Més en despesa militar i menys en pensions?

Publicat originalment a dBalears (02-03-2024)

Fa uns dius es va publicar una notícia en la qual el secretari general de la Unió de Jubilats i Pensionistes d'UGT a les Balears denunciava el fet que jubilats de les Balears estan marxant a la Península perquè no poden fer front a l'alt nivell de vida de casa nostra. De la meva etapa de sindicalista, especialment a l’hoteleria i el turisme, conec companys jubilats i companyes jubilades que, efectivament, han hagut de marxar per no poder viure dignament amb les seves pensions de jubilació en aquesta nostrada colònia turística de luxe. Però pensava que era una cosa més aviat puntual. Ara m’assabento que és un fenomen que, tot i no ser majoritari, ens hauria de preocupar i ocupar.

Per una altra banda, amb la dita informació vaig conèixer que UGT reivindica un plus de compensació per als jubilats i les jubilades de les Balears. Un altre assumpte que ens hauria d’ocupar. Ocupació que hauria de ser molt més que la simple declaració sindical retòrica. Em consta que el Moviment de Pensionistes de les Balears, des de fa algun temps, està donant-li voltes a la concreció de mesures possibles, realistes, i immediates per millorar les pensions de les persones de Illes Balears més necessitades. És, sens dubta, un assumpte clau per a la nostra cohesió social, per garantir una vida digna a tot el col·lectiu de jubilats i jubilades. Cal, però, arromangar-se!

Quin és el poder adquisitiu de les pensions de jubilació publiques a les Illes Balears? Segons les dades de la Seguretat Social l'1 de gener de 2025, el total de persones pensionistes per jubilació és de 141.225, de les quals més del 51% cobren una pensió inferior al Salari Mínim Interprofessional (1.184 €/mes), i el 26% a tot estirar arriben a una pensió de 850 €/mes. És a dir, en la contingència, amb molta diferència, majoritària del conjunt de la cistella de pensions públiques contributives que inclou, a més de la jubilació, les pensions per invalidesa permanent, viduïtat, orfandat i a favor de familiars, hi ha un nombre importantíssim de pensions pobres i molt pobres, que, a sobre, són castigades per una erosió brutal de la seva ja baixa capacitat adquisitiva per mor de l’alça de preus de productes i serveis bàsics pròpia de societats turistificades.

Combatre aquesta injustícia hauria de ser una prioritat màxima. La defensa de les pensions públiques passa per la seva dignificació en la quantia. Això és així en general, però, especialment, per a les pensions per jubilació que són el salari substitutori de les rendes del treball.

Ara bé, el sistema públic de pensions es defensa, sobretot, amb coherència, exigència, mobilització, i plantant cara als falcons privatitzadors. Coherència no avalant reformes regressives de les pensions; exigència de compliment de la llei amb una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social que, de segur, palesaria les mentides sobre la seva insostenibilitat econòmica; mobilització, i no només retòrica i bla, bla, bla. I, sí, plantant cara als falcons privatitzadors, i, per tant, no col·laborant-hi, com fan UGT i CCOO promovent  els Plans de Pensions Privats participant-hi, i lucrant-se.

La defensa i millora del sistema públic de pensions és un vertader repte d’època. No exagero. Els rapinyaires ho tenen clar. Convé recordar -i fer-ho cada dia!- les paraules del secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, afirmant que els ciutadans dels estats membres de l'OTAN han “d’acceptar fer sacrificis", com ara retallades en les seves pensions, sanitat i sistemes de seguretat, per a augmentar la despesa en Defensa (sic). Ells són molt poderosos, però ho podem ser també nosaltres perquè, en paraules de Mario Benedett, “en la calle codo a codo / somos mucho más que dos”.

 

8 de març - I de la pobresa laboral què?

 

La curolla de 05/03/2025 a https://vida.cat/programes/

Volia fer aquesta:

8 de març

A tocar el 8 de març, la meva curolla d’avui no pot ser altre que posar a debat la vigència de la càrrega reivindicativa del Dia Internacional de les Dones.

Al món i a la Mallorca de 2025, els feminismes són -potser més que mai- essencials. Ho són en el combat contra la internacional feixista-misògina-turboneoliberal-aporofòbica que encapçala Donald Trump i a la que milita qui indignament  presideix el Parlament de les Illes Balears.

Els avanços de civilització que les feministes han aconseguit estan en perill de retrocés en uns temps que caldria avancassin.  

Una primera reflexió: La igualtat entre homes i dones significa, si o si, la pèrdua de privilegis patriarcals dels homes.  

I una primera conclusió: Perdre aquests privilegis té recompenses. Ens fa veritablement més feliços. Bell Hooks ho explica molt bé al seu llibre intitulat “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”.

 

Però l'he canviat per aquesta:

I de la pobresa laboral què?

Aquets dies s’han publicat les dades d’atur registrat i de les afiliacions a la Seguretat Social del mes de febrer.

Sobre això algunes qüestions per debatre:

-          La publicació mensualment de dades de Mercat Laboral és una raresa espanyola. El que és normal a la UE, EUA, OCDE, són publicacions d’aquestes dades més similars a l'EPA espanyola.

-          S’ha de dir que tant el registre de la SS com del SOIB, no tenen estàndards estadístics.

-          Per exemple, les persones FFDD, encara que només facin feina 6 mesos, no són mai considerats aturats registrats. La diferència entre atur registrat i demandants d’ocupació són espectaculars.

-          Els registres dels serveis d’ocupació serveixen per a altres coses. Per exemple, hi ha països que es considera positiu que hi hagi molta gent inscrita als respectius SOIB. Són demandants de formació al llarg de la vida, o en recerca de millor ocupació. Són símptomes de vitalitat del Mercat Laboral.

-          Però el punt més important d’aquesta curolla és que, com el Mercat Laboral continua sent el mecanisme clau per la distribució de renda i d’ell , depèn que la majoria de la societat pugui cobrir les seves necessitats bàsiques, no hauríem d’avaluar la pobresa laboral?

De desconeguts a odiats

Publicat originalment a dBalears (23-02-2025)

Des de la “coronació” de Donald Trump, vivim un continu aquelarre desfermat de la internacional feixista-turboneoliberal-aporofòbica-imperialista que ens té sumits en una mena d’estat de xoc. Tot plegat sembla un malson. Mentrestant, continua la infernal desinformació massiva, és a dir, l’època en què les notícies falses tenen, malauradament, més impacte en les opinions públiques que no les informacions certes i contrastades. Pot ser per això, estat de xoc i real desinformació, que alguna de les notícies certes i no afectades pels efluvis de la dita internacional fatxa passin desapercebudes o siguin ràpidament oblidades.

Per exemple, la que no fa massa publicà la Comissió Espanyola d’Ajuda a les persones Refugiades (CEAR) que informava de les dades d’asil a Espanya del 2024. Vegem allò que em sembla més rellevant: i) La taxa de protecció internacional va millorar del 12 al 18,5%, en termes interanuals, però, després d’anys del “Gobierno más progresista de la historia”, el Regne d’Espanya segueix molt allunyat de la mitjana europea que es situa al 40%. Val a dir que CEAR, per arrodonir-ho, precisa que l'augment en les resolucions favorables d’asil s'explica per un increment exponencial de la protecció subsidiària (la que reben les persones que l’Estat considera que si retornen al seu país d'origen haurien d'enfrontar-se a un risc molt elevat de sofrir greus danys contra la seva seguretat i la seva vida), mentre l'estatut del refugiat se li ha concedit només a 6 de cada 100 persones, un 13% menys que l'any anterior. ii) Continuen acumulant-se les peticions de protecció sense resoldre. I, mentre els expedients s'acumulen i ja n’hi ha un 27% més que l'any passat, 242.056 persones continuen vivint amb la incertesa de no saber si l’Estat espanyol els donarà la protecció que necessiten. Segons CEAR, en aquest sentit estem a anys llum d'altres països europeus. iii) Males notícies pel feixisme islamofòbic: 6 de les 10 principals nacionalitats de persones sol·licitants d'asil en 2024 procedeixen d'Amèrica Llatina.

En qualsevol cas, com molt bé diu CEAR, “siguin d'on siguin i vinguin d'on venguin, són persones. L'important de tot és que, darrere de cadascun d'aquestes dades, hi ha persones que, en molts casos, han hagut de fugir per a salvar la seva vida, i que demanen protecció”.

Notícies i dades per a no enorgullir-se. De segur, el progressisme no ho fa del tot bé en aquest assumpte. Zygmunt Bauman ens recordà a “Desconeguts a la porta de casa” (2016) que “des dels inicis de la modernitat, els refugiats que fugen de la cruesa de la brutalitat de les guerres i dels despotismes o d’una existència de fam i desprotecció salvatges han trucat a la porta d’altres persones. Per als de l’altra costat d’aquella porta, aquells refugiats sempre han estat -i són encara ara- uns desconeguts”. Això era així fins a l’arribada del tsunami del malisme que els han convertit en, sobretot si són pobres, odiats. Avancam pel pedregar de la història.

Josep Maria Llompart, la pau, i el pacifisme

Publicat originalment a Diario de Mallorca (22-02-2025)

S’han engegat els primers actes de l'Any Llompart per celebrar, aquest 2025, els 100 anys del naixement de Josep Maria Llompart i de la Peña. Una celebració que parteix d’una declaració conjunta -i supòs d’una voluntat i sinceritat política desigual- de l'Obra Cultural Balear, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la Universitat de les Illes Balears, el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma. En qualsevol cas, tant de bo esdevingui en una celebració profundament popular.

En aquest sentit, em sembla un molt bon senyal que el president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, no s’estigui de manifestar la voluntat de l’entitat de celebrar, recuperar, i divulgar la figura i obra de Llompart. Una obra literària que és, almanco a parer meu, “Un cant per una pàtria”. Que no ho és una autèntica pàtria, la poesia? De tota manera, no m’atrevesc a escriure ni una paraula més sobre la dimensió de poeta, assagista, i grandíssim divulgador de la cultura catalana del senyor Josep Maria Llompart. D’altres, infinitament més capacitats i capacitades que l’escrivent d’aquestes ratlles, ben segur ho faran. Ara bé, sí que gos -tot i que sigui com un dels que “anem capcots, orgullosíssims / de la nostra preciosa inutilitat”- a dir qualque cosa per a la recuperació i divulgació del, en paraules del president de l’OCB, “lideratge cívic” de Llompart. Gos a fer-ho, i, alhora, m’esglaia no estar a l'altura del repte.

Segur que no erro en afirmar que és força coneguda la seva participació en la lluita contra la dictadura franquista, o la valenta defensa de la unitat de la llengua catalana en el discurs -en què parlà del català com llengua pròpia de casa nostra- de cloenda de la manifestació per l’autonomia del 29 d’octubre de 1977 amb l’enèrgic i inoblidable crit de “català, català i català”. Llompart contestava així a un grupet de secessionistes lingüístics a una Plaça Major de Palma plena de gom a gom. Ni una cosa ni l’altra eren fàcils en els respectius contexts. Tanmateix, Josep Maria Llompart demostrà valentia, coratge i mestratge (la pusil·lanimitat no és sinònim de guiatge ni de lideratge) en molts altres àmbits gens còmodes, i, potser, menys coneguts o recordats. Per exemple, el següent:

Fruit de la imparable mobilització social, el Govern del PSOE de Felipe González, que havia transitat de l' “OTAN, d’entrada NO” a l’ “OTAN, Sí”, va convocar un referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord del 12 de març de 1986. A Mallorca es varen constituir diverses instàncies unitàries partidàries del No. La més representativa va ser, sens dubte, la Plataforma Cívica per la Sortida de l'Estat Espanyol de l’OTAN de què en formaren part, entre d’altres, l’ Associació de Mallorca per la defensa de la salut publica, l’ Associació de marginats "la Sapiència", l’ Associació cristiana de professionals, CCOO, la Federació d'Associacions de Veïns, el Front d'Alliberament Gay de les Illes, el GOB, la Joventut Obrera Cristiana, Justícia i Pau, l’ Obra Cultural Balear, el Partit Comunista de les Illes Balears, el PSM, o l’ STEI.

En el document de constitució de la dita Plataforma Cívica s’hi afirmava que el món de llavors vivia “una greu situació derivada de la confrontació dels blocs militars, la cursa d'armaments fa que les despeses bèl·liques siguin cada cop més nombroses dins un món on encara milions d'éssers humans pateixen fam, misèria i desatenció”. Els sotasignats d’aquella acta de constitució es declaraven “convençuts que l'Estat Espanyol ha d'abandonar l'OTAN, ja que la nostra pertinença a aquesta organització suposa: un agreujament de la carrera armamentista i de la confrontació entre els blocs militars; la pèrdua de la nostra neutralitat i de la nostra sobirania; un increment de les despeses militars; molt més perill de veure'ns involucrats en conflictes bèl·lics, i, en definitiva: una major inseguretat del nostre país davant d'un món enfrontat amb blocs militars”. El document esmentat anava acompanyat d’una molt plural llista d’adhesions a títol personal entre les que no hi faltava la de Josep Maria Llompart qui, a la presentació pública de la Plataforma Cívica per la Sortida de l'Estat Espanyol de l’OTAN, que es va fer unes setmanes abans del referèndum a l’Hotel Almudaina de Palma, va tenir un paper força rellevant (si la memòria no em falla, va ser el portaveu).

Em sembla que s’escau recordar aquesta mostra del compromís de Llompart amb la pau i el pacifisme al món, tot i que fos a contracorrent de la “correcció política del moment”. A parer meu, reivindicar l’exemple de Llompart com a home de pau és absolutament oportú en l’actual situació de desgavell civilitzatori, en què la banda sonora són els tambors de guerra, el guió de l'esdevenir de la humanitat sembla plegat de genocidis televisats i retransmesos per les mal anomenades xarxes socials, i de normalització de l’armamentisme a balquena.

Contra els desoris que provoquen els autoritarismes imperials -i especialment per fer front a la seva voràgine guerrera- ens calen molts compromisos vitals, ètics, morals, cívics com el de Josep Maria Llompart; mobilització i autoorganització de la societat civil; i... que no ens falti la poesia: “Creieu-me, assossegueu-vos, contempleu-vos / en l’aigua de la pau que el cel dibuixa / sobre el mar de migdia. / Veniu, menjau, beveu / reproduïu-vos. Dormiu en els cotons de la pau. / Reposeu en els braços de la pau. / Requiem aeternam...".

Notes: 1. Tots els textos entre cometes dels quals no s’ha citat expressament l’autoria, corresponen a poemes de Josep Maria Llompart. 2. Per a aquest article ha sigut imprescindible consultar les publicacions “Pissarra” de l’STEI, i “Unitat” de CCOO de les Illes Balears de febrer i maig de 1986, respectivament.

“Revoltes de la Terra” o el “Tot és possible”

Publicat originalment a dBalears (165-02-2025)

Mark Fisher (1968-2017) va publicar el 2009 el llibre que contenia la seva idea més influent, “Realisme capitalista”, que és un robust marc ideològic per estudiar el capitalisme i els seus efectes en la política, l'economia, la societat i la cultura, és a dir, en la vida de les persones. Per a Fisher, el “Realisme capitalista” no és altra cosa que, com han descrit altres autors i aurores, la victòria sense embuts en l'àmbit politicoinstitucionall del neoliberalisme. Ara bé, la, per a mi, gran aportació del professor i filòsof britànic va ser l’èmfasi que va posar en les transcendentals repercussions del triomf cognitiu d’aquest neoliberalisme.

Certament, en el 2009, en plena Recessió Global (2008-2012), era ja molt evident que el “programa neoliberal” no consistia només en una transformació reaccionària de les polítiques econòmiques, sinó que l’objectiu era revolucionar completament la subjectivitat -les percepcions- de la ciutadania. Fisher ens va ajudar molt a filar més prim del que ho havíem fet fins aleshores, a interpretar fins a les seves últimes conseqüències aquelles paraules, que reflectien un molt potent constructe ideològic, de Margaret Thatcher: “L’economia és el mètode; l’objectiu és canviar l’ànima i el cor de la nació”. D'aquella pols, venen aquests fangs. Altrament dit, d’aquell triomf ideològic i ecumènic del neoliberalisme, ve l’actual desori.

Val a dir que “Realisme capitalista” tenia subtítol: “No hi ha alternativa?”. És clar que n’hi ha. Mark Fisher acaba el seu llibre amb aquestes paraules: “Qualsevol petit esdeveniment és capaç d’obrir un forat en la cortina grisa de la reacció que ha marcat els horitzons de possibilitat sota el realisme capitalista [concretat a casa nostra en el règim de turistificació]. Després d’una situació en què no podia passar res, de sobte tot torna a ser possible”.

Però, per a que tot torni a ser possible cal, en opinió de Fisher, sortir de les “lleis del castell del vampir” que va definir en el seu cèlebre article de 2013 (intitulat Exiting the vampire castle). Resumidament,  el missatge és que cal rebel·lar-se contra cinc regles: La que ho individualitza i ho privatitza tot; la que presenta la reflexió i l’acció com a tan i tan difícils  que esdevenen gairebé impracticables; la regla de la culpabilització i la de l’essencialització que aconsegueixen focalitzar les culpes entre el “nosaltres” (enfrontament dels últims contra els penúltims) i restar pluralitat al moviment d’emancipació. La quinta llei a subvertir és la que Fisher defineix literalment així: “pensa com un liberal (perquè n’ets un)”. És a dir, subvertir el mite de la classe mitjana és veritablement fonamental per a sortir del castell del vampir.

Certament, Fisher -com Gramsci- s’ha de desempolsar del seu estricte context. No obstant això, el seu pensament em sembla extraordinàriament útil per avançar en la construcció de noves hegemonies, per revolucionar la subjectivitat social entorn del nostrat règim de turistificació. En aquest sentit, la setmana passada van succeir dues coses importants: Es va conèixer la constitució de “Revoltes de la Terra” i el manifest d’aquest moviment que agrupa un univers d’organitzacions ja existents arreu dels Països Catalans. Per una altra banda, la plataforma “Menys Turisme, Més Vida” va celebrar una assemblea per a reagrupar-nos i redoblar l’aposta per mobilitzar la societat mallorquina a favor d’un ordre alternatiu a la turistificació desbocada.

Ambdues coses em van fer recordar les lectures de Mark Fisher de qui, entre altres coses, vaig aprendre que “la consciència de la subjugació és, en primer lloc, consciència dels mecanismes (culturals, polítics, existencials) que la produeixen: els engranatges que el grup dominant normalitza i a través dels quals crea una sensació d'inferioritat en els subjugats. Però, en segon lloc, és també consciència del potencial del grup subjugat, una potència que depèn precisament d'aquest alt estat de consciència”. Vull pensar que l'alt estat de consciència palesat amb les grans mobilitzacions de l’estiu del 2014 és la garantia del “Tot és possible”.

 

Tributació i suficiència del SMI

 

La curolla de 19/02/2025 a https://vida.cat/programes/

Tributació i suficiència del SMI

Segueix la disputa en el si del Gobierno de España sobre la tributació del nou SMI de 16.576 euros/any. Això suposa 50 euros mensuals, o 700 euros anuals més de nòmina. Una pujada del 4,4%  en relació a l’any 2024.

En principi, soc partidari que les persones perceptores del SMI paguin IRPF. Ara bé, estic en contra que ho facin segons la normativa vigent. Actualment, l'IRPF és un impost que té uns efectes redistributius molt petits. A tot estirar, aconsegueix un escàs efecte redistributiu del 4%.

En definitiva, que tothom pagui impostos em sembla bé. Però, amb una fiscalitat justa. És a dir, que els que més tenen més paguin. A on es prioritzi la persecució del gran frau fiscal, i no, com passa al Regne d’Espanya, on el 75% de les actuacions dels tècnics d'hisenda estan centrades sobre deutes mitjanes de 1.000 euros. No em sembla de justícia fiscal perdonar impostos a les grans elèctriques, al mateix temps que es vol aplicar l’IRPF als perceptors del SMI.

Però aquest debat, no hauria d’amagar un altre debat veritablement important:

El SMI només serà suficient si s’avalua en termes de capacitat adquisitiva. I, per això cal un SMI ajustat a la realitat de cadascú. Té, posem per cas, la mateixa suficiència el SMI estatal a Lugo que a Mallorca?

És, a parer meu, imprescindible reivindicar un SMI autonòmic. I em sorprèn que el regionalisme local, i, sobretot, el nostrat sobiranisme no en xerri d’aquest assumpte. Crec que a Mallorca no podem romandre al marge del debat europeu sobre la conveniència de Salaris Mínims Interprofessionals o Salaris Mínims de Referència locals i regionals.

Aquesta és la meva curolla d’avui.

Contra el trumpisme, ambició de canviar el món

Publicat originalment a dBalears (09-02-2025)

Qui no té feina el moix pentina, diu el refranyer. Però, en lloc de tudar el temps pentinant moixos, m'ha donat per navegar pel lloc web d'Oxfam Internacional. L'experiència és esborronadora i d’un mal desdejunar, especialment, per a un matí de diumenge.

Mentre llegia i rellegia informes, anotava dades i més dades, he recordat un llibre de Juan Ariño i Antonio Romero titulat “La secessió dels rics”. Fa gairebé una dècada  els autors van definir així el fenomen provocat pel fet més rellevant que s'ha produït en les últimes dècades: l'increment i la concentració de la riquesa en mans d'una minoria a escala planetària, tant en les fases d'expansió com en les de recessió. Un fenomen que no ha deixat de créixer.

A hores d’ara, les 3.000 famílies més riques del món controlen el 13% del PIB planetari. Mentrestant, Oxfam Internacional considera que l'actual sistema econòmic consolida la creixent desigualtat global, conseqüència de la qual 3.600 milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa. Això és gairebé el 44% de la població mundial.

La desigualtat econòmica té, òbviament, un important biaix de gènere. Les dones són majoria entre la població empobrida, i són pobres de major intensitat que els homes. Sobre aquesta bretxa de gènere hi ha una dada de gran importància: En un any, el treball no remunerat de les dones (relacionat amb les tasques  de cures que, dit sigui de passada, són essencials per a que el món no s’aturi) aportaria a l'economia mundial 10,5 bilions d'euros.

Altres assumptes d’especial rellevància que he trobat bussejant pel lloc web d’Oxfam Internacional són: i) el desmuntatge del mite de la meritocràcia: El 60% de la riquesa dels multimilionaris no és una riquesa que  hagin guanyat. El 36% d'aquesta riquesa ve directament de l'herència. Tots els multimilionaris menors de 30 anys acaben d'heretar la seva riquesa. Gran part de la resta procedeix de monopolis o de connexions entre amics. ii) El biaix colonial de l'acumulació de riquesa en uns pocs i de l’escreix de la desigualtat. Una dada brutalment clarificadora: En 2024 es van extreure cada hora 29 milions d'euros del Sud Global que van anar a parar essencialment als superrics. iii) Oxfam Internacional insisteix en la greu exclusió dels processos de desenvolupament dels grups de persones marginades, i en l'extensió de la pobresa extrema exemplificada en el fet que hi ha 733 milions de persones que se’n van a dormir amb fam perquè no poden menjar tres vegades al dia. D'elles, 152 milions s'han afegit en els últims anys.

La situació s'ha agreujat fins al punt que, a la concentració més gran de riquesa en unes poques mans, s'ha unit la concentració de poder donant lloc a l'aparició de les oligarquies globals. La qual cosa és greument perjudicial per a la cohesió social i per a les democràcies de tot el món. És tant el poder d'aquestes oligarquies que ja són, per exemple, un obstacle antidemocràtic als intents internacionals per emprendre reformes que els obliguin a pagar més imposts.

La conclusió de tot plegat és que, en aquesta conjuntura -que va de l’àmbit global al local- de desigualtat, la gent està perdent la confiança en les institucions, s'estén el sentiment d'exclusió del debat públic democràtic d’amplis sectors de la societat, es consolida la percepció que la democràcia amb impuls igualitari és cosa del passat, va quallant un cruel enfrontament dels últims contra els penúltims, els autoritarismes es perceben cada vegada més com a solució. Compte amb les percepcions! En paraules de George Berkeley: “Ser és ser percebut”.

És, certament una conjuntura propícia per al ressorgiment de l'autoritarisme imperial. D'això va -no únicament, però sí fonamentalment- el trumpisme que, val a dir-ho, no és antisistema, ans al contrari, és sistema hiperbòlic.  

Van guanyant. Però no han guanyat. L'antifeixisme pot tornar a guanyar. Cal replantejar-ho gairebé tot. En un passat no tan llunyà les xarxes socials van ser claus per a la lluita altermundista i antiglobalització. Si hi trobam una alternativa  al femer en que s'han convertit, poden tornar a ser-ho per a aquesta batalla per democratitzar de debò la democràcia. Cal reivindicar els i les referents intel·lectuals. Per exemple, se m'ocorre suggerir llegir o rellegir “Capitalisme i democràcia 1759-1848” de Josep Fontana. Recordin el suggeridor subtítol del llibre pòstum del mestre: “Com va començar aquest engany”. En fi, parafrasejant a Enzo Traverso, les esquerres han de recuperar l'ambició de canviar el món.

 

EPA 2024: Dada mata relat

 

Publicat originalment a dBalears (02-02-2025)

La setmana passada es varen fer públics els resultats de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2024. Simultàniament, l’Institut d'Estadística de les Illes Balears va fer públiques les dades mitjanes de tot l’any passat. L’any 2024 té una importància especialment interessant en les anàlisis de la situació sociolaboral car és l’any de les grans mobilitzacions ciutadanes contra la turistificació, l’any de l’inici de la revolta. I, òbviament, els malestars laborals tenen un impacte força rellevant en les subjectivitats de l’emprenyamenta contra l’objectiva turistificació.

El cas és que, pel que fa a les Illes Balears, les grans xifres de l’any 2024 van ser les següents: 1. Segueix l’augment de la població de 16 i més anys (1.047.500 persones).La població amb edat de treballar creix un 4% en relació a 2019, és a dir, a la de l’any immediatament anterior a la pandèmia de la covid-19. Es manté entorn del 48%, el percentatge de població d’aquesta franja d’edat nascuda fora de les Illes Balears. L’emigració sembla ser fonamentalment laboral. 2. Les taxes d’activitat, d’ocupació i d’atur són, respectivament, del 63,95%, 57,97% i 9,34%. 3. Del total de persones assalariades (504.200), el 88% ho són amb un contracte formalment indefinit. Tot plegat indicaria un bon comportament del mercat laboral.

Ara bé, com el mercat de treball no és un mercat qualsevol, en termes de justícia, equitat i cohesió social la bona salut de la qüestió laboral s’ha de mesurar de forma molt més polièdrica. A tall d’exemple, el doctor en sociologia, Carlos Prieto, a la seva obra intitulada “Las metamorfosis del trabajo y de la relación laboral” (Catarata, 2024), ens adverteix que la contractació temporal no s'entén, segons sol fer-se habitualment, com l'expressió i concreció de la precarietat laboral en si mateixa, sinó com una pràctica d'estratègia empresarial que té per objecte aconseguir el major i millor control possible de la força del treball ¿Ha impedit la reforma laboral de 2022 aquesta pràctica empresarial que, formalment, tenia com a objectiu principal acabar amb la temporalitat dels contractes laborals?

Sembla que no. Aquest control empresarial de la força del treball no és un caprici ociós i malsà. És l’instrument per precaritzar les relacions laborals i la vida, és a dir, salaris amb baixa capacitat adquisitiva, ritmes de treball extenuants, quimèriques possibilitats de conciliació de vida personal i laboral, problemes de salut laboral (accidentalitat, malalties professionals, trastorns psicosocials, etc.). Formalment, a les Illes Balears ara hi ha més contractes indefinits (els fixos discontinus tenen aquesta consideració), hi ha manco població aturada (els fixos discontinus que estan a l’atur no es consideren persones desocupades), i, no obstant això, la pobresa laboral segueix a l’alça.

Què passa? Doncs que el mecanisme de contractació temporal i encadenament de contractes de molt curta durada com a instruments de control del factor treball s’ha substituït pel frau a l’engròs en la no superació dels períodes de prova, i en l’ús i abús de l’acomiadament a preu de saldo, i extremadament fàcil, i sense necessitat de justificació. Afegim-li la llarga etapa de manca -excepte puntualíssimes excepcions que afecten poc o res a l’eix medul·lar del nostrat sistema de monocultiu turístic- de conflictivitat laboral. La precarietat laboral -independentment de formalitats- continua sent una característica de l’essencialitat del mercat laboral de les Illes Balears. Precarietat laboral que esdevé en precarietat vital per mor de la turistificació que eleva els preus (cistella de queviures, habitatge, oci, cures, etc.). Val a dir que la inseguretat laboral afecta a la capacitat d’estalviar, i, conseqüentment, a la possibilitat de despesa per a construir una vida de certeses i volguda. Les inseguretats laborals precaritzen, fins i tot, aspectes vitals tan importants com les possibilitats d’emancipació digna del jovent, o de maternitat i paternitat desitjada. Tot plegat, en lloc de posar, de forma relativament generalitzada, els ascensors socials en marxa, és un imparable augment de les desigualtats.

A l’EPA publicada la setmana passada hi ha una dada tan rellevant per mesurar la inseguretat laboral com invisibilitzada: El 32% de les persones assalariades tenien una antiguitat de contractació inferior a l’any. És a dir, formalment amb contractes indefinits, però extremadament precàries. Una dada que mata el relat del “tot va bé” en el mercat de treball. Pot ser que, perquè la dada mati definitivament el relat sobre una turistificació amb una certa cara social, som arribats a un punt que hem de posar els focus a la dada de participació dels salaris al PIB. 

Menys hores de feina és més vida

Aquesta setmana la plataforma audiovisual VIDA ha estrenat el programa “Això és vida”.  Als tertulians i tertulianes ens demanen que comencem amb la nostra curolla del dia.  Vet aquí la meva:

La curolla de 05/02/2025

Menys hores de feina és més vida

El temps per dedicar a la vida (en argot d’economia “el cost d’oportunitat vital”) és, també, un element crucial de desigualtat, d’injustícia i en disputa.

Per això, entre altres coses, és una molt bona notícia que el Consell de Ministres d’aquesta primera setmana  de febrer, donés el vistiplau a l'avantprojecte de llei per a la rebaixa de la jornada laboral fins a les 37,5 hores setmanals sense pèrdua de salari.

En el complicat debat parlamentari d’aquest assumpte veurem, un altre cop, qui està a favor de la història i qui no.

Cal recordar que al Regne d’Espanya, des de la primera fixació per llei, el 1919, d’una jornada màxima setmanal de 48 hores, les dretes i importants sectors empresarials -uns més que uns altres, tot s’ha de dir- s’hi han oposat amb argumentaris, estratègies i insanitats diverses.

Ara el gran argument d’oposició de la nostrada dreta i dels sectors empresarials illencs és que "no s'adapta al teixit productiu de les Balears, i no té en compte el pes dels sectors prioritaris en aquesta comunitat autònoma“. Això, endemés de ser fals, és un missatge que ve a dir que el marc de turistificació és un obstacle pel progrés social . Benvinguts a aquest esperit crític de la dita turistificació.

Tanta sort que, la plataforma Menys Turisme Més Vida, sembla que comença a posar-se a punt per engegar un nou cicle de mobilitzacions.

Sens dubte, menys hores de feina no expressament desitjada, és més vida!

Politiqueta

Publicat originalment a dBalears (26-01-2025)

La politiqueta és la mala política, la que no afrontar els problemes de fons, la que no és empàtica amb les majories socials i les classes subalternes, la de qui, dient una cosa, fa el contrari, la que incentiva l'antipolítica que, tard o d’hora, acaba posant al timó de les institucions a personatges com ara Donald Trump o Javier Milei. Fa massa temps que se’n fa de politiqueta.

Des de sempre m’ha semblat politiqueta en estat pur la “tècnica legislativa” a qualsevol parlament del batibull dels “decrets òmnibus”, o la perversió de les Lleis d'acompanyament dels pressuposts autonòmics o estatal. Mesclar ous amb caragols en matèria legislativa és d’una manca de transparència esborronadora. 

Ara bé, allò que va passar el dimecres 22 de gener en el Congrés dels Diputats va ser elevar la politiqueta a l’estratosfera.  Com és sabut, es discutí i votà la convalidació -o no- de tres Reials Decrets-llei. El referit a l’impost a les empreses energètiques (exceptuant les elèctriques, per cert) no va ser ratificat. Es va imposar la majoria parlamentaria desacomplexadament defensora  dels insaciables interessos de les grans empreses (PP-Vox-Junts per Catalunya). El RDL de l’enèsima reforma regressiva de les pensions -Incentius per treballar fins als 72 anys i "Mini-Jobs" pels joves- va ser ratificat per una àmplia majoria. El consens neoliberal mai falla!

Tanmateix, el gran daltabaix es produí amb la no ratificació del súper RDL òmnibus on el Gobierno de  España hi va encabir un variat mix de mesures urgents en matèria econòmica, tributària, de transport, i de Seguretat Social, i on es prorrogaven determinades mesures per a fer front a situacions de vulnerabilitat social. A més de la revalorització de les pensions i els ajuts al transport i a les persones afectades per la DANA d’octubre de l’any 2024, no s’ha convalidat l’anomenat “escut social”, un conjunt de fins a vuitanta mesures. La més rellevant d’aquestes  mesures és la prohibició del tall de subministraments bàsics i de desnonaments a persones vulnerables.

De moment -perquè la politiqueria partidària sobre aquest assumpte seguirà un temps-, no és agosarat extraure les següents conclusions: i) Quan no es té majoria parlamentària estable és una imprudència persistir en la mala pràctica legislativa dels batibulls. ii) PP i JUNTS (Vox no sé què diu) clamen perquè s’aprovin ara la revalorització de les pensions i els ajuts al transport, però no diuen res de l` “Escut Social”. Aquest és el quid de tot plegat!  Especialment, ho és la prohibició del tall de subministraments bàsics i de desnonaments a persones vulnerables. iii) Les dretes i extrema dreta s’ensumen, i cada cop coincideixen més en votacions parlamentàries per fer pinya en contra de les persones més vulnerables -les empobrides i excloses voten poc-. iv) Des dels EUA de Trump s’irradia a la globalitat del planeta i de forma desacomplexada la teoria neoliberal de gestió de la marginalitat. Teoria que es resumeix en poques paraules: “El delicte de ser pobre”. v) Fer efectiu el dret incondicional a un habitatge digne és ara mateix l' “elefant a l'habitació” (elephant in the room) de la lluita de classes d’aquesta etapa del capitalisme. Per això, les dretes i l’extrema dreta intenten canviar els focus i posar-los sobre qualsevol possibilitat d’aturar els desnonaments i fent de demagògia amb  el no - problema de  l’ocupació d’habitatges.  

En aquest context. no reforçar els moviments socials emancipatoris i la unió  de l´ esquerra no estrictament claudicant és fer politiqueta. S’escau invocar un refrany africà que diu: “La unió en el ramat obliga el lleó a anar-se'n a dormir amb gana”.  

 

Lloguer turístic: "Quin escàndol, aquí es juga!”

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 28-01-2025)

Fa anys i panys que els moviments socials -singularment, tot i que no exclusivament, els ecologistes, veïnals, i de defensa de l’habitatge com un dret incondicional de ciutadania- han aconseguit introduir en el debat públic la gran contradicció entre societats amb un pes important del lloguer turístic i cohesió social. Cal que digui, no fos cas que me n’oblidés, que empro el terme contradicció en l’accepció d’oposició absoluta entre dos termes. Val a dir, també, que el debat públic sobre les conseqüències del mix voladura del sentit comú d’època sobre separació d’espais turístics i residencials, tecnologia de plataforma al servei de la turistificació, i desregulació ideològica (altrament dit, d'estricta regulació a favor dels poderosos) ha sigut sempre un debat polaritzat.

En mig del brogit del suculent negoci d’uns pocs, no fa massa temps vam haver de menjar per pa i per sal vehements defenses del lloguer turístic, identificant-lo amb la democratització del turisme, el repartiment dels beneficis crematístics, d'una imaginària “mallorquinitat” a cop d’economia col·laborativa que no tenia res de realisme i molt de màgic, però que va servir per bastir un relat que va funcionar gairebé tan bé com el realisme màgic del segle passat en l’àmbit literari i de les arts visuals. La persistència d’aquests discursos  era especialment contumaç en els àmbits del “progressisme neoliberal”. A l’altre costat ideològic, amb aplicar el lliure albir dels mercats ja en tenien prou.

De tota manera, qui veritablement ha polaritzat el debat han estat les víctimes de la gentrificació; de la pobresa laboral, habitacional i vital; dels sectors que no ens resignàrem a ser expropiats d’un dret tan fonamental com el dret de ciutat, definit per Henri Lefebvre a mitjan segle passat. “Ciutat per a qui l’habita, no per qui la visita” és, encara ara, més que un eslògan. Malauradament, va ser impossible teixir acords entre víctimes i victimaris. La veritat incòmoda sobre les conseqüències socials i ambientals del batibull del lloguer turístic “no dona vots”. Pollença n’és un exemple conspicu!

El cas és que, en els darrers mesos, sembla que visquem en l’escena de la celebèrrima pel·lícula Casablanca. Concretament, en aquella que en el Rick's Cafe Americain, on s’escolta música, es beu, i es juga amb plena complicitat, degudament retribuïda, de l’autoritat francesa, el capità de gendarmes Renaul, alhora que recull els guanys de la ruleta, crida al mig del pub: “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!”. És una de tantes meravelloses escenes de la pel·lícula. En aquest cas, per retratar el cinisme.

En aquestes estam pel que fa al debat públic entorn del lloguer turístic. A ca els meus pares solíem emprar el refrany “a bones hores, caragols” per a referir-se a opinions o decisions que arribaven tard, havent pogut arribar a l’hora que tocava. En aquest sentit, benvinguda sigui la reivindicació sindical per a la imminent negociació del Conveni d’Hoteleria de les Illes Balears de que aquest conveni s’apliqui al personal que fa feina en els habitatges de lloguer turístic. Tant de bo es converteixi en una realitat! Ara bé, deixau-me dir que “a bones hores, caragols!”. Són massa anys d’una mena d’apartheid laboral on la precarietat i la pobresa laboral són la norma, del qual no hi ha dades a conseqüència de la instauració d’un autèntic angle mort sobre les condicions de treball. Malauradament, en un exercici esfereïdor de cinisme, no s’ha volgut fer cas a experts, com ara Adrián Todoli Signes, per fer emergir tota la realitat empresarial i laboral submergida d’un sector que viu en una situació de privilegi en què tot és cera del Corpus en matèria de frau sociolaboral.

De cinisme n'hi ha molt en la campanya de les administracions contra el lloguer turisme il·legal. Això va de soi! El punt veritablement important és que aquesta obligació institucional sigui eficaç. Per a això calen, a més de recursos suficients, sancions veritablement dissuasives. Ocultar sota el compliment d’una obligació, com és perseguir les il·legalitats, un desistiment en la necessària implementació de polítiques decrecionistes del nombre de places de lloguer turístic és com cridar “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!” mentre qui crida s’embutxaca el delme del joc il·legal. Amb tot, el cas més al·lucinant que, en matèria de cinisme, supera amb escreix l’esmentada escena de Casablanca, és que ara –“a bones hores, caragols”- el president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, ha proposat que els pisos turístics siguin tractats com a negocis, la qual cosa implicaria que hagin de pagar impostos com la resta d'activitats econòmiques, incloent-hi l'IVA. A las! Fins ara no ho eren un negoci?

En qualsevol cas, tornant per un instant a la pel·lícula Casablanca, no sembla possible que amb el lloguer turístic pugui sorgir el principi d’una bona amistat amb la justícia ecosocial.

Notes algerianes

Publicat a dBalears (19-01-2025)

Lectura prèvia: Prèviament a viatjar Algèria em va semblar pertinent rellegir “Crónicas argelinas” (llibre que crec que no s’ha publicat en català), un text on Albert Camus planteja part de la seva peculiaríssima visió de la colonització francesa d’Algèria. A parer meu, aquestes cròniques, que corresponen al període 1939-1958, contenen  tres eixos fonamentals i transversals del pensament de Camus durant els darrers anys de colonització: El combat, en plena guerra, del que ara anomenam discurs de l’odi; el pacifisme com ensenya revolucionària que, dit sigui de passada, el Premi Nobel de Literatura 1957 desenvolupa a “Escrits llibertaris” i “L’home revoltat”. El tercer eix, de les cròniques fa referència a la brutal injustícia estructural de la colonització. A la titulada “El vertader abandó” -referint-se al de la metròpoli colonitzadora envers Algèria- escriu: “En una nació com França, hi ha, en primer lloc, una forma suprema d'abandó que es diu injustícia”. Encara ara s’olora el mestratge d’Albert Camus, i, d'una manera o altra, se l’estima. Presidint les ruïnes romanes de Tipaza, a poca distància d’Alger, s'erigeix una columna en honor a l'escriptor on hi han reproduïdes les següents paraules d’Albert Camus: “Entenc aquí el que anomenen glòria, el dret a estimar sense mesura”. Amén!

Turistificació zero: Desenganyem-nos, la turistificació, de la què una de les seves conseqüències és la massificació turística, no és un fenomen natural. Ans al contrari, és una construcció politicosocial associada a la fase actual del capitalisme que Nancy Fraser denomina encertadament “capitalisme caníbal”. Com a Algèria el canibalisme del seu capitalisme es basa en un gairebé monocultiu de combustibles fòssils, es pot gaudir d’un desert -el Tassili N'Ajjer posem pel cas-, o d’algunes de les millors ruïnes romanes del nord d’Àfrica, com ara Djamila i Timgad, amb zero absolut de turistificació, i, en alguns casos -Tipaza, per exemple- amb una pràctica de turisme local i popular envejable.

Immersió al passat:

Gardaya és la ciutat més gran de les que formen la pentàpolis anomenada també Gardaya. Les cinc ciutats estan construïdes en el cim d'un pujol, fa al voltant de mil anys, a la vall de M’Zab. Van ser fundades pels mozabits, una secta ibadiste de musulmans berbers. Entrar en aquestes ciutats emmurallades és entrar en uns espais de convivència i organització social medievals. L'entrada està prohibida durant les hores d'oració i de bona part del dia, s’ha d'estar tot el temps acompanyat per una persona -un home- de la comunitat, no pots fotografiar a les persones que viuen entre murs, ni fer autofotos (selfies). Té molt interès antropològic, arquitectònic, i fotogràfic. Ara bé, també és una constatació que, en els criteris de declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, pesen poc els criteris de respecte als drets humans de les dones. A Gardaya qui continua vivint en l'època medieval són fonamentalment elles. El fet que en sortir de les seves cases hagin d'anar tapades amb un vel blanc del cap als peus amb un sol ull destapat, em fa l’efecte que és una de les menys greus privacions de llibertats i drets d'aquestes dones. Això no obstant, fora de les muralles, hi ha vida. La qual cosa, malgrat que la crida a l’oració és arreu ensordidora, ressalta més la seva falta intramurs.

Del passat al futur: El dotze de gener és Cap d'Any en el calendari berber. Hi ha festa als carrers i places d’Alger. Res massa rellevant si no fos perquè enguany l’any berber és... el 2975! Ves per on he viscut unes hores en el futur.

En tornar a casa, deures: És inevitable que, passejant per la Casba d'Alger, recordis escenes de “La Batalla d'Alger” (“La Battaglia di Algeri” en el títol original, ja que la pel·lícula és italo-algeriana) del director Gillo Pontecorvo i amb banda sonora d’Ennio Morricone que té un paper rellevant, estrenada el 1966. Deure anotat: Tornar a veure la pel·lícula.

De camí a l’aeroport d'Alger, després d’una fugaç visita al barri fundat per colons originaris de diversos pobles de Menorca , Bordj El Kiffan (abans de la independència anomenat Fort-de-l'Eau), no em puc estar d’anotar-me com a deure ineludible acabar la lectura de la novel·la de Maite Salord “El país de l’altra riba”.

Nota final: És impressionant la proximitat geogràfica d’aquest país de l’altra riba dit Algèria. De Palma a l’Alger és un vol directe d’una durada gairebé com la de volar a Barcelona. I, no obstant això, està tan allunyi per a les persones que, en la cerca d’una vida millor, venen en pasteres, o moren en l’intent. Els personatges de la novel·la de Maite Salord, com ara na Isabel Vidal Pons, i els menorquins i mallorquins que fora cap ficció van emigrar cap a Algèria en temps pretèrits, no van topar amb tanta fortalesa, mort, i odi. No sempre la història avança amb humanitat i en la direcció del progrés.

A favor del turisme popular

 Publicat originalment a dBalears (12-01-2025)

Intentant posar quelcom semblant a un poc d’ordre -l’ordre total és un impossible- als arxius de l’ordinador acumulats durant l’any 2024, m’he topat amb el “Policy Brief” (Resum de polítiques) de “Propostes per al disseny de polítiques públiques de turisme popular”, publicat per Alba Sud el passat mes de novembre. Paral·lelament, ordenat -també fins a on és possible- llibres llegits els darrers mesos de l’any passat, he tornat a fullejar el “Verano sin vacaciones. Las hijas de la costa del sol” d’Ana Geranios. El cas és que me n’he donat que, ni del document d’Alba Sud ni del llibre que ens convida a “fer-nos preguntes, dialogar, pensar, compartir; imaginar-nos, ara sí, com seria un món sense hostaleria”, no n’he fet cap esment ni els he citat en aquests escrits dominicals a dBalears. Fer-ho ara em sembla una bona manera de començar aquestes primeres setmanes de 2025.

El document d’Alba Sud és important en el context de mobilització social contra la turistificació. Ho és, més enllà de les propostes concretes que s’hi fan, perquè per desturistificar calen imaginaris alternatius no subjectes al pensament únic del capital. Val a dir que els autors i autores es refereixen a turisme popular “en un sentit ampli al conjunt d’activitats turístiques que desenvolupen els sectors populars, tant per iniciativa pròpia autoorganitzada, com de caràcter privat o vinculada a l’Economia Social i Solidària, però en el que el paper del gran capital és marginal”. Aquesta definició és força important perquè, no debades, les reflexions del “Policy Brief” que coment “naixen d’una pregunta clau: qui ha de ser, en realitat, el subjecte de la política turística?”.

Allò que se'ns proposa és un enfocament alternatiu a les polítiques turístiques públiques que s’apliquen a casa nostra, i, fins on sé, arreu. Les propostes sobre els espais i els transports públics, mesures de sensibilització i educació ambiental, mecanismes democràtics d’accés a ofertes culturals i turístiques, transformació cultural, transformació del treball, polítiques públiques de turisme social a l’abast dels sectors econòmicament més precaris, i d’infraestructures de cures articulen una proposta amb l’objectiu d'imaginar una altra manera de fer turisme. I que en pugui fer tothom de turisme, tancant la bretxa entre les persones que poden viure una mena de “vida de turisme”, i les que ni tan sols poden anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any, que a les Illes Balears són, segons les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de 2023, el 30% de la població. Vet aquí el gran valor del document: Atrevir-se a pensar críticament i a fer propostes alternatives.

Un assumpte súper rellevant de tot plegat és respondre a la següent pregunta: Quins són els agents claus per aquesta transformació proposada? Idò, el document d’Alba Sud és molt clar: “Reconèixer, enfortir i recolzar el rol rellevant de sindicats i organitzacions de l’Economia Social i Solidària com articuladors d’aquestes polítiques. Des de l’Estado i les polítiques públiques és necessari reconèixer aquest rol estratègic i impulsar aquests actors”.

En definitiva, es proposa revertir -segurament a desgrat dels interessos empresarials- les dificultats d’accés d’aquests “sectors populars a espais d’oci i turisme”. Una proposta, potser, més necessària que mai en l’actual “context d’augment de les desigualtats, desmantellament dels serveis públics, i una tendència a l’elitització del turisme”. 

Justament aquesta tendència a l’elitització del turisme em porta a l'original i radical -en forma i contingut- llibre d’Ana Geranios. A la primera part l’autora ens ofereix un particularíssim diari del “verano sin vacaciones”. El dia 53 escriu: “… en Puerto Banús las vacaciones son: no ir en bici ni patinete, no ir sin camisa, tampoco sin zapatos, o no ir por la calle consumiendo nada que no haya sido adquirido en uno de sus establecimientos. el paquete de pipas te lo comes en otro sitio, aquí no. estos son algunos de los requisitos estéticos que aseguran la tranquilidad moral de los turistas adinerados”. En fi, contra tanta estupidesa de l’elitisme turístic, construïguem turisme popular!

2025, pinten bastos!

Publicat originalment a dBalears (5-01-2025)

Sembla del tot cert que, quan vivíem en cavernes, estar a l’aguait de qualsevol perill o mal auguri ens ajudava a sobreviure. Ara bé, hi ha controvèrsia sobre si aquest mecanisme, que va servir per defensar-se als nostres avantpassats cavernícoles, es troba a la base de l’addicció a les males notícies. No hi ha discussió sobre l’existència de l’addició (fins i tot, en aquesta maleïda moda de posar un anglicisme a qualsevol cosa, aquesta addicció té el seu: “doomscrolling”), però, a parer meu, la base d’aquest comportament additiu és més complexa. Sigui com sigui, és un debat per gent amb poques coses a fer. Ja se sap que “qui no té feina, el moix pentina”. Per tant, anem per feina.

Sembla que el 2025 ve plegat de males notícies globals. Tot indica que no serà bon any per a la pau, la crisi climàtica, els drets humans, els feminismes, la igualtat, la llibertat i la democràcia de debò. Comentar-les no és qüestió d’addicció a les males notícies. Ans al contrari, és militància resistent amb voluntat de capgirar les previsions.

En aquest sentit, tant de bo la Nota Internacional “El món l’any 2025. Deu temes que marcaran l’agenda internacional” del CIDOB (Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona) no n’encerti ni una.  De les deu tendències mundials per a l’any recentment encetat no n’hi ha cap d’esperançadora: Ens parla d’un concepte, si més no per a mi, nou: el de “Egopolítica i individualisme”, exemplificat, fonamentalment, però no exclusivament, per la irrupció del híper-ric Elon Musk a la campanya presidencial dels EUA i el nou Govern de Donald Trump en conjunt. El terme encunyat pel CIDOB em sembla una novetat lingüística, però el contingut ja el va avançar el jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units entre 1916 i 1939, Louis Brandeis (1856-1942), afirmant que “podem tenir democràcia o podem tenir riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir totes dues coses”.

Els pronòstics són de mals temps per a la pau, fins i tot, no es descarta una “tercera era nuclear” ni un escreix de la militarització de la inseguretat (del crim organitzat). No s’està d’afirmar que 2025 serà un any de deportacions de migrats, de retrocessos en drets humans, i de la legalitat internacional que, amb més o menys fortuna, es construí després de la Segona Guerra Mundial. Les males notícies segueixen, i el CIDOB albira una volta de rosca al xoc tecnològic entre EUA i la Xina, per la qual cosa el, parafrasejant Marina Garcés, ”dogmatisme del solucionisme tecnològic”  de res no servirà -si és que ha servit alguna vegada- per atendre les urgències climàtiques. Unes urgències que, sense lideratge i compromís institucional, ens cal als moviments socials encarar-les amb mobilització als carrers i places.

Per acabar d’arrodonir aquest decàleg dels horrors, s’anticipen pressions (des)reguladores, el retorn a la UE de les polítiques d’austeritat per a la població no estrictament rica, i que “l’any 2025 s’agreujarà la polarització entorn dels consensos de gènere. Mentre les agendes conservadores guanyen terreny polític, els acords internacionals que, durant les darreres dècades, han permès avançar en la igualtat de gènere, es tornen a discutir”.

Sense un fort impuls a la reducció global de les desigualtats social i de gènere, de polítiques d’acolliment i integració de migrats, sense accions veritablement mitigadores dels efectes de la crisi climàtica, amb nous austericidis, absència de perspectives de pau de debò, s’albira un món submergit en la foscor de l’autoritarisme. Convindrà, idò, tenir durant aquest 2025 molt presents les paraules de Joan Salvat-Papasseit: "La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar".

2024, l’any de l’inici de la revolta

Publicat originalment a dBalears (29-12-2024)

“La dictadura perfecta tindria aparença d'una democràcia. Seria, essencialment, un sistema d'esclavitud en el qual, a través del consum i l'entreteniment, els esclaus estimarien les seves servituds”. Aquestes paraules pertanyen a l’escriptor i filòsof anglès Aldous Leonard Huxley. Aquesta definició de dictadura perfecta de l’autor de la molt coneguda novel·la “Brave New World” (Un món feliç) fa temps que em sembla sorprenentment aplicable a les realitats socials de turistificació.

Insistiré, una vegada més, en la diferència entre saturació turística i turistificació. La primera és un dels polièdrics efectes de la segona que, sigui dit breument, defineix tot un model que ha transformat la nostra realitat socioespacial a conseqüència d'un creixement de les activitats turístiques que, sota l'hegemonia del capital, fa que tota la vida econòmica i social es vegi subordinada a aquestes, desplaçant altres necessitats i usos. Fins i tot, desplaça el sentit crític fins a extrems que “els esclaus estimarien les seves servituds”.

A Mallorca -sota eslògans com ara “Sense Límits no hi ha futur”, “Fins aquí hem arribat: aturem la massificació turística”, “Collapse Tourism Day”, o, especialment, la Contracimera i manifestació de l’octubre de 2023 sota la consigna de “Menys turisme, més vida”- en els darrers anys hi ha hagut mobilitzacions fonamentalment de resistència a l’imaginari socioeconòmic i vital d’addicció al turisme i del dictatorial constructe social de què no hi ha alternativa al “Tot Turisme”, és a dir, al model delirant de turistificació. Un model social que desnona drets, que condemna a massa gent a viure vides no desitjades, en el que, parafrasejant la frase de Fredric Jameson “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, s’imposa una mena de pensament únic segons el qual “és més fàcil imaginar la fi de Mallorca que la fi de la seva turistificació”.

Però ha sigut durant l’any que ara acomiadam quan ha començat la revolta contra la turistificació. Les massives manifestacions del 25 de maig, impulsada pel  col·lectiu Banc del Temps de Sencelles, i, sobretot, del  21 de juliol, convocada per la Plataforma Menys Turisme, Més Vida com a primera gran mobilització de la campanya “Canviem el rumb! Posem límits al turisme”, marquen l’inici d’una revolta que continuarà. Certament, la reivindicació de més vida (i millor), tot assenyalant la condició per aconseguir-la de menys turisme, ha esdevingut ja en un nostrat i vital projecte de futur. Un futur sustentat en principis ecosocials amarats d’ecofeminisme.

Sens dubte, l’any 2024 serà la referència d’aquest inici de revolta sostinguda en el temps. Resta molt per fer. Ara bé, el fet que una part molt significativa de la nostra societat identifiqui amb ets i uts la turistificació com a causa de la precària situació de la nostra llengua i cultura pròpies, de la negació del dret de tothom a un habitatge digne, d’excusa perpètua del neocapitalisme voraç per a la no incorporació de més drets per a la població assalariada, etc., és constitutiu de la revolta iniciada.

Permeteu-me que aquestes darreres ratlles de 2024 al dBalears, siguin -amb sarcasme- per agrair al vicepresident del Govern autonòmic i conseller d’Economia, Hisenda i Innovació, Antoni Costa, les seves recents declaracions sobre la reducció de jornada a 37,5 hores setmanals. Afirmar que "no s'adapta al teixit productiu de les Balears, i no té en compte el pes dels sectors prioritaris en aquesta comunitat autònoma”, és una falsedat, i, alhora, el somni humit del turbocapitalisme de convertir la turistificació en sinònim de no adquisició de més drets laborals i socials. Però vet aquí que els esclaus ja no estimen les seves servituds.