Aquí teniu el meu comentari d’avui a www.elperiscopi.com
I.- Eren dues eleccions diferents i amb
entitat pròpia cada una cada una d’elles. Però tant a Galícia com al País Basc
creix el soberanisme de dretes i d’esquerra. Amb els resultats que es preveuen
a Catalunya el proper dia 25 de novembre, aquests resultats electorals posaran
al centre del debat polític el model d’Estat. No em semblaria malament que
aquest fos un dels centres del debat si no fos perquè pot desplaçar el
conflicte econòmic i social. Ja hi ha declaracions que situen la disjuntiva de
“Sobirania per a sortir de la crisis” en lloc de “ Basta de retallades per
sortir de la crisis”.Ambdós conflictes són les cares d’una mateixa moneda.
II.- L’ espectacular victòria del PP a Galícia no
pot amagar la pèrdua del entorn de 130.000 vots. No crec que es pugui dir
que aquesta majoria parlamentaria (no de vots) absoluta reforçada “popular”
avali la bondat de les polítiques d’austeritat només per als pobres que Rajoy
practica. La abstenció, i la revifada d’algunes forces d’esquerra indiquen el
contrari. En qualsevol cas, en els propers dies sabrem què vol fer Rajoy amb
les pensions, el rescat i coneixerem algunes cosa més del Pressupostos Generals
de l’Estat per a 2013. De moment, atenció a les declaracions del cap per a
Europa de Goldamn Sachs: “Para
España lo peor está por llegar”. S’ha de reconèixer que, amb el despiste de
l’oposició parlamentaria, el PP gestiona bé per a els seus interessos
electorals la política d’austeritat. Pot ser que amb les eleccions d’Andalusia
i Astúries aprenguessis que “ Per mantenir-se en el poder els conservadors
necessiten el suport de molts pobres. És a dir, necessiten que un percentatge
significatiu dels pobres i de la classe mitjana votin en contra dels seus
interessos econòmics” (George Lakoff: No pensis en un algefaent).
III.- Segueix, elecció rere elecció, la baixada
del PSOE. El problema dels socialistes no és conjuntural. No és només un
problema de lideratge, de tipus d’oposició que practica Rubalcaba o record de
la darrera etapa del Govern Zapatero. És un problema de calat que precisa
examinar autocràticament el paper de la socialdemocràcia durant els trenta anys
de neoliberalisme. Cal revisar els efectes devastadors de les polítiques -més
dissimulades o sense complexos- que Poul Krugman anomenà de “Gran Divergència”.
És a dir, quan es sofreixen els efectes de tres lustres de complicitats amb les
polítiques de la “Gran Desigualtat”, l’electorat progressista, i el
socialdemòcrata en particular, es desmobilitza de manera estructural.
IV.- És molt i molt complicat, però sembla que
qualsevol expectativa d’una força d’esquerra distinta del PSOE només es pot
albirar si es fa a partir de la diversitat de les realitats territorials del
Estat Espanyol. En qualsevol cas convindria que ningú del àmbit progressista no
ho vulgui inventar tot de bell nou. La justícia social, la igualtat, la
“socialització del progrés”, la ecologia política, el repartiment del treball,
l’ecosocialisme...poden semblar conceptes antics, però no és veritat. Tal com
ens recorda, de tant en tant, Vicenç Navarro la llei de la gravetat és molt
antiga però no antiquada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada