Primer de maig 2012

Cada any es sol dir que el 1 de maig  és un dia  especial per sortir al carrer. Els que considerem que la commemoració d’aquesta data històrica del moviment obrer mai ha perdut vigència, any  rere any  hi hem trobat motius sobrats  per sortir al carrer i reivindicar la justícia social i la solidaritat internacional. No hi ha hagut any  que –malauradament-  ens hagin faltat  els  motius concrets  per protestar, per expressar la indignació (alguns  fa molts anys que estem indignats amb el que passa al món o a casa nostra).

 La manifestació del dia primer de maig d’ enguany  cal entendre-la com un peça més del procés de resistència i d’acumulació  de forces per aconseguir el desgast de la base social i electoral dels defensors del desmantellament del Estat social, de la rebalearització,  i de la neocentralització política del Regne d’Espanya. És a dir, ara mateix, convé tenir present que el PP aplica les polítiques turbo-reaccionaries  perquè té una sòlida majoria institucional.  No vull dir que amb uns altres resultats electorals les coses  fossin radicalment diferents, però no hi ha dubta que, la resistència  a l’onada conservadora seria més bona de dur.

 En definitiva,  cal tenir present que el president del BCE, Mario Draghi, no s’ha talla un pèl quan afirma que “ el model social europeu està mort”, o que no és cap exageració que la Confederació Europea de Sindicats (CES) parli del perill que corr el Pacte social sobre el que es construïren, desprès de la segona guerra mundial, els estats del benestar i la pròpia  UE.  Aquest és el context del 1 de maig  de 2012.

 La mobilització social iniciada en la preparació i realització de la vaga general del 29 de març ha de continuar. És la millor forma de resistir al creixement del patiment dels dèbils i a la mentida del “no-hi-ha-alternativa”.

PD:  1.- Aquest Primer de Maig ha vingut presidit per les  dues mobilitzacions del diumenge 29 d’abril:  El clam de “Salvem Es Trenc” i del “Amb l’educació i la sanitat no s’hi juga”, palesen la vitalitat de la resistència! 2.- L’ Associació Memòria de Mallorca ha convocat, el dia 1 de maig a  les 17 hores, un acte al Mur dela Memòria del cementeri de Palma per “...continuar amb la lluita que iniciaren els homes i les dones  que hi són representats”. Una molt bona iniciativa.

S’ ens pixen a sobre i diuen que plou

Retallades en sanitat: “Medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones” (BOE)

Amnistia Fiscal: “Gravamen especial de atracción de rentas no declaradas” (BOE)

Retallades en ensenyament: “Medidas urgentes de racionalización del gasto público en el ámbito educativo” (BOE)

Anunci de pujada del IVA i baixada de cotitzacions  socials als empresaris: "No subiremos más impuestos, cambiaremos la ponderación" (Montoro)

Uzbekistan

Ja en l’època soviètica la república centre asiàtica d’Uzbekistan era un indret que desitjava conèixer. No debades Samarcanda m'atreia des de molt jovenet i no vos negaré que tenia aquesta ciutat un tant mitificada, idealitzada. Tot i que ha resultat no ser el cim del viatge, la Plaça del Registan amb les tres madrasses i la necròpolis Shah-e Zindeh ja paguen fer el viatge. Samarcanda no ha estat el top -i el mite s’ha esvaït un poc- per mèrit d’altres ciutats i pobles visitats.

 La capital uzbeka, Taixkent, és una gran ciutat que no pot amagar el seu passat soviètic i que té poc interès per al viatger, però serveix per adonar-se que Uzbekistan és un país musulmà que no ho sembla (no vaig sentir cap mesin cridant a oració), amb una corrupció de gran proporcions (el rànquing de Transparència Intencional ho certifica), amb una impressionat inflació i amb una moneda nacional absolutament devaluada (has de manejar grans quantitats de bitllets de 1.000 som) i amb un “mercat negre” més gran que El Conte Inglés.

 Amb tot, i malgrat,una identitat nacional inventada a base d’islamisme oficial, culte al heroi Tamerlà i democràcia representativa de baixa intensitat, els uzbeks semblen contents amb la seva independència. Amb bon criteri, no han incorporat a aquesta identitat inventada la gastronomia, encara que la cervesa local aportaria més que el Tamerlà (la primera és uzbeka, el segon no).

 Samarcanda és una gran ciutat amb monuments imprescindibles, Bukharà és una petita ciutat amb gran monumentalitat. El mausoleu dels Samani i la mezquita de Chor Minor són, tal vegada, dels més curiosos, però el conjunt arquitectònic de Poi Kalylan és lo millor de la ciutat. Sopar a l’ única terrassa que hi ha amb vistes al Minaret Kalyan, la Mezquita Poi Kalyan i la Madrassa Miri Arab, és un plaer que ben bé paga els patiments d’una pèssima connectivitat entre Mallorca i el país centre asiàtic. Si, a més a més, el sopar és amb una bona cervesa, amb lluna plena i bona companyia la cosa ja és immillorable.

 I.... Khivà ha estat el gran descobriment. Per la informació turística coneixia la existència del minaret Kolta Minor i que era una ciutadella emmurallada. El que no coneixia era l’encant del conjunt de carrers, carrerons, monuments (interessantíssima la mesquita Juma amb les columnes de fusta), places i placetes i de la gent. Tot plegat et transporta al comte de les “Mil i una nits”.

 El cotó és la principal riquesa d’Uzbekistan, jo el prefereixo a la seda. No obstant, el viatge ha estat per l’epicentre de la Ruta de la Seda.

Foto: Minaret Kolta Minor (Khivà)

R. Borràs, març 2012

És l’ocupació, estúpid!

Article publicat a Menorca.info  (04/04/2012)

 

Panorama Sociolaboral és una de les publicacions de la  Fundació Gadeso que podeu consultar a www.gadeso.org. Es tracta d’un ampli recull de referències i comentaris a les investigacions, estudis i informes -directa o indirectament-  relacionats amb  el mercat laboral de les Illes Balears. El nostre interès no és altre  que el de fer una lectura reposada del que passa al món laboral illenc  i, alhora,  contribuir a una diagnosi el més consensuada possible. En la nostra opinió  posar-se d’acord en el què ha passat i perquè és bàsic per engegar estratègies de superació de la crisi, sense repetir errors del passat.

 Mentrestant  oferim als lector i lectores de Panorama Sociolaboral  d’avançar les nostres conclusions i propostes.  En aquest sentit  en el darrer número  -que ja és el setè- hi ha quatre idees sobre el panorama sociolaboral balear del començament de l’any 2012 que m’interessa posar de relleu. La primera és que les males previsions en matèria d’ocupació que fan els organismes internacionals (a tall de exemple citarem només l’OIT) són aplicables a Balears tot i que, amb les característiques pròpies d’una economia regional molt especialitzada en serveis turístics i d’una dimensió relativament petita com ho és la de la CAIB. La segona conclusió es podria resumir dient que les expectatives turístiques per la temporada 2012, els anuncis de grans inversions turístiques/immobiliàries, de canvis de normativa autonòmica en matèria de turisme i de majors desregulacions urbanístiques i manco protecció territorial no semblen que canviïn aquests pronòstics pessimistes vers l’ocupació laboral. Al manco no ho faran a curt termini.

Tot i que cal esperar que sigui conjuntural, és evident que hi ha un rebot a l’alça de l’enfrontament dels agents social i econòmics que es nota, fins i tot, a l’hora de fer diagnosi del mercat laboral balear. En aquest sentit val a dir que els balanços de l’any 2011 que fan CAEB i UGT són extraordinàriament divergents. La tercera conclusió és, idò, que un escenari de conflictivitat social no és el  més convenient en l’etapa actual de recessió laboral. El diàleg social esdevé un element molt important de competitivitat.

Tanmateix,  allò més important, que en la meva opinió, es planteija en  aquest Panorama Sociolaboral Gadeso és la quarta i darrera conclusió: Cada cop s’albira amb més claredat que en els propers anys es poden registrar creixements del nombre de turistes i de beneficis empresarials  amb modests creixements d’ocupació. Aquesta hipòtesi  es basa en l’evidencia de que en el sector turístic s’estan produint canvis ocupacionals rellevants consistents en una major demanda d’ocupacions qualificades però poc intensives quantitativament, mentre que es rellenteix  la demanda de les ocupacions amb poca qualificació però molt nombroses. L’informe “Características Sociodemográficas y Perfiles Competenciales de los Trabajadores del Sector Turismo”  del Observatorio de las ocupaciones  del SEPE (disponible a:   

http://www.sepe.es/contenido/observatorio/mercado_trabajo/1855-1.pdf), és clau per entendre aquestes dinàmiques ocupacionals.

A l'apartat de propostes insistim en algunes idees que hem plantejat en ocasions anteriors: La urgència del pacte educatiu, la necessitat de l’acord social i polític en matèria de polítiques d’ocupació i de la formació, l’orientació per a l’ocupació i el reconeixement de l’experiència professional; el desitjable més ampli consens possible entorn a la lluita contra l’exclusió social provocada per la crisi; el necessari acord per a la posada en marxa d’un pla de xoc per impulsar el turisme com a generador d’ocupació que, entre altres coses contingui la revisió dels plans que, d’una manera o d’una altra i amb major o menor èxit, s'han posat en marxa en els últims anys per activar l’activitat turística en època hivernal: programa de l'IMSERSO, Pla Oci, els “slow breaks” i el Turisme Sènior Europeu. En definitiva, la societat de les Illes Balears necessita tenir un horitzó matèria social i laboral, un full de ruta conegut i amb consens d’ampli abast.

No som il·lusos i sabem que perquè això sigui possible s’han de canviar –o al manco flexibilitzar- les prioritats en política econòmica. Cal  assumir que a diferencia del PIB, la inflació o el dèficit públic, l’atur és l’únic indicador econòmic important que es refereix a persones, a éssers humans i no a variables monetàries. Jo crec que si Bill Clinton  guanyà, a l’any 1992,  el debat i la presidència dels EUA amb la famosa frase de “és l’economia, estúpid!”, ara hi guanyaríem tots i totes si aconseguim que s’entengui que és molt més important el dèficit de llocs de treball que el dèficit pressupostari. La frase ara hauria de ser “és l’ocupació, estúpid!”. Sé que citar Keynes és considerat per algunes persones una provocació quasi subversiva. Tinguin ben segur que la única provocació que em pot interessar és la d'incitar al debat i la subversió que realment m’importa és la del pensament i de les idees. En aquest sentit he de dir que crec que John M. Keynes tenia molta raó quan digué: “Ocupa't de la desocupació i el pressupost es cuidarà tot sol”.