Hom desitjava que desprès de la bufetada que els electors i electores progressistes donaren al PSOE el passat 22 de maig, la socialdemocràcia espanyola espavilés i, encara que fos suaument, fessin algun gir per no anar sempre contra direcció. Però sembla que la submissió als mercats és irreversible... De reforma en reforma fins a la derrota final!
La reforma legal per a la Negociació dels Convenis Col•lectius i el nou reglament pels Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) que ha aprovat el Govern de ZP és una autentica maçada per a la base social del PSOE. Tanmateix, el que més em preocupa és que són dues incitives que van en contra de qualsevol visió progressista del Dret del Treball. El professor Javier Pérez Royo, a un recent article a la Revista de la Fundació 1º de Mayo, explica que abans de “constitucionalitzar-se” amb els equilibris propis en el Dret Laboral, les relacions laborals eren "puras relaciones de poder, de fuerza". Sembla cada dia més clar que la crisi, provocada pels capitalistes, és aprofitada per tornar a escenaris de poder absolut del capital.
No cal entendre d’altre manera que les empreses puguin fer un ERO si preveuen pèrdues transitòries (previsió i no constatació de pèrdues ¡ , transitòries i no definitives!), o que els convenis col•lectius hagin d’incloure per llei "medidas para contribuir a la flexibilidad interna en la empresa, que favorezcan su posición competitiva en el mercado...”
Són només uns exemples -a manera de tasts- dels continguts d’aquestes normes, sobre les que més endavant faré algunes anàlisis més pausades. Però ara deixeu-me que vos digui que, desprès del Consell de Ministres de divendres dia 10 de juny, hi ha més motius per indignar-se i reaccionar. Això és un desastre!
Una altra de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada