Vacunes

Publicat originalment a dBalears (29-03-2021)

A mitjans de la setmana passada, segons dades facilitades per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, només 18,2 milions d'europeus estaven completament vacunats amb les dues dosis, el què suposa un 4,1% del total de població. Són les xifres del fracàs del pla europeu de vacunació per a fer front a la crisi sanitària global de la covid-19. Aquest fracàs -amb les tensions amb AstraZeneca, i el cridaner silenci de l’equip científic d’Oxford inclòs-, que és especialment frustrant en un context d'empitjorament de la situació epidemiològica en tota Europa, i que és, diguem-ho sense embuts, conseqüència de: a) L’absència de política industrial europea que, en bona part, ha sigut externalitzada a Àsia, i , òbviament, la recent autorització per part d'Agència Europea de Medicaments d'alguns centres de fabricació a Europa no soluciona el problema escultural i de fons. b) Un model de governança global en la qual predomina el component de "lliure comerç". En el “es el mercado, amigo” de Rodrigo Rato es basa l'anomenada a "geopolítica de les vacunes".

Val a dir que en una situació de crisi global multidimensional, i, conseqüentment, d'imprescindible transició envers una solució ecosocial, és especialment indecent que es mantinguin les patents de les vacunes, i que la indústria farmacèutica continuï regint-se únicament per la lògica del benefici econòmic. Tot plegat és un exemple que la tan invocada i neoliberal "col·laboració publicoprivada" és garantia de negoci privat, però no d'eficiència ni de compromís amb les necessitats de les societats. D'aquest fracàs europeu convindria treure els necessaris ensenyaments per a canviar l'orientació i maneres de gestió dels fons europeus "Next Generation", tal com planteja el moviment ecologista.

I, mentrestant, a casa nostra el procés de vacunació transcorre extremadament lent. Una lentitud que, estant en la tònica de la lentitud de la UE, només es compensa amb la molt plausible certesa que, sense compra centralitzada per la UE, per aquestes contrades no hauríem vist ni tan sols el primer vial de vacuna. Una lentitud exasperant i amanida per clamorosos episodis de desvergonyiment de càrrecs polítics i eclesials saltant-se el torn, de "turistització de les vacunes" (avançar cap a la "immunitat de ramat" sembla més fonamental per tenir temporada turística que no per a viure en un context de salut pública acceptable com més aviat possible), o del populisme de les elits (SOS Turismo, Plataforma Vacunas, Salud i Economía...).

Sigui com sigui, la pregunta de si "l'epidèmia acabarà reduïda a un capítol més de la trista i llarga història del que Naomi Klein va batejar com a 'capitalisme del desastre', o potser en sortirà un ordre mundial més equilibrat, tot i que potser més modest?", que ens formula Slavoj Žižek a "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món", està encara per resoldre. Entre altres coses perquè el dubte més gran entorn de les vacunes està a saber si la mobilització social aconseguirà posar en marxa una economia ecològica, feminista i solidària, com la millor de les vacunes.

Bretxa de gènere en el risc laboral psicosocial de la por

Publicat originalment a dBalears (22-03-2021)

Sens dubte, la pandèmia ha canviat radicalment la situació laboral arreu, i, òbviament, a casa nostra. S'ha parlat molt de l'augment de l'atur, de la precarietat vital que suposa la dependència d'un ERTO, de l'escreix de la pobresa laboral, de la suspensió d'increments salarials prèviament pactats, etc. No obstant això, s'ha parlat menys de la contractació registrada durant l'any de la pandèmia. Precisament, la temporalitat dels contractes, i el gran pes de les contractacions de molt curta durada és quelcom que ni la pandèmia no ha aconseguit variar a casa nostra. Vegem algunes dades de tot plegat:

En 2020 es registraren en el conjunt de les Illes Balears un total de 251.170 contractes, un 52% menys que l'any anterior. Malgrat que la majoria dels considerats "sectors essencials" tenen plantilles laborals fortament feminitzades, el 57% fou contractació d'homes. A l'any de la pandèmia no s'ha capgirat, doncs, la tendència sostinguda des de fa bastants anys de més contractació d'homes que de dones. Tampoc hi ha hagut variació en la temporalitat endèmica de la contractació, car els temporals segueixen sent més del 80% del total dels contractes registrats.

I, tanmateix, la dada que em sembla més rellevant és el persistent pes sobre el total de contractes temporals dels de molt curta durada (de menys d'un mes de duració): el 25% en el cas de les dones, i el 18% en el cas dels homes. Aquesta diferència d'un 7% és superior a la registrada en anys precedents, que se situava entorn del 4%.

Al voltant del recent 8 de març s'han tornat a denunciar les bretxes de gènere en aspectes, com ara, el salarial, la parcialitat contractual, la pobresa laboral, els treballs reproductius i de cura... A la llum de les dades sobre contractació subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), s'ha d'afegir la bretxa de gènere en la contractació de molt curta durada.

La precarietat laboral -de la que la contractació de molt curta durada n'és una de les causes principals- provoca un greu risc psicosocial. En aquest sentit, cal recordar, entre d'altres, els ensenyaments de Richard Sennet en el seu llibre "La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del trabajo bajo el nuevo capitalismo". Per això no és agosarat afirmar que, especialment des de la Reforma Laboral de 2012, la població assalariada treballa en un estat d’incertesa perpetua que, en el cas de les dones, a conseqüència del conjunt bretxes de gènere, ha esdevingut en un veritable estat de por. Pot ser que el biaix de gènere en el risc laboral psicosocial de la por sigui la més greu de les bretxes de gènere. Amb por és impossible ser lliure!

Empobriment

Publicat originalment a dBalears (15-03-2021)

I.- La situació social és crítica. Tot indica que estam immersos en el procés de major descohesió social de les últimes dècades. El grau d'empobriment de les persones i les famílies causat per la pandèmia està encara per saber del tot. El fet que una part important de la societat no s'hagi vist afectada en la seva disponibilitat de renda (les persones i famílies riques i molt riques, rendistes, personal directiu d'empreses, funcionaris, pensionistes, una part de persones treballadores de sectors no afectats per les restriccions, etc.), no ens hauria de fer oblidar que una gran part de la societat s'empobreix a marxes forçades. S'aprofundeix el model de societat dels tres terços amb diferències extremades. Un grup minoritari continua enriquint-se, un altre sector manté els seus nivells de renda (fins i tot n'hi ha que pot estalviar alguna cosa, ja que té menys possibilitats de despesa), i un tercer sector social en augment s'empobreix, fa temps que no arriba a fi de mes.

II.- Els processos d'empobriment del segle XXI són multidimensionals. Durant molt de temps la pobresa s'ha mesurat per l'escassetat o manca d'ingressos periòdics per a poder viure dignament. La primera gran crisi dels anys 2000, la de 2008, va demostrar que per el mesurament de l'empobriment i del risc de pobresa, a més d'aquesta no disponibilitat de renda suficient, s'havien de tenir en compte unes altres carències materials i sociològiques, com ara, disposició o no d'estalvis, existència o no de xarxa familiar, règim d'habitatge, número i edat de la unitat familiar, grau d'emancipació de la gent jove, etc. De tot plegat podem concloure que, per a calcular la pobresa realment existent en les nostres societats, no basta si la gent aconsegueix o no un determinat llindar de renda.

III.- L'Índex de Pobresa Multidimensional és un mètode estadístic elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD-ONU) en col·laboració amb l'Oxford Poverty & Human Development Initiative (OPHI) de la Universitat d'Oxford que incorpora, a més de la disponibilitat de renda periòdica, diverses dimensions de la vida com ara, la salut (física i mental), l'educació, l'alimentació, o les condicions d'habitatge. Es calcula que utilitzant aquest mètode el nombre de persones en risc de pobresa gairebé es duplica. Convindria tenir-ho en compte per a avaluar la situació social de casa nostra!

IV.- El necessari canvi de model va més enllà de canviar el que produïm i els serveis que oferim. Fem cas d'una vegada a Albert Einstein quan va dir que "si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". La pandèmia ha posat de manifest que el mantra socioliberal del "primer créixer, després repartir" és una fal·làcia. S'hauria d'imposar la sensatesa, i assumir que només el tipus de redistribució és allò que determina el model productiu, el patró d'acumulació, i la productivitat. Altament dit: Al centre la vida, no el capital!

V.- Davant situacions diferents es necessiten receptes diferents. És un escàndol la impassibilitat del Govern d'Espanya davant les evidències: 1.- L'Ingrés Mínim Vital (IMV) deixa enrere a 600.000 llars en extrema pobresa. 2.- Només el 3,6% de les famílies acompanyades per Càritas estan cobrant en l'actualitat l'IMV.

IV.- El nou contracte social que ens cal. Ens cal transició decrecionista justa, democratització de la democràcia, redistribució mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional. Llegeixin el llibre, recentment publicat per l'editorial Catarata, de Daniel Raventós intitulat "La renta básica, ¿por qué y para qué?". Pensem i balbegem el "fast food polític"!

8 de març 2021

 Publicat originalment a dBalears (08-03-2021)

La celebració del 8 de Març s'ha transversalitzat, com a transversal és el moviment anti patriarcal. El Dia Internacional de les Dones ha esdevingut la gran jornada de reivindicació i lluita dels feminismes, la qual cosa no és impediment per recordar el seu origen, fa més d'un segle, en la lluita contra l'explotació laboral femenina, i per a la igualtat de condicions laborals entre dones i homes. En les darreres dècades del segle XX una de les lluites importants de les dones va ser la de la visibilització dels seus treballs, tant la valorització ó delstreballs reproductius, com l'accés als treballs remunerats, i la conquesta d'unes condicions de feina decents.

A Mallorca, coincidint amb la implantació del sistema econòmic de monocultiu turístic, les principals lluites per dignificar les condicions laborals són protagonitzades per les dones, des de la que podem considerar primera vaga a l'hoteleria mallorquina, la de les cambreres de pisos de l'Hotel Bellver a principis dels anys setanta del segle passat. Després, ja mort el dictador, vingueren moltes lluites sindicals amb un important protagonisme de les dones: des de la consecució en el Conveni Col·lectiu d'Hoteleria dels dos dies lliures setmanals i consecutius, fins a la igualació salarial de les cambreres de pisos amb els cambrers de bar i menjador dels hotels.

Per pròpia experiència, puc assegurar que, en el sindicalisme de casa nostra, el tema de la "conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores" fou un dels assumptes de conflictivitat recurrent durant els anys 90, i principis del 2000. La primera llei sobre conciliació a Espanya té data de novembre de 1999 i ben poca cosa va arreglar. El govern espanyol, presidit per José María Aznar, es limità, fa no fa, a una translació nímia de les directives de la UE sobre la matèria. La cosa millorà amb la llei de març de 2007 per a "la igualtat efectiva de dones i homes”, impulsada pel primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Tanmateix, la conflictivitat no desaparegué, tot i que va ser una etapa de conquesta de drets... Es començava a parlar de coresponsabilitat... Després vingué la crisi de 2008, les retallades, l'austericidi, la resistència... Sort n’hi ha que sorgí el moviment de les Kellys que aconseguiren visibilitzar les noves precarietats!

Tot plegat ve a tomb de l'excepcionalitat d'aquest 8 de març. Una excepcionalitat marcada pels efectes devastadors de la crisi de la covid-19 en els treballs remunerats i reproductius. No hi ha cap anàlisi seriosa que no detecti un augment de les bretxes sociolaborals. Tothom que en sap de la matèria apunta a un repunt de les violències de gènere. Sembla evident que, malgrat alguna novetat legislativa, en temps de la pandèmia no hi ha avanços estructurals en la coresponsabilitat en els treballs reproductius. A sobre, la pandèmia del SARS-CoV-2 ha coincidit amb la pandèmia de creixement de l'extrema dreta postfeixista.

En fi, el futur es presenta incert, i, alhora, hi ha la certesa que el moviment feminista sabrà estar a l'altura dels nous reptes. En paraules de directora executiva d'ONU Dones, Phumzile Mlambo-Ngcuka, a la declaració sobre el vuit de març de 2021, "el Dia Internacional de la Dona arriba enguany en un moment difícil per al món i per a la igualtat de gènere, però que al mateix temps és perfecte per a lluitar en favor d'una acció transformativa...".

"Acció transformativa", aquesta és la clau. Transformar a cop de noves masculinitats, de jornada laboral setmanal de quatre dies, de Renda Bàsica amb perspectiva feminista... transformar, transformar, transformar... Carrers i places s'hauran de tornar a omplir de lluita feminista. Sempre, però especialment en les mobilitzacions feministes d'aquests darrers anys, ha sigut veritat que "en la calle codo a codo / somos mucho más que dos" (Mario Benedetti).

 

Treballs i bretxes de gènere en l'any de la pandèmia

Publicat originalment a Diario de Mallorca (08-03-2021)

I.- La garantia d'existència material, excepte per a la gent expressament rica i/o molt rica, continua depenent molt significativament de les rendes del treball. És a dir, les trajectòries vitals de la immensa majoria social tenen a veure amb el treball remunerat. Això és així a falta de la molt necessària Renda Bàsica Incondicional i Universal que, a més de distribuir via fiscal millor la riquesa generada, i eradicar el risc de pobresa, garanteix per se aquest dret essencial a l'existència material. Mentrestant, pel que seguidament plantejaré, diguem-ho sense embuts: sense igualtat en l'accés, permanència, i sortida de l'anomenat mercat laboral, no hi ha igualtat de gènere. És més, la distància entre igualtat formal i igualtat real entre dones i homes s'evidencia amb especial nitidesa en l'àmbit dels treballs.

II.- Aquest és un 8 de març excepcional car, com gairebé tot, especialment tota acció de socialització d'aquest últim any, està marcat per la pandèmia de la covid-19. La situació sociolaboral a les Illes Balears ha sofert, com és ben sabut, un daltabaix de magnitud inimaginable. Per tant, havent estat la situació sociolaboral del 2020 tan insòlita, qualsevol comparació amb anys immediatament precedents é un exercici d'anàlisi ara mateix balder. L'any de la pandèmia ha provocat una radical interrupció de les sèries de dades que converteix qualsevol comentari sobre l'evolució d’aquestes dades en una cosa ociosa. Per això, seguidament em referiré exclusivament a les desigualtats sociolaborals que s'observen en 2020.

III.- Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents a 2020 expressades en termes de mitjanes anuals no ofereixen dubtes: L'any de la covid-19 van persistir les bretxes de gènere en els treballs. Vegem les més rellevants: La taxa d'activitat, és a dir, el percentatge sobre el total de la població de persones amb treball remunerat o en condicions, voluntat, i/o necessitat de tenir-ne, és del 66,37% en el cas dels homes, mentre que entre les dones només arriba al 56,92%. Tot i que hi ha més dones en edat d'incorporar-se al treball remunerat (507.900 homes vs. 514.500 dones), la població ocupada femenina presenta un gap negatiu del 16% en relació amb la masculina i la població assalariada femenina és gairebé un 10% inferior a la masculina. Entre la població aturada, en canvi, predominen les dones, amb una mitjana de 51.200, enfront dels 50.500 homes. Una dada molt rellevant –i que explica en part algunes de les bretxes anteriors- és el gap de gènere de més del 70% entre les persones inactives que declaren ser-ho perquè es dediquen a "tasques de la llar". Del total de 98.300 persones en aquesta situació, 22.600 són homes i 75.700 dones.

IV- La pandèmia coronavírica no ha canviat una constant dels últims anys: La precarietat laboral té cara de dona. A tall d'exemple, ho corrobora que, mentre els homes assalariats amb jornada parcial són el 6% del total de població masculina assalariada aquest percentatge s'enfila al 19% en el cas de les dones assalariades; que el Regne d'Espanya segueixi sense ratificar el Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i els treballadors domèstics; o que, al fracàs en l'aplicació de l'Ingrés Mínim Vital, s'hagi d'afegir que en el seu disseny és una prestació familiarista i no personal, la qual cosa no ajuda a erradicar la pobresa femenina ni la seva dependència –en molts casos no desitjada- del "cap de família" masculí.

V.- En 2020, com en anys precedents, la taxa d'abandonament escolar prematur femení és molt menor que la masculina (12,40% vs. 29,37%), i la proporció de població femenina de 30 a 34 anys amb estudis superiors finalitzats gairebé dobla a la de la població masculina en la mateixa franja d'edat (42,24% en dones vs. 27,85% en homes). No obstant aquests bons resultats, a més d'una major presència del fenomen de la sobrequalificació en la inserció femenina als treballs remunerats, no garanteixen que els sostres de vidre i els sòls enganxosos tendeixin a desaparèixer. La formació és, certament, clau en la batalla per a la igualtat de gènere, però no basta. Mentre no "despatrialitzem" els treballs no remunerats, però que, dit sia de passada, són absolutament essencials per al sosteniment de la vida, la desigualtat de gènere continuarà sent una realitat que impregna la nostra quotidianitat.

VI. Els escenaris postpandèmics en matèria d'igualtat de gènere en els treballs, com en tant d'altres aspectes, són incerts. Són futurs en disputa. Convé, per tant, recordar les celebèrrimes paraules de Simone de Beauvoir en les quals encoratjava a no oblidar "que bastarà una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits, hem de romandre vigilants tota la vostra vida". La covid-19 ha causat una mena de crisi total, però no pot ser excusa per a reculades en igualtat de gènere. Per això, fem cas a l'autora de, entre altres títols, "El segon sexe", i estiguem a l'aguait. Tot just les condicions de salut pública ho merletin -sigui els pròxims vuits de març, o, si s'escau, qualsevol altre dia- els carrers i places es tornaran a acolorir del violeta dels feminismes.

8 de març en pandèmia i disputa postpandèmia per la igualtat de gènere

Publicat originalment a www.illaglobal.com (07-02-2021)

Al maig de l'any passat l'Instituto de las Mujeres va publicar un informe titulat "La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la COVID-19" en el qual, després d'assenyalar la triple dimensió (sanitària, social, i econòmica) de la pandèmia coronavírica, posava en relleu la necessitat de conèixer "l'abast de l'impacte de gènere que produeix i incorporar-lo a la resposta d'una crisi que, per les seves pròpies característiques, afecta de manera diferent a dones i homes". S'assenyalaven les quatre característiques següents: 1. Sobrecàrrega del treball sanitari i de serveis essencials. 2. Centralitat de les tasques de cures. 3. Les dones sofreixen major precarietat i pobresa laboral. 4. Augment del risc de violència de gènere i altres tipus de violència contra les dones derivat de la situació de confinament.

Tot i que l'organisme dependent del Ministerio de Igualdad del Gobierno de España no anava mal encaminat en advertir que "ignorar l'impacte de gènere tindria conseqüències econòmiques i socials que agreujarien la desigualtat", no tinc del tot clar que, en la pràctica, se li hagi fet el cas suficient. La qüestió és que la pandèmia s'ha prolongat en el temps, i en aquest 8 de març de 2021 no podem fer un acurat balanç en termes d'igualtat de gènere dels efectes de la pandèmia. Immersos encara en la crisi sanitària, només podem intuir coses, i fer preguntes. Però, com només amb intuïció és impossible intuir el "després de la tempesta" -d'aquest primera tempesta en temps de crisi ecològica (climàtica, de biodiversitat, i d'espais naturals), el què em propòs fer, seguidament, és ordenar algunes dades sociolaborals, analitzar-les breument, i concretar algunes d'aquestes preguntes.

Sense més preàmbuls, anem per feina:

I.- Abans de la pandèmia

Les bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral eren persistents. Ho eren en la taxa d'activitat (percentatge de persones en condicions de treballar remuneradament, i amb voluntat i/o necessitat de fer-ho), en la taxa d'ocupació (percentatge de persones que durant la setmana que foren enquestades han treballat, com assalariades o autònomes, durant almenys una hora a canvi d'una retribució), en la població assalariada, en la precarietat (la població ocupada a temps parcial era molt majoritàriament femenina). També hi havia un gap en la taxa d'atur. Per contra, les dones tenien una taxa força menor d'abandonament escolar primerenc, i una major taxa d'ocupació d’aquelles amb estudis superiors. De tot plegat se'n parlà a bastament ara fa tot just un any.

Però quan començaven a intuir que el SARS-CoV-2 podia ser una seriosa amenaça per a la humanitat, però no sospitàvem l'abast i conseqüències de la pandèmia de la covid-19, no s'havia publicat l'informe "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) que, amb dades de l'exercici fiscal 2019, es va publicar el novembre de 2020. Val a dir que aquestes dades són, per a mi, les més robustes per calcular la bretxa de gènere en salaris i pensions. Vet aquí les dades més rellevants: 1. El salari anual mitjà a les Illes Balears va ser de 19.834 €, sent el dels homes de 21.432 €, i el de les dones de 18.104€. Per tant, la bretxa salarial de gènere superà el 15,5%. 2. Pel que fa a les pensions, una pensió mitjana, ja relativament pobre (15.112 € anuals), té un gap de gènere de gairebé el 26,3%, car la pensió dels homes és de 17.467 €, mentre que la de les dones és de només 12.872 €.

II.- Durant la pandèmia

Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents a 2020 expressades en termes de mitjanes anuals reflecteixen la gran crisi d'ocupació causada per la gran aturada econòmica en el nostrat paradís de monocultiu turístic. I, tanmateix, no n'hi ha hagut d'aturada pel que fa a les bretxes de gènere en els treballs: La taxa d'activitat va ser del 66,37% en el cas dels homes, mentre que entre les dones només arriba al 56,92%. Tot i que hi va haver més dones en edat d'incorporar-se al treball remunerat (507.900 homes vs. 514.500 dones), la població ocupada femenina presentà un gap negatiu del 16% en relació amb la masculina, i la població assalariada femenina va ser gairebé un 10% inferior a la masculina. Entre la població aturada, en canvi, hi va haver més dones, amb una mitjana de 51.200, enfront dels 50.500 homes. Mentre els homes assalariats amb jornada parcial varen ser el 6% del total de població masculina assalariada, aquest percentatge s'enfilà al 19% en el cas de les dones assalariades. És a dir, en el treball remunerat ser dona segueix incorporant un plus de precarietat, tot i que les dones seguiren tenint una menor taxa d'abandonament escolar primerenc i una major d'estudis superiors.

Per arrodonir aquest seguit de dades, anotem la bretxa de gènere de més del 70% (22.600 homes per 75.700 dones) entre les persones inactives que declaren ser-ho perquè es dediquen a "tasques de la llar", i el fet que durant els nou primers mesos de  2020 (última dada disponible) la Seguretat Social va reconèixer la prestació per a un total de 1.072 d'aquest tipus d'excedències, de les quals un 85% van ser per a sol·licituds fetes per dones!

Malauradament, durant el 2020 -i el que va de 2021- s'ha pogut comprovar el grandíssim nyap en l'aplicació de l'Ingrés Mínim Vital. Al marge de la gestió, l'IMV té moltes falles en el seu disseny. Una d'elles –que, dit sia de passada, comparteix amb l'autonòmica Renda Social Garantida- és que és una prestació familiarista, i no personal. Per tant, no són instruments útils per erradicar, en situació de pobresa a les llars, la dependència de les dones -en molts casos no desitjada- del "cap de família" masculí. Per una altra banda, l'anomenat "escut social" del Gobierno de España no ha inclòs la ratificació del Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i els treballadors domèstics, ni s'ha avançat en la translació al BOE de les reivindicacions de les Kellys. Finalment, anotem que en la promoció del teletreball (i la seva regulació en el "Real Decreto-ley 28/2020, de 22 de setembre") no tot són flors i violes. Ans al contrari. Coincidesc amb la sociòloga Judy Wajcman que, des de fa temps, sosté que un dels grans perills del teletreball és que pot reforçar els rols de gènere tradicionals pel fet que les dones teletreballadores carreguin amb un treball remunerat (generalment precari i complementari pel que fa al sustent de la llar), i, a més, amb els treballs de cures i/o de la llar, no remunerats. Amb el teletreball és possible que hagi augmentat la productivitat de les dones, sense reducció de les bretxes sociolaborals.

III.- Després de la pandèmia?

Cal esperar que transcorri algun temps, i testar com és la "nova normalitat laboral", per a contestar a qüestions claus, com ara: ¿Augmentaran les bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral, o s'iniciarà una tendència a la baixa? Si aquestes bretxes van a menys ¿Serà a conseqüència d'un estirabot de l'efecte d'anivellació a la baixa?, ¿S'intensificarà la feminització de la precarietat sociolaboral i vital i de la pobresa laboral?, ¿S'esquinçarà una mica el sostre de vidre, i alguns sols seran menys enganxosos?

Sens dubte, la qüestió de tancar les bretxes de gènere serà una de les disputes postpandèmiques. Pot ser que les elits econòmiques no confrontin en el que és obvi: l'existència, més enllà de la formalitat i la normativitat legal, de les diferències sociolaborals entre dones i homes, i la conveniència de la seva desaparició. Només unes elits exageradament barroeres gosarien plantejar el contrari. Gairebé amb tota seguretat, la disputa estarà en el com i el per a què. Altrament dit, en si la igualtat de gènere en els àmbits social, dels treballs, i l'economia ha de ser una conquesta plebea en el camí emancipatori, o si, contràriament, esdevé en una estratègia per "modernitzar" l'acumulació capitalista.

El recentment publicat informe "Índice ClosinGap sobre el coste de oportunidad de la desigualdad de género en la economía española" n'és un avís de tot plegat. Mala peça al taler si aconsegueixen que les bretxes de gènere es problematitzin en la perspectiva de la productivitat o de la seva afectació al creixement del PIB. Com bé apuntava el mestre Eric Hobsbawm, "l'objectiu d'una economia no és el benefici, sinó el benestar de tota la població". D'això va l'eliminació de bretxes de gènere sociolaborals D'això, i de tantes altres lluites emancipatòries, va la mobilització del 8 de març.

 

Defensa de les pensions publiques: Una perspectiva emancipadora

Amb les últimes dades disponibles (febrer 2021), l'assumpte de les pensions públiques afecta, almenys, a un total de 9.807.250 persones arreu de l'Estat Espanyol, i, pel que fa a les Illes Balears, a 197.025. La pensió contributiva mitjana de febrer va ser de 1.029,90 € en el cas del conjunt del Regne d'Espanya, i de 956,96 € a casa nostra. Aquestes dades fan referència al total de pensions contributives (les no contributives, i, sobretot, les privades són figues d'un altre paner) en vigor, és a dir, cobrades. Aquesta cistella de pensions de la Seguretat Social és, en la seva composició, d'una certa complexitat i heterogeneïtat, car inclou prestacions força diferents (jubilacions, viduïtat, incapacitat permanent, orfandat, i a favor de familiars); prestacions del Règim General i dels tres règims especials (Autònoms, del Mar, i Mineria del Carbó); i, a més a més, la data de reconeixement varia molt, i això fa que el ventall de quanties sigui molt diferent.

En qualsevol cas, és millor que ens fixem en les pensions de jubilació que, amb diferència, afecten a més persones (6.132.449 persones al conjunt de l'estat, i 128.715 a les Illes Balears), i tenen una quantia mitjana  de 1.184,26 €, i 1.092,57 €, respectivament. Val a dir que la mitjana del conjunt de la citada cistella de prestacions, àdhuc tindria una mitjana menor si s’incloguessin les minses prestacions dels empleats i de les empleades de la llar.

És en aquest context on s'està produint una forta disputa, que confronta la defensa d'un bé comú contra l'intent d'espoli neoliberal de les pensions públiques mitjançant la seva privatització i degradació. Una confrontació que les recomanacions de l'anomenat "Pacto de Toledo", i els missatges del Gobierno de España –especialment els que emet el ministre José Luis Escrivá- en cap cas ni frena ni reverteix dit procés de privatització i degradació.

No és, doncs, agosarat considerar el moviment en defensa del sistema públic de pensions com un moviment contrahegemònic i emancipador. Fonamentalment per dues raons:

Acadèmicament, els procomuns o béns comuns (commons en anglès) es defineixen com aquells recursos que pertanyen, o es comparteixen, en el si d'una comunitat; que poden ser de qualsevol classe, des de recursos naturals i terres, fins a, posem pel cas, programari, i que -i això és força important- no haurien de poder ser assimilats a mercaderies, i, conseqüentment, haurien d'estar fora de qualsevol lògica de mercat. En aquesta lògica, i al marge d’academicismes,  no és forassenyat considerar un procomú –i, per tant, un bé a protegir de les mans dels mercaders- l'actual sistema de pensions públiques. No s'oblidi que són la part substancial d'una Seguretat Social amb més de cent vint anys d'història  (des de la Llei d'accidents de treball de gener de 1900), i que avui en dia han esdevingut especialment importants per a una certa cohesió social.

Per una altra banda, el moviment en defensa del sistema públic de pensions és una rebel·lió contra la normalització de l'axioma segons el qual "el jovent [no ric] té pitjors expectatives de futur que les generacions precedents". Aquesta és una qüestió en disputa que -tot recordant la denúncia que, en el context del 15-M, el jovent feia: "Sense casa / Sense curro / Sense Pensió"- cal que torni a ser als carrers i places.

Doncs som-hi: Dissabte d'aquesta setmana, 6 de març, la Coordinadora Balear per les Pensions Públiques (vegeu imatge que il·lustren aquestes línies) ens convoca a defensar el procomú de les pensions públiques, l'erradicació de la bretxa de gènere en les pensions, i un futur digne per a tot-hom.

Publicat originalment a dBalears (0-03-2020)

 

Arcadi Oliveres: mestratge per no perdre mai l'esperança

Publicat originalment a Diario de Mallorca (02-03-2021)

Fet i fet, passaren poques hores entre reservar a la llibreria el "Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar", i llegir la piulada de la família d'Arcadi Oliveres amb el següent missatge: "L'Arcadi està greument malalt. El seu horitzó és breu, però ple d'amor. Conscients que ha fet camí amb molta gent, la seva família ha creat un web per vehicular els missatges que li voleu fer arribar. Així l'Arcadi, mentre pugui, us anirà llegint: www.missatgesarcadioliveres.cat". Des d'aquell 3 de febrer l'allau de missatges d'alumnat, amistats, companys, i companyes de tantes lluites, no ha parat; hem pogut gaudir del seu darrer llibre que, sense tenir-ho previst, sembla esdevindrà en una mena de testament d'Arcadi Oliveres; i, alhora, he dubtat molt d'escriure aquestes línies.

Per què he dubtat? Doncs perquè no estic segur que pugui dir res que no s'hagi dit de l'economista, professor jubilat de la UAB, president de la Universitat Internacional de la Pau, impulsor, com  històric pacifista i antimilitarista d'arrel, del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, que, dit sia de passada, ha publicat recentment un informe cabdal sota el títol "Militarisme i crisi ambiental. Una reflexió necessària", amb dades tan esfereïdores com, per exemple, que les 23 principals potències militars generen el 67% de les emissions de CO₂ del planeta. Poques coses puc afegir al que es coneix sobre el seu activisme a Justícia i Pau, Attac, o el 15-M; o sobre la seua defensa de l'Economia Social i Solidària, d'un consum responsable, i del decreixement (i no del subterfugi "d'un canvi de consum"), o del seu compromís i impuls en Catalunya del moviment Procés Constituent.

Per una altra banda, el meu coneixement d'Arcadi Oliveres se circumscriu, sobretot, a la lectura d'obres per a mi vitalment referencials, com ara "Un altre món", "Aturem la Crisi. Les perversions d'un sistema que és possible canviar", o el ja esmentat "Paraules d'Arcadi", recentment publicat. Val a dir que, de tota la producció literària d'Arcadi Oliveres compartida amb altres autors i autores –que és molta-, tinc especial debilitat per "La força per canviar les coses. Converses [entre Arcadi Oliveres i Itziar González] sobre nous paisatges i velles lluites", i l'esclaridora conversa de 2013 entre l'Arcadi i l'actiu iaioflauta català Celestino Sánchez, que van intitular "El rescat de la democràcia". Permeteu-me que faci referència al ja esmentat "Aturem la crisi" (la primera edició del qual és de 2010), i a una circumstància personal. El maig de 2010 vaig finalitzar una llarga dedicació al sindicalisme, i, alhora, els efectes sociolaborals de la crisi del 2008 començaven a ser molt palesos per a les classes subalternes. En aquelles circumstàncies, aquesta va ser una de les lectures fonamentals per ajudar-me a fer la travessia de l'activitat sindical cap a la reflexió i l’anàlisi dels mal anomenats "mercats de treball" i els processos de descohesió social. Com, en paraules de l'Arcadi, "les perversions del sistema no anul·len les possibilitats de canvi", el llibre em va esperonar  a aprofundir en l'estudi de les perversions de la nostrada turistització, entendre millor el paper clau dels moviments socials, a tall d'exemple, el moviment pel dret a un habitatge digne i contra els desnonaments com un referent de la conflictivització social del nostre temps. Com bé apunta Arcadi Oliveres "... la voluntat de canviar el món la trobarem sobretot en moviments socials, poques vegades en un partir polític".

L'impagable activisme d'Arcadi Oliveres m'ha permès gaudir en un parell -no massa mallorquí- d'ocasions d'escoltar-lo en conferències i xerrades. D'aquestes en tinc tres records especials: El primer, devia ser a finals de 1994, a l'avinguda Diagonal de Barcelona, escoltant el que semblava era una xerrada improvisada, d'Arcadi Oliveres rodejat de tendes de campanya plantades als parterres, amb pancartes que reclamaven solidaritat amb l'anomenat Tercer Món, canvis en l'estil de vida, consum responsable, etc. Era l'acampada del moviment reclamant el 0,7% del PIB que, segons l'ONU, havien de dedicar els països desenvolupats a ajuda de cooperació internacional. El segon record és del maig de 2011, i té a veure amb una intervenció d'Arcadi Olivers a la barcelonina plaça Catalunya  en plena acampada del 15-M. I el tercer dels records és aquella xerrada de finals de setembre de 2014 en el  Club Diario de Mallorca que ens va servir per fer la presentació en societat de la Plataforma contra el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions). Són tres exemples de compromís, coherència, pedagogia, empatia, capacitat de confraternitzar amb les generacions més joves... A parer meu, Arcadi Oliveres és, sens dubte, el Stéphane Hessel i el José Luis Sampedro dels Països Catalans. Hessel, Sampedro i Oliveres, tres mestres que ens han donat prou eines teòriques –i la més important, la pedagogia de l'exemple- per posar-nos a construir dia a dia un paradigma alternatiu al neoliberalisme. És clar que en temps de crisi sanitària, ecològica, econòmica, social, i democràtica, indignar-se no basta.

Abans d'acomiadar-se de tots nosaltres, Arcadi Oliveres, generós per sempre més, ens regala el llibre "Paraules d'Arcadi" en el que ens explica que la pandèmia de la covid-19 és un advertiment per canviar el nostre model de relacions econòmiques, i, alhora, ens encoratja a no defallir en el "caminar cap a una dignitat global", sempre tenint en compte que "totes les lluites i reivindicacions [emancipatòries] tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va, encara que no s'aconsegueixin tots els objectius". Si d'alguna cosa han de servir aquestes línies és per dir: Gràcies Arcadi per ensenyar-nos- a no perdre mai l'esperança. Els futurs estan en disputa!