Pensions i desigualtat corrosiva

Un article que m’ha publicat Diario de Mallorca

Són temps de fer balanços i la Fundació Gadeso vol ser-hi. Per això hem començat un seguit de Temes socioeconòmics per esbrinar el que ha passat a les Illes Balears en l’àmbit social i laboral durant 2013. Amb el número vint-i-cinc d´aquesta publicació digital, a la que podeu accedir entrant a gadeso.org, iniciam aquesta tasca de retrospectiva parlant de l’evolució de la cistella de pensions públiques de la Seguretat Social (incapacitat, jubilació, viudetat , orfandat i a favor de familiars), tot i que posam especial atenció a les pensions de jubilació.

Les informacions més rellevants són les següents: a) El total de població balear beneficiària de pensions de la Seguretat Social arribà, l´any 2013, a 177.164 persones, el 16% del total de població censada. b) El col·lectiu majoritari és el de pensionistes de jubilació, amb 109.003 persones (el 61,5% sobre el conjunt de persones beneficiàries). c) El segon col·lectiu en importància és el de pensionistes de viudetat, que suma un total de 43.989 persones. És a dir, una de cada quatre pensions pagades ho és per la contingència de viudetat. d) L´any 2013 acabà amb un valor mitjà del total de pensions en vigor a Balears de 790,25 euros, i amb una pensió mitjana de jubilació de 903,96 euros. e) En el període 2009-2013 el nombre de pensions de jubilació s´ha incrementat en 11.383 persones (un 11,7%). f) La quantia del total de pensions de jubilació en vigor ha augmentat en 125,03 euros, és a dir un 16 %. Les del conjunt del Regne d´Espanya han crescut en 125,99 euros (un 14,6%). I g) Hi ha una lleugera disminució del diferencial negatiu del valor mitjà de les pensions de jubilació illenques en relació a les del conjunt de l´Estat. L´any 2009 aquesta diferència era de -9,3% i l´any 2013 acabà en un -8,3%.

Però, més enllà de les dades, m´interessa recordar que la reforma del sistema públic de pensions feta, en la més absoluta solitud social i parlamentaria pel PP, té els següents continguts: per una banda, pèrdues importants de poder adquisitiu de les pensions, amb la desvinculació de la seva actualització anual de l´IPC, i l´aplicació d´una nova fórmula d´actualització mínima del 0,25% durant els anys de crisi i sostre de l´IPC més el 0,25% durant els de no crisi; i, per un altre costat, estableix la vinculació, a partir de 2019, de la pensió inicial a l´esperança de vida de la persona en el moment d´abandonar el mercat laboral. Les conseqüències són, per una banda, tan immediates que el 2013 pot ser l´últim any de moderada, però sostinguda en el temps, millora de les pensions públiques, i, a mitjà termini, és evident que es provocarà una major desigualtat entre els que puguin finançar-se un pla privat de pensions i els que no ho puguin fer.

El camí de l´acord, la graduació, i la moderació, que durant anys ha marcat l´anomenat Pacte de Toledo i el pacte social, ha estat substituït pel camí de la radicalitat, amb una reforma de les pensions imposada per la troica (CE, BCE, i FMI) ) + PP que, tot s´ha de dir, és molt coherent amb l´economia de la desigualtat com a sortida neoliberal a la crisi. En aquest camí de la desigualtat com a paradigma social els consensos democràtics i sensibilitats socials són sobrers. En paraules del sociòleg alemany Ulrich Beck, vivim en un "estat d´excepció econòmica".

I tanmateix convé recordar que les pensions públiques, que sempre han estat claus per a la cohesió social i una peça fonamental de l´Estat del Benestar, s´han convertit en la crisi actual en un importantíssim matalàs familiar per a no agreujar el procés d´empobriment de moltes llars, i persones que sofreixen l´atur i les polítiques de retallades dels serveis socials bàsics. Precisament en aquest context de crisi, es posa en marxa aquesta nefasta reforma del sistema de pensions per agreujar la seva insuficiència i iniquitat. Sens dubte és un element més „en aquest cas molt important i estructural„ de la devaluació interna que empobreix únicament als no rics. Hi ha altres alternatives molt més sostenibles en termes econòmics i socials, encara que només sigui perquè, com escriví Tony Judt al magnífic llibre, El món no se´n surt, "la desigualtat és corrosiva. I podreix les societats des de dins".

FOTO: Chris Killip. Joven en un muro, Jarrow, Tyneside, 1976.