dimecres, 29 de gener del 2020

Per una renovada agenda sociolaboral


Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-01-2020)

Aquest any 2020 es compleixen 40 anys del primer Estatut dels Treballadors post dictadura franquista; encara no s'han estovat les commemoracions de les quatre primeres dècades de la Seguretat Social, tal com la coneixem ara com ara, amb la creació de l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), amb dotació de personalitat jurídica pròpia a la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS), i la creació de tres noves institucions (INSALUD, INSERSO i INEM) per a la gestió sanitària, dels serveis socials, i de la desocupació. Sobretot, em sembla molt rellevant el fet que està a punt complir-se el primer quart de segle de les primeres transferències de competències (compartides, i d'execució de legislació estatal) a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de matèries cabdals a l'àmbit del treball remunerat, com ara les relacionades amb programes de suport a l'ocupació, salut laboral (una matèria que llavors es denominava "Seguridad e Higiene en el Trabajo"), mediació, arbitratge i conciliació, expedients de regulació d'ocupació, i l'important Reial decret 98/1996, de 26 de gener, pel qual es va traspassar l'execució d'un paquet de qüestions de la legislació estatal laboral, com les relacionades amb la jornada laboral, les festes laborals d'àmbit local, i algunes qüestions de la Inspecció de Treball i Seguretat Social.
Tot plegat convida a la societat en general, i a l'expertesa en particular, a engegar un debat sobre la concreció d'una renovació en continguts i definicions de l’agenda sociolaboral balear. Sens dubte, aquesta és una tasca força adequada per a ser abordada des d'un àmbit com ara l' "Anuari del Treball de les Illes Balears", que es va editar per primera vegada el 2016. En la presentació d'aquesta edició d'estrena, el conseller Iago Negueruela va escriure: "Teniu a les vostres mans el primer número d'un anuari que esperam que es consolidi en el futur com un espai de reflexió, i que aprofundeix en aspectes i temes relacionats amb l'àmbit del treball. Entenem que el consens és un element fonamental per al desenvolupament de les societats; però aquest consens no és espontani, sinó que cal conrear-lo, començant per posar els temes damunt la taula des del rigor".
Desconec si hi ha hagut més edicions, i si aquest espai de reflexió s'ha consolidat, però, en qualsevol cas, el conseller tenia -i té- raó pel que fa a la importància del consens. Però no del "consens per l’eliminació del conflicte", o del "consens de la inèrcia", sinó del que es conrea posant, des del rigor i la innovació d'anàlisi, els temes nous, i no tan nous, a debat en el context actual. Altrament dit, si el context ha canviat –i ho ha fet intensament, car, en paraules d'Ignacio Sánchez-Cuenca, "l'Estat de benestar produïa millors resultats quan es combinava amb mercats laborals en els quals hi havia un cert equilibri entre capital i treball"- caldrà qüestionar-se determinades dinàmiques i interpretacions de "tota la vida".
En aquest sentit, m'aventur a suggerir, sense ànim de ser exhaustiu, algunes reflexions i preguntes que, a parer meu, haurien de formar part del debat sobre la necessària renovació de l'agenda sociolaboral balear: 1) L'essencial no és la quantia del salari o de la pensió, sinó el que es pot fer amb ell o amb ella. No hi ha salari digne ni pensió digna si no és suficient per a garantir, posem per cas, habitatge, energia, educació dels fills, copagaments farmacèutics, o oci i cultura. 2) Fins quan donarem per bo  una anàlisi com la reflectida en el següent titular de premsa: "L'atur augmenta a les illes malgrat que hi ha més persones amb ocupació”? Seguirem sense interrogar-nos si el que realment succeeix és que cada vegada hi ha més rotació laboral, amb contractes de molt curta durada que generen més afiliacions administratives a la Seguretat Social, però no necessàriament més gent amb ocupació? 3) Si prenem en consideració que la precarietat s'ha instal·lat en moltes biografies vitals com a una manera de vida no desitjada, caldrà concloure que els plans –i desitjos- de maternitat i paternitat són projectes precaris. Per tant, més enllà de la imprescindible problematització sobre les polítiques per a una real corresponsabilització en la cura de fills/filles, es provoca un seriós problema demogràfic. El que Noemí López Trujillo relata en el seu llibre "El vientre vacío" (Capitan Swing, 2019) ens interpel·la sobre un futur econòmic i social amb garanties de perdurabilitat i justícia social. 4) Hem d'abordar el reforçament de la negociació col·lectiva únicament per a ampliar la seva cobertura, i així frenar de soca-rel els efectes en aquesta matèria de la Reforma Laboral de 2012 (en el Regne d'Espanya més de la meitat dels assalariats ja treballa sense conveni), o cal obrir el meló del repartiment del poder econòmic amb un real reforçament del sindicalisme? Ha arribat l’hora de possibilitar que els treballadors i treballadores  participin en les decisions estratègiques de les empreses, singularment en les polítiques laborals, com per exemple, la codecisió d'implantar o no models laborals d'externalització? Aquesta és una qüestió clau en l'època de l'economia digital, i del treball a les ordres d'algoritmes. 5) És imprescindible incorporar nous elements a la lluita per a l'erradicació dels "falsos autònoms" com, a tall d’exemple, aplicar la legislació europea que prohibeix que les empreses s'uneixin per a fixar preus en perjudici dels consumidors. Si, posem per cas, tots els i les riders de Glovo cobren el mateix, difícilment pot al·legar-se que no existeixi veritablement una relació laboral. 6) Ens manca una diagnosi robusta de la precarietat a l'àmbit cultural. Tant és així que, ni tan sols el CES de les Illes Balears aborda el tema a les seves Memòries anuals. L'extensió del "treball cultural despullat de drets" segons la doctora en Belles arts i investigadora, Maite Aldaz, produeix "... empobriment omnipresent, no sols de les condicions de producció, sinó també de la producció cultural mateixa" (Producción artística en tiempos de precariado laboral, edicions Tierradenadie, 2017). 7) Segons informava Diario de Mallorca el passat 3 de gener, un total de 12.563 persones s'han beneficiat al llarg de 2019 de la Renda Social Garantida de les Illes Balears. Una bona notícia? Depèn de l'avanç en l’eradicació de la pobresa, i/o de les situacions de vides amb carències bàsiques que s'aconsegueixi. 8) Es necessita més i millor informació sociolaboral. Per exemple: Quin és a Balears la taxa d'atur de les persones trans, que en el conjunt del Regne d'Espanya s'eleva a la feridora xifra del 80%?, Quantes persones joves realitzen pràctiques laborals no remunerades a les empreses illenques?, Coneixem, encara que sigui per aproximació, la realitat dels assetjaments i abusos sexuals en el si de les empreses?...
En definitiva, suggeresc una agenda sociolaboral balear en la qual s'abordin noves realitats, noves sensibilitats i necessitats de saber, i, fonamentalment, que utilitzi un llenguatge d'acord amb la realitat actual (pèrdua de capacitat d'integració social del treball remunerat, pobresa laboral, especulació de drets humans com el de l'habitatge, fracàs dels subsidis condicionats, etc.) per a definir la precarietat sociolaboral realment existent.

diumenge, 26 de gener del 2020

Sicília amb morts (que també són els nostres)


Publicat originalment a dBalears (20-01-2020)

Encapçalar aquestes notes manllevant el títol de la genial novel·la de Guillem Frontera, "Sicília sense morts", és molt temptador. Però seria un títol fals. A la Sicília de l'any 2020 n'hi ha de morts. És clar que la Màfia –que segueix ben organitzada- no exhibeix les pistoles cada tres i no res. En el capitalisme turbo neoliberal, l'extorsió, l'evasió fiscal, o el sotmetiment de les persones amb vides precàries als poderosos no en necessita de pistoles.
El cas és que la "Cosa Nostra" és present en, per exemple, el molt important tràfic de droga que, de l'altra banda de l'Atlàntic, arriba a les costes sicilianes. També hi és en la memòria històrica del poble sicilià, que va combatre de valent aquella impunitat criminal de fa unes dècades. Un excel·lent exemple d'aquesta tasca memorialista és el projecte "No Mafia Memorial". Però ara la Màfia siciliana no embruta els carrers de Palerm, ni d'altres ciutats i pobles de l'illa, ni amb sang ni amb escombraries. Sobre el lligam de crim organitzat i escombraries cal recordar que, a finals dels anys 70 i durant els 80 del segle passat, els mafiosos controlaven les empreses de recollida d'escombraries dels ajuntaments, i, per extorsionar als governs municipals, provocaven prolongades vagues, que feren popular la dita de "Sicília, femer del Mediterrani". Val a dir que, en això de la privatització i/o externalització dels serveis públics, la dreta italiana, és a dir, la Democràcia Cristiana, aleshores hegemònica a Sicília, va ser, com en altres corrupcions, pionera.
On són, idò, els morts i les mortes d'ara? A les costes, i són persones mortes compartides arreu de la costa mediterrània! Són les persones migrades que organitzacions no governamentals, com ara Proactiva Open Arms, no aconsegueixen salvar-les de la mort.
Fins on sé, a Sicília no hi ha camps de refugiats tan vergonyosos com Mória a l'illa grega de Lesbos, però és força impactant l'aparent normalitat amb què la vida transcorre des de, posem per cas, el port de Siracusa (on està amarrat el petit i envellit vaixell d'Open Arms), fins a la meravellosa plaça del Doumo de la ciutat! El cas és que la, diguem-ho així, mediterraneïtat siciliana és especial per mor de la proximitat amb les guerres de Síria o de Líbia. Allà estan molt més que aquí a l'aguait del que es fa o es deixa de fer a Ankara. No és estrany veure a ciutats, com ara Palerm o Catània, mostres de solidaritat amb el poble kurd o amb la revolució de Rojava. I, no obstant això, sembla que el moviment de "les sardines" és més del nord, de la Itàlia continental.
I, tanmateix, Sicília té una esponerosa vitalitat cultural i turística, amb un barroc particular, mosaics romans i monuments arqueològics espectaculars, fenòmens naturals imprescindibles, com l'Etna, records cinematogràfics indelebles (The Godfather, Nuovo Cinema Paradiso...), etc. És la pàtria del comissari Salvo Montalbano  (el protagonista de les novel·les d’Andrea Camilleri),  del “cannolu”,  de la caponata (d'albergínia i de carxofa), del cuscús sicilià, o de la . “pasta alla trapanese”... És el sud-sud d'Itàlia, i d'Europa. Tots els suds, en conèixer-los, es fan estimar!

diumenge, 19 de gener del 2020

Sicília, és a dir, Sicília en plural

Trinacria fotografiada a una paret de Ragusa.
Sóc incapaç de parlar de Sicília en singular. Dels dies de principi d'any 2020 fent una volta per l'illa italiana, trec una primera constatació: De Sicília, n’hi ha, endemés de la associada amb la Màfia, vàries. Més que braços té la mitològica Trinacria, que, sigui dit de pas, el febrer del 2000, va ser adoptada pel Parlament sicilià com a part integrant de la bandera siciliana.

Se m'acuden com a mínim set:

Sicília de Palerm:
 Plaça Pretòria. Palerm.

La capital siciliana és, en si mateixa, una variada experiència. Des dels mercats de carrer d' Il Capo i de Ballarò, fins a la Capella Palatina en el Palau Reial, passant pels carrers peatonalitzats del centre històric de la ciutat. Els mercats són espais de venda de queviures però, al mateix temps, lloc d'aperitius, menjars, i bones fotos. Sicília en estat pur. En el de Ballarò vaig menjar una excel·lent "arancina", la típica bolla d'arròs farcida d'ingredients variats (ragut, mozzarella, pernil, pistatxos...), empanada i fregida. La Capella Palatina (Cappella Palatina, en italià) amb la seva arquitectura bizantina és, potser, el més espectacular tresor que amaguen les esglésies i palaus antics amb patis decadents. Per exemple, l'església de La Martorana, l'oratori de Sant Lorenzo, o la Chiesa Capitolare di San Cataldo. Els carrers per als vianants del centre (per cert, conversió en zona peatonalitzada a low cost, és a dir, s'ha tallat l'entrada de cotxes als carrers, i punt) permet gaudir del caminar per l'encreuament de "i quattro canti", els voltants de la Catedral, les Piazzas Pretòria i Bellini, o contemplar diverses entrades de l'antiga muralla, i la grandiositat del Teatre Massimo. Atenció: A tocar del "quattro canti" hi ha el Bisso Bistrot, parada obligatòria per fer aperitivi, o, millor encara, un excel·lent sopar. A Palerm és possible acabar la nit gaudint d'una actuació en viu que fan uns excel·lents músics, i una brillant cantant lirica a la balconada d'un decadent palauet d'un dels carrers principals de la ciutat.
Gairebé forma part dels voltants de la ciutat i és visita obligatòria Monreale que, sent un poblet, amaga un important tresor format per la catedral, i els seus espectaculars mosaics bizantins a l'interior, i, just al seu costat, l'interessant Claustre Benedictí.


Sicília barroca:
Balconada a Noto.
La gran reconstrucció edificatòria que va seguir al terratrèmol de 1693, ens va deixar un estil de barroc –tardà- propi de Sicília. Es pot observar per tot el territori sicilià, especialment a les grans ciutats, com ara Palerm (Font de la plaça Pretòria i la Plaça dels Quattri Canti, per exemple), o Catània amb la seva catedral -la Collegiata- com a gran exponent. Però el barroc sicilià que més m'ha interessat és el que hi ha a fora de les grans ciutats: A Ragusa (lloc d'enregistrament de la sèrie televisiva del Comissari Montalbano), Noto (amb unes balconades excepcionals), o Siracusa (la plaça del Duomo és un dels meus llocs preferits de Sicília).

Sicília dels mosaics romans:
Detall d’un mosaic de la Vila romana del Casale.
Ni hi ha moltes restes de mosaics romans escampats arreu del territori sicilià, però el que és una autèntica passada és la Vila romana del Casale. Aquesta vila tardoromana, que es creu va ser el retir rural de Maximilià –coemperador de Roma al costat de Dioclecià (286-305) –, és quelcom que s'ha de veure sí o sí. La, diguem, tècnica museística és manifestament millorable. Però tant se val, insistesc, la col·lecció de mosaics que allotja és espectacular!

Sicília arqueològica:
Temple de Segesta.
És sabuda -i motiu de fulletó turístic- la rellevància del patrimoni arqueològic que hi ha a Sicília: El teatre grec i l'amfiteatre romà de Siracusa, la "Valle del Templi" que, tot i no ser una vall, és la principalíssima atracció de la ciutat d'Agrigento. En aquest complex arqueològic, on l'estada sempre es fa curta, sobresurten els temples de la Concòrdia, d'Hera, d'Hèracles, dels Hera Lacinia, de Cástor i Pólux,.. I, tanmateix, el meu preferit –potser per la seva ubicació, entorn, i majestuositat - és el Temple de Segesta.

Sicília dels pobles amb encant
      Plaça del Duomo de Siracusa,a l' illa d'Ortigia.
Cefalù és un indret en el qual no m'importaria estiuejar, i a on els melons es continuen conservant als balcons. Taormina és un bell lloc –una miqueta xic- des d'on contemplar des de la llunyania l'Etna. Erice, encara que molt solitari el dia que el visitarem, no sembla un mal lloc per a, des de les altures, experimentar una desconnexió temporal d'Internet. En qualsevol cas, si hagués de triar un sol indret encantador de Sicília, em quedaria amb la part antiga de Siracusa, és a dir, amb l'illa d'Ortigia.

Sicília volcànica:
El volcà Etna.
Qui va a Sicília ha d'anar a Catània. És una gran ciutat amb bona part dels edificis  històrics reconstruïts després d'erupcions volcàniques, terratrèmols, i bombardejos dels aliats durant la Segona Gran Guerra (aquests dos últims factors de destrucció urbana són bastant presents en moltes ciutats sicilianes). Malgrat ser Catània una ciutat amb port de mar -segurament per això el racó més pintoresc és el mercat de peix (la pescheria)-, Catània mira a l'Etna. Per a gaudir-ne plenament de l'experiència cal cobrir les tres etapes de la pujada de l'Etna: La primera es pot fer amb cotxe, autobús o caminant. Per a la segona etapa cal pagar per a continuar pujant amb telefèric, o, quan el vent ho impedeix, amb una mena de mini bus adaptat a circular sobre neu i gel. L'etapa final cal fer-la amb uns vehicles que s'assemblen a trencaglaços. L'arribada a un punt a tocar de la cúspide de l'Etna és espectacular. Si a sobre tens la sort que el volcà et regala una explosió, l'experiència esdevé en inoblidable.

Sicília gastronòmica:
Albergínies al mercat d’Il Capo.
El "festival gastronòmic sicilià" és excel·lent: La ja citada arancina, el cuscús de peix, els cannoli (excepcional el del convent de Santa Caterina a Palerm i el farcit de pistatxo a la pastisseria Prestipino de Catània), la caponata (d'albergínia i de carxofa), totes les pastes, encara que cal fer esment a part de la "pasta alla trapanese" (imprescindible en la Trattoria di Fiore a Catània), el gelat –especialment el d'ametlla del Caffé Sicilia a Noto i el de xocolata picant a Ragusa. El vi és, com tot l'italià, pel meu gust regular... però sempre queda l'alternativa d'una birra Moretti!

divendres, 17 de gener del 2020

Precarietat social 2020: Seguirà sent un "elephant in the room"?


Fa massa temps que no afrontam de debò ni estratègicament els nous -que ja no ho són tant- reptes de la cohesió social en societats com la nostra. Malauradament, la celebèrrima "Agenda 2020 d'Objectius del Mil·lenni" ha arribat a la seva fi sense haver inspirat una reflexió i actuació per a fer front a les múltiples precarietats en l'època de les grans desigualtats. Tant de bo l'aplicació de la recentment estrenada "Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible" aconsegueixi una (re)definició del concepte de precarietat social en un context en què, per exemple, segons l'Informe relatiu al 2019 del Credit Suisse sobre la riquesa mundial, l'1% de la població mundial posseeix el 45% de la riquesa global, i el 50% posseeix menys de l'1%, i en el que en el Regne d'Espanya en els últims deu anys el nombre de persones milionàries ha passat de 172.000 l'any 2000, als gairebé 979.000 a mitjans de 2019.
Pot ser que l'entestament per a no fer cas a Albert Einstein quan deia que "no podem resoldre els problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear" per a abordar les noves realitats econòmiques, laborals, socials, i sociològiques associades a les precarietats sigui una de les causes d'aquest no abordatge amb una definició d'acord amb la situació actual de les precarietats de nova generació. Es continuen emprant paràmetres i conceptes d'èpoques pretèrites per a definir unes situacions de vida precàries que poca cosa tenen a veure amb el passat. En el, diguem-ho així, camp progressista, hom diria que s'està encara pensant en precarietat social com la cosa contrària a una situació de plena ocupació en els termes del Llibre blanc del qui fora en els anys noranta del segle passat president de la Comissió Europea, Jacques Delors. Amb això s'obvia l'espectacular creixement de la productivitat del factor treball que ha provocat la revolució tecnològica, i les persistents –d'ençà de la "revolució de Reagan i Thatcher"- polítiques pro-capital; la crisi ecològica, i la ineludible necessitat de decréixer, o, almenys, limitar el creixement; i es continua donant per fet que el treball remunerat (assalariat i/o autònom) és garantia d'integració social, i que, en alguns casos, cal complementar amb més i millors subsidis condicionats, i incentius selectius. Per tant, s'aplica la seguen regla: més població ocupada és igual a menys precarietat social. En resum: continuen mantenint –conceptualment i políticament- la lògica d'una societat amb situacions de vulnerabilitat (fallades del sistema), i no d'una construcció social -la del neoliberalisme del segle XXI- que genera situacions estructurals de precarietat.
D'altra banda, en els àmbits del neoliberalisme nu i cru existeixen dues tendències de pensament i de pràctica política: Una, la més moderada -bastant coincident amb la "progressista" pel que fa a associar més ocupació (encara que sigui a base de més pobresa laboral) a menys precarietat. Aquest corrent dretana teoritza i posa en practica polítiques de precarietat integral, amb alguns components compassius (febles subsidis condicionats, i modestos incentius selectius). Per una altra banda tenim la tendència del neofeixisme neoliberal, que proposa el que s'ha denominat una "política sociolaboral de l'enemic", és a dir, unes normes laborals i socials que, segons expliquen Adoración Guamán Hernández i Joaquín Pérez Rey a "Neofascismo. La bestia neoliberal" (Siglo XXI, 2019), exclouen a les persones estrangeres, que són presentades com a responsables de la pèrdua generalitzada de drets per a tothom, i un Dret del Treball que només concep les relacions laborals com un conjunt de normes de sotmetiment al suprem interès de l'empresa, de manera que el sistema jurídic laboral s'erigeix en "un instrument que dificulta o impedeix tot intent de resistència col·lectiva o individual".
El cas és que aquest 2020, que comença amb un govern del Regne d'Espanya de "Coalició Progressista", i amb un govern de les Illes Balears també "progressista", que, per primera vegada en la nostra història autonòmica, enllaça una segona legislatura consecutiva, és una bona conjuntura per a posar en marxa una estratègia de combat contra l'entramat multi factorial que provoca la precarietat social dels anys vint del segle XXI. És a dir, és una bona conjuntura per revertir la precarietat social entesa com les situacions de molta gent que viuen unes vides caracteritzades per restriccions, impossibilitats, o limitacions d'accés a les condicions, exigències i recursos que es consideren necessaris per a plantejar-se i dur a terme una vida autònoma i amb dignitat.
Mala peça al teler si aquest assumpte segueix sent un "elephant in the room", que diuen els anglesos. Altrament dit: les noves causes que provoquen precarietat social, i les polítiques innovadores a aplicar per a combatre-la (recuperació de debò de la causalitat en la contractació temporal, Renda Bàsica incondicional, garanties incondicionals d'habitatge, salari minin ajustat a la cistella de compra real, entre d'altres) no hauria de seguir sent un problema del qual no se'n parla, ni un assumpte obvi de gran importància que s'evita reconèixer, i, consegüentment, no es debaten les possibles solucions.
I tanmateix, el meu escepticisme què en aquest àmbit hi hagi canvis és infinit. Infinites són també les ganes equivocar-me!

Publicat originalment a dBalears ( 13-01-2020)


diumenge, 12 de gener del 2020

Agenda global 2020


Publicat originalment a dBalears (06-01-2020)

Tinc el costum de començar l'any amb la lectura de la "Nota Internacional" en la qual el Barcelona Centre for International Affairs, CIDOB, fa les previsions de l'agenda internacional anual. El CIDOB és el think tank més antic del Regne d'Espanya, i, des de la seva independència i rigor, ha atresorat un reconegut prestigi. És rellevant que, des d'aquesta posició no precisament d'esquerres, a les previsions per a aquest 2020 ocupi el primer lloc la conflictivitat política i social.
Val a dir que 2019 ha finalitzat amb mobilitzacions populars a mig món -des de Hong Kong a Xile, passant per Zimbabwe, França, o Catalunya- i que de la seva continuïtat i intensitat, i de la resposta que doni el poder dependrà, en gran part, la agenda global de 2020. Aquesta onada de conflictivitat, que en cada cas té peculiaritats concretes pròpies, obeeix a un malestar comú provocat per la globalització neoliberal de la desdemocratització i la desigualtat. Hom diria que, en aquest tot just iniciat any, serà tan cert com ho ha estat sempre que, en paraules del President Salvador Allende, "la historia es nuestra y la hacen los pueblos". A més a més, em sembla especialment oportuna l'apreciació que fa el CIDOB en relació al factor generacional d'aquestes mobilitzacions d'arreu: "per als nascuts amb el canvi de segle, aquestes protestes tenen un valor formatiu, i poden marcar el seu compromís polític i social".
El segon tema que el CIDOB preveu per a l'agenda dels pròxims dotze mesos és un altre assumpte relacionat amb l’ “allendista” màxima de "la història la fan els pobles". L'apartat intitulat "la politització del clima" parla de la importància que tindran els moviments socials -especialment #FridaysForFuture (FFF), i #Extinction Rebellion (XR)- en els avanços o reculades en la batalla contra el col·lapse climàtic. Es preveu una lluita acarnissada per a fer front a "forces que abracen el negacionisme climàtic o que menyspreen la urgència del repte com una preocupació de rics urbanites globalistes". La reivindicació de justícia climàtica de debò marcarà, de ben segur, l'agenda global de 2020!
D'altra banda, i sempre segons les previsions del CIDOB, en els pròxims mesos sentirem parlar molt del futur de l'ONU, que celebrarà el seu 75 aniversari en ple qüestionament del multilateralisme; de l'alentiment de l'economia, i de la, veurem si persistent, governança sense rumb de l'econòmica global; i de les tensions entorn de la tecnologia (singularment pel que fa a l'extensió del 5G).
Aquesta agenda global es completa amb els problemes derivats de la falta de democràcia i de respecte als drets humans a la Xina, i la seva relació amb el "mercat mundial"; les eleccions als EUA; el futur de la UE, ara capitanejada per la nova Comissió, presidida per Ursula von der Leyen; l’esdevenir d'Àfrica (amb la controvèrsia entre "afrooptimisme” i “afrorrealisme"); i la continuïtat de la conflictivitat i de la crisi humanitària al Mediterrani.
Aquestes són les previsions del CIDOB, i convé tenir-les en compte. Però no deixen de ser previsions que, en un món tan tensat per les monumentals desigualtats en tots els àmbits, poden saltar per l'aire en un tres i no res. La necessitat de viure vives desitjades, és a dir, la necessitat vital de fer realitat el que al principi d'any semblen utopies, pot trastocar-ho tot. Veurem si aquestes utopies només, i no és poc, continuen restituint, en paraules d'Eduardo Galano, "en derecho a soñar", o, veritablement, restitueixen a cada vegada més gent el dret a viure dignament i en pau.

Escatir Vox


Aquest és el darrer dilluns de 2019, i, per tant, el meu darrer article d'enguany al dBalears en el que vull reflexionar sobre un dels fets polítics molt rellevants de l'any que s'acaba: la irrupció força important de Vox a les institucions, que començà amb l'entrada al Parlament d'Andalusia el desembre d'ara fa un any, i que es va consolidar amb els 52 escons al Congreso de los Diputados a les eleccions del proppassat 10 de novembre.
M'interessa poc l'anàlisi conjuntural de l'ascens electoral de l'extrema dreta, entre altres coses, perquè serà molt mal de fer combatre-la si no hi posam context i mirada llarga a l'hora d'analitzar el fenomen. Justament és això el que fa Miguel Urbán en el llibre "La emergencia de Vox. Apuntes para combatir la extrema derecha española" (Editorial Syloye en col·laboració amb Viento Sur, 2019).
Urbán ens ofereix claus d'aquesta emergència de Vox que van més enllà dels comentaris de tertúlies, de xarxes socials, o d'anàlisis periodístics precipitats. El primer que fa és un repàs històric del procés d'instauració del "règim del 79", és a dir, des del tardofranquisme, passant per a la inmodèlica transició, fins al bipartidisme-turnisme com a fórmula de la restauració borbònica. El partit polític Vox és descrit com "una escissió reeixida del PP", però que té una llarga trajectòria associada als particularismes del feixisme de la dictadura franquista. No obstant això, l'autor del llibre que coment no s'està de tenir molt present el context global i europeu en què s'ha produït l'estirabot electoral de Vox, que, val a dir-ho, és una mena de governança global exercida per una internacional de la reacció. Miguel Urbán ens recorda que, per exemple, ara mateix, "quatre dels països més poblats del món estan governats per una dreta radical i autoritària: Narendra Modi a l'Índia, Donald Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil, i Rodrigo Duterte a Filipines". Pel que fa a la UE, no es pot menystenir que les polítiques autoritàries han general una fallida de la cohesió social, i una "polarització de rendes, que ha buidat les butxaques de les classes populars i mitjanes [que] produeix al seu torn polarització política, un fenomen que impacta directament sobre l'estabilitat del sistema de partits".
Tanmateix, el que em sembla més interessant del text d'Urbán és la dissecció que fa de les propostes programàtiques de Vox, i el perquè de tot plegat. És prou conegut que el partit postfeixista espanyol (coincidesc amb Miguel Urbán, tot seguint a l'historiador italià Enzo Traverso, que la ubicació més adient del partit ultradretà espanyol és en el corrent del postfeixisme) presenta un programa antifeminista, LGTBIQfòbic, xenòfobs, ultra nacionalista espanyol, negacionista de la història i contrari a la memòria democràtica, cristià-ultraconservador, autoritari, negacionista de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, i ecosistemes); però són bastant menys conegudes les propostes socioeconòmiques postfeixistes. En aquest terreny, el llibre que coment és fonamental per escatir, és a dir, per cercar d'aclarir, què proposa Vox en aquests assumptes. El que proposen sense complexos és la revolució al servei de l'1% de la societat. Altrament dit, un model econòmic i social que aprofundeixi les diferències fent més rics als rics, més precàries a les classes mitjanes i mitjanes-baixes, i empobrint més a les persones empobrides. L'explicació de les mesures concretes -des del desmuntatge de l'Estat del Benestar (sanitat, ensenyament, pensions, dependència, prestacions per desocupació, serveis socials ...), passant per una nova onada de privatitzacions del sector públic que genera beneficies –per exemple fins al 100% d'AENA-, fins a un monumental regal fiscal a les elits econòmiques riques- potser és la part del programa de Vox menys publicitada, i a la que Miquel Urbán, amb bon criteri, hi dedica bastants pàgines del seu llibre.
Per acabar el relat de "La emergencia de Vox", l'autor planteja la següent qüestió: Què fer per combatre l'extrema dreta? Em qued amb dues idees –al llibre n'hi ha més- que em semblen van al moll de l'os: a) "Disputar el concepte de seguretat des d'un prisma que trenqui amb la lògica punitiva per a oposar un horitzó de drets socials és fonamental per a poder respondre, des d'una òptica de classe, a les inseguretats que generen les polítiques neoliberals". b) "Necessitam la mobilització d'un antifeixisme que, lluny de procurar el manteniment democràtic de les polítiques autoritàries, ha d'apuntar a exigir comptes al neoliberalisme com a responsable de l'accelerada reconstrucció d'una ona reaccionària global".
Timothy Snyder, en el seu llibre intitulat "Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d'aprendre del segle XX" (Edicions Destino, 2017), ens malda a "evita pronunciar les frases que diu tothom. [... i] llegeix llibres". Això és el que ha fet Miguel Urbán per a escriure un llibre de combat contra l'autoritarisme que, sens dubte, convé llegir.

Publicat originalment a dBalears (30-12-2019)

A qui volen prendre el pèl? Sobre el pus de 22.000 €, encara.


Avui, a l'acte al Mur de la Memòria de Palma, m'han presentat al director general de consum del GOIB. En donar-li la mà, m'ha sortit  dir: "Home, un del plus de 22.000 euros! Us coneixeran per aquest plus...". Tot seguit m'ha contestat amb els arguments sabuts:

- "Aquest plus existeix des de fa molt temps". Contestació meva: "Pensava que havíeu (Unidas Podemos) entrat a governar per a canviar les coses. Situació com la teva només s'havia practicat amb gent del govern del PP de Bauzá&Company".  

- "Si no fora així no hagués vingut. A l'empresa (crec que a Catalunya) hagués guanyat més". Contestació meva: "Doncs no haver vingut...". En veu baixa –és molt probable que no m'hagi sentit- "No m'ho crec. Caldria comprovar-ho".

Ara he consultat algunes dades: Un/a director/a general del Govern de les Illes Balears cobra de salari 56.317,46 euros (Pàgina transparència GOIB. Dada actualitzada a 5/11/2019), per tant segons dades de l'Agència Tributària relatives a l'exercici fiscal de 2018:

Per a guanyar més d'aquest salari s'ha d'estar en el selecte grup de persones assalariades del 3.8% a les Illes Balears, o del 6,35% a Catalunya.

Aquest selecte grup es converteix en grup d'elit si xerram de les persones que arriben als 76.317 € (salari + plus de 22.000). Una elit de persones assalariades de l'1,1% a les Illes i del 2% a Catalunya.

A qui volen prendre el pèl?