TURBOCAPITALISME, EUROPA I MOBILITZACIÓ SOCIAL

No n'hi ha una reunió del Consell Europeu que no acabi amb una nova retallada de drets socials o laborals per a saciar els anomenats mercats, que són cada vegada més insaciables. Sense anar més lluny, la passada reunió dels dies 28 i 29 d’octubre acabà amb més austeritat fiscal, més austeritat salarial i més austeritat social, la qual cosa segur que ajudarà una nova recessió econòmica, més atur, més desigualtat, més especulació i noves i més dures exigències dels mercats. El que pretenen és la implantació d’un model europeu que res té a veure amb la cohesió social, ans al contrari: es pretén una superació de la crisi amb un fortíssim esquifiment de les institucions que sustenten la seguretat econòmica i social dels treballadors i les treballadores, es a dir, dels salaris, les pensions de jubilació, l'estabilitat de l'ocupació, les prestacions de desocupació. Per fer front a aquesta estratègia d’implantació del turbocapitalisme el moviment sindical europeu ha convocat una Jornada de Mobilització el dia 15 de desembre. Cal dir que, aquí, a Mallorca, ha passat molt desapercebuda aquesta mobilització.

Cal esperar que les manifestacions convocades el dissabte dia 18 de desembre tinguin molt més ressò, ja que és imprescindible continuar la lluita en contra del retard de l’edat per poder-se jubilar i per la derogació de la reforma laboral que motivà la Vaga General del passat 29 de setembre.

A més a més d’aquestes mobilitzacions, CCOO i UGT han posat en marxa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que pretén la derogació del gruix de la Reforma Laboral de ZP -la Llei 35/2010 de 17 de setembre-, i alhora que s’aprovi una legislació laboral que promogui l’ocupació estable i amb drets. Les ILPs tenen una certa tradició en el sindicalisme espanyol i, de fet, n’hi ha hagut que han acabat triomfant, com és el cas de la llei de regulació de la subcontractació a la construcció, i d’altres que només han servit per mobilitzar voluntats a favor d’una proposta com és de la que es presentà per millorar el finançament del sistema educatiu públic. A aquestes contrades també tenim experiències d’ILPs sempre relacionades amb assumptes de protecció del territori i, com no podia ser d’altra manera, liderades per el GOB. (Vegeu un exemple)

Déu em guardi de semblar un discrepant dels sindicats però, en la meva opinió, no hauria de passar desapercebut que l’ILP com a estratègia de mobilització és, si més no, arriscada. Per una banda, després de superar els nombrosos entrebancs és qüestió d’una discussió en seu parlamentaria que pot durar unes hores i acabar en un no-res pràctic. Per l’altre costat pot provocar més frustracions i un aprofundiment del fracàs del diàleg social (per exemple si el grup parlamentari socialista no acceptés la presa en consideració de la iniciativa). Amb l’experiència d’unes altres ILPs les havia situat en el meu imaginari particular en escenaris d’ofensiva. És per això que en temps de resistència tinc dubtes de la seva conveniència.