Costa Rica, Pura Vida

Costa Rica és un país estrany. Desdejunen “Gallo Pinto” (arròs amb frijoles y ous regirats). Hom podria afirmar que és un destí turístic madur Centreamericà però el nou ministre de turisme, Wilhelm von Breymann Barquero, sembla tenir clar que la política turística del país ha de provocar un encadenamiento turístico que beneficie a toda la sociedad costarricense. Per a aconseguir-ho tenen molt present que la participació de tothom és clau. Quan parl de participació de tothom em referesc als agents econòmics directament relacionats amb el negoci turístic, a les organitzacions ecologistes i ambientalistes, als treballadors, a les poblacions locals i als turistes que tenen el tractament de “amigos”. Les polítiques de gestió sostenible dels destins i instal·lacions turístiques són molt presents arreu, però si no redueixen la pressió humana (limitació de visitants) alguns destins petaran per molt “ecologistes” que siguem els turistes de natura i aventura que visitam Costa Rica.

Costa Rica és un país estrany. Encara ara es venen samarretes bravatejant que són un país sense exèrcit i, alhora, un no pot oblidar que aquest territori va ser una base clau de la CIA i del terrorisme contra la Revolució Sandinista dels anys 80 del segle passat. Resulta estrany que un país que sempre ha estat un “amic estratègic dels EUA a la regió”, acabi d'elegir a un president que no estava en els pronòstics del bipartidisme d'aquell país. Aquest outsider de nom Luis Guillermo Solís, s'ha convertit en una autèntica esperança pels “ticos” de tota condició. Una esperança contra la corrupció, i per un repartiment més just de la riquesa del país. Un outsider que no s'està de dir que “Nosotros queremos una democracia mucho más participativa, una acción ciudadana que efectivamente promueva una participación más directa de las organizaciones, los movimientos, las poblaciones en la toma de decisiones”.

Tanmateix aquestes línies són fonamentalment per deixar escrites unes notes amb les impressions i sensacions d’un viatger, i no tant sobre altres qüestions. En aquest sentit he de confessar que la primera sorpresa fou San José. No tenia massa expectatives amb la capital de la República de Costa Rica, però malgrat l’espoli dels gringos USA, té uns museus de ceràmiques i joies  precolombines envejables, i alguns indrets amb molt d’encant colonial. És gairebé imprescindible dedicar un dia per a visitar les rodalies de la ciutat,  per a arribar fins al cràter del volcà Poás i visitar alguna plantació familiar de cafè.

Fita important del viatge: Parc Nacional Tortuguero. Si existeix algun paradís tropical, no està molt enfora. A una banda el Carib i a uns cent metres la Llacuna de Tortuguero. S’hi ha d’arribar en bot, navegant pels canals -els “caños”- que s’endiuen. Un paradís que segurament en plena temporada de niar de tortugues, pateix una forta pressió turística que li resta encant i qualitat. En qualsevol cas el millor lloc del món per beure davall del cel estrellat de la nit una “Imperial” (la cervesa local per excel·lència).

Tercera parada: Parque Nacional Volcán Arenal. La sort ens acompanya i podem veure al complet el volcà que sol estar gairebé sempre cobert de niguls. Aquí es compleixen dos dels objectius del viatge: 1.- Fotografiar una granota d'ulls de color vermell. No és cosa fàcil fer-ho sense provocar-li un estrès imperdonable a l'animalet que, segon ens explicaren, volen convertir en símbol nacional de Costa Rica. 2. Fer una caminada pel bosc que envolta el volcà Arenal que fa pocs anys estava en plena activitat. És increïble com s’ha regenerat de bosc després de la gran erupció de l’any 1968.

Acabam el nostre recorregut per la república dels ticos, amb una curta estada a Monteverde. Ens allotjam a una mena de refugi a la Reserva de Santa Elena i visitam amb certa calma la Reserva Biológica Bosque Nuboso Monteverde. Això del bosc nuvolós és una passada. No plou, però els niguls ho banyen tot i a tothom. I a més a més, l’observació de la vegetació, de l'exuberant biodiversitat des d'un pont penjant et dóna una altra perspectiva de les belleses naturals. Allà a dalt escoltes els rumors, les veus del bosc i sembla que no molestes....

Costa Rica és, definitivament un país estrany. Tot és “Pura vida”. Malgrat que el grup musical més emblemàtic es digui Malpaís, i el meu preferit se digui Lucho Calavera y La Canalla, tant se val, les músiques poden ser un poc “canalles” però el que realment importa és que la música sigui part de la “Pura Vida”. Costa Rica és alguna cosa més que turisme de natura i  aventura! ÉS PURA VIDA!