Manhattan, NYC (EUA): Allà la flexibilitat laboral és totalLa setmana passada el Govern espanyol va fer pública la seva proposta de reforma del mercat laboral. És un document extens (41 pàgines), complex d’analitzar (introdueix reformes a totes les lleis medul•lars del sistema laboral espanyol) i alhora és un document amb importants imprecisions i, per tant, els comentaris sobre els continguts que faig són, a totes totes, provisionals.
La proposta és inútil per a la creació d’ocupació de qualitat. Per una banda s’incentiva l’acomiadament amb la reforma dels articles 51 i 52 de l’Estatut dels Treballadors (ET) amb la flexibilització de les causes dels acomiadaments col•lectius (ERO) i dels individuals objectius. A mi em sembla especialment nociva la definició que es fa de les causes productives que justifiquen aquests acomiadaments. El document les defineix de la següent manera: “cuando se produzcan cambios en el ámbito de los productos o servicios que la empresa pretende colocar en el mercado”. Em demano si en el cas d’un hotel que s’ha dedicat al mercat de sol i platja i desprès passa a dedicar-se al mercat de ciclistes, hi ha causa legal d’acomiadament? Per una altra banda, amb la reforma de la Llei 12/2001 es regula la generalització del contracte amb indemnització exprés de 33 dies per any treballat i amb un màxim de 12 mensualitats. Per tant, més facilitats per acomiadar i indemnitzacions més baixes, a més a més subvencionades per l’Estat mitjançant el Fons de Garantia Salarial. Aquesta proposta, per la qual el FOGASA pagarà l’equivalent de vuit dies de salari per any treballat a les indemnitzacions corresponents als acomiadaments col•lectius i objectius, em sembla un sarcasme cruel: un instrument concebut per garantir drets als treballadors i treballadores s’emprarà ara per facilitar-ne la seva expulsió del lloc de feina!
La inutilitat per a la creació d’ocupació de qualitat queda rematada amb la manca de mesures potents a favor de la contractació estable. En aquest sentit paga la pena fer referència a la tova modificació dels articles 15.5 i 49.1 de l’ET sobre l’encadenament de contractes i contracte d’obra o servei, respectivament, la qual, al meu parer, es tracta més de canvis estètics que de pràctics. Curiosament sobre la implantació a Espanya de l’anomenat “model austríac” hi ha únicament la voluntat de creació d’un “Fondo de capitalización para contratos indefinidos”, sense avançar res sobre el seu funcionament ni finançament.
Únicament hi ha dos aspectes positius: el primer fa referència a algunes mesures per afavorir la contractació de joves i els canvis en els contractes de formació i en pràctiques; malgrat tot, sense un canvi de model d’empresa, aquestes modalitats contractuals seguiran sent marginals i la temporalitat i la precarietat serà la forma preferent d’entrada al mercat de treball. La segona proposta positiva és, sen dubte, la modificació de l’article 47 de l’ET, la qual ha de possibilitar una major utilització de la suspensió temporal del contracte i de la reducció de la jornada laboral com una alternativa a la destrucció d’ocupació i de teixit empresarial. Tinc molts dubtes que això signifiqui una millora substancial en un mercat de treball tan estacional com el balear.
Finalment s’ha de dir que hi ha una absència fonamental: no es diu res de la potenciació ni de la millora de la protecció del contracte de Fix Discontinu. Sense això, a les Balears no hi ha millora de l’ocupació.
La proposta és injusta pel seu biaix vers als plantejaments empresarials. Això es palesa de forma claríssima en els canvis legals sobre mobilitat geogràfica, modificacions substancials de condicions de treball i l’ampliació ad infinitum de la clàusula de no aplicació salarial (articles 40, 41 i 84 de l’ET). Tota una bateria de propostes que debiliten els drets dels treballadors i de les treballadores, que lleven força normativa i seguretat jurídica als convenis col•lectius i introdueixen una incertesa sobre la percepció salarial de conseqüències incalculables. Aquesta aposta governamental a favor de la “precarietat interna imposada” en contra de la proposta sindical de “flexibilitat interna negociada” desincentiva el canvi cap a un nou model d’empresa amb estabilitat laboral, amb millora permanent del capital humà, amb plantilles innovadores, productives i amb implicació i motivació. Aquest conjunt de modificacions legals corren, en la meva opinió, el seriós perill de ser empitjorades en el tràmit parlamentari i provocar una autèntica regressió social. Està claríssim que el repte de l’economia espanyola és el repte del coneixement i la sostenibilitat ecològica i social de veres, i no és el de la “balcanització de la negociació col•lectiva”. Però aquest és un repte de l’esquerra i... quina esquerra donarà suport a la proposta governamental?
La proposta és de dretes perquè ni es planteja la justícia social. La eficiència econòmica i el bon funcionament del mercat laboral no tenen res a veure amb l’absència de justícia social. Ans al contrari, cada vegada està més demostrat que les polítiques de cohesió social i d’igualtat són prou productives. En qualsevol cas, el que passa és que en un context de fort retrocés de l’Estat del benestar, on la socialdemocràcia que governa ja ni parla de justícia social i només ho fa l’esquerra electoralment minoritària i la socialdemocràcia a l’oposició, els sindicats són els únics que poden aixecar amb potència la veu en contra d’aquests designis que, en forma de reforma laboral, imposen els mercats.
Probablement això no s’arregla únicament protestant. Però segur que sense protesta no hi ha solució. Per això té tant de sentit i lògica la convocatòria de vaga general per al dia 29 de setembre. M’ha semblat especialment intel•ligent aquesta convocatòria feta amb temps per preparar la protesta, ja que en aquestes coses serioses s’ha d’aplicar el manual del sindicalista: primer avaluar l’estat de la nostra gent, segon mesurar l’ambient general i tercer organitzar-se en funció d’un calendari i les passes a fer. En la meva opinió, la nostra gent està malament, preocupada, i hi ha molta víctima de la crisi que necessita un revulsiu mobilitzador. L’ambient general és de molta resignació perquè s’ha instal•lat la sensació que pertot arreu hi ha retalls, a la qual cosa s’ha de confrontar una profunda tasca d’explicació i de convicció. I finalment ens manca una previsió per resistir el conjunt de l’envestida: la proposta de reforma laboral del Govern d’Espanya pot ser més agressiva contra els drets laborals si s’imposa la negociació parlamentària amb els grups nominalment de dretes; desprès hi ha la possible reforma a la baixa de les pensions en el marc del Pacte de Toledo, i més enllà els Pressuposts Generals de l’Estat per a l’any 2011...
La proposta és inútil per a la creació d’ocupació de qualitat. Per una banda s’incentiva l’acomiadament amb la reforma dels articles 51 i 52 de l’Estatut dels Treballadors (ET) amb la flexibilització de les causes dels acomiadaments col•lectius (ERO) i dels individuals objectius. A mi em sembla especialment nociva la definició que es fa de les causes productives que justifiquen aquests acomiadaments. El document les defineix de la següent manera: “cuando se produzcan cambios en el ámbito de los productos o servicios que la empresa pretende colocar en el mercado”. Em demano si en el cas d’un hotel que s’ha dedicat al mercat de sol i platja i desprès passa a dedicar-se al mercat de ciclistes, hi ha causa legal d’acomiadament? Per una altra banda, amb la reforma de la Llei 12/2001 es regula la generalització del contracte amb indemnització exprés de 33 dies per any treballat i amb un màxim de 12 mensualitats. Per tant, més facilitats per acomiadar i indemnitzacions més baixes, a més a més subvencionades per l’Estat mitjançant el Fons de Garantia Salarial. Aquesta proposta, per la qual el FOGASA pagarà l’equivalent de vuit dies de salari per any treballat a les indemnitzacions corresponents als acomiadaments col•lectius i objectius, em sembla un sarcasme cruel: un instrument concebut per garantir drets als treballadors i treballadores s’emprarà ara per facilitar-ne la seva expulsió del lloc de feina!
La inutilitat per a la creació d’ocupació de qualitat queda rematada amb la manca de mesures potents a favor de la contractació estable. En aquest sentit paga la pena fer referència a la tova modificació dels articles 15.5 i 49.1 de l’ET sobre l’encadenament de contractes i contracte d’obra o servei, respectivament, la qual, al meu parer, es tracta més de canvis estètics que de pràctics. Curiosament sobre la implantació a Espanya de l’anomenat “model austríac” hi ha únicament la voluntat de creació d’un “Fondo de capitalización para contratos indefinidos”, sense avançar res sobre el seu funcionament ni finançament.
Únicament hi ha dos aspectes positius: el primer fa referència a algunes mesures per afavorir la contractació de joves i els canvis en els contractes de formació i en pràctiques; malgrat tot, sense un canvi de model d’empresa, aquestes modalitats contractuals seguiran sent marginals i la temporalitat i la precarietat serà la forma preferent d’entrada al mercat de treball. La segona proposta positiva és, sen dubte, la modificació de l’article 47 de l’ET, la qual ha de possibilitar una major utilització de la suspensió temporal del contracte i de la reducció de la jornada laboral com una alternativa a la destrucció d’ocupació i de teixit empresarial. Tinc molts dubtes que això signifiqui una millora substancial en un mercat de treball tan estacional com el balear.
Finalment s’ha de dir que hi ha una absència fonamental: no es diu res de la potenciació ni de la millora de la protecció del contracte de Fix Discontinu. Sense això, a les Balears no hi ha millora de l’ocupació.
La proposta és injusta pel seu biaix vers als plantejaments empresarials. Això es palesa de forma claríssima en els canvis legals sobre mobilitat geogràfica, modificacions substancials de condicions de treball i l’ampliació ad infinitum de la clàusula de no aplicació salarial (articles 40, 41 i 84 de l’ET). Tota una bateria de propostes que debiliten els drets dels treballadors i de les treballadores, que lleven força normativa i seguretat jurídica als convenis col•lectius i introdueixen una incertesa sobre la percepció salarial de conseqüències incalculables. Aquesta aposta governamental a favor de la “precarietat interna imposada” en contra de la proposta sindical de “flexibilitat interna negociada” desincentiva el canvi cap a un nou model d’empresa amb estabilitat laboral, amb millora permanent del capital humà, amb plantilles innovadores, productives i amb implicació i motivació. Aquest conjunt de modificacions legals corren, en la meva opinió, el seriós perill de ser empitjorades en el tràmit parlamentari i provocar una autèntica regressió social. Està claríssim que el repte de l’economia espanyola és el repte del coneixement i la sostenibilitat ecològica i social de veres, i no és el de la “balcanització de la negociació col•lectiva”. Però aquest és un repte de l’esquerra i... quina esquerra donarà suport a la proposta governamental?
La proposta és de dretes perquè ni es planteja la justícia social. La eficiència econòmica i el bon funcionament del mercat laboral no tenen res a veure amb l’absència de justícia social. Ans al contrari, cada vegada està més demostrat que les polítiques de cohesió social i d’igualtat són prou productives. En qualsevol cas, el que passa és que en un context de fort retrocés de l’Estat del benestar, on la socialdemocràcia que governa ja ni parla de justícia social i només ho fa l’esquerra electoralment minoritària i la socialdemocràcia a l’oposició, els sindicats són els únics que poden aixecar amb potència la veu en contra d’aquests designis que, en forma de reforma laboral, imposen els mercats.
Probablement això no s’arregla únicament protestant. Però segur que sense protesta no hi ha solució. Per això té tant de sentit i lògica la convocatòria de vaga general per al dia 29 de setembre. M’ha semblat especialment intel•ligent aquesta convocatòria feta amb temps per preparar la protesta, ja que en aquestes coses serioses s’ha d’aplicar el manual del sindicalista: primer avaluar l’estat de la nostra gent, segon mesurar l’ambient general i tercer organitzar-se en funció d’un calendari i les passes a fer. En la meva opinió, la nostra gent està malament, preocupada, i hi ha molta víctima de la crisi que necessita un revulsiu mobilitzador. L’ambient general és de molta resignació perquè s’ha instal•lat la sensació que pertot arreu hi ha retalls, a la qual cosa s’ha de confrontar una profunda tasca d’explicació i de convicció. I finalment ens manca una previsió per resistir el conjunt de l’envestida: la proposta de reforma laboral del Govern d’Espanya pot ser més agressiva contra els drets laborals si s’imposa la negociació parlamentària amb els grups nominalment de dretes; desprès hi ha la possible reforma a la baixa de les pensions en el marc del Pacte de Toledo, i més enllà els Pressuposts Generals de l’Estat per a l’any 2011...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada