Les
pensions públiques, singularment les de jubilació, estan en una doble crisi. Per
una banda pateixen una crisi de suficiència, que s’agreuja en l’actual context
de crisi social. Ja no és només que la pensió, d’una mitjana d’uns vuit-cents
setanta euros, no basti per dur una vida amb uns estàndards mínims de dignitat
personal. Tingui’s en compte que, per arribar a aquesta mitjana, hi ha moltes
persones jubilades que cobren quantitats sensiblement més baixes, i que la
magnitud de fenòmens socials, com ara, l’atur de llarga durada que afecta cada
vegada a més persones, i el número de llars amb tots el seus membres actius en
atur que ha augmentat molt, provoca una mena de “familiarització de la pensió”. És el que passa amb el cada cop major
nombre de persones amb edat i capacitat de treballar, que malviuen amb la
pensió dels pares o dels padrins.
Per
una altra banda, estam en presència del que podrien anomenar crisi de
legitimitat democràtica de les pensions públiques. Què vol dir això? Idò que ha
perdut revifada la idea de que l’Estat del Benestar -del qual les pensions en
són una peça clau– és imprescindible per garantir graus d’equitat i cohesió
social pel bé comú, la concòrdia i el govern en democràcia. En aquest sentit hom
ha de recordar que l’article 50 de
la Constitució Espanyola diu que “Els
poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament
actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat”.
Efectivament aquest és un precepte més
lligat a la recuperació, desprès de la llarga dictadura franquista, de la
democràcia i no tant al precepte de la darrera reforma constitucional, que l’estiu
de 2011, en plena “dictadura del mercats” va imposar la limitació dels dèficits
públics i l’anomenada estabilitat pressupostària. Hem passat del “Els poders públics garantiran...” a la
exigència de “factors de sostenibilitat”
que es suposa tenen l'objectiu de mantenir la proporcionalitat entre les
contribucions al sistema (cotitzacions a la Seguretat Social) i les prestacions
esperades del mateix (pensions, fonamentalment de jubilació). Però el problema
és que allò que està en crisi és el sistema de contribucions per mor de la
crisi de l’ocupació i de la baixada dels salaris. La devaluació interna,
instrumentalitzada amb les polítiques d’austeritat compulsiva i la Reforma
Laboral, provoca una forta devaluació del finançament del sistema públic de
pensions. Es a dir, el sistema actual de pensions, a l’estar basat en les
cotitzacions, té problemes financers a curt i mig termini derivats de la
destrucció d’ocupació i de la devaluació dels salaris. Els problemes a llarg
termini estan més associats al creixement demogràfic, la millora de l’esperança
de vida i la conseqüent permanència en el sistema. Mentre no es solucioni el
problema del finançament del sistema, les reformes basades únicament en la
reducció de costos (i de prestacions) estan abocades al fracàs.
Aquestes són les crisis de les pensions –les de
suficiència i legitimitat democràtica- i no unes altres. No hi ha cap crisi de
liquiditat a curt termini i, en tot cas, per fer front a possibles problemes de
tresoreria, existeix el Fons de Reserva. La immensa majoria d’ informes que no tenen
un marcat biaix ideològic o interessos en la privatització de les pensions
determinen la solvència econòmica del sintema públic de pensions per les properes
dècades.
D’aquestes coses, amb informació de l’estat de situació
de les pensions a Balears, en parlam en el número 18 de
TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO al que podeu accedir a www.gadeso.org. En qualsevol cas, puc avançar
allò que em sembla més rellevant de les dades: L’any 2012 el total de
població balear beneficiària de pensions de la Seguretat Social arribà a
173.784 persones, és a dir el 19,1% del total de població major de 16 anys. El
col·lectiu majoritari és el de pensionistes de jubilació amb 105.798 persones
(el 60,1% sobre el conjunt de població beneficiària) i crida l’atenció que el segon
col·lectiu en importància sigui el de pensionistes de viudetat, que suma un
total de 43.824. Pel que fa a les quanties val a dir que l’any passat acabà amb
un valor mitjà del total de pensions en vigor de 764,88 euros i de 872,46 euros
per la pensió de jubilació. Però allò manco conegut és que el conjunt de
pensions noves (les reconegudes durant l’any 2012) tenen un valor mitjà de
930,06 euros i de 1.129,19 euros per la pensió de jubilació, la qual cosa vol
dir que la diferència de les pensions noves en relació al total de pensions en
vigor és del +21,60% pel total de pensions i del +29,43% pel que fa a la pensió
de jubilació. Per acabar aquesta bateria de dades diré que -amb dades de 2011, les
darreres disponibles- el percentatge de la pensió de la jubilació en relació al
darrer salari cobrat és del 68,4% a Balears i del 78,3% en el conjunt de
l’Estat Espanyol i que la pensió mitjana de Balears dels homes fou un 38,4%
superior a la de les dones.
Acabem
aquestes reflexions i anàlisi de dades amb una doble conclusió: Per una banda
consideram cabdal augmentar la transparència i la informació sobre l’estat de
situació del sistema públic de pensions i per això s’haurien de millorar el
contingut i accessibilitat pel públic en general de les estadístiques sobre
pensions. Seria imperdonable que s’eliminés la informació que, fins ara, ha
proporcionat la Memòria del CES de les Illes Balears. I per una altra banda,
cal emfatitzar que el consens polític
i social és bàsic per a qualsevol reforma de les pensions. És fonamental
reforçar els marcs de diàleg social existents i el
“Pacte de Toledo” com a àmbit polític-institucional de diàleg i consens, en
front de qualsevol intent d’imposició d’organismes supraestatals.
Convindria que els partidaris de reformes radicals del sistema de pensions
prenguessin en consideració que, en paraules de Belén Barreiro, “l’empobriment
del país està destruint les bases del recolzament de la democràcia i de
l’economia de mercat”. Alerta, idò, a passar-se de frenada amb tanta
austeritat compulsiva que no farà altra cosa que aguditzar la crisi de
suficiència de les pensions públiques i de la legitimitat democràtica de
l’Estat Social i de Dret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada