Pronòstic amb Rajoy a la Moncloa

Poc a poc el programa electoral del PP es va coneixent. La duresa dels retalls són tan brutals per als més dèbils que té lògica que no es digui a les clares el que pensa fer Mariano Rajoy una vegada sigui a La Moncloa. Crec que la debilitat del projecte polític del PSOE consistent en una renúncia a practicar polítiques socialdemòcrates reals quan es governa (recordem que el ZP passarà a la historia per ser molt poc socialdemòcrata en temes socioeconòmics, especialment en fiscalitat, i per ser un demòcrata progressista que va fer una molt important ampliació dels drets civils de ciutadania) i modificacions de posicionaments electorals d'àmplies franges de l'electorat (vegeu el document de la Fundación Alternativas i el de la Fundación Sistemas) faran que el PP guanyi les properes eleccions espanyoles.
Deia que poc a poc es coneixen coses del programa del PP: Reforma de la Negociació Col•lectiva esbiaixada a favor del poder empresarial, de la “unidad de mercado” i de l'estigmatització del fet sindical al sí de l’empresa. Mini reforma fiscal per introduir més elements d'iniquitat. Més contractació temporal –tot i que l’anomenin contracte únic- i abaratiment i debilitament de la tutela judicial de l'acomiadament. I, finalment, instaurar la “millor política social” que és, segons ells, la creació d’ocupació.
Però, què vol dir en boca dels peperos això de que “la mejor política social es la creación de empleo”? L’exemple el tenim aquí, a Balears, amb la fixació de prioritats: Retalls i endarreriments en el pagaments dels deutes al sectors socials i prioritat absoluta en el pagament, zero retalls, als poderosos com ara Acciona que construeix un Palau de Congressos de molt dubtosa rendibilitat, i dogmàtica oposició a recaptar més impostos al més rics (però sí que es pot apujar el preu del viatge en el Bus de Palma, l'IBI en el mateix percentatge pels habitatges de, posem pel cas, Camp Redó i els de Son Vida. Això extrapolat a una política macroeconòmica d’estat vol dir clar i llampant una transferència de recursos i poder de la cosa pública a la privada. Per fer quadrar els números retallaran, entre altres coses, les prestacions per desocupació. En aquest sentit s’ha de recordar que la Vaga General de juny de l’any 2002 aturà la retallada del Govern d'Aznar d’aquestes prestacions. En aquella època l’excusa era el “dèficit zero” que era incompatible amb l’increment de la despesa de les polítiques passives d’ocupació que provocava l'extraordinària rotació en el lloc de feina per mor de la abusiva contractació temporal injustificada en uns moments que l’economia precisava una ma d’obra intensiva. Ara la crisi ha fet disparar aquesta despesa i, s’ha de reconèixer, els governs del PSOE han adaptat els pressupostos a la norma i no a l'inrevés.
Tot plegat, el meu pronòstic és que amb Mariano Rajoy a la Moncloa hi haurà de 3 a 4 milions de persones fora del paraigües de l'Estat del Benestar i, tal vegada, es crearà ocupació al sector de la vigilància privada per reprimir els esclats de conflictivitat social en els suburbis.
De moment -i malgrat la duresa de la crisi en termes d’atur- les mobilitzacions han estat tan i tan pacífiques (les sindicals) i interclassistes (les del 15-M) que sembla increïble. Això pot canviar desprès del 20-N.