Temporalitat laboral en l'any de la pandèmia

Publicat originalment a dBalears (22-02-2021)

Encara no he llegit, ara com ara, cap anàlisi anual de les dades de la situació laboral de l'any 2020 a les Illes Balears. No passa de temps car, a tall d'exemple, l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre es va publicar el proppassat 28 de gener. Seran, sens dubte, anàlisis que hauran d'incorporar nous continguts, singularment les dades de persones afectades pels ERTOs. Allò que ja no tinc tan segur és que incorporin informacions com ara la, diguem-ho així, intermitència (entrades i sortides) als esmentats ERTOs, o una quantificació dels retards en el cobrament de les prestacions. És a dir, a quantes persones el col·lapse del Servicio Público de Empleno Estatal (SEPE) ha condemnat a no tenir durant períodes de l'any els ingressos de renda que els pertocaven.

Mentrestant, avanç una dada força important: L'any de la pandèmia coronavírica es varen registrar un total de 251.170 contractes laborals, és a dir, un 51% menys que l'any anterior. Una baixada de contractació que, tot i no sorprendre, és indicativa de la crisi laboral causada per la covid-19.

Sí que n'hi ha de sorpreses en l'anàlisi de la temporalitat d'aquesta contractació: El nombre de contractes temporals registrats l'any passat va ser de 205.465. Hom podia intuir que, amb la poca activitat turística, i les aturades intermitents de la restauració, el pes relatiu de la contractació temporal a sobre del total tindria una considerable baixada. Doncs no ha sigut així. El percentatge de temporalitat en la contractació de 2020 fou del 82%, només un -2% que l'any anterior.

Tanmateix, allò que més m'ha sorprès han sigut les dades relatives a la temporalitat de curta durada: El percentatge de contractes amb una durada de menys de tres mesos sobre el total de contractes temporals fou en 2020 d'un 49%. Un 19% més que l'any 2019! I, a més a més, es mantenen per sobre del 20% els contractes temporals amb una durada que no arriba als 30 dies.

Amb tot plegat, es pot intuir que la temporalitat laboral va més enllà del sector turístic i de la restauració. La nostra precària precarietat del treball assalariat sembla ser pandèmica, car afecta la totalitat de sectors econòmics. Una pandèmia que té corbes estructurals que no deixen d'apujat en sectors, com ara, administració publica, serveis essencials (públics i privats), cultura, plataformes digitals, o serveis (digitals i tecnològics) a les empreses.

Tingueu per segur que la pandèmia coronavírica, en matèria de temporalitat i precarietat laboral, ha sigut un ploure damunt banyat. 

“SOS Turismo": El populisme de les elits

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (18-02-2021)

La campanya "SOS Turismo" que el passat dia 12 engegaren les elits turístiques (allò que durant molt temps es va conèixer com "el sector"), acompanyades d'elits no turístiques, però turistitzades, em suggereix una sèrie de reflexions que, encara que només sigui per a suscitar el debat, tot seguit esbossaré. Però abans permeteu-me fer una prèvia: Vaig començar a navegar pel lloc web de “SOS Turismo” (exclusivament en castellà, per cert) quan tot just acabava de llegir l'últim llibre de l'estimadíssim Arcadi Olivares "Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar" que, com tantes coses, m'ha inspirat el títol i el to d'aquestes línies. Dit això, vet aquí mitja dotzena d'anotacions per a la discussió, i, si s'escau, per actuar.

I.- No fa massa temps -especialment en temps de les mobilitzacions contra l'austericidi amb el que els poderosos van encarar la crisi de 2008- es qualificava de "pancarters" i/o "populistes" a les persones indignades del 15-M, als i les activistes de les plataformes d'afectades per la hipoteca (PAH), a la gent de les nostres camisetes verdes, als i les sindicalistes mobilitzats contra les reformes laborals de l'austeritat autoritària que, dit sia de passada, segueixen en vigor i provocant estralls, als moviments que clamaven pel dret a la ciutat i es mobilitzaven contra la turistització de gairebé tot, etc.

El terme "pancarter" era –i ho és, encara ara- emprat per desqualificar la mobilització social, per estigmatitzar a qui gosava pertorbar "l'orde neoliberal". Alhora els qui proposaven alternatives fora dels marcs mentals neoliberals eren demonitzats com a "populistes". La quasi prohibició de propostes amb la complexitat que requereix el rigor, flexibilitat, i pluralitat d'idees radicalment democràtiques, i, com a tals, antifeixistes d'arrel, sempre ha sigut un barroer exercici d'atemorir a la ciutadania. Veritablement, com bé apunta Arcadi Olivares en el seu darrer llibre abans esmentat, "... el perill dels populismes és que fàcilment deriven en feixismes: simplicitat, poques idees, direccions úniques, dogmatisme". La pancarta de "SOS Turismo", amb el text "+ VACUNAS + AYUDAS - IMPUESTOS - POLITICA. PARA SEGUIR VIVOS", sens dubte, passarà a la història de la pandèmia coronavírica com un exemple totèmic d'aquest populisme simplificador, d'ocurrències, més que d'idees, unidireccional, i dogmàtic. Fet i fet, en circumstàncies tan greus com les actuals de pandèmia global, sembla adient qualificar les elits locals de "pancarters" i "populistes".

II.- La nota de premsa del 12 de febrer –dia de la presentació en societat de la campanya- comença així: "EMPRESARIOS Y TRABAJADORES DE LAS ISLAS BALEARES, UNIDOS POR EL MOVIMIENTO SOS TURISMO, RECLAMAN ACCION EFECTIVA Y PLANES DE CHOQUE A LAS ADMINISTRACIONES PARA REACTIVAR EL TURISMO". Aquesta volguda imatge d'una mena de front comú d'empresaris i treballadors suscita algunes qüestions claus per al futur immediat.

En un article que vaig escriure aquest estiu passat plantejava que la participació "dels treballadors" en aquestes confluències d'aparents interessos comuns es produeixen a partir d'una manca d'autodeterminació de la voluntat de les classes que segueixen sent subalternes. Qui no té garantida l'existència material no és veritablement lliure. En aquell article suggeria que un dels debats crucials d’ara mateix és sobre els models de nova normalitat sociolaboral post covid-19. És a dir, persistir en el model de la precarietat laboral, o avançar en un escenari laboral de noves seguretats, com ara la Renda Bàsica, i d'efectiva participació dels treballadors i treballadores en la presa de decisions a l'empresa.

A casa nostra ell debat sobre aquestes qüestions és transcendental. El perill és que algunes zones turístiques esdevinguin en quelcom semblant al Detroit nord-americà. La ciutat del Comtat de Wayne és l'exemple d’una desindustrialització bastant disruptiva i a lo bèstia, amb conseqüències socials dramàtiques, i estirabot del populisme-trumpista. La necessària desturistització de les Illes Balears ha de ser una transició justa, és a dir, que la transició sigui de l'ERTO a l'ERO és quelcom intolerable. Cal, doncs, una nova concepció de "diàleg social".

III.- El fet que campanyes com ara "SOS Turismo" tinguin un considerable suport social obeeix a la victòria -esperem que temporal- del pensament mainstream sobre la inevitabilitat del monocultiu turístic i del nihilisme negacionista dels límits al creixement tan habitual en societats turistitzades. En aquest àmbit, cal assumir que –aquí cito a l'enyorada Patricia Gabancho- "l'esquerra [...], més que plantar cara a la realitat, s'ha deixat transformar fins a la impotència". La gran i urgent tasca post covid-19 és bastir una alternativa a l'excés de monocultiu turístic que les majories socials visualitzin com a possible i desitjable. En termes gramscians, cal construir una nova hegemonia en temps d'emergència climàtica i d'amenaça de noves pandèmies. En aquest colossal repte, el principal paper i responsabilitat la tenen els moviments socials

IV.- Són, sens dubte, temps de rebel·lar-se contra l'establishment. Em referesc a una rebel·lió pacífica, però de contundència argumental. Per exemple, fora bo contestar des de la mateixa UIB missatges com aquest: "La Facultad de Turismo siempre en apoyo de nuestro sector turístico. Ara, més que mai ... #TotsSomTurisme". No record cap piulada de @SomTurisme en suport de, posem per cas, les reivindicacions de Les Kellys. En qualsevol cas, la ciència econòmica no dogmàtica (el populisme turístic ho és força dogmàtic) ha demostrat sobradament que un país amb el PIB més baix seria viable si aquest PIB estigués ben repartit. Per això, amb l'experiència fins ara acumulada de l'actual pandèmia, pot ser molt convenient rellegir el "Soy economista y os pido disculpas" de Florence Noiville. No obstant això, posaria messions que n'hi haurà massa a la UIB, i en el col·lectiu d’economistes de les Illes Balears, que, de fer-ho, seria la seva primera lectura d'un text que planteja qüestions cabdals com la següent: " ¿En qué medida hemos contribuido nosotros, las personas formadas en la HEC Paris o similares, a crear esta máquina infernal que produce por un lado "ultra ricos" y, por otro, "trabajadores pobres?".

V.- Segurament, poques coses seran iguals que abans de la pandèmia. I, tanmateix, J. K. Galbraith no ha tingut mai tanta raó com ara al afirmar que "l'única funció de la predicció econòmica és fer que l'astrologia sembli una cosa més respectable". Per tant, contra el curtterminisme de "SOS Turismo", planificació estratègica, planificació estratègica, i planificació estratègica.

VI.- Massa sovint, governi qui governi, a cada envestida dels hotelers, les institucions democràtiques perden perspectives d'imaginar aquestes altres Illes Balears i Pitiüses necessàries i possibles, unes illes amb protagonisme en la tasca global per apaivagar els efectes de la crisi climàtica i vèncer de debò l'economia de les grans desigualtats desdemocratitzadores. Preparem-nos, doncs, per resistir qualsevol intent que en la bugada de les pancartes del "SOS Turismo" (algun dia, encara que sigui per higiene pública, les hauran de rentar) no es perdi cap llençol de dignitat ni d'esperança. Per tant, cap claudicació al populisme de les elits. El present és molt complicat, i incert, però, com diu l'Arcadi Oliveres, "mai és tan fosc, com abans de sortir el sol".

Next Generation IB

Publicat originalment a dBalears (15-02-2021)

“Next Generation EU” és com s'ha batejat el famós Fons de Recuperació Europeu dotat de 750.000 milions d'euros per al període 2021-2026, dels quals a l'Estat Espanyol n'hi corresponen 140.000 entre transferències (72.700) i préstecs (97.300). És la resposta comunitària a la crisi econòmica provocada per la pandèmia de la covid-19. En el cas espanyol amb aquest ingent fons –equival a l'11% del PIB- es pretén "donar un impuls modernitzador al país, i revifar els motors d'una economia afectada pel virus".

En les formes de fer els coses, el fons "Next Generation EU" podria haver sigut un factor de canvi de les dinàmiques ancestrals de fer negocis ("business as usual of BOE", “corruption deal”...), és a dir, els complexos, i, alhora, descarats, processos d'enriquiment a costa dels pressupostos públics, ja siguin processos de privatitzacions, de gestió subcontractada de serveis públics essencials, d'obres públiques de dubtosa necessitat i segura sobrevaloració econòmica, o processos directament de corrupció... La pandèmia, i la resposta de la UE als seus efectes devastadors en l'economia espanyola, i, especialment, a casa nostra, hauria d'haver sigut una sacsejada per acabar amb el que José Manuel Naredo anomena "Taxonomia del lucre".

I, no obstant això, estem davant decisions politicoeconòmiques que constitueixen un tornem-hi, torna-hi al "donar fum, en compte de donar llum". Davant la falta de transparència en la posada en marxa del "Next Generation EU", la societat civil ja ha hagut de posar-se en marxa amb plataformes, com ara, "Open Generation EU", o el nostrat Fòrum de la Societat Civil. Veritablement, la "col·laboració publicoprivada" sempre dona més fum que llum!

Les formes van lligades al contingut. En aquest sentit, amb el pas del breu temps transcorregut des que els estats membres de la UE van acordar –no sense moltes dificultats- el susdit Fons Europeu de Recuperació Econòmica, cada dia queda més clar que, sota la “retòrica verda", la inconcreció de la “digitalització”, i els artificis entorn de la "resiliència", ens trobam amb uns fons dissenyats per a les grans corporacions amb l'objectiu de rescatar-les.

Tot plegat ve a tomb de la remodelació del Govern de les Illes Balears, amb la gran novetat de la creació de la Conselleria de Fons Europeus, Universitat, i Cultura. Sembla, doncs, que s'eleva al màxim rang institucional tot allò que té a veure amb la "Next Generation Illes Balears". La presidenta Francina Armengol, en la presentació de l’esmentada remodelació, justificà l'existència d'una conselleria ad hoc per als fons europeus pel fet d'estar davant una oportunitat històrica (l'oportunitat que arribin -ja que no arriben via finançament autonòmic ni REB- bastants milions d'euros de la UE), i ha repetit el mantra de la diversificació econòmica.

Caldrà veure què passa en els pròxims mesos. De moment, es pot avançar que, pel que fa a les formes, els immediats antecedents no són bons. Que el Govern contractés a KPMG per a dissenyar el pla de rescat turístic és tot un símptoma que la "Next Generation IB" és pura "Next Generation UE". En relació amb els continguts, diguem-ho sense embuts, els fons europeus destinats a aquesta "Next Generation IB" no suposaran quelcom semblant a la necessària transició ecosocial, imprescindible per a garantir un futur de vides socialment i ecològicament vivibles a les noves generacions pertanyents a les grans majories socials.

Luis González Reyes, que és membre d'Ecologistas en Acción, en la introducció al llibre "Decrecimiento vs Green New Deal" escriu: "Les úniques mesures viables en el segle XXI són aquelles que consideren el descens de la disponibilitat material i energètica, i que comprenen que això significarà una profunda reorganització del nostre sistema polític, social, cultural, i econòmic. Una altra cosa és com siguin aquests nous ordres, que dependran en gran part de les nostres lluites aquí i ara". Altrament dit, i pensant en la realitat balear i pitiüsa: Perquè la invocació a la "diversificació econòmica" no sigui només retòrica, i el "SOS Turisme" no sigui una reclamació de rescat turístic a l'engròs i sense condicions, ha arribat l'hora del decreixement turístic planificat. Perquè els nous ordres siguin desitjables, les lluites del present són les de garantir la democràcia, alhora que recuperam el seu impuls igualitari i de la justícia social i ecològica.

El "populisme de mercat" que cal combatre

Publicat originalment a  illaglobal.com ( 07-02-2021)

El director de Le Monde diplomatique, Serge Halimi, ens recorda en la seva editorial del número de febrer com les expressions més radicals del neoliberalisme i els seus pensadors "han difós la idea que els poders públics no han d'embridar ni el poder de les empreses ni la fortuna dels seus propietaris". En la difusió d'aquesta ideologia no es regategen recursos econòmics i legislatius (per exemple, tota la panòplia legislativa que ha acabat amb el biaix tuïtiu del Dret del Treball). El neoliberalisme radical ha convertit el debat ideològic (ells i elles que solen anatematitzar el pensament que no els agrada considerant com a “ideologitzat") en una confrontació amb trets bèl·lics. Una confrontació en què –seguint amb la metàfora bèl·lica- ells disposen de recursos il·limitats (armament atòmic), i els que defensem que la democràcia requereix refrenar el poder de les empreses i de les grans fortunes disposam d'uns recursos comparativament tan escassos que ens enfrontem al "poder nuclear" amb modestes fones.

Aquesta confrontació es produeix des de fa dècades a casa nostra. Sent les Illes Balears i Pitiüses un lloc (o no-lloc) neuràlgic del capitalisme turístic globalitzat, no podia ser d'una altra manera. I és, diguem-ho sense embuts, una confrontació ideològica que està guanyat el turbo neoliberalisme. Probablement la va guanyant, en part, per "incompareixença de l'adversari". És un fet que en la nostra història recent (des que vivim i malvivim en aquest estat administratiu de coses anomenat "autonomia") els casos en els quals els poders públics democràtics han contingut el lliure albir dels econòmicament poderosos han sigut -posem per cas l'alliberament d'algun topònim, o "la batalla de l'ecotaxa" de, fa no fa, vint anys- tan escassos com a episodis de curta durada. Certament, són episodis gairebé heroics que, pot ser, en algun moment del futur siguin motiu de commemoració. Talment com ara commemoram els cinc-cents anys de les Germanies, un intent -fracassat i cruelment reprimit- d'embridar als poderosos de l'època.

Tanmateix, la batalla ideològica de les nostres vides ha sigut –i continua sent- una confrontació que no entén de legislatures institucionals, que és a vegades abrupta, i generalment subtil, que té un efecte acumulatiu en les biografies de les persones, i, fins i tot, de generació a generació. Aquesta batalla és la que anam perdent. Encara que des de l'escola s'ha fet el que s'ha pogut, i des del sindicalisme s'ha resistit episòdicament, el "populisme de mercat" va sociològicament guanyat.

Val a dir que el "populisme de mercat" va ser especialment impulsat pels ideòlegs i "spin doctors" de Ronald Reagan. És un constructe neoliberal segons el qual, dit breument, els models econòmics i socials són els que són per la lliure elecció dels consumidors. Òbviament, això és una fal·làcia ja denunciada per aquella antiga, i molt volguda, cançó de Raimon "Societat de consum" que, recordem-ho, diu així: "Tu compres un poquet / Jo compre un poquet / Aquell una miqueta de res / D'això en diran després / Societat de consum / Tu treballes bastant / Jo treballe quan puc / Aquell treballa tot l'any / I sempre es diu el mateix / Societat de consum / Tu viatges molt poc / Jo viatge bastant / Aquell del poble no surt / Ha, ha, ha, ha / Societat de consum / Les botigues ben plenes / Les butxaques ben buides / Les teues, les meues, les seues / Però és hora de saber / Qui és qui les té plenes / Societat de consum / Societat de consum / Societat de consum / Societat de consum".

És a dir, la societat de consum pel triomf del "populisme de mercat" és el somni humit de les elits econòmiques de normalitzar les polítiques de les desigualtats, del predomini del capital sobre la vida. Res a veure, doncs, amb societats amb consum, però no "de consum" que requereixen que tot es mercantilitzi per a ser consumit i que, alhora, impulsen al màxim el consum irresponsable.

El cas és que, a tocar el primer any de pandèmia coronavírica, sembla imposar-se arreu, i concretament a casa nostra, la continuïtat del "populisme de mercat". Altrament dit, a la qüestió de si "l' epidèmia acabarà reduïda a un episodi més de la trista i llarga història del que Naomi Klein va batejar com a «capitalisme del desastre», o potser en sortirà un ordre mundial més equilibrat, tot i que potser més modest?", plantejada per Slavoj Žižek al seu llibre Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món, institucions, agents econòmics i socials, elits mediàtiques, polítiques i culturals ja han contestat que opten per la primera de les possibilitats. En conseqüència, actuen –erròniament, al meu entendre- com si aquesta catàstrofe humana, social, i econòmica es pugui superar retrotraient-nos a la situació prepandèmica.

El "populisme de mercat" resulta ser tan irracional (a conseqüència d'aplicar un curtterminisme populista de mercat electoral) que, ni tan sols, aparenta contemplar els, en situació d'emergència climàtica, més que probables pròxims episodis catastròfics. Desgraciadament, hi ha una, diria que hegemònica, negació a considerar que la pandèmia de la covid-19 és una oportunitat per a canviar les coses, des del nostre model de creixement, fins als brots de feixisme social altament preocupants.

Aquest, el de modificar de debò l'statu quo, hauria de ser el nostre horitzó postpandèmic perquè –aquí cit a Andityas Soares de Moura, i a Francis García Collado en el seu llibre El virus com a filosofia. La filosofia com a virus- "la 'normalitat' neoliberal-capitalista que vivíem mai va ser normal i ha de ser superada". No obstant això, assistim a la depuració del "populisme de mercat" amb propostes com les dels hotelers reclamant se'ls deixi comprar vacunes per al seu personal.

Algú, amb raó, ha qualificat la proposta d'aquests hotelers d' "immoral, però en la seva línia", però el problema és que aquesta immoralitat és, en certa manera, avalada per declaracions com les del conseller Negueruela que defensa "prioritzar la vacunació de comunitats que viuen del turisme". Combatre el "populisme de mercat" és, veritablement, un imperatiu moral i polític!

Malgrat que els fets constaten que va guanyant aquest populisme darwinista, la partida no ha acabat. El present és -com bé apunta Boaventura de Sousa Santos- "un context en el qual les forces d'esquerra han de ser més humils i alhora més ambicioses", en què el "tot està per fer i tot és possible", de Miquel Martí i Pol, requereix uns reeixits moviments socials, i un escreix de la mobilització social als carrers.

Endemeses del ministre Escrivá

Publicat originalment a dBalears (08-02-2021)

Dues prèvies: "Endemesa" és una de les  paraules que avui en dia està, malauradament, força en desús. Si no vaig errat, és un mot per referir-se a accions irreflexives o inconsiderades, quelcom que en castellà en diríem "fechoría" o "estropicio". Per una altra banda, José Luis Escrivá Belmonte és el ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions de l'actual govern d'Espanya que, per la seva trajectòria passada, té ben acredita la seua profunda convicció ultraneoliberal.

Fet i fet, el ministre Escrivá en fa a dojo d'endemeses. Ben segur passarà a la història pel fracàs absolut que ha representat l'Ingrés Mínim Vital (IMV) que, veritablement, més que un nyap, és el colmo! Tanmateix, l'endemesa més gran és el "sostenella i no enmendalla" mentre creix l'abast i la intensitat de la crisi social provocada per la pandèmia de la covid-19.

Justament, el Consejo de Ministros del 2 de febrer passat, a proposta del ministre Escrivà, aprovà un Real Decret Llei relacionat amb la pandèmia que estableix la consideració de malaltia professional la covid-19 per als professionals sanitaris i sociosanitaris. Sent una decisió que millora la cobertura social d'aquests col·lectius, on és l'endemesa? Idò que el RDL exclou d'aquesta millora, entre d'altres, als treballadors i a les treballadores de neteja o manteniment de les empreses subcontractades. És a dir, s'exclou a les persones que pitjors condicions salarials i de feina tenen.

El mateix dia 2 de febrer, en la presentació de les dades d'atur i d'afiliacions a la Seguretat Social del mes de gener, el ministeri que dirigeix el senyor Escrivà en va fer una grossa d'endemesa. El titular de la nota ministerial fou: "La Seguridad Social suma 39.814 afiliados en términos desestacionalizados en enero". Realment, la notícia era que, en termes de mitjana, la baixada d'afiliacions amb relació al mes anterior s'havia enfilat a 218.953. No obstat això, bastants mitjans de comunicació "compraren" el titular servit pel ministeri, sense llegir la lletra petita de l'estadística, i sense reparar que els "termes desestacionalitzats" és un tecnicisme macroeconòmic que calcula la dada, en aquest cas, de gener projectant-la a allò que passaria si fos la del millor mes de l'any. Una tecnocràtica endemesa per abundar en les "mentides, grans mentides, i estadístiques sobre atur i ocupació".

I vet aquí la, fins ara, darrera endemesa del ministre Escrivá: el cridaner silenci envers la carta oberta amb les reivindicacions de les Plataformes –entre elles la Plataforma Pensions Mallorca- que s'integren en la Coordinadora Estatal en Defensa de les Pensions Públiques (COESPE). És a dir, menyspreu a les reivindicacions del moviment de pensionistes, resumides en els següents nou punts: 1. Les pensions públiques són un dret. 2. No a pensions públiques de pobresa, sí a pensions públiques dignes. 3. No a la privatització de les pensions públiques. No a l'entrada dels plans privats de pensions de qualsevol mena: particulars, d'empresa, o d'Entitats de Previsió Social Voluntària (EPSV), com a part del sistema públic. No a les ajudes estatals per als plans privats. 4. Pensions revaloritzades anualment a la pujada de la inflació (IPC real i anual). La revaloració ha de ser garantida per la Constitució, com a dret d'obligat compliment. 5. Acabar amb la bretxa de gènere. 6. Per una nova llei de reforma de les pensions, justa, solidària i garantista de les pensions públiques, i la derogació de les lleis de reforma de pensions de 2011 i 2013. 7. Separació de fonts de finançament. 8. No penalitzar les jubilacions anticipades amb, 35 anys o més, de cotització. 9. Buscar noves formes de finançament per a pagar les pensions.

I, tanmateix, em temo que no seran aquestes les darreres endemeses del ministre Escrivá. Estarem atents!

Coronacrisi social i escola

 De tots els missatges rebuts al mòbil durant la setmana passada, va haver-n'hi un força especial. Sense embuts: alhora que em colpia, m'enorgullia d'escola pública, i d'associació de veïns i veïnes. Era un WhatsApp del grup de l'AAVV del meu barri, la de Cas Capiscol-Son Busquets-Tramuntana de Palma, amb el comunicat del Col·legi Públic Cas Capiscol que il·lustra aquestes línies.

Diu el text del CP Cas Capiscol que "com sempre, qui en pateix les conseqüències [de la crisi social] d'una manera més severa és la classe treballadora". Tota la raó! Basta veure les dades, publicades la setmana passada, de l'Enquesta de Població Activa (EPA) referides a 2020: A les Illes Balears l'any passat la població aturada s'enfilà fins a 101.700 persones, un 33,8% més que l'any anterior; tres de cada quatre llocs de treball perduts van ser temporals, és a dir, com més precarietat, més afectació té la crisi; a 31.900 llars illenques (al 7% del total) tots els seus membres actius estan a l'atur...

La nota del Col·legi Públic d'infantil i Primària de Cas Capiscol segueix dient: "Avui, tenir feina no és sinònim de sortir de la pobresa". Una gran veritat, que, massa sovint, s'oblida, o, millor dit, s'oculta. Anys i panys de neoliberalisme, economia de les desigualtats, desregulacions laborals, afebliment sindical, devaluacions salarials... han aconseguit que el treball remunerat ja no sigui garantia d'una certa integració social. La precarietat laboral de l'exclusió ha esdevingut estructural. D'aquí plora la criatura!

Tot plegat explica que, en el nostrat model econòmic sustentat en un gegantí monocultiu turístic, liderem –com indica aquest recent informe d'Oxfam-Intermón- el rànquing de pobresa relativa de comunitats autònomes espanyoles, i que l'indecent mercat energètic de les portes giratòries provoqui situacions en què "la pobresa energètica s'ha instal·lat en moltes llars de familiars i coneguts".

Tot just abans de rebre el missatge havia interromput la lectura del llibre de Marina Garcés, "Escola d'aprenents". De fet, acabava de subratllar a la pàgina cinquanta-nou: "Quan actualment es radicalitza el qüestionament de l'escola des de tants fronts, la principal raó per defensar-la, per mi, és aquesta: és el lloc on la societat, en el seu conjunt, es pot fer càrrec de la disputa entorn del saber, les seves implicacions socials i les seves conseqüències polítiques".

El comunicat del CP Cas Capiscol que -com haureu observat al text íntegre- té l’objectiu d’engegar una campanya de recollida d’aliments, és, sens dubte, una crida a fer-nos càrrec de la disputa del saber sobre la caracterització de l'actual crisi social (macroeconomia versus necessitats i incerteses vitals), i sobre les implicacions socials (necessitat de practicar la solidaritat concreta versus missatges postfeixistes de lluita dels penúltims contra els últims), i de les inevitables conseqüències polítiques (desdemocratització de la democràcia versus reeiximent dels impulsos igualitaris de la democràcia).

Una vegada més, mil gràcies docents!

Publicat originalment a dBalears (01-02-2021)