I si el pitjor de la crisi està per arribar?

Un article publicat avui  (20-10-2013) a Diario de Mallorca

 

La Fundació Gadeso acaba de publicar el número 13 de Panorama Sociolaboral GADESO. Aquesta és una publicació digital (disponible a www.gadeso.org) que analitza els estudis i informes que sobre el mercat laboral i els seus envoltants han realitzat els organismes oficials -tant locals, com nacionals o internacionals-, els agents socials i econòmics, les empreses especialitzades en la intermediació laboral i les institucions acadèmics d’arreu. Llàstima que, en aquesta ocasió, no hàgim pogut incorporar els informes del CRE (Sa Nostra-UIB) i del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears que, si no haguessin estat víctimes de les retallades, en aquestes dates haguessin publicat els seus informes anuals (de l’any 2012) enriquint força el coneixement del que està passant a la societat illenca. Una pèrdua imperdonable de democràcia, de coneixement i de voluntat de modernitat amb transparència.
 

I tanmateix, amb els continguts del conjunt d’informes analitzats, no ens podem estar de dir que, tot i que tant el Govern espanyol com el de Balears s’aferren a dades conjunturals per apuntar una suposada millora de la situació econòmica i sociolaboral, la situació de fons (els trets estructurals) no millora. Òbviament una cosa és que alguns indicadors macroeconòmics tinguin resultats positius (prima de risc o exportacions) i una altra cosa és que s’albiri el fi de la crisi social. Dit en unes altres paraules, és perfectament possible el fi de la recessió econòmica amb la permanència -i fins i tot l’agreujament- de la crisi social. En aquest context no deixen de ser molt preocupants les dinàmiques governamentals de negació dels problemes i la tergiversació -quan no la mentida- en relació a les dades socials, econòmiques i laborals. Darrerament són molt freqüents les declaracions referents a la proximitat de la sortida de les Illes Balears de la crisi, acompanyades de, a tall d’exemple, la negació de la baixada dels salaris (Montoro) o la tergiversació de la Vicepresidenta Sáez de Santamaria sobre les dades de frau en la percepció de les prestacions de desocupació. Aquestes declaracions semblen ser part d’una lamentable estratègia de donar la culpa a les víctimes, alhora, que anticipen un escenari de sortida de la crisi d’autèntica decadència social per als no rics  i democràtica per a tothom.

Sense falsejar la realitat no es pot afirmar que el mercat de treball millora. La informació més contrastada i plural diu que no hi ha creació d’ocupació i que el que passa és que les estadístiques d’atur (registrat -SOIB- i estimat -EPA-) milloren per raons que no són la creació d’ocupació ni la millora econòmica. Ans al contrari, aquestes estadístiques milloren per la prolongació i agreujament de la crisi que impulsa: 1.- La migració laboral. Val a dir que Balears va ser durant el 2012 la segona comunitat autònoma amb un major creixement de persones que surten del mercat laboral cap a l'estranger. I 2.- Una situació creixent d’ atur de llarga i molt llarga durada provoca que augmenti el fenomen d’ “atur desanimat”, és a dir, creix el nombre de gent que, tot i estar aturada, no renova  la inscripció de demanda d’ocupació. A més a més, en cap cas es pot identificar el moderat creixement de les afiliacions a la Seguretat Social (que és, en gran part, fruit de canvis administratius en els procediments d’afiliació) amb creació d’ocupació.

Tampoc hi ha cap símptoma de millora qualitativa del mercat laboral illenc, ans al contrari. Avancem cap a un model de precarització laboral total i estructural: l’ocupació indefinida “de tot l’any” descendeix i s’ incrementen les ocupacions temporals i estacionals; augmenta el nombre de persones amb treballs no desitjats a temps parcial (jornades reduïdes amb retribucions reduïdes);  s'estén com una taca d'oli l’ externalització de la mà d’obra que, entre altres coses,  provoca un important augment dels Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents (TRADES). A aquests autònoms obligats i precaris se’ls anomena (erròniament) emprenedors i se’ls potencia a l’engròs des de les institucions públiques... I a sobre la darrera reforma laboral ha esdevingut un instrument inútil per acabar amb la dualitat del mercat de treball, i alhora, la major facilitat per l’acomiadament de treballadors/es amb contracte indefinit ha precaritzat el mercat laboral gairebé en el seu conjunt.

Allò cert i segur és que hi ha molts estudis i informes que contradiuen els missatges de “flors i violes” dels governants. Un d’aquests informes –pot ser escassament citat- és el titulat “Looking to 2060: Long-Term Global Growth Prospects” publicat per la OECD en el mes de novembre de 2012, que situa a Espanya en una perspectiva de decadència en els propers 50 anys i formant part del grup de països amb les taxes més baixes de creixement. Però, no importa anar-se tan enfora per sostenir que a Balears som lluny de superar el terratrèmol social provocat per la crisi.

Si, per una banda, seguim posant tots els “ous en el mateix paner” del turisme sense reparar, per una banda, que seguir apostant únicament per reforçar un model tradicional de sol i platja provoca l'augment de la dependència dels mercats de turisme estranger (l'espanyol sembla missió impossible), la qual cosa requereix solucionar les limitacions de connectivitat, que, diguin-ho clar, en el context d’austeritat pressupostària i absència d’estímuls econòmics té gairebé impossible solució; i, per una altre costat, seguim aplicant l’estratègia de l’estruç de no tenir en compte que, les actuals “bones temporades” mesurades únicament en arribades de visitants van estretament lligades a la inseguretat en països competidors de la conca mediterrània, es mal de fer pensar que anem pel bon camí. Ens convindria -i molt- fer una aposta “sense complexos” per polítiques turístiques que posin en valor els principis d'un desenvolupament socio-econòmic més cohesionat, territorialment més equilibrat i ambientalment més sostenible per poder albirar escenaris possibles de revifada laboral que no empobrís als treballadors i treballadores. .

Mentrestant, les preguntes claus son, fins a on pot créixer l’ estacionalitat laboral sense fer-la improductiva i socialment insostenible? Fins quant podem estar sense polítiques actives per a la diversificació econòmica? Podem mantenir molt de temps les polítiques d’ austeritat i de retallades sense provocar una fallida social? No convé fer algunes reformes estructurals que signifiquin augmentar la renda disponible, reactivar el consum i frenar l’augment del risc de pobresa? Com no hi ha respostes a aquestes qüestions, hom pot pensar que, efectivament, el pitjor de la crisi pot estar per arribar.

 

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Abaporu, 1929.  Obra de Tarsila Do Amaral (Capivari, Brasil, 1886 -  San Bablo, Brasil, 1973)