Tres guerrers assiris a una paret de Babilònia (Pergamon Musseum. Berlín) Sembla que van a l’inrevés
Hi ha tantes coses que em sorprenen, que tinc la sensació que o bé el món gira a l’inrevés o m’he tornat colló del tot. Us poso alguns exemples.
El mateix dia que la premsa informava que l’Agència Tributària dispensa un tracte de favor vergonyós a les quasi 3.000 fortunes que han amagat més de 6.000 milions d’euros en comptes suïssos, observava una contundent actuació policial contra el “top manta” al mercat de Pere Garau de Palma. Alguns experts qualifiquen d’autèntica amnistia fiscal el que s’aplica als defraudadors que tenen la “pasta gansa” a la filial suïssa del HSBC. La severitat policial que jo he vist al mercat palmesà és una prova irrefutable de la doble moral i distint llistó de mesurar; en definitiva, de la manca d’una política seriosa en contra del frau fiscal.
Un altre exemple: el Govern acorda la congelació de l’assignació a la Casa Reial i apuja deu punts! els impostos per les plusvàlues de les rendes més altes. Compensacions de ZP al seu brutal pla de ajust? Acceptació, per part del PSOE, de part de la Proposició de Llei de reformes urgents en matèria tributària, presentada el passat 26 de maig per ERC, IU, ICV i BNG al Congrés dels Diputats? Idò no, són mesures incloses en el paquet d’ajust del govern conservador britànic !
Una tercera perplexitat: fins avui dia ens havíem omplert la boca parlant de la superioritat moral i de la eficiència econòmica amb solidaritat del model social europeu. Serà per allò de qui té boca s’equivoca, ara resulta que a la cimera del G 20 celebrada a la ciutat canadenca de Toronto, és Europa -capitanejada per la canceller Merkel- qui defensa a les totes la reducció ràpida del dèficit públic, mentre que els EUA presidits per l’Obama defensen que la cosa més important és mantenir els incentius econòmics per garantir el creixement i l’ocupació. El món a l’inrevés... excepte Xina, que, com sempre, és al seu lloc amb les trampes pròpies d’una pel•lícula de Fu-Manxú sobre drets humans, sindicació o la presumpta devaluació del iuan.
I encara una darrera qüestió: ara resulta que el PP troba insuficient la contrareforma laboral aprovada pel Govern de ZP perquè, entre d’altres, no hauria de centrar-se en l’acomiadament. Alhora opina que la convocatòria de la Vaga General arriba tard i que els sindicats han estat molt complaents amb el president José Luis Rodríguez Zapatero. A un conegut meu li semblava “raonablement progressista” aquest discurs. Em va costar aclarir-li que el PP i la CEOE tenen la mateixa opinió i que si fos per ells no s’hauria de parlar tant de causes d’acomiadament i més de poder omnímode de l’empresari per contractar, acomiadar i per imposar les condicions salarials i laborals, i per això parlen tant de dur la negociació col•lectiva empresa a empresa. En definitiva, el PP fa un discurs aparentment raonable sobre la contrareforma laboral quan el que vol dir és que l’amo és l’amo i que els sindicats són una nosa.
Tanmateix em queden algunes coses clares que em permeten creure -no sé si amb raó- que colló del tot no hi he tornat: Hi ha en marxa una certa rebel•lió a Europa en contra d’aquesta situació de retalls de drets socials i laborals. La setmana passada foren les mobilitzacions a Itàlia, França i Romania. Aquesta setmana, una altre vegada, Grècia i a Espanya.. i, òbviament, també a les Illes. Tot preparant la gran protesta del 29-S!
El mateix dia que la premsa informava que l’Agència Tributària dispensa un tracte de favor vergonyós a les quasi 3.000 fortunes que han amagat més de 6.000 milions d’euros en comptes suïssos, observava una contundent actuació policial contra el “top manta” al mercat de Pere Garau de Palma. Alguns experts qualifiquen d’autèntica amnistia fiscal el que s’aplica als defraudadors que tenen la “pasta gansa” a la filial suïssa del HSBC. La severitat policial que jo he vist al mercat palmesà és una prova irrefutable de la doble moral i distint llistó de mesurar; en definitiva, de la manca d’una política seriosa en contra del frau fiscal.
Un altre exemple: el Govern acorda la congelació de l’assignació a la Casa Reial i apuja deu punts! els impostos per les plusvàlues de les rendes més altes. Compensacions de ZP al seu brutal pla de ajust? Acceptació, per part del PSOE, de part de la Proposició de Llei de reformes urgents en matèria tributària, presentada el passat 26 de maig per ERC, IU, ICV i BNG al Congrés dels Diputats? Idò no, són mesures incloses en el paquet d’ajust del govern conservador britànic !
Una tercera perplexitat: fins avui dia ens havíem omplert la boca parlant de la superioritat moral i de la eficiència econòmica amb solidaritat del model social europeu. Serà per allò de qui té boca s’equivoca, ara resulta que a la cimera del G 20 celebrada a la ciutat canadenca de Toronto, és Europa -capitanejada per la canceller Merkel- qui defensa a les totes la reducció ràpida del dèficit públic, mentre que els EUA presidits per l’Obama defensen que la cosa més important és mantenir els incentius econòmics per garantir el creixement i l’ocupació. El món a l’inrevés... excepte Xina, que, com sempre, és al seu lloc amb les trampes pròpies d’una pel•lícula de Fu-Manxú sobre drets humans, sindicació o la presumpta devaluació del iuan.
I encara una darrera qüestió: ara resulta que el PP troba insuficient la contrareforma laboral aprovada pel Govern de ZP perquè, entre d’altres, no hauria de centrar-se en l’acomiadament. Alhora opina que la convocatòria de la Vaga General arriba tard i que els sindicats han estat molt complaents amb el president José Luis Rodríguez Zapatero. A un conegut meu li semblava “raonablement progressista” aquest discurs. Em va costar aclarir-li que el PP i la CEOE tenen la mateixa opinió i que si fos per ells no s’hauria de parlar tant de causes d’acomiadament i més de poder omnímode de l’empresari per contractar, acomiadar i per imposar les condicions salarials i laborals, i per això parlen tant de dur la negociació col•lectiva empresa a empresa. En definitiva, el PP fa un discurs aparentment raonable sobre la contrareforma laboral quan el que vol dir és que l’amo és l’amo i que els sindicats són una nosa.
Tanmateix em queden algunes coses clares que em permeten creure -no sé si amb raó- que colló del tot no hi he tornat: Hi ha en marxa una certa rebel•lió a Europa en contra d’aquesta situació de retalls de drets socials i laborals. La setmana passada foren les mobilitzacions a Itàlia, França i Romania. Aquesta setmana, una altre vegada, Grècia i a Espanya.. i, òbviament, també a les Illes. Tot preparant la gran protesta del 29-S!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada