Del Decret Nadal a la Llei Barceló

Imatge d’una platja de Mallorca. Foto RBE estiu 2010
Balears reserva turística?

Amb el propòsit de “contribuir a impulsar l’activitat econòmica pública i privada” ha hagut unanimitat política (i molt de silenci econòmic i social) en l’anomenada Llei de mesures urgents per a l’impuls de la inversió a les Illes Balears. En aquest instrument legal es preveuen quatre línies d’actuació: 1.- l’agilització administrativa, en especial per a l’adopció i la posada en funcionament de les inversions que mereixin la declaració d’interès autonòmic o insular; 2.- facilitar la implantació de noves activitats empresarials i professionals; 3.- mesures en matèria d’agricultura i ramaderia; i 4.- les encaminades a impulsar la indústria turística i l’activitat urbanitzadora i edificadora en determinats supòsits. Aquest darrer conjunt de mesures –que s’ha qualificat i amb raó de “més privilegis per als hotelers”- és el que m’interessa comentar tot seguit.

L’ampliació del termini per a la regularització de les places turístiques amb irregularitats mitjançant el pagament a “la borsa de places”; les extraordinàries facilitats urbanístiques i d’ordenació turística durant quatre anys i amb algunes condicions per a la millora dels edificis d’allotjament; la facilitació de l’accés als ajuts estatals; el suplement autonòmic dels ajuts estatals; i les modestes iniciatives de suport a la desestacionalització són les peces que el Govern de les Illes Balears -amb la unanimitat parlamentària- posa a l’abast de l’empresariat turístic hoteler, amb l’objectiu que la inversió empresarial sigui efectiva i abundant.

És, sens dubte, una aposta política arriscada. Crec que en el millor dels casos, els resultats seran modests a curt termini. En absolut crec en la voluntat inversora de l’empresariat en la conjuntura actual de crisi de crèdit financer i de la situació turística internacional que fa que qualsevol inversió a algunes destinacions “emergents” sigui infinitament més rendible i amortitzable que la que puguin fer aquí.

Potser que el Govern Antich, i en particular la Conselleria de Turisme, amb aquesta llei hagin intentat esbossar un discurs i una pràctica de política turística diferenciadora del discurs i la pràctica de la dreta. Si és així, ho han aconseguit a mitges ja que, tot i que l’aposta pel turisme hoteler (el que crea ocupació i cohesió social) hi és ben present, hi manca un compromís més ferm en contra del canvi d’usos de les instal•lacions turístiques, un rebuig clar i llampant dels codohotels i una garantia de manteniment dels drets socials i d’ocupació de les plantilles dels hotels a on es facis reformes estructurals.

En qualsevol cas, si els discursos alternatius als de la dreta no són tan unànimes, tampoc passaria res de l’altre món. L’abril de l’any passat, el president de la república francesa deia: “El dia que deixem de construir trens, avions, automòbils i vaixells, què quedarà de l'economia francesa? Records. Jo no vull fer de França una mera reserva turística”. Idò bé, tal vegada nosaltres tampoc hauríem de voler ser una reserva turística i sí un país turístic millor, més democràtic, socialment més cohesionat i amb tota dignitat. Per això és imprescindible que en el pacte no hi faltin els sindicats. Malauradament aquesta vegada no hi son !