Kalaallit Nunaat (Groenlàndia)

En groenlandès Groenlàndia es diu Kalaallit Nunaat, en danès es diu Grønland. En català es pot dir Groenlàndia o Grenlàndia. Els seus habitats són majoritàriament inuits, però les posicions dominants són ocupades per danesos. És un espectacle inimaginable de naturalesa sempre canviant, a cada imatge més sorprenent. Els instants de sol, aire pur i llum netíssima són gaudits amb plenitud, com un regal, tal vegada no merescut. Alhora, tot és feridor: La evidencia del escalfament del planeta, unes persones –els inuits– que han transitat de l’edat mitjana al segle XXI tan sol en cent anys, una metròpoli –Dinamarca– pendent de la febre de l’or i del petroli... Són les contradiccions d’una terra molt a prop del pol nord.

En qualsevol cas, la estada d’aquest estiu a l’est de Grenlàndia és una d’aquestes experiències que, inevitablement, t’ajuda a entendre el sentit més profund d’allò que Claudio Magris ens diu al seu llibre El infinito viajar. Només aterrar al petit aeroport de Kulusuk te n’adones que, efectivament, “Hay otra inmoralidad del viaje, la actitud de cerrarse ante la diversidad del mundo”.

Grenlàndia és –almenys la part que vam poder conèixer– d’aquests indrets del planeta que s’han de visitar amb una actitud totalment oberta. Els nuclis habitats, Kulusuk i Tasilaq, combinen la bellesa de la naturalesa i de la arquitectura típica (petites cases de fusta de colors) amb la visible precarietat de les condicions de vida d’aquestes poblacions de entre 500 i 2000 habitants. L’escola, l’església, el femer, els containers de subministraments, els gossos (alimentats amb la carn de foca que cacen i que són emprats en hivern per estirar els trineus) destaquen en el entramat urbà; però, per sobre totes les coses, el que més em cridà la atenció foren els cementiris... Hi ha més sepultures que habitants. L’alcoholisme, la violència de gènere, un gran índex de suïcidis n’és la explicació (què fa la “civilitzada” Copenhaguen?). Així i tot, la gent em semblava feliç i amable i la quantitat de infants jugant alegrava els carrers. És clar que era agost. El llarg hivern ha de ser terrible...

Tasilaq i Kulusuk tenen magnifiques imatges d’icebergs, però res en comparació a les vistes des de l’helicòpter que ens traslladà d’un poble a l’altre. Descriure la volta amb vaixell a l’illa de Ammangsilag i poder visitar el poblet de Tiniteqilag (unes quantes famílies) o navegar pel fiord de Sermilik, m’obliga a tornar al llibre abans citat de Magris: “Muchas cosas se vienen abajo, cuando se viaja”. Efectivament, pensava que seria capaç de descriure amb poques paraules qualsevol indret que visités. No és el cas. Se m'ha enfonsat aquesta creença.

Foto: rborràs (agost 2012)

Un iceberg del fiord de Sermilik