Ara que venen eleccions ...

Publicat originalment a dBalears(21-.4-2024)

D'aquí a l'estiu és tot un seguit d'eleccions. Avui, mentre escric aquestes ratlles, ja es vota a Euskadi. Pel que he pogut seguir de la campanya electoral sembla que la gestió dels serveis públics -com ara la sanitat o les polítiques públiques d'habitatge- per a la ciutadania d'Araba, Bizkaia, i Gipuskoa que ha fet el govern de coalició PNB-PSOE no és per tirar coets. Tenir un just sistema de finançament autonòmic és fonamental, però no basta. Cal optar entre gestionar a favor de les majories socials o al servei de les elits. És qüestió de defensar la cosa pública o el business friend. Ara bé, és tan meravellós el Concert Econòmic Basc com a sistema de finançament autonòmic? Abans de contestar llegeixin aquest article de Joseba Permach. Tinc per a mi que avui la ciutadania basca votarà pensant amb aquestes coses i no en marcs mediàtics i polítics del Madrid de l'ultranacionalisme espanyolista sobre el passat d'ETA.

En unes setmanes, el propvinent 12 de maig, es votarà al Principat de Catalunya. Tot i que formalment fins el divendres pròxim  no  comença la campanya electoral, un dels temes que em semblen cabdals és saber si per part dels independentistes democràtics hi ha o no n'hi ha compromís ferm de “cordó sanitari”. És a dir, hi ha o no hi ha compromís d’aplicar  un seguit d'acords entre partits per a aïllar i impedir l'accés a àmbits de  poder a l'emergent independentisme xenòfob i de discurs de l'odi. És qüestió d'antifeixisme!

Aquesta qüestió té a veure amb la tercera cita amb les urnes del pròxim 9 de juny que votarem la composició del Parlament Europeu. Són per moltes raons unes eleccions claus en termes de raó civilitzatòria. Si la puixant extrema dreta neofeixista i els seus socis del Partit Popular guanyen aquestes eleccions significarà una volta de rosca involucionista a les timorates polítiques de la UE en àmbits del dret laboral, de la pau i la diplomàcia com a forma de resoldre els conflictes, de la crisi ecològica i climàtica, dels feminismes, dels drets civils, etc. I, no cal dir-ho, un retorn a l'austericidi.

Convé no perdre de vista que el passat 1 de gener va tornar a entrar en vigor el Pacte d'Estabilitat i Creixement després de la moratòria per al desplegament de les polítiques europees contra les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia de la COVID-19. Aquesta moratòria va permetre, enfront de les polítiques de radical ajust neoliberal, l'aplicació d'un cert i molt qüestionable gir neokeynesià impulsat per la Comissió Europea, amb el suport del BCE, i concretat en diversos mecanismes, entre ells els fons New Generation. Però aquest gir s'acaba i la perspectiva és que, segons els resultats de les eleccions europees del primer diumenge de juny, anem de malament a pitjor en termes de justícia social.

Som més d'acceptar recomanacions de lectures que de fer-ne. Ara bé, per a aquest Sant Jordi, i amb la perspectiva de les pròximes eleccions europees, no em puc estar de recomanar un llibre que, sense ser novetat editorial, és essencial per entendre els temps que vivim. Em refereixo a "L'art d'esdevenir humà" de Rob Riemen. A tall d'exemple, l'intel·lectual neerlandès ens planteja les següents preguntes: ¿Quines són les causes de la crisi moral del nostre temps? ¿Quina és l'essència de la democràcia i per què la democràcia va de baixa en tants països? ¿On es poden trobar encara els valors humanistes universals i quina rellevància tenen en una democràcia de masses dominada per la tecnologia? ¿És possible fer front al nihilisme sense caure en la nostàlgia o el fonamentalisme? ¿Quina és la conseqüència de tots aquests fenòmens socials per a la teva pròpia vida i què pots fer per garantir-te una vida digna? Sens dubte, per no retrocedir, per a no anar-se'n pel pedregar, cal plantejar bé les preguntes. Sobretot ara que venen eleccions.

 

En recuerdo de Ricardo Caro

Publicat originalment a Diario de Mallorca (17-04-2024)

A finales del pasado mes de marzo falleció Ricardo Caro López. A los “nadies” de Eduardo Galeano no se les suele despedir con obituarios en los medios de comunicación. En el caso que nos ocupa, sería una injusticia que, salvo en los círculos más cercanos, las personas, especialmente personas trabajadoras de hostelería, que lo conocieron y le agradecieron sus desvelos por mejorar las condiciones de trabajo, ganar derechos laborales y defender su aplicación, no supieran de su muerte. Lamentablemente, no sabré si Ricardo Caro aprobaría que escriba estas palabras públicas en su recuerdo, estima, aprecio y respeto. Pero creo necesario hacerlo Él, siguiendo con Galeano, fue una de esas personas “que no son, aunque sean”.

Ricardo Caro fue un militante y dirigente del sindicalismo de las Islas Baleares, concretamente militó en CCOO donde fue secretario general de su Federación de Hostelería y Turismo. Digo bien, militó en el sindicalismo, y desde esa militancia (palabra en desuso en los tiempos actuales de neoliberalismo total), fue para mí un referente de los, en palabras del historiador Xavier Domènech Sampere, “valores, actitudes y acciones que estuvieron también en la base de la lucha antifranquista en los sectores populares, en cuyo impulso encontramos parte de nuestras libertades y de la articulación de derechos sociales, al igual, que en sus derrotas, parte de nuestro presente”.

Ricardo fue uno de esos otros pioneros del turismo de Mallorca que vino de su Andalucía natal. Uno más de los precursores que, por ser de los proletarios turísticos de los años sesenta del siglo pasado, esta sociedad ha reconocido institucionalmente entre poco y nada. Ricardo se integró en la sociedad mallorquina desde la complejidad sociológica, política, cultural, lingüística, etc. de S'Arenal de Mallorca. Allí vivió y trabajó como camarero de bar en un hotel en el que, por cierto, sufrió un accidente de trabajo que le provocó una discapacidad que le obligó a convivir con una creciente reducción de la movilidad. A pesar de esta dificultad, nunca cayó en la burocratización de sindicalista de despacho o “red social”. Ricardo Caro me enseño la importancia de estar a pie de tajo, en este caso, a pie de hotel para contactar y dialogar directamente con las trabajadoras y trabajadores. Si se me permite una cierta hipérbole, las puertas de personal, los bares, y los comedores de los trabajadores y trabajadoras de los hoteles fueron durante años privilegiados espacios de organización y acción sindical.

El sindicalismo al que me dediqué activamente, el de los años 80 del siglo pasado y hasta la primera década del actual, no necesitó heroicidades propias de la lucha antifranquista, ni sufrió las extremas dificultades de los primeros aprendizajes para ejercer la libertad sindical, y, consecuentemente, la negociación colectiva. Aprendimos el “oficio” de sindicalista teniendo como referentes a los y a las que se iniciaron antes y nos precedieron. Ricardo Caro fue, para mí, además de un buen compañero, un maestro. Su maestría no vino ni de la academia, ni de un sesgo político-partidista acentuado, vino de la, ¡vade retro Satanás!, lucha de clases. Al menos en el tiempo en que trabajamos codo a codo en el sindicalismo, Ricardo Caro tuvo clarísima su pertenencia al pueblo de la clase obrera. Quizás por eso creo no exagerar si digo que, aún ahora, en el Convenio Colectivo de Hostelería de las Islas Baleares se aprecia la huella de Ricardo. Él, con otros compañeros y compañeras de UGT y de CCOO, fue de los que consiguieron esta norma laboral que, con el paso de los años, a la acción sindical del presente no parece interesarle cambiar en lo estructural.

La primera negociación del Convenio Colectivo de Hostelería de las Islas Baleares en la que participé en representación de CCOO y bajo el liderazgo de Ricardo Caro fue la de 1986. Hace unos años, cuando se cumplían 30 de aquella conflictiva negociación colectiva, publicamos en estas mismas páginas de Diario de Mallorca un artículo que titulábamos “La huelga de hostelería de 1986, fijos discontinuos y sindicalismo”. Lo firmamos Manolo Cámara, Ricardo Caro, Ginés Díez y quien suscribe estas líneas. Si la memoria no me falla, fue la, digámoslo así, última aparición pública al lado de Ricardo Caro. Acabamos aquellas reflexiones afirmando que “… estamos, en general y muy en particular por lo que al movimiento sindical se refiere, muy lejos del fin de la historia”. En cualquier caso, en la pequeña historia local de la conquista y defensa de derechos sociolaborales, Ricardo Caro tiene una más que merecida mención.

Amigo, compañero, camarada Ricardo: Junto a sindicalistas imprescindibles, como Juana Bernal que nos dejó unos días antes de que lo hicieras tú, hiciste cuanto pudiste para hacer algo menos injusta esta sociedad. Gracias por ello. Espero y deseo que tu ejemplo sirva para seguir en la lucha de trasformación social de muchos y muchas sindicalistas en esta compleja situación actual. Porque, en palabras del gran Eric Hobsbawm, “la alternativa a una sociedad transformada, es la oscuridad”.

 

La flama d'Hiroshima

Publicat originalment a dBalears (14-04-2024)

Només posar peu a terra d'Hiroshima t'adones que arribes a una ciutat marcada per la història. La ciutat d'Hiroshima recorda al món que, un fatídic 6 d'agost de 1945, va ser la primera ciutat víctima d'un bombardeig nuclear (tres dies després qui patí la bestiesa nuclear va ser la ciutadania de Nagasaki). El cas és que l'urbanisme d'Hiroshima és un udol a favor de la pau, un reiterat "Armes Nuclears: Mai més!". El Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima clama als quatre vents aquest missatge a tot el centre de la ciutat. A tall d'exemple, als carrers hi ha moltes tapes (de clavegueram, de connexions elèctriques i informàtiques, etc.) amb imatges de plecs de l'art de l'origami que simbolitzen la pau, memorials a tocar dels edificis en record de les víctimes de la bomba que habitaven aquell lloc concret, i és molt mal de fer sortir de l'estació de tren sense seguir el "Passeig de la Pau".

El Parc és una gran àrea de 122.100 metres quadrats amb molts llocs a visitar. En citaré tres que  em van semblar particularment significatius: El més emblemàtic, sens dubte, és l'edifici de la Cúpula de la bomba atòmica (el Genbaku Domu); el Museu Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima és, amb una factura expositiva fantàstica, indubtablement el més pedagògic; i el centre de tot plegat és la Flama de la Pau.

Va ser  emocionant -el lloc es venia plenament al cas- trobar-se davant el Genbaku Domu amb un grup d'activistes que alçaven banderes palestines i cartells informatius clamant per la fi del genocidi a Gaza i per una Palestina plenament lliure. La visita al museu, endemés de l'impacte emocional, serví per reafirmar la convicció que la narrativa segons la qual la bomba va ser decisiva en la rendició de l'Imperi Japonès és una gran faula. Una enganyifa que permet justificar encara ara l'ús de l'armament nuclear i limitar la causa de la rendició del feixisme japonès als bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki. En aquest interessant article dels amics de "Descifrando la Guerra" s'exposen els ets i uts per desfer aquesta interessada simplificació. L'article acaba amb aquestes paraules: "Per totes aquestes raons és important comprendre els motius que porten tant als Estats Units com al Japó a promocionar aquesta idea. A més, en les circumstàncies actuals, aquest tipus de mites vénen a crear un clima d'opinió pública favorable a l'ús de l'arma nuclear. Pretenen instal·lar la idea que l'ús de les bombes al Japó realment va salvar vides i que, per tant, era el menor de dos mals, consagrant una visió del món que informa que la massacre instantània de centenars de milers de persones està, almenys a vegades, moralment justificada. En altres paraules, aquesta visió assumeix que els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki estaven justificats".

Val a dir de passada que de mites sobre el Japó n'hi ha a balquena. Un dels més estesos és el que sosté que els japonesos són per tradició i essència políticament conservadors i socialment harmoniosos. Ferran de Vargas, a l'imprescindible llibre "Japó Roig", desmunta de dalt a baix aquesta mitologia. Vet aquí un tast d'aquest desmuntatge: "[...] es pot concloure que l'aparença harmoniosa de la societat japonesa actual no és fruit d'unes característiques culturals naturals, sinó que prové en bona part d'un conjunt de mesures de l'estat com a reacció a la conflictivitat experimentada al Japó en determinats punts de la seva història, en aquest cas durant les dècades de 1960 i 1979...".

Però tornem al Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima per dir que, davant la Flama de la Pau, tot just després d'haver llegit una inscripció que hi ha al complex monumental que l'acull i que diu: "La Flama d'Hiroshima cremarà fins que no hi hagi armes nuclears al món", no em vaig poder estar de recordar que l'amenaça d'ús d'armes nuclears torna a ser ben vigent i que després de tres anys i escaig d'estar en vigor el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), és intolerable que el Gobierno de España -"el más progresista de la historia", diuen- no l'hagi firmat.

Amb tot plegat, tant de bo que la reunió del dijous vinent, 18 d'abril, per a constituir a Mallorca una àmplia Plataforma per la Pau sigui un èxit. Una iniciativa més necessària avui que ahir davant l’escalada bèl·lica a l’Orient Pròxim i/o Orient Mitjà. En qualsevol cas, fóra bo que la dita plataforma incorporés l'exigència al govern espanyol perquè rubriqui aviat el TPAN. Altrament dit, cal posar Mallorca en el mapa de la lluita pel desarmament nuclear.

Tinc per segur que la Flama d'Hiroshima no s'apagarà si no posam en peu un amplíssim moviment de mobilització social pacifista i per l'abolició de les armes nuclears.

PS: Pos el punt final a aquestes ratlles, les envii a la redacció de dBalears, i m'après a marxar cap a la plaça de Cort. És 14 d'abril! Visca la República!