Sobre l'estirabot de les grans desigualtats

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-01-2022)

Entre desembre i gener de cada any sovintegen els informes que posen xifres a l'enorme crisi sistèmica de les grans desigualtats. En aquest període de temps coincideixen la publicació de diversos balanços de l'any que s'ha acabat, i la publicació –fent-ho coincidir amb la celebració de la trobada de les elits mundials en el del Fòrum de Davos- d'alguns informes de rellevants organitzacions, com ara, Oxfam. La pandèmia no només no ha interromput aquest flux d'informació, ans al contrari, l'ha augmentat en quantitat i qualitat.

S'escau aclarir que pluralitzar el mot "desigualtat" no és una llicència literària ni cosa debades, veritablement, la gran crisi es manifesta en una pluralitat de dimensions de desigualtats: socioeconòmica, contribució a la irreversibilitat de l'emergència climàtica, gènere, aplicabilitat efectiva dels Drets Humans ... A les següents línies em centraré en les dues primeres d'aquestes dimensions.

Pel que fa a la crisi climàtica, retinguin aquesta dada: l'1% més ric de la població té una petjada de carboni de 64,7 tones de CO2 equivalent (CO2e) per càpita, una xifra 14 vegades superior a les 4,7 tones de CO2e que emet una persona de la meitat de la població amb menys recursos. És una dada esfereïdora que es pot llegir a l'Informe de Desigualtat Global 2022 (World Inequality Report 2022) -signat pels reputats economistes Thomas Piketty, Lucas Chancel, Emmanuel Saez, i Gabriel Zucman, que publica l'organització independent dedicada a analitzar la desigualtat en el món anomenada World Inequality Lab. La desigual petjada de carboni a les Illes Balears, el Regne d'Espanya, i en gran part del planeta és una manifestació crucial de les desigualtats dels dies que vivim –uns amb hedonisme luxós a balquena, altres en continguda austeritat, i un creixent grup amb carències materials de més o menys intensitat- en situació d'emergència climàtica. En aquest sentit, no és agosarat afirmar, com es denunciava des d'Oxfam Intermón en la COP26, que una porció ínfima de la població podria posar en risc l'estabilitat climàtica del planeta.

En la dimensió socioeconòmica cal, si o si, fer menció de: a) L'informe de l'Organització Internacional del Treball (OIT) "Perspectives socials i de l'ocupació en el món– Tendències 2022" en el qual, a més d'advertir d'una recuperació lenta i incerta del volum d'hores treballades remuneradament a tot el món, s'entreveu la incertesa sobre la recuperació plena del caràcter inclusiu de l'ocupació. Altrament dit, no hi ha seguretat que, arreu i a les Illes Balears, a curt termini minvi substancialment el fenomen dels treballadors i treballadores pobres. b) El macro estudi de World Inequality Lab -impossible de resumir en unes línies- del que paga la pena ressaltar que "el 10% de la població més rica concentra ja el 52% de les rendes i el 76% de la riquesa del planeta, mentre que el 50% més pobre només capta el 8% dels ingressos i el 2% del patrimoni". c) De les conclusions del recent informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i Sociologia Aplicada) titulat "Evolución de la cohesión social y consecuencias de la covid-19 en España" en posaria en relleu dues idees: Primera, que la majoria de les persones en situació d'exclusió severa fan feina en ocupacions "normalitzades", però generadores de precarietat, endemés aquests treballadors i, sobretot, treballadores fan una contribució força considerable per al conjunt del sistema productiu, i realitzen funcions bàsiques, que en molts casos han estat considerades "essencials" en el període de confinament. Segona, que s'amplia l'espai social de l'exclusió i que s'observa un augment de les desigualtats socials, incloses les de gènere, i de l'exclusió social, que "amenaça d'aprofundir i cronificar la fractura social amb els sectors més vulnerables". d) Finalment cal fer esment a l'últim dels informes d'Oxfam amb un títol que el resumeix: "Les desigualtats maten".

Tot aquest seguit d'informacions enguany coincideixen amb la gira de Thomas Piketty promocionant el seu darrer llibre "Una breu història de la igualtat" que veritablement és una història de la desigualtat marinada d'un optimisme de la raó històrica basada en les lluites i les revoltes contra la injustícia. També coincideix amb la publicació d'un altre llibre –més modest que el de Piketty, però igualment molt recomanable- "Renta Básica: Una herramienta de futuro" del jove economista Julen Bollain, amb un epíleg rubricat per Guy Standing on afirma que "hauríem d'haver après que la resiliència de la societat depèn de la resiliència dels grups més vulnerables de la societat". Resiliència dels vulnerables que només sembla possible capgirant les (il)lògiques hegemòniques, com ara amb la implantació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI) perquè, com afirmava el president de l' EAPN a Balears, Xavier Torrens, en una entrevista a Diario de Mallorca (30-11-2021), "llevamos años aumentando el gasto social y no se reduce la desigualdad".

Ara bé, sobretot coincideix amb el divuitè aniversari de la icònica fotografia del fotoperiodista brasiler, Tuca Vieira, que és un dels retrats més reproduïts arreu del món per il·lustrar la bretxa entre rics i pobres. A la fotografia, feta des de l'aire a São Paulo, es capta un brutal contrast: piscines en balcons engirgolats de luxosos gratacels i impecables pistes de tenis a tocar de les barraques d'una "favela". Tant de bo aquest 2022 sigui l'any d'algun potent i robust informe de l'estat de les desigualtats estructurals a les Illes Balears, i que, per a il·lustrar-lo, tinguem alguna fotografia aèria que capti la bretxa existent entre el món de la nostrada indústria del luxe i el no menys nostrat món de les carències materials severes.

La Casa del Poble de Palma, amics té

 

Publicat originalment a dBalears (24-01-2022)

Celebr, sense embuts, la iniciativa del col·lectiu "Amics de la Casa del Poble", i empastís amb la seva lluita per aturar l'especulació immobiliària projectada sobre el solar que quedà després de l'enderrocament de la Casa del Poble de Palma el 23 de novembre de 1974 per ordre del "Delegado Provincial de la Organización Sindical". És una alegria la repercussió mediàtica que aquesta lluita ha tingut fins ara. Sempre és bona cosa que se'n xerri de la Casa del Poble palmesana i, per extensió, de la memòria democràtica de la ciutat i de la seva gent antifeixista.

No obstant això, crec que no és sobrer apuntar tres qüestions, més o manco recent, que tenen a veure amb aquest assumpte:

1. El 14 de gener 1986 es publicà al BOE la llei 4/1986 de "cesión de bienes del Patrimonio Sindical acumulado" que, segons la seva exposició motivada, pretenia abordar dues qüestions: "... por una parte, el grave y complejo problema de la titularidad de los bienes y derechos procedentes de la antigua Organización Sindical y de las demás Entidades Sindicales anteriores al nuevo sistema de libertad y pluralidad sindicales consagrado por la Constitución y, por otra, el contenido histórico derivado de la incautación de los bienes de las Organizaciones Sindicales democráticas, como consecuencia de la guerra civil española, al tener que cumplir, hoy día, con las funciones que la propia Norma fundamental española les reconoce y garantiza". És a dir, es regulava legalment la secció d'usos dels edificis i altres instal·lacions del sindicat franquista -un patrimoni que, cal recordar-ho, s'havia finançat mitjançant la quota sindical i patronal obligatòria al sindical vertical- als sindicats i patronals que havien tornat a ser legals després dels anys de dictadura. Amb molts estira-i-arronses i amb força imperfeccions aquest assumpte es va solucionar amb relativa decència.

Ara bé, el punt relatiu al "patrimoni sindical històric" (els béns confiscats pel règim franquista a organitzacions sindicals com ara UGT, CNT, o ELA) continua sent un de tants angles morts de la inmodèlica transició. En poques paraules, de forma bastant precipitada el govern espanyol posà en marxa els procediments formals per retornar aquest patrimoni als seus legítims titulars. Un d'aquests procediments era l'aprovació dels inventaris de béns que cada organització afectada pogués demostrar i justificar. La Casa del Poble de Palma es va incloure en l'inventari presentat per la UGT que, val a dir, també reivindicava la propietat de la Casa del Poble d'Esporles. CCOO va formular les al·legacions pertinents a aquesta pretensió del sindicat UGT, però l'administració va resoldre que la de Palma era patrimoni històric d'UGT i que no ho era la d'Esporles. Potser si aleshores s’hagés tingut l'evidència i coneixement històric sobre la propietat de la Casa del Poble de ciutat que ara es té –per exemple havent pogut llegir el llibre "La Casa del Poble i el moviment obrer a Mallorca (1900-1936)"- el cas  s'hauria  judicialitzat i ves a saber què haguessin determinat les jutges de l'època.

2. En qualsevol cas, tot allò que es relaciona amb el "patrimoni històric d'UGT", va ser una  d'operació força  tèrbola. L'execució de la devolució -devolució que, per cert, encara esperen CNT, ELA, i partits històrics com ara PNB, ERC o PCE-, es va fer en el context de l'escàndol de la PSV. Com UGT es va endeutar –no ve al cas comentar les condicions avantatjoses- amb l'ICO i que el deute es va liquidar amb el patrimoni històric "retornat", no és agosarat afirmar que, malauradament, el solar del carrer palmesà de  Reina Maria Cristina, fou part d'aquesta finalitat inmobiliaria especulativa tan poc respectuosa amb la memòria d'aquella gent que, des d'aquell espai contrit sobre el solar avui en disputa especulativa, lluitaren per una Mallorca, i una Palma més justa i democràtica.

3. Per acabar d'arrodonir-ho, a principis de 2011 es coneix que el Ministerio de Trabajo –titular aleshores del solar- posa a la venda el solar. Desconec els motius pels quals en aquell moment no es reaccionà per aturar la venda. El cas és que la venda del solar a un fons d'Inversions internacional la formalitzà la ministra d'infaust record, Fátima Báñez.

Coda final: Que bé, que la Casa del Poble de Palma  tinguí amics. Potser l’amistat no basti.  

Precarietat laboral i vital

Publicat originalment a dBalears (16-01-2022)

Entorn del debat de les bondats i insuficiències de la Reforma Laboral 2021, i sobre els efectes en l'anomenat mercat laboral de la no derogació de la Reforma Laboral del PP, els signants de l'acord i el Gobierno de España han posat molt èmfasi en qualificar aquesta nova legislació laboral com una eina per posar fi a la precarietat i la temporalitat. De fet, La Moncloa no es va estar d'anunciar que "El Gobierno aprueba la reforma del mercado laboral para acabar con la precariedad y la temporalidad".

El cas és que les modificacions legals de la contractació temporal, i el reforçament de la Inspecció de Treball poden provocar una minva de la contractació temporal, emperò, tanmateix, emprar el terme "acabar" té molt de retòrica propagandística. Ara bé, és quan es xerra d'eliminar la precarietat que el discurs esdevé exageradament propagandístic. Les causes de la precarietat laboral –que, en absència de garanties incondicionals i universals de l'existència material, esdevé, generalment, en precarietat vital a més de vides claudicants- són més complexes i polièdriques que la inexistència formal de temporalitat. Una de les causes importantíssima de precarietat és la parcialitat no desitjada, un aspecte què la nova reforma laboral no corregeix, reforçant la voluntarietat i causalitat d'aquest tipus de contractació que, no s'oblidi, és molt majoritària femenina.

Per fer-nos al cas de la importància de la parcialitat com factor generador de precarietat laboral, vet aquí unes dades de les Illes Balears corresponents a 2021: Del total de contractes registrats (357.356), el 18% foren indefinits (incloent-hi els contractes Fixos Discontinus que representen el 40% del total de no temporals). Del total d'indefinits, gairebé el 17% ho foren a temps parcial. Pel que fa a la contractació temporal, el 82% del total dels contractes registrats, el 35% van ser a Temps Parcial! Insistesc, aquesta contractació a temps parcial afecta molt majoritàriament a les dones, i és aclaparament no desitjada. Sobra fer més comentaris!

Tanmateix, per acabar, en faré un altre de comentari que, veritablement és una recomanació de  lectura de dos llibres per acompanyar el debat (del contingut del Real Decret Llei, i de la seva tramitació parlamentària) entorn d'aquesta nova Reforma Laboral: Una certa novetat, "Els salaris de la ira" de Miquel Puig (La Campana, setembre 2021), i el que ja ha esdevingut en un clàssic "Capitalismo canalla" de César Rendueles (Seix Barral, 2015). En aquest debat és essencial separar el gra (la vida de les persones treballadores i les expectatives frustrades) de la palla (la retòrica politicopartidista). 

 

Memòria CES Illes Balears, pors i Renda Bàsica

 Publicat originalment a dBalears (09-01-2022)

La darrera Memòria del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears (CES-IB) –la corresponent a l'any 2020, i presentada públicament el passat novembre- és especialment interessant pel que fa al compendi d'estadístiques d'un període crucial i excepcional de la nostra economia i situació sociolaboral com és la situació pandèmica. Emperò, el retard dels sistemes estadístics oficials fa que quantitat d'informació es remeti al 2019 (a tall d'exemple, tot el que és relatiu a l'evolució del risc de pobresa o de les carències materials són dades de l'any en què coneguérem l'existència de la COVID-19). Per tant, hom podria dir que se "gestiona" aquesta crisi pandèmica amb escassetat de dades estadístiques robustes i actualitzades. En fi ...

En aquesta memòria del CES de les Illes Balears, endemés de les anàlisis del mateix organisme, hi ha fins a vuit "requadres" que són anàlisis i opinions signades amb noms i llinatges d'una variada temàtica: "La contribució dels fons europeus al benestar regional a les Illes Balears: Un balanç del període de programació 2014-2020", "Aproximació, notes metodològiques i base de dades cap a una avaluació de la qualitat de govern de les institucions de les Illes Balears", "Model de districte innovador com a nou sistema urbà i la seva aplicació a la ciutat de Palma", "Els objectius dels ODS en l'àmbit laboral", "IBdona estudis, dades i projectes", "Els impactes de la covid-19 en l'exclusió i la vulnerabilitat social de la població de les Illes Balears", "L'impacte de la covid 19 en la població i els serveis sanitaris de les Illes Balears", i "El panorama social des dels serveis comunitaris bàsics de les Illes Balears". Res a dir sobre els temes tractats –tots de força interès-, ni les persones autores –totes elles de solvència reconeguda-. Però, tal vegada, n'hi ha un excés d'opinions amb firma al marge de l'opinió del CES. Convé recordar que el gran valor afegit dels documents del CES és que són consensuats entre persones que representen a diverses organitzacions sectorials i institucions públiques, a les patronals, i als sindicats.

No obstant el possible excés, ja que hi eren, s'haurien pogut agregar dues opinions més sobre dos assumptes ara mateix cabdals: D’una banda, les pors que tensen les nostres democràcies, les pors socials i econòmiques que condicionen el desenvolupament de les nostres societats, les pors i incerteses front a les diverses crisis en què estam immersos, en definitiva, el temor a no poder adaptar-se personalment i col·lectivament a una sèrie de transformacions irreversibles. L'altra qüestió és conseqüència de l'anterior: ¿Quin és el cost democràtic econòmic, social i humà de la no implantació de la Renda Bàsica Universal i Incondicional?

El “govern de les paraules” a propòsit de la Reforma Laboral 2021

 Publicat originalment a dBalears (01-01-2022)

"El gobierno de las palabras. Política para tiempos de confusión" (2009), de Juan Carlos Monedero, va ser una de les lectures, de l'època de l'austericidi, que més em va influir. El mal govern de les paraules acabà en robatori de mots crucials. A tall d'exemple, ens robaren la paraula "austeritat", i, de retruc, prostituïren una concepció molt apreciada per l'esquerra transformadora seguidora del pensament d'Enrico Berlinguer. Quan ells xerraven d'austeritat volien dir "austericidi", és a dir, empobriment dels pobres i de les anomenades classes mitjanes, i disbauxa d'enriquiment dels rics i molt rics.

Xerrar avui del mal govern de les paraules ve a tomb per discutir si la Reforma Laboral de 2021 és fruit d'un bon govern de les paraules "derogació de la reforma laboral del PP". Anem a pams:

El rum-rum esclatà en començar la setmana de Nadal, i el 23 de desembre es confirmava l'acord entre el Govern, CEOE-CEPYME, CCOO, i UGT sobre la nova Reforma Laboral. Als pocs dies, el Govern aprovà el Real Decret Llei que es publicà al BOE el dijous 30 de desembre.

El text legal ja publicat –independentment de la valoració tècnica que se'n faci- certifica la no derogació de la Reforma Laboral del PP (ni la del PSOE de 2010). Aquest era la reivindicació dels sindicals, el compromís del PSOE i UP, i un autèntic "casus belli" per a la patronal i la dreta política. És cert que el compromís governamental de derogació es va anar aigualint amb la cantarella dels problemes jurídics i tècnics que, per cert, no existiren per a la Reforma Laboral de 2012 en què el PP derogà de facto tots els equilibris que restaven de la legislació precedent.

El cas és que l'acord de "Coalición Progresista. Un nuevo acuerdo para España" era suficientment explícit: "1.3.- Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012. Impulsaremos en el marco del diálogo social la protección de las personas trabajadoras y recuperaremos el papel de los convenios colectivos. En concreto y con carácter urgente: - Derogaremos la posibilidad de despido por absentismo causado por bajas por enfermedad. - Derogaremos las limitaciones al ámbito temporal del convenio colectivo, haciéndolo llegar más allá de las previsiones contenidas en el mismo, tras la finalización de su vigencia y hasta la negociación de uno nuevo. - Derogaremos la prioridad aplicativa de los convenios de empresa sobre los convenios sectoriales. Asimismo, - Modificaremos el art. 42.1 del Estatuto de los Trabajadores sobre contratación y subcontratación laboral a efectos de limitar la subcontratación a servicios especializados ajenos a la actividad principal de la empresa. - Limitaremos la capacidad de modificación unilateral de las condiciones del contrato por parte de la empresa. - Revisaremos el mecanismo de inaplicación de los convenios colectivos, orientándolo a descuelgue salarial vinculado a causas económicas graves".

La nova Reforma Laboral no és el compliment complet d'aquest acord. S'agrairia que PSOE i UP expliquessin les raons d'aquest parcial incompliment. La invocació al "dialogo social" no val. Noti's que l'acord de coalició xerra d'impuls en el marc del diàleg social. En cap cas inclou termes com pactarem, consensuarem, negociarem... Aquesta qüestió no és un assumpte semàntic. Tot indica que el que es volia era que la patronal no tingués capacitat de veto. Però, al final ha resultat que del que més cofois estan els avaladors de la Reforma Laboral- 2021 és de la participació de la CEOE-CEPYME a l'acord.

És cert que no hi ha retrocessos, no hi ha pèrdua de drets. Només faltaria! Ara bé, només es recuperen alguns drets laborals perduts per la reforma laboral de 2012. Alguns són força importants, com ara la ultraactivitat dels convenis col·lectius (la prolongació indefinida de la seva vigència fins a la substitució per un conveni nou), la prioritat del conveni sectorial al d'empresa (tot i que aquesta recuperació només és  aplicable al salari, no a la resta del conveni), i, la derogació de la possibilitat d'acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia, que ja havia entrat en vigor el febrer de 2021. Però no es limiten les subcontractacions a "servicios especializados ajenos a la actividad principal de la empresa". I, a sobre, si en la tramitació parlamentària del RDL no es millora la redacció, no s’assegura que la subcontractació no continuï sent una via de degradació de les condicions laborals i salarial de per a les persones subcontractades. Tampoc es limita "la capacidad de modificación unilateral de las condiciones del contrato por parte de la empresa". Mantenir la potestat empresarial omnímoda de modificació de condicions del contracte és mantenir la no democratització al si de les empreses, i casa molt malament amb la retòrica sobre una transició (ecològica i digital) justa.  

Noti's que, fins ara, he comentat allò que PSOE i UP consideraven urgent. Però, amb la Reforma Laboral 2021 també queden bastant aigualits els compromisos sobre contractació (apartat 1.5 de l'acord de Coalició Progressista). Val a dir que la temporalitat contractual com un, però no únic, factor de precarietat es combat amb un "mix de seguretats laborals": a) reforçament de la causalitat en la contractació temporal (en això hi ha aspectes positius a la Reforma Laboral 2021); b) major protecció al contracte indefinit perquè recuperi la seva característica bàsica de seguretat, i, per tant, d'indefinitud, per la qual cosa cal una reforma en clau protectora de l'acomiadament. Com les Reformes Laborals de 2010 i 2012 varen ser trituradores de drets en matèria d’acomiadament -la del 2012 va eliminar, fins i tot, el dret als salaris de tramitació-, i la del 2021 no recupera les quanties de les indemnitzacions per acomiadaments, els efectes pràctics del reforçament de la causalitat dels contractes temporals pot acabar sent -tant de bo m'equivoqui- un "brindis al sol", i un miratge estadístic.

Amb tot, el fet més preocupant és el missatge governamental de permanència en el temps de la nova legislació laboral, en lloc de presentar-la com un pas -a parer meu, un modest pas- en la direcció de recuperar de debò la capacitat d'integració social –i de posada en marxa dels - del treball assalariat.

Ah!, per cert, Monedero gairebé al final del llibre esmentat a l'inici d'aquestes línies, ens presenta una mena de catecisme on, amb certa ironia en les formes, planteja algunes línies d'actuació. En una d'elles diu: "No confundirás los argumentos técnicos con los argumentos políticos". Queda dit! La derogació de la legislació laboral de l'austericidi és una qüestió política pendent. Ara és l'hora del Congrés dels Diputats i del Senat!