Canvi de sigles?

Sembla que Unió Mallorquina es planteja caviar de nom. No sé quina serà la decisió que prengui la cúpula del partit però, el que si se és que després del 25 de febrer de 2011 -data del escorcoll per part de la Fiscalia i la policia de la seu d’UM- a la política de Balears res serà igual a la política de Balears. En qualsevol cas convé prendre en consideració que el que faci UM interessa a molta gent progressista d’aquest país, al menys per dues raons. La primera perquè tots els governs autonòmics progressistes han estat inicialment pactats amb UM i la segona i més important de cara al futur és que UM ha portat la sospita molt fundada de corrupció als governs (autonòmic, insular i de Palma) que han tingut la tasca històrica de fer front a les conseqüències del quadrienni del saqueig presidit per Jaume Matas. La existència d’episodis de presumpta corrupció a les institucions presidides per Antich, Armengol o Clavo és una traïdoria molt mala de empassolar per part dels progressistes. És per tot això que segur que hi ha un abans i un després del esclat de l’ operació Picnic.

Aquest nou escàndol (sospito que no serà el darrer) a afectat especialment al Institut Municipal de Formació Ocupació i Foment (IMFOF) de l’Ajuntament de Palma. Al meu parer l’ IMFOF és un organisme clau per a que les energies i sinergies econòmiques de la Ciutat es puguin orientar envers una sortida de la crisi econòmica i d’ocupació amb cohesió social i amb una millora del nostre posicionament de futur. Per això i pensant en els magnífics i magnifiques professionals del IMFOF, seria bo canviar-li el nom i oblidar-se d'aquests lamentables fets. La Conselleria de Turisme i Treball ha tingut la bona idea de canviar el nom al IBATUR després de ser afectat per un cas de corrupció. Canviï UM de nom o no el canviï , l’IMFOF podria passar a dir-se alguna cosa com ara Agencia Palmesana de Treball i Empresa.

FOTO: Sigles de disseny?
Rafel Borràs, Barcelona febrer 2011

Solidaritat amb les revoltes àrabs

La gran mobilització antiautoritària que començà a Tunísia s’ha estès per tot el món àrab i ja arriba al Golf Pèrsic. Fins i tot hi ha protestes a la Xina... Al meu parer és fantàstic el que esta passant. Se n'ha esvaït d’hipocresia d’accident i la “real politic”. A Israel se li ha acabat les excuses per no encarar un real procés de pau amb el poble palestí.

El que esta passat és fantàstic però alhora dramàtic: Human Rights Watch i Al Yazira informen d’una brutal repressió a Líbia, al Marroc i a altres indrets... Tanmateix la ciutadania àrab s’ha convertit en un subjecte polític de canvi democràtic imparable.

El que està passant és fantàstic però alhora vergonyós: La UE -i els estats membres- “masteguen fesols” i encara és l’hora que tinguin una posició digna de recolzament a les revoltes i de condemna radical a la repressió. I mentrestant es segueixen tancant contractes de venda d’armament!

Les dones i els homes àrabs ja s’han constituït en subjecte mobilitzat per un món millor i han plantat cara als sàtrapes. ¿Fins quant la ciutadania europea aguantarem passivament la vergonya d’aquestes elits que ens governen?

¿No és hora de engegar un moviment global com aquell de rebuig a la guerra d’Irak?

FOTO: Un taller de fusteria a Damasc (Síria)
Rafel Borràs. Abril 2009

Puro Teatro...

El Presidente Regional del PP i el portaveu parlamentari pepero en el Parlament de les Illes Balears varen protagonitzar un festival de demagògia difícil de superar. Les paraules de Ramon Bauzá i de Antoni Pastor en la sessió parlamentaria d’aquesta setmana interpel•lant al President en matèria d'atur, es desqualifiquen per si soles. Però són un fidel reflex de la demagògia de l'extrema dreta que no para en barres per tal de guanyar poder.

L'atur de les Balears és conseqüència de la fallida del sistema financer internacional i del model de pensament únic en matèria econòmica que implantaren els neoliberals. És cert que a les Illes està agreujat per el terrabastall del model impulsant precisament per els governs del PP. Cal recordar que el que va dir que les Illes Balears havien de ser el barri residencial d'Europa va ser el President Cañellas i qui va impulsar l'obra publica en macro infraestructures que , a més de presumpta corrupció, generaren un efecte cridada de mà d’obra fou el President Mates. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que aquella dèria de construcció, consum de territori i augments de població eren insostenibles. Hi ha una sòlida i robusta literatura que corrobora aquesta tesi.

L'atur és un drama humà sobre el que no s'hauria de fer més demagògia ni acudits. Als senyors Bauzá i Pastor els convindria llegir un poc de literatura sobre el funcionament dels mercats de treball -per exemple als premis Nobel d'Economia de l'any passat, Diamond, Mortensen i Pissarides- per adonar-se dels dois que diuen. Amb una mica de rigor s'adonarien de la repercussió que encara té la manca de qualitat del treball i la desqualificació del capital humà que provocà el model de creixement balear que ells impulsaren.

En qualsevol cas, no em sembla de rebut que el Presidente Regional del PP faci gracietes en seu parlamentaria. Va dir que en una empresa privada, el Sr. Antich hauria perdut el seu lloc de feina, perquè la empresa hauria fet fallida. Tal vegada seria bo recordar-li que la incompareixença al lloc de treball és motiu legal d’acomiadament. És a dir, cobrar de batlle i dedicar-se a altres coses seria motiu d’acomiadament procedent si l’Ajuntament de Marratxi fos una empresa privada.

Amb tot plegat, mostren massa el llautó. No fan cap proposta -i quan en insinuen una és de més i més d’allò mateix i fracassat- i tot ho converteixen en pur teatre.

Puro teatro! que cantà La Lupe.

Els límits del Acord Social i Econòmic

No crec que faci falta insistir en l’anàlisi de la reforma de les pensions. En qualsevol cas, a allò que ja s’ha escrit en aquest blog, hi voldria afegir el meu total acord amb el que Joan Coscubiela ha escrit amb molt d’encert en el diari El Periódico. Per tant, tenint en compte que -exceptuant aquest tema de les pensions- és un text tan genèric, em resulta complicat fer aquest comentari sobre el “Acuerdo Social y Económico”. Tanmateix m’atreveixo a dir que:
1.- L’acord sobre Polítiques Actives d’Ocupació (sempre que hi hagi un desenvolupament adequant) pot ser un pas endavant i important per fer aquestes polítiques verdaderament útils per millorar les possibilitats d’ ocupabilitat de les persones en atur, augmentar les possibilitats de reducció del atur juvenil i mantenir alguns ajuts assistencials. Em preocupen els “tics” re-centralitzadors per molt que es vulguin amagar davall d’expressions com ara les de complementariedad entre unidad de mercado y diversidad territorial i, encara em preocupa més, un possible desenvolupament basat en l’ abaratiment dels costos del factor treball i poca cosa més.
2.- Sobre Política Industrial, Energètica i d’Innovació, el que s’ha firmat és un seguit de declaracions de intencions (bones i no tan bones) que fa difícil qualsevol valoració de continguts. No obstant, paga la pena anotar que res es diu de turisme (sic) i que els firmants han constatat algunes difunciones o solapamientos en la política industrial. Convindrà estar al aguait perquè els firmants és comprometen a proposar possibles solucions... i amb això dels solapamientos ja se sap: sempre és vol solucionar retallant competències autonòmiques.
3.- Els criteris bàsics per a la reforma de la negociació dels convenis col•lectius acordats avancen únicament en l’articulació d’aquesta negociació col•lectiva i ho fan amb una formula molt barroca que sembla s’ha pactat una prevalença del conveni col•lectiu d’empresa i del sectorial d’àmbit estatal, menyspreant el conveni col•lectiu d’àmbit autonòmic a un paper subsidiari. D’altres temes cabdals, com ara, el manteniment de la vigència de tot el contingut del conveni fins a la signatura d’un de nou, no se’n parla res de res.
Estem idò davant un acord de compromís i, sens dubta, fruit de la correlació de forces. El que ara interessa és un desenvolupament escorat a allò que es defensava a la vaga general dels 29-S i seguir lluitant per la anul.lació dels efectes de la Reforma Laboral. Per això no tinc clar que sigui suficient l’Iniciativa Legislativa Popular impulsada per CCOO i UGT si no s’acompanya d’una major sindicalització i una certa pressió als centres de treball i als carrers.

LES REVOLTES DEL MÓN ÀRAB

Aquests dies de revolta democràtica a Tunísia, a Egipte i a tot arreu de l’Africà del Nord, se m’acumulen les preguntes: ¿On estan els integristes islàmics que justificaven el recolzament d’occident als règims dictatorials? ¿Què vol dir aquesta gent quan parla d’estabilitat? Si, més prest o més tard la revolta democràtica arriba a Marroc, què farà i dirà la monarquia espanyola? ¿És sensat seguir vetant la entra de Turquia a la UE? ¿Té sentit mantenir –si és que l’ha tingut mai- la guerra d’Afganistan? ¿Hi haurà algun Estat Democràtic que faci autocrítica per la anul•lació de la democràcia a Algèria? ¿Serà possible una pau digna per a el poble palestí? L’Obama , faria avui el mateix discurs a la Universitat de El Caire?...

Aquests dies de revolta democràtica al nord d’Africà -i de resistència exemplar del poble egipci- em serveixen per consolidar tres conviccions:

La primera: Aquella teoria del “fi de la historia” era una tonteria interessada de les idees conservadores. La lluita radical per la democràcia, la lluita per la globalització dels drets humans, és la lluita per una major igualtat (en el segle XXI la lluita de classes existeix). La Xina no és una excepció.

La segona: Les noves tecnologies de la comunicació i les xarxes socials no poden substituir la organització de la gent i la mobilització en el carrer, però el Google, Facebook, Tuwitter etc... són molt més eficaços que la octaveta, el pamflet, la pintada... d’antany.

I la tercera és la actualitat de Antonio Gramsci que va deixar escrit allò de “Instrueixin-se, perquè tindrem necessitat de tota la vostra intel•ligència. Agitin-se, perquè tindrem necessitat de tot el vostre entusiasme. Organitzin-se, perquè tindrem necessitat de tota la vostra força.” L'han llegit el joves egipcis? Em tem que els d’aquí, no.

MÉS SOBRE EL PACTE DE PENSIONS

Kiss by the Hotel de Ville de ROBERT DOISNEAU

Aquesta famosíssima foto sempre m’ha proporcionat serenitat, malgrat que el context de l’ imatge és extraordinàriament complicat. A l’hora de analitzar el pacte de pensions molta gent progressista tenen una manca de rigor i de la serenitat necessita per no coincidir amb els vòmits demagògic de Rajoi, Cospedal etc...
A un article publicat a la Web de Fundació Gadeso he intentat aportar alguns (no tots) elements per a un anàlisi assossegat i ponderat.

feu clic aquí

COL.LECTIU TREBALL I IGUALTAT

Un petit grup d’amics, coneguts i algun saludat ens hem ajuntat alguns dies per dinar (de menú econòmic, que la crisi no permet disbauxes....) i per parlar de temes relacionats amb el treball, la cohesió social, el sindicalisme... De moment ha sortit aquesta primera reflexió que publica avui el Diario de Mallorca. Tant de bo continuem parlant, reflexionat i aprofundint l’amistat.

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2011/02/02/teme-convenios-colectivos/641698.html

128.600

Les dades de la EPA del tercer trimestre de 2010 ens ha posat davant els nassos la magnitud de la crisi laboral i social: A Balears, l'any passat acabà amb la xifra de 128.600 persones en atur (una taxa mai vista del 22,23) i amb més de 40.000 famílies en les quals tots els seus membres estan aturats. Aquestes aclaparadores dades defugen qualsevol espurna de dubte sobre les prioritats polítiques: l'atur hauria de ser l'assumpte prioritari i capaç de aconseguir consensos polítics i socials. La magnitud de la tragèdia és de tant calat que hauria de permetre que, al menys a les Illes Balears, es qüestionés el patró de creixement de finals del segle passat i dels primers anys d'aquest, perquè bona part del drama del atur és conseqüència de la dèria constructiva i d'unes conjuntures turístiques marcades per una mediterrània en conflicte. Ambdues circumstancies provocaren per una banda un "efecte cridada" que encara fa que la població activa augmenti i per un altre costat una primerenca incorporació massiva de mà d'obra jove al mercat de treball que provocà la desqualificació del capital humà que àdhuc patim.

Per molt que vulguin els Bauza-Delgado és poc provable que els anys del crèdit irresponsable per especular amb l'habitatge tornin; per tant l'activitat constrictiva serà moderada en el futur. Tant de bo les revoltes democratitzadores dels països del nord d'Àfrica triomfin i la ribera mediterrània sigui un gresol de democràcies i de progrés amb equitat social i ecològica. Afortunadament no sembla que el conflicte bèl.lic ens porti més turisme. Per tan res no serà com abans...

És per això que s'ha de tenir molta mesquinesa -o una insensibilitat social esborronadora- per prioritzar interessos electorals tal com fa la dreta (extrema, moderada i mig pensionista) agrupada en el PP, a la hora de tractar la crisi laboral. Sovint simplifiquen la complexitat del drama donant tota la culpa al Govern Progressista de les Illes Balears, sense voler tenir en compte que aquest xàfec és responsabilitat del creixement irracional impulsat per ells en el recent passat, i per les mesures d'austeritat neoliberal que ara reclamen els seus coreligionaris...

Davant problemàtica d'abast mundial (vegeu l'informe de la OIT "Tendències mundials de l'ocupació 2011") m'emprenya aquesta demagògia i la mala bava de no dir que ferien ells. Però l'emprenyo se’n va més aviat que la malenconia de veure una socialdemocràcia espanyola nominal fent polítiques econòmiques al dictat dels anomenats mercats. Cal articular polítiques alternatives que tinguin el peus a terra i la gent a la ment.

FOTO Gegants de Cort
Foto. Rafel Borràs. Hivern 2010