Ja en l’època soviètica la república centre
asiàtica d’Uzbekistan era un indret que desitjava conèixer. No debades
Samarcanda m'atreia des de molt jovenet i no vos negaré que tenia aquesta
ciutat un tant mitificada, idealitzada. Tot i que ha resultat
no ser el cim del viatge, la Plaça del Registan amb les tres madrasses i la
necròpolis Shah-e Zindeh ja paguen fer el viatge. Samarcanda no ha estat el top
-i el mite s’ha esvaït un poc- per mèrit d’altres ciutats i pobles visitats.
La capital uzbeka, Taixkent, és una gran
ciutat que no pot amagar el seu passat soviètic i que té poc interès per al
viatger, però serveix per adonar-se que Uzbekistan és un país musulmà que no ho
sembla (no vaig sentir cap mesin cridant a oració), amb una corrupció de gran
proporcions (el rànquing de Transparència Intencional ho certifica), amb una
impressionat inflació i amb una moneda nacional absolutament devaluada (has de
manejar grans quantitats de bitllets de 1.000 som) i amb un “mercat negre” més
gran que El Conte Inglés.
Amb tot, i malgrat,una identitat nacional
inventada a base d’islamisme oficial, culte al heroi Tamerlà i democràcia
representativa de baixa intensitat, els uzbeks semblen contents amb la seva
independència. Amb bon criteri, no han incorporat a aquesta identitat inventada
la gastronomia, encara que la cervesa local aportaria més que el Tamerlà (la
primera és uzbeka, el segon no).
Samarcanda és una gran ciutat amb monuments
imprescindibles, Bukharà és una petita ciutat amb gran monumentalitat. El
mausoleu dels Samani i la mezquita de Chor Minor són, tal vegada, dels més
curiosos, però el conjunt arquitectònic de Poi Kalylan és lo millor de la
ciutat. Sopar a l’ única terrassa que hi ha amb vistes al Minaret Kalyan, la
Mezquita Poi Kalyan i la Madrassa Miri Arab, és un plaer que ben bé paga els
patiments d’una pèssima connectivitat entre Mallorca i el país centre asiàtic.
Si, a més a més, el sopar és amb una bona cervesa, amb lluna plena i bona
companyia la cosa ja és immillorable.
I.... Khivà ha estat el gran descobriment.
Per la informació turística coneixia la existència del minaret Kolta Minor i
que era una ciutadella emmurallada. El que no coneixia era l’encant del conjunt
de carrers, carrerons, monuments (interessantíssima la mesquita Juma amb les
columnes de fusta), places i placetes i de la gent. Tot plegat et transporta al
comte de les “Mil i una nits”.
El cotó és la principal riquesa d’Uzbekistan, jo el
prefereixo a la seda. No obstant, el viatge ha estat per l’epicentre de la Ruta
de la Seda.
Foto: Minaret Kolta Minor (Khivà)
R. Borràs, març 2012