precarietat. Una precarietat laboral que alhora és més temporal, a temps parcial o d'autònom depenent i obligat, i que cada pic afecta més a les relacions laborals estables, com ara, els afectats per l' ERO de Coca-Cola o els treballadors i treballadores dels serveis públics sotmesos a incessants retallades salarials i de condicions laborals.

És en aquest context en el qual s'han d'analitzar les dades d'atur registrat que ahir es varen publicar. El mes de gener acabà amb 90.735 persones illenques inscrites com a aturades. Peròl'atur real és molt més gran. La xifra de persones registrades com a demandants d'ocupació és de 153.695. Què vol dir això? Entre altres coses que hi ha entorn de 56.000 persones Fixes Discontinues aturades però que no figuren en la llista d'atur registrat. En qualsevol cas, tant les xifres d'atur registrat com les de demandants d'ocupació són menors que les del mes de gener de 2013. Si ens fixam en les d'atur registrat, observam una variació negativa del 0,5% (-480 persones) en relació al mes anterior i del 5,0% (4.774 persones) en termes interanuals. Val a dir que aquesta baixada de l'atur registrat té a veure amb:

• ·         Les exclusions de molta gent de la categoria administrativa d'atur registrat. Les noves realitats de precarietat laboral introduïdes amb la Reforma Laboral de 2012 augmenta aquesta exclusió administrativa. Caldria modificar la normativa  de l'any 1985 que regula què s'entén com atur registrat.
• ·         La sortida de persones estrangeres (del total de persones que han desaparegut d'aquest registre en el darrer any el 46% -2.190- són estrangeres) i joves (que cada pic són menys entre els demandants d'ocupació) cap a altres mercats laborals o cap al mercat laboral irregular.
• ·         L' atur desanimat, que va en augment per la manca d'esperança que el SOIB faci ofertes de feina. Aquest fenomen afecta prioritàriament al col·lectiu en atur de llarga durada (28.294 persones registrades en el mes de gener amb més d'un any ininterromput en atur, és a dir, el 31,2% del total d'atur registrat).
• ·         Els dèficits dels programes de Polítiques Actives d'Ocupació per a tothom, que desanimen la incripció i permanència (una vegada acabada la prestació  de desocupació) en els registres d'atur.
• ·         L'esgotament de les prestacions de desocupació de les persones que perderen la feina en els anys inicials de la crisi. El encreuament de les dades d'atur de llarga durada i de sortides del sistema de prestacions de desocupació ho corrobora.

Sobre rànquings autonòmics de baixades d'atur registrat convé recordar que les Illes Balears varen ser durant molts anys la Comunitat Autònoma amb majors taxes de població assalariada estrangera i en els sectors lligats a la construcció.

Per un altre costat, no es pot lligar el comportament de les afiliacions a la Seguretat Social amb suposades creacions d'ocupació. M'explic: Efectivament en el mes de gener la mitjana d'afiliacions va ser de 338.738 persones, amb una variació negativa d'un 1,34% (-4.585 afiliacions) en comparació al mes anterior, i un augment del 0,40% (+1.354 afiliacions) en relació al mes de gener de 2013. Per tant podria interpretar-se que hi ha una petita revifada interanual d'afiliacions i, consegüentment, d'ocupació. Aquesta interpretació és absolutament agosarada per dues raons: Primera les dades d'afiliacions són mitjanes i per tant el resultat inclou les afiliacions estacionals de principi del mes de gener  pròpies del final de les festes nadalenques. Amb tota seguretat, la dada d'afiliacions del darrer dia del mes donaria un resultat interanual de pèrdua d'afiliacions i, per tant, tindríem un resultat de baixada d'afiliacions i baixada d'atur registrat (que si és la dada de fi de mes). Ja he explicat en altres ocasions que només es pot intuir que hi ha creació d'ocupació quant la baixada d'atur registrat és comparable a la pujada d'afiliacions. No és el cas!

Per acabar, no em puc estar d'un breu comentari sobre les dades de contractació: En relació al mes de gener de l'any 2013, la indefinida baixa un 10,44% i la temporal puja un 20,30%. És l'aposta per un model de creixement amb salaris baixos, condicions de treball infames i activitats econòmiques de baix valor afegit. A això Krugman ho ha anomenat “la gran divergència”, és a dir, augment ininterrompudament de les rendes del capital i caiguda continuada dels salaris. I d'això el PP se n'alegra.

De la degradació de la prestació de desocupació, si l'actualitat no en fa canviar d'opinió, en parlaré demà. Supòs que el PP també considera un èxit de les polítiques d'austeritat les retallades a aquestes prestacions.