Després del 29 S: Algunes reflexions en clau balear

Imatge de la manifestació a Palma

Sens dubte que la vaga va anar bé i les manifestacions foren esplèndides. Tanmateix es varen posar de manifest dues qüestions claus i una mancança: la primera qüestió és la constatació –una altre vegada– que la precarietat laboral no ajuda a la mobilització, ans al contrari, amb vides i vivències precàries és molt mal de fer participar a una vaga que és una expressió d’un dret individual que s’exerceix col•lectivament. Quins drets individuals poden exercir realment les persones amb vides laborals i personals precàries? Quin imaginari col•lectiu poden tenir les persones que són les víctimes de la precarització social i vivencial? La segona qüestió clau és que l’ofensiva ideològica en contra dels sindicats i del conflicte social ha calat –no sé en quin grau– a la base social dels sindicats i del progressisme. No són els atacs habituals dels darrers trenta anys i busques, ara és una mena de Tea Party a la espanyola que convé no menysprear i, per no fer-ho, val la pena visitar de tant en tant el blog de José María Izquierdo. Amb tot, crec que el més important és prendre nota de la manca de reflexió i d'anàlisi referents a les dificultats d'organització sindical i conseqüentment del conflicte capital/treball en una societat desindustrialitzada i sotmesa als efectes sociològics que provoca una gairebé total turistització no sols de l’activitat econòmica, sinó també de les relacions socials i personals.

M’agradaria equivocar-me, però tinc l’ impressió que el conflicte amb el Govern espanyol s'allargarà i no serà la del 29 S la darrera mobilització en contra de les mesures d’austeritat neoliberal. En aquesta fase de la crisi no crec que el PSOE estigui en condicions de fer altre cosa que estar a les ordres dels mercats. L’èxit de la vaga general –mesurada en canvis a la política econòmica, rectificació de la reforma laboral i fre a nous retalls en pensions o negociació col•lectiva– trigarà a materialitzar-se encara alguns mesos. Òbviament aquest pronòstic pot estar errat i en qualsevol cas n'hi ha pocs riscos que els sindicats no gestionin bé a l'àmbit estatal la força acumulada amb la vaga general.

Però no posaria messions de l'encert de la gestió autonòmica d’aquest previsible conflicte prolongat amb el Govern de l'Estat. Segur que les direccions dels sindicats illencs no ho tenen bo de fer però, més d’hora que tard, hauran d'aclarir-nos si la confrontació amb les polítiques de ZP inclou confrontar-se amb el Govern d'Antich i amb les forces parlamentàries que –encara que siguin minoritàriament– li donen soport (PSIB-PSOE, PSM, Iniciativa d’Esquerres, EU, Els Verd, ExC); o si –en el marc de la lluita en contra de l’austeritat neoliberal– hi ha marges d’acord amb determinats poders públics o, fins i tot, diferents graus de confrontació.

Mentrestant crec que s’haurien d’esvair el més aviat possible alguns riscos com ara: el perill de sucursalització dels grans sindicats; la temptació de relegar a un segon lloc l'àmbit balear de diàleg social; el renunciar a les potencialitats encara ara i en aquesta situació complicada que té el Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social de les Illes Balears; el posposar la lluita per el canvi de model de desenvolupament... En definitiva, n'hi ha riscos de caure en l’error de creure que l’únic àmbit prioritari d’acció sindical és a l’àmbit espanyol.

Tan de bo que encertin.