PER QUÈ NO ES REBEL•LEN ELS/LES TREBALLADORS/ES PRECARIS/ÀRIES?

FOTO: Escala d’un palau de Santiago de Compotela (Galicia)
Espiral de temporalitat cap a l’immobilisme social?

Cada vegada és més nombrosa la literatura especialitzada que, amb algun matís lògic, coincideix amb la següent idea: Els efectes de la precarietat laboral van més enllà de la fragmentació de classe entre treball i capital ja que el que provoca és una infinitat de trajectòries laborals i vitals ben distintes que, al seu torn, impliquen diferents maneres d’estar en societat. No hi ha classe proletària precària, per contra el que hi ha és un exèrcit d’individus amb problemàtiques de subsistència: mileuristes, nouvinguts amb o sense papers, gent amb manca de coneixements en competències bàsiques, relacions laborals d’algunes hores, homes i dones atrapats en l’economia submergida... Tots i totes solen tenir una característica comuna: són, laboralment parlant, temporals. Es comprendrà així que la precarietat laboral provoqui un efecte d’immobilisme social de grans dimensions.

Així, no s’ha d’esperar que la precarietat laboral cohesioni un moviment de solidaritat i d’emancipació entorn del treball, quan n’és precisament l’element que distancia la persona precària de la societat, de les seves institucions i de la seva “lògica” de consum. L’experiència acumulada demostra que en aquest tema ha resultat fals el sil·logisme segons el qual qui pateix una situació injusta, com és el cas de la precarietat laboral, mostra més tard o més d’hora una conducta reactiva i contundent en sentit oposat i de la mateixa intensitat i contundència que la injustícia patida.

En la meva opinió, aquesta problemàtica resulta molt més complexa a la nostra terra des del moment que una gran part de la societat balear són treballadors i treballadores en situació de precarietat que no n’han conegut d’altra distinta. És a dir, hi ha cada vegada més gent adulta i formada que segueix sent mileurista, nouvinguts que no saben què és una relació laboral estable, joves amb sobrequalificació que mai han treballat més de 5 hores a la setmana... i es comença a veure algun indici de xenofòbia en el submón de l’economia submergida.

Amb una ullada ràpida a les dades sobre la temporalitat laboral de les Illes Balears ens adonem que, al tercer trimestre de 2009, la situació era la següent:
· La taxa de temporalitat és del 27,6% (14% a la UE 27). Ha baixat quasi un punt per mor de la massiva destrucció d’ocupació temporal.
· Del conjunt de persones amb contractació a temps parcial més del 39% són temporals i, per tant, molt probablement són relacions laborals a temps parcial no desitjades.
· En el sector públic (suposat paradís de la estabilitat) hi ha una taxa de temporalitat que frega el vint-i-quatre per cent.
· Entre les persones assalariades estrangeres hi ha un 44,57% que són amb contractes temporals, més de 22 pp que les de nacionalitat espanyola.
· De cada cent joves entre 16 i 30 anys del nostre mercat de treball, més de quaranta són temporals .

Les dades anteriors són de l’EPA. Hi podem afegir dues informacions més:

· Segons la TGSS, al setembre el 31,67% de població assalariada afiliada ho era amb un contracte temporal.
· Segons dades del SOIB, el 87,6% dels contractes registrats entre gener i setembre són temporals.

Ja sé que la temporalitat laboral no és, per si mateixa, sinònim de precarietat, però no hi ha dubte que n’és la seva característica bàsica i alhora n’és l’element comú de totes les precarietats, i per això resulta interessant conèixer aquesta realitat del nostre mercat laboral.

La solució és francament complicada perquè encara que unes de les majors injustícies d’avui siguin precisament la temporalitat i la precarietat laboral, no hi ha manera que provoquin la rebel·lió dels tan injustament tractats pel sistema. En qualsevol cas, la resposta rau en els complexos mecanismes i sinergies solidàries del sindicalisme de classe i confederal.