Pàgines

dimarts, 30 de desembre del 2014

Dos consells per afrontar l'any 2015:

“Para afrontar la guerra del gran capital contra la humanidad, no hay más remedio que construir poder desde abajo y conquistar el poder”
Hugo Blanco Galdós

 No se trata de tomar el poder, se trata de construirlo”

  Subcomandante Marcos



Comerç electrònic a l’alça, treball a la baixa

Acabat de publicar el número 44 de Temes Socioeconòmics Gadeso -el quart de la sèrie dedicada a observar l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a les Illes Balears-, es coneixia una enquesta realitzada a 27 països, entre ells Espanya, per l’empresa de programari informàtic Kaspersky. Els resultats són prou significatius: el 30% de les companyies amb més de 100 empleats -un 35% en el cas de les que en tenen més de 5.000- consideren una de les seves prioritats màximes tenir una estratègia de tecnologies de la informació, mentre que en el cas de les micro pimes aquest percentatge es redueix al 19%. És a dir, a major potència empresarial, major aprofitament de les TIC.

En aquest sentit, paga la pena anotar que a la publicació digital de la Fundació Gadeso titulada “Modesta utilització d’Internet per a les compres domèstiques” (disponible a www.gadeso.org) se suggereix la necessitat de reflexionar sobre els efectes, de les TIC en general i del començ electrònic en particular, en el mercat laboral, perquè, entre altres coses, aquesta pràctica comercial combina la massiva utilització de TIC en l’activitat econòmica amb la tendència a la concentració en grans corporacions empresarials. Per reforçar aquest suggeriment, es cita com molt significativa la notícia referida a Amazon als EUA. El titular afirmava: “L’empleat contra una tropa de 15.000 robots”. En el cos de la notícia, s’especifica que la multinacional de comerç electrònic ha automatitzat els magatzems i evidencia el futur incert dels treballadors no qualificats als EUA i, alhora, s’informa que les vendes d’Amazon pugen un 20% i la plantilla només un 14%”.

Però, potser he avançat massa sense comentar una qüestió fonamental: al Temes Socioeconòmics que coment es fa un tast a la voluminosa informació que ens ofereix l’Enquesta sobre equipament i ús de les TIC a les llars que elabora l’Institut Nacional d’Estadística (INE), publicada el 2 de setembre de 2014. Les dades més rellevants són les següents: 1.- En el període 2010-2014 el nombre de persones de 16 a 74 anys que a Balears han comprat per Internet productes per a usos domèstics i/o particulars ha crescut un 42%. 2.-L’any 2014 el nombre de compradors i compradores per Internet és de 387.826, el 45,5% del total de població illenca de 16 a 74 anys. 3.- El percentatge més gros de gent que compra per Internet fa compres relacionades amb l’oci: El 53% per adquirir serveis per a viatges, el 48,4% productes d’allotjament de vacances o el 32,2% entrades per a espectacles. El menor percentatge (1,7%) fa compres de medicaments. 4.- Un 67,1% de les persones que compren per Internet programes d’ordinador i actualitzacions, en alguna ocasió els descarrega, en comptes de rebre’ls físicament. 5.- La forma de pagament majoritària (56%) en aquest tipus de comerç és la targeta de crèdit o dèbit. I 6.- Només el 42% del total de la població d'entre 16 i 74 anys disposa de DNI electrònic.

En el capítol de conclusions, s’insisteix en la necessitat de treballar per evitar qualsevol agreujament de la bretxa digital en els àmbits social, generacional, de gènere, laboral, de consum i de participació política. Pel que fa al comerç electrònic, el fet que els productes més comprats per Internet siguin béns que no són de primera necessitat potser ens està indicant que la bretxa digital de consum és ja una realitat. En la meva opinió, és una hipòtesi que cal correlacionar amb les principals carències materials de bona part de la ciutadania de les Illes Balears i que, entre altres, posà de manifest l’informe de FOESSA presentat recentment per Càritas. Hi ha una altra conclusió que em sembla molt de sentit comú i que encoratja a observar els efectes que sobre el comerç illenc, més o menys tradicional, té el Comerç Electrònic. Això -i el debat sobre la utilització del territori i l’espai urbà per a fins comercials- em sembla més interessant que debats bastant inútils pel futur, com ara, el dels horaris o els formats comercials, mentre la població compra, cada pic més, des del seu dispositiu TIC a qualsevol hora i el dia que sigui.

Tanmateix, particularment el que més m’inquieta és com “l’economia de l’acceleració del desenvolupament tecnològic” en el sector del comerç accelera la desaparició de llocs de treball. Sense cap reticència a les TIC i sent un entusiasta del progrés de la humanitat, reclam parar atenció als problemes de cohesió social associada, entre d’altres, al fenomen de la computació del treball. A l'hora de reflexionar sobre els grans problemes que afecten la humanitat del segle XXI és molt convenient retornar als clàssics. Aristòtil ja digué que “... si d'igual manera, la llançadora teixís i la pua toqués la lira sense una mà que les guiés, els caps no necessitarien subordinats”. Ara hom podria advertir que les maquinàries computeritzades i els robots no aniran a comprar.


Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Museu de Xangai. Aquí l’explicació: 


dilluns, 29 de desembre del 2014

El neoautoritarisme que en 2015 es pot acabar

L'acord més rellevant del Consell de Ministres celebrat el dia de Sant Esteve de 2014, és una magnífica demostració del que volen dir quan parlen de sortida de la crisi: El Salari Mínim Interprofessional s'apuja 3,22 euros mensuals a partir de l'1 de gener de 2015. És a dir, han aprovat una pujada del 0,5% que situen el nou SMI en 21,62 euros diaris o 648,52 euros mensuals. El Govern de Rajoy acomiada l'any amb una aposta explicita a favor de la pobresa laboral.

Tanmateix la decisió vol dir que efectivament hi ha un canvi de tendència: Durant aquesta legislatura de majoria absolutíssima i absolutista del PP, s'ha esmerçat la modesta tendència a apropar el SMI espanyol a l'objectiu de situar-lo entorn del 60% del salari mitjà net que estableix la Carta Social Europea. És ben palesa la desconstrucció del model europeu que -tot i amb conflicte- avançava envers una conjuminació de competitivitat, productivitat, inclusivitat, cohesió social i ascensos socials ascendent. La crisi ha estat la gran oportunitat per imposar un model de dualització social. S'ha desplegat amb tota la seva plenitud l'anomenada economia de les desigualtats.

Amb aquesta decisió sobre el SMI i els Pressupostos General de l'Estat de 2015, hom pot fer un primer balanç dels quatre anys de Govern de Mariano Rajoy pel que fa a les rendes dels no rics: Per una banda el SMI haurà apujat un 1,1% en els quatre anys de legislatura i, per l'altra banda, les partides pressupostàries destinades a prestacions de desocupació i a serveis socials i promoció social hauran baixat un -1,9% i un -0,1% respectivament. Les necessitats de les persones més febles han crescut però els recursos públics s'han encongit.

En aquests quatre anys de Rajoy, els col·lectius especialment empobrits per les polítiques d'austeritat compulsiva hauran estat els més oblidats (i estigmatitzats) per les polítiques del PP. Altres col·lectius, com ara els i les pensionistes, hauran tingut, amb un augment de 2,4 punts percentuals de despesa pública, un tracte més misericordiós. Hi ha nínxols electorals que, digui el que digui “el mercat”, no s'abandonen!

En qualsevol cas, en aquest darrer article de 2014, no em puc estar de  desitjar-vos un any nou ple de salut i venturós. Un any en què el que -tampoc m'estaré de dir-ho- desitj s'acabi el neoautoritarisme en el que vivim, fa no fa, des de maig de 2010. Una nova modalitat d'autoritarisme consistent en negar qualsevol possibilitat de modificar l'estatu quo en democràcia. Un neoautoritarisme que és possible que l'any 2015 s'acabi. És clar que es pot!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Cal·ligrafia i segells xinesos. Museu de Xangai

dimecres, 17 de desembre del 2014

Un altre pobre programa per a pobres

Del Programa Extraordinari d'Activació per a l'Ocupació, per no agradar-me, ni m'agrada el nom. Què és això d' “activació per a l'ocupació”? A quin mala persona li pot semblar poc activat per cercar una ocupació assalariada, algú que compleix les draconianes condicions d'extrema necessitat que es fixen en l'acord signat abans-d'ahir, per tenir dret a aquesta nova ajuda de 426€ que podran cobrar durant sis mesos? En qualsevol cas això no és una ampliació de la protecció de desocupació. Ni prou fer-li! És, en el millor dels casos, una nova línia de política activa d'ocupació per a persones aturades de llarga durada. El problema és que seguim sense saber perquè els activem ni, molt menys, quina política general tenim d'ocupabilitat de resiliència del nostre capital humà.

Caldrà veure la lletra petita del BOE (i la diligència del SOIB) per saber si estem davant d'un nou nyap tipus PREPARA (els 400 € de Zapatero) o PRODI (els 400€ de Rajoy que, per cert, cobren menys persones perquè va sofrir la pertinent retallada quant a situacions protegides). Però, encara que desitgi equivocar-me, em tem que estem davant un altre pobre programa per a pobres. Val a dir que els Pressupostos Generals de l'Estat han reduït en un 15% la partida destinada a la protecció per desocupació. El programa de Garantia Juvenil segueix sense prendre impuls, i les retallades de Rajoy a les persones aturades majors de 45 anys es mantenen. És a dir, el Subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys segueix eliminat i el subsidi ordinari per a persones aturades majors de 52 anys: segueix retallat (va passar a ser per a majors de 55 anys, a tenir-se en compte, per accedir-hi, els ingressos de tota la unitat familiar -no sols la de la persona aturada- i des de les retallades de 2013 s'obliga a accedir a la jubilació a la primera edat possible, eliminant la possibilitat d'esperar fins a complir el 65 anys).

Si això és tot el que fa l'Estat per pal·liar els efectes corrosius que per a la cohesió social té l'atur de llarga i molt llarga durada, hom pot assegurar que seguirà augmentant el nombre de persones que conformen el Precariat que, en definició de Guy Standing -autor del llibre “El precariado, Una nueva clase social”- són les persones amb treball casual, per poc temps, amb salaris escassos i provisionalitat absoluta; que no té, per tant, accés als drets i garanties socials de l'ocupació estable; que viu la condició de ciutadà molt limitada per un Estat que no ho reconeix plenament.

I, no obstant això, no es creguin que no tindrà efectes polítics-partidaris: El Govern de les Illes Balears preveu que fins a 16.680 aturats de Balears podran beneficiar-se del Programa Extraordinari d'Activació per a l'Ocupació (vegeu aquí). Per tant, gairebé setze mil set-centes persones que, àdhuc mantenint la seva condició d'aturades de llarga durada, desapareixeran de les estadístiques d'atur registrat. Aigua beneïda en uns mesos electorals!


Publicat originalment  a www.elperiscopi.com (17-XII-2014)

dimarts, 16 de desembre del 2014

Retorna la centralitat del treball?

Em sembla que el debat polític democràtic està bastant desenfocat. Millor dit, està excessivament enfocat en els assumptes formals de la democràcia. No dic que no sigui un assumpte important però, sincerament, tinc la impressió que això de la corrupció estructural, de la consagració i momificació d'una Constitució que hauria de ser tan dinàmica o més que la societat, de la “recuperació econòmica” mentrestant no s’ha revertit el procés d’empobriment de la majoria de la ciutadania..., pertany a l'àmbit de la prepolítica. El centre del debat hauria de ser un altre. A tall d’exemple: Seguim dotant d'impuls igualitari a la democràcia? I en aquest sentit, què fem amb el denominat Estat del Benestar basat sobre una situació econòmica en la qual era possible la plena ocupació, almenys per a un dels sustentadors de cada llar. I a més: Ara que coneixem millor que mai els límits físics del planeta, podem seguir creixent indefinidament?


Desgraciadament, la crisi ecològica -la falta de democràcia que provoca la falta d'equitat ecològica- segueix sense ser protagonista rellevant en el nostre entorn més immediat. Però afortunadament, sembla que el treball (el vell conflicte capital-treball) recobra protagonisme. I ho recobra malgrat l’ocultisme de la centralitat política institucional. Una cosa és centrar l'atenció en conceptes (i valors numèrics) macroeconòmics com ara els de productivitat, competitivitat, flexibilitat, d'ocupació, etc., i una altra és parlar del treball (depenent i/o assalariat) com a subjecte vertebrador de la societat democràtica. En democràcia no val tenir drets democràtics a temps parcial, que és el que passa amb el desmuntatge del dret del treball. La ciutadania deixa de ser titular de drets durant la jornada laboral!


La vaga general del divendres passat a Itàlia per protestar contra el Jobs Act (la legislació sociolaboral promoguda pel govern Renzi, que redueix drets laborals històricament consolidats), i la d'ahir a Bèlgica en contra de les mesures fiscals i econòmiques del govern de dreta (flamenca i valona), treuen de l'ocultisme al treball i a la gent treballadora. Els treballadors i les treballadores es fan visibles. Existeixen! No han desaparegut de la faç de la terra. És cert que hi ha prou incerteses sobre el treball del futur (vegeu aquest recomanable article de Milagros Pérez Oliva), però de moment les persones que treballan a canvi d’un sou segueixen existint i mobilitzant-se. Aquí i a arreu. Aquest any, en el súper comercial black friday nord-americà, els treballadors i treballadores de la gran cadena de tendes exhibien ferratines reivindicatives amb el següent lema: “Walmart: Stop Bullying, Stop Firing, Start Paying” (Walmart: deixa d'assetjar, deixa d'acomiadar, comença a pagar). El sindicalisme segueix sent un element de democratització i civilització a les societats de lliure mercat. De societat civilitzada és tenir protecció social abastament per a les persones aturades de llarga durada. I tanmateix sobrava tanta foto i discurs de despatx i moqueta. Del “Acuerdo sobre el Programa Extraordinario de Activación para el Empleo” en parlaré demà, però ja avanç que és absolutament insuficient. El mercat laboral té una mala ferida i no bastem analgèsics low cost. Cal posar al centre de l’activitat política la centralitat del treball i la seva conflictivitat.

Publicat originalment  a www.elperiscopi.com (16-XII-2014)



Foto de Sebastião Salgado

dilluns, 15 de desembre del 2014

La influència de la tecnologia sobre l’ocupació


Aquest cap de setmana passat, la Fundació Gadeso hem publicat el número 44 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO (disponible aquí)  dedicat a esbrinar la situació del comerç electrònic a les Illes Balears. És el quart d’una sèrie dedicada a observar l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a les Illes Balears, en la qual  ja s’han analitzat la situació actual de l'ús que d’aquestes tecnologies se’n fa a les empreses, en els habitatges, i les persones de 16 a 74 anys. Hi haurà altres ocasions per comentar el contingut concret de la publicació. Avui només vull fer una reflexió i un prec.

A  tall de darrera conclusió, Temes Socioeconòmics núm. 44, s’afirma: “Igualment cal una reflexió sobre els efectes en el mercat laboral. El comerç electrònic combina la massiva utilització de TIC en l’activitat econòmica amb la tendència a la concentració en grans corporacions empresarials. En aquest sentit és molt significativa la notícia referida a Amazon als EUA: El titular afirmava “L’empleat contra una tropa de 15.000 robots”. En el cos de la notícia, s’especifica que la multinacional de comerç electrònic ha automatitzat els magatzems i evidència el futur incert dels treballadors no qualificats als EUA i, alhora, s’informa que les vendes d’Amazon pugen un 20% i la plantilla només un 14%.”
La qüestió és que per fer aquestes publicacions de la Fundació Gadeso sobre les TIC, i algun altre treball sobre el futur del treball depenent (assalariat), he llegit  uns quants informes i alguna literatura que tracta de la influència de la tecnologia sobre l’ocupació. És una reflexió que s’ha de fer. A tall d’exemple paga la pena saber fins a quin punt la robotització i digitalització de cada pic més tasques productives o de prestació de serveis, influeix en la generació, manteniment i qualitat de les  ocupacions.

D’entrada suggeresc prendre en consideració tres Informacions que he emprat en els últims dies: 1.- Segons l’OIT, el creixement vindrà sense ocupació, doncs el sector productiu continuarà reduint despeses i en la composició dels costos els generats per la mà d'obra són dels més flexibles”. 2.- Segons el Think Tank Bruege, més de la meitat dels llocs de treball a Europa seran exercits per màquines. 3.- El professor de Stanford i de Singularity Unversity, Paul Saffo -que passa per ser el gran guru de la “tecnologia intel·ligent”- afirma: “Li garantesc que qualsevol que digui que les màquines “no poden fer tal cosa” es penedirà. Al Japó ja n’hi ha que fan sushi… a la seu de San Francisco estem instal·lant un robot que fa còctels. No és una qüestió d'intel·ligència, sinó de resolució de tasques.”

El prec és que facem la reflexió. Els avanços tecnològics estan afectant l’ocupació assalariada, les qualificacions necessàries, els salaris, i l’economia en el seu conjunt. Sense apriorismes, pensem-hi. Pot ser la humanitat ha arribat al bon punt de poder fer un gran -i just- repartiment del treball realment existent, i repartit millor la riquesa amb la implantació d’una Renda Bàsica incondicional. Pensem-hi!

Publicat originalment  a www.elperiscopi.com (15-XII-2014)


Foto de Sebastião Salgado. Exposició ““The Modern Face of the Worker”

dijous, 11 de desembre del 2014

Descohesió social com horitzó?

El títol no és un caprici. Tot el contrari. Si hom observa la recent explotació de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que ha realitzat l'IBESTAT, és una pregunta molt escaient. Val a dir que l'Institut d'Estadística de Balears, a més d'actualitzar les dades, ha introduït importants canvis metodològics: per una banda, s'han incorporat les noves xifres de població del cens de l'any 2011 i, per l'altre, s'ha adoptat una nova metodologia que combina la informació recollida mitjançant enquesta personal amb la informació procedent de fitxers administratius, millorant així la fiabilitat de les dades obtingudes en relació als ingressos de les llars, o "rendes mitjanes". Tenim, idò, una nova fotografia oficial de les carències materials de la població illenca i dels percentatges de la que està en risc de pobresa o exclusió social, que, en el número 43 de Temes socioeconòmics Gadeso(disponible aquí), hem sintetitzat amb el següent títol: "Noves dades, mateix empobriment".

Però, quines són aquestes dades? Donat que l'explotació, que, per a Balears, ha fet l'IBESTAT, és d'una considerable complexitat i inclou un gran volum d'informació, una primera tria podria ser la següent: 1.- En el quinquenni 2008-2012, la renda mitjana individual ha baixat un 12,1% i la de les llars un 14,2 %. 2.- La quantitat d'ingressos a partir de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa ha baixat un 11,5% entre 2009 i 2013 i, malgrat aquest enduriment de les condicions per considerar-se inclòs en aquesta situació, la taxa de risc pobresa es situà en 2013 en un 19,8% (en 2009 era del 18,5%). 3.- L'indicador que millor copsa la situació de risc de pobresa és la taxa AROPE (que, seguint els criteris de l'oficina d'estadística de la UE Eurostat, incorpora altres factors de carència material, a més d'ingressos que no superin el llindar de pobresa). Aquesta taxa es situà en 2013 en el 27,8% (un 3,1% més que en 2009). 4.- Hi ha una dada que, a parer meu, és reveladora: el creixement de la diferència entre la taxa de pobresa i la taxa AROPE s'ha disparat a favor de la segona en els darrers quatre anys, coincidint amb l'estirabot del nombre de treballadors i treballadores pobres. Aquesta diferència s'ha situat en un 8% l'any 2013.

Ja n'hi hauria prou per justificar el títol d'aquest article, però n'hi ha més: per una banda, el percentatge de persones que no tenen capacitat per fer front a despeses imprevistes s'ha enfilat en 2013 fins a un 42,9%. Per un altre costat, un 33,5% de persones illenques arribà a fi de mes amb dificultats, mentre que un 11,5% no té dificultats per acabar el mes; en el sexenni 2008-2013, les primeres han augmentat un 5,3% i les segones han baixat un 1,3%. I, finalment, uns quants exemples sobre carències materials: el percentatge de persones que no poden menjar carn, pollastre o peix, almenys cada dos dies, assolí un valor màxim del 7,5% en 2012 i, encara ara, entorn del 4% segueixen en aquesta situació. Poca broma amb aquesta situació de carència nutritiva, que cobra especial importància per la seva associació amb la problemàtica de la malnutrició infantil! El segon exemple té a veure amb l'anomenada "pobresa energètica" i ens palesa que en el darrer quinquenni els percentatges de persones que no podien mantenir l'habitatge en una temperatura adequada ha oscil·lat entre el 16,8% de 2011 i el 5,7% de 2010. La darrera informació (2013) situa aquest percentatge en un preocupant 10,7%. Un tercer exemple és el que ens mostra la punta de l'iceberg del drama dels desnonaments: en 2013 s'ha registrat el percentatge més elevat (18,8%) des de 2009 de persones amb dificultats per fer els pagaments de despeses relacionats amb l'habitatge principal amb puntualitat. El darrer exemple que vull comentar és un que em sembla prou il·lustratiu: en unes illes, pot ser excessivament turístiques, el 48% de la població no podia, en 2013, permetre's tenir ni tan sols una setmana de vacances a l'any. És a dir, cada cop ens semblam més a aquestes destinacions turístiques empobrides que reben turistes a balquena mentre per a la majoria de la població local això de les vacances és un luxe inabastable.

Al número de 'Temes socioeconòmics Gadeso que coment es fan algunes propostes per revertir aquesta situació, com ara la de retornar al mercat laboral la seva capacitat de ser subministrador de renda suficient per frenar l'augment de la pobresa laboral, o que el "pacte per a la inclusió", signat el proppassat 14 d'octubre per totes les forces polítiques parlamentàries i l'EAPN-Illes Balears (xarxa per a la inclusió social) en el marc del Parlament balear, sigui alguna cosa més que una simple declaració d'intencions. Però em permetran acabar dient que, per canviar aquest horitzó de descohesió, calen canvis estructurals i en profunditat. En aquest sentit paga la pena recordar que "lo que legitima el capitalismo no es la eficiencia de los mercados o los beneficios de las empresas. Su núcleo moral legitimador es su capacidad para lograr la mejora continua del bienestar y las oportunidades de la gente". Paraules d'una persona radical? Idò no, són d'un professor tan moderat com Antón Costas. Seria desitjable que es prenguessin en consideració


Publicat originalment  a Diario de Mallorca (11-XII-2014) 

dimecres, 10 de desembre del 2014

Salaris, desigualtat i drets humans

Els aconsell que  reservin una mica del seu temps per a la lectura d'un informe clau que fa uns dies ha fet públic l'Organització Internacional del Treball (OIT). Em referesc a l'Informe Mundial sobre Salaris 2014/2015 (disponible aquí) i que, entre altres coses, adverteix sobre l'estancament dels salaris en molts països i identifica el mercat laboral com un factor que impulsa les desigualtats.

El cas és que pel que fa al Regne d’Espanya l’estudi de l’OIT és demolidor (vegeu aquí) : La destrucció de llocs de treball i la reducció salarial que s’ha aplicat han fet que a Espanya s’hagin eixamplat les desigualtats entre rics i pobres més que en qualsevol altre estat desenvolupat del món. La devolució salarial a l'espanyola ha aconseguit situar al Regne d’Espanya en la posició líder en desigualtats entre rics i pobres. Enhorabona!

El documentat estudi de l’agència de l'ONU dedicada als assumptes del treball posa de manifest, si més no, dues coses: La primera que la crisi té bastant d’estafa. S’ha emprat per consolidar els privilegis dels poderosos a costa dels patiments dels més febles. De fet els espanyols rics amb prou feines han notat la crisi, mentre que per als pobres ha suposat un profund sotrac en els ingressos familiars. Allò de l'1% contra el 99% és quelcom més que un eslògan!

La segona cosa que queda palesa és que la tesi central de Thomas Piketty, potser no és al 100% certa. El factor principal de desigualtat (que fins i tot, l’OCDE considera perjudicial per  a créixer econòmicament) segueix sent l'assignació de renda a través de la distribució salarial, de la plusvàlua... Potser, com afirma l’economista francès que més llibres d’economia ven, l’herència sigui un factor important de desigualtat, però el principal segueix essent la relació conflictiva entre capital i treball. Hi ha coses que, malgrat vinguin de fa molt temps, són de rabiosa actualitat.

I avui, Dia Internacional dels Drets Humans, commemorem que un 10 de desembre de 1948 l'Assemblea General de les Nacions Unides adoptà i proclamà la resolució de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquesta celebèrrima declaració, en el seu article 23, afirma: “1.- Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur. 2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball. 3.- Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social. 4.- Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.”

Que se sàpiga a l'hora de parlar de desigualtat i Drets Humans!



 Publicat originalment a www.elperiscopi.com (10-XII-2014) 

diumenge, 7 de desembre del 2014

Seminari Blanquerna 2014: “Propostes en matèria de política social i laboral”

Aquest cap de setmana he tingut el plaer d’assistir a algunes de les activitats del XXVIII Seminari Blanquerna que s’ha celebrat a Can Alcover (Palma) amb l’engrescador títol de “ Recuperar l’autogovern, preparar la plena llibertat”.

El dissabte al matí, vaig tenir el plaer d’intervenir amb una ponència que se m’havia encomanat sobre “Propostes en matèria de política social i laboral”. Com vaig advertir a la presentació de les meves reflexions, jo em trobo més còmode intentant analitzar allò que passa en el mercat laboral i els seus voltants (especialment en els àmbits de la Seguretat Social). No em trobo tan còmode proposant solucions. Tinc moltes inseguretats en aquest terreny. En qualsevol cas, esper haver complit amb les expectatives dels companys i companyes del Grup Blanquerna que pensaren que podia aportar alguna cosa.

Per si interessa a algú, clicat aquí podreu accedir a la prestació que vaig fer.

dimecres, 3 de desembre del 2014

XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica



“Només triomfarem si no ens oblidam d'aprendre”

Aquest dissabte passat s'ha celebrat el XIV Simposi de l'Associació Xarxa Renda Bàsica (XRB). En aquesta ocasió l'esdeveniment es feia a la localitat madrilenya de Fuenlabrada. En arribar al municipi no s'aprecia massa diferència amb altres llocs que el “Tren de Cercanías” acaba de deixar enrere. Però en posar peu a l'edifici on es desenvoluparà el simposi, t'adones que el denominat  Espacio Joven “La Plaza” és un d'aquests escassos llocs madrilenys lliures de l'experiment neoliberal radical d'aquella regió peninsular. Fuenlabrada és un dels pocs ajuntaments on governen PSOE i IU.

En el Simposi d'aquest any es tractava de reflexionar sobre “La Renda Bàsica com a resposta a la crisi” i, després de la conferència inaugural a càrrec de Daniel Raventós, es va articular entorn de tres taules rodones: La primera amb el títol de “Pobresa infantil i Renda Bàsica”, una altra que va servir per debatre sobre la situació actual de les Rendes Mínimes d'Inserció i la possible evolució cap a la Renda Bàsica, i la tercera va debatre sobre la Renda Bàsica davant el desmantellament de l'Estat de Benestar. Tots els debats, amb els seus alts i baixos, van servir per consolidar sòlids arguments sobre la conveniència, necessitat i viabilitat de la Renda Bàsica. És a dir d'un ingrés pagat per l'Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident acreditat, de forma totalment incondicional, i exactament igual a un altre dret de ciutadania, en aquest cas per a garantir l'existència material de tothom.

1.- Renda Bàsica versus  “prestacions per a pobres”

A la meva manera de veure, la trobada d'aquest any venia condicionada per dos factors: 1.- La gran quantitat de gent que parla (i molt!) de Renda Bàsica per referir-se a la panòplia de rendes garantides per a pobres. Per raons d'espai, només diré tres coses sobre aquest assumpte: D'una banda em van resultar especialment il·lustratius els arguments acadèmics, tècnics i pràctics que demostren que aquest sistema de rendes és una mena de xarxa de malles tan grans que, per cobrir els objectius pels quals teòricament han estat implementades, presenta moltíssims problemes de suficiència. D'altra banda, es van donar sòlids arguments que posen de manifest l'estigmatització que significa per a molta gent el fet d'haver de sol·licitar aquestes prestacions “per a pobres”. Una estigmatització que, en alguns casos, és absolutament lògica perquè s'arriba a envair la privadesa de les persones sol·licitants i, en molts casos, aquesta estigmatització afecta inclús al desenvolupament dels nens i nenes de llars empobrides. I la tercera qüestió, a la qual em vull referir, sobre aquest tipus de rendes condicionades és que va quedar desdit el mite segons el qual al País Basc gaudeixen d'un sistema de rendes garantides molt potent perquè tenen un finançament avantatjós a través del denominat “concert econòmic”. Idò no, el determinant és la persistent voluntat política dels diferents governs bascos que, en tots els casos, ha volgut tenir aquesta política social inclusiva de debò. Si observen el document de treball de FOESSA titulat “El Paper de la garantia de mínims enfront de la crisi” (la taula 3 a la pàgina 12) veuran el percentatge de despesa de cada Comunitat Autònoma destinat a les RMI, i com queda sobradament demostrada aquesta voluntat política dels governants del País Basc amb els seus condicionants i conciutadanes més necessitats i necessitades.

El segon factor que condicionava el Simposi 2014 de la Xarxa Renda Bàsica era la projecció pública, social i política que aquesta proposta ha adquirit en paral·lel a l'expectativa electoral de PODEMOS. L'atzar va voler que el Simposi de Fuenlabrada s'inaugurés l'endemà que aquest partit fes públic el document econòmic elaborat per Vicenç Navarro i Juan Torres. Una certa decepció, encara que no sorpresa, planejava en l'ambient. D'aquest tema  em parlo al pròxim apartat d'aquesta particular crònica del XIX Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Deixin-me acabar aquest amb un convenciment:  Més prest  que tard la Renda Bàsica serà reivindicada per una majoria social imparable. Serà una demanda hegemònica a la qual, sens dubte, la Xarxa Renda Bàsica i els seus simposis haurà influït de forma molt decisiva. Jo vaig anar-me de Fuenlabrada amb la certesa que, com digué Rosa Luxemburg, “Només triomfarem si no ens oblidam d'aprendre”.

2.- Podem o no podem amb la RB?

El programa de PODEMOS per a les Eleccions Europees del 25 de maig passat era prou clar en relació a la Renta Bàsica (RB). Textualment s’afirmava: “Derecho a una renta básica para todos y cada uno de los ciudadanos por el mero hecho de serlo y, como mínimo, del valor correspondiente al umbral de la pobreza con el fin de posibilitar un nivel de vida digno. La renta básica no reemplaza al Estado de bienestar, sino que trata de adaptarlo a la nueva realidad socio-económica. Sustitución de las prestaciones sociales condicionadas menores a la cuantía de este ingreso básico. Financiación a través de una reforma progresiva del IRPF y de la lucha contra el fraude fiscal.” Aquesta aposta programàtica (qualificada per alguns de radical, inviable, i portadora de set noves Plagues d’Egipte, entre les quals hi ha la de la vagància generalitzada), platejada amb un rigor poc freqüent en els programes sobre RB, no va impedir que assolissin entorn del 1.300.000 vots arreu del Regne d’Espanya, i que les enquestes els pronostiquin uns resultats espectacularment bons. Tot plegat (proposta, resultats i expectatives), lògicament crearen unes expectatives prou positives durant les setmanes immediatament anteriors a la inauguració del XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Si més no, semblava que la presència de la RB en procés polític institucional podia assolir una situació prou potent.

Però vet aquí que en això arribà l’esmentat document econòmic elaborat per Vicenç Navarro i Juan Torres Titulat “Un proyecto económico para la gente”, en el qual la claredat programàtica d’abans entra en el següent embolic: “Debería articularse un gran Pacto estatal contra la pobreza y la exclusión social orientado a garantizar el ejercicio de los derechos humanos de contenidos económicos básicos y los que recoge la Constitución, a establecer un sistema de renta mínima garantizada como derecho subjetivo de todas las personas, a erradicar la pobreza infantil, la excusión residencial y la vulnerabilidad extrema provocada por razones administrativas. Y que al mismo tiempo se plantease objetivos realistas y compromisos efectivos para disponer de los medios adecuados que permitan en un plazo razonable disminuir los principales factores que están provocando la pobreza extrema y la exclusión: el número de trabajadores pobres, la pobreza de hogares encabezados por mujeres sin participación ni tiempo para hacerlo en el mercado de trabajo, el paro juvenil, el abandono escolar, las desigualdades en salud y la generación de espacios urbanos de exclusión y abandono.” En el marc d’aquest pacte, es proposen un seguit d’accions (vegeu les pàgines 59 a 61 del document de Vicenç&Lopez) però no n’hi ha cap orientada a garantir l’ existència material de tothom. La RB desapareix com dret de ciutadania per a  una societat civilitzada de debò. Ni prop fer-hi!

La de Vicenç&Lopez és una proposta francament decebedora per dues raons: a) Hi ha una renúncia explicita a la Renta Bàsica tal com es defensava al programa de maig 2014, i que estava en bona sintonia amb la proposta que defensam des de la XRB. b) La proposta és enrevessada i, al meu entendre, plena d’ una certa “mala consciencia”. Mireu, si PODEMOS (amb la intermediació de Vicenç Navarro i Juan Torres) volen proposar una altra Renda Condicionada per fer front a situacions de carència material o risc de pobresa (per “rescatar a les persones”), se m’acuden moltes altres propostes millors. A tall d’exemple, les propostes de CCOO d’un sistema de rendes mínimes garantides o de reforma del sistema tributari (que segons el sindicat el faria viable) em semblen molt més sòlides que les proposades en el document dels dos celebèrrims economistes fitxats com gurus econòmics del partit de Pablo Iglesias Turrión. Això ho dic des de la meva discrepància basada en la convicció que la solució és una Reda Bàsica de debò, i que la resta són nyaps.
El document “Un proyecto económico para la gente” conté moltes més decepcions que no venen al cas esmentar, ni molt manco analitzar, en aquesta crònica personal del XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Però deixau-me dir que esperava una proposta econòmica substancialment distinta. Tant de bo aquest projecte econòmic per a la gent es converteixi amb un projecte econòmic amb la gent. La veritat és que, en llegir-lo, a gairebé cada fulla que girava, no em podia estar de recordar el llibre “EL PRECARIADO. Una nueva clase social” de Guy Standing. Em semblen escaient recordar unes frases (pàgina 261): “Al menos que el precariado se convierta en algo molesto, sus preocupaciones serán ignoradas en las democracias utilitarias. Puede llegarse a una tiranía de la mayoría, simplemente porque el precariado está desorganizado o no se le presta atención debido a su atomización y falta de voz en el proceso político”. No volia ser Podemos aquesta veu? No ho serà a base de renúncies programàtiques!


Acab. Des de la distància -però amb una certa simpatia- vull pensar que és massa prest per dir allò de “no era això, companys, no era això...” però tal vegada és convenient llegir (o rellegir) el capítol 9 del llibre “Curso urgente de política para ente decente” de Juan Carlos Monedero. No debades l’esmentat capítol du per títol un cridaner: “No sabemos lo que queremos pero sabemos lo que no queremos”.Tanmateix ja queda un dia menys per a la inauguració del XV Simposi de Renta Bàsica. Volem triomfar i, per això, no volem oblidar-nos d’aprendre.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com ( 2 i 4 desembre 2014) 

El que creix és l'atur desanimat (i no l’ocupació)

De les dades del mercat laboral del mes de novembre de 2014 que ahir es varen fer públiques, suggeresc parar atenció en dues: La d’atur registrat (84.311 persones) té un augment en relació al mes d’octubre de 8.798 persones (+11,65%) i, alhora, es registra una variació mensual negativa de -63.517 afiliacions a la Seguretat Social (-14,71%). No sembla massa lògic, veritat? Hom podia pensar que la majoria de les persones que causen baixa en l’afiliació a la Seguretat Social passen a fer més llarga la coa de l’atur. Però això no és cert per unes quantes raons, entre les quals són rellevants les següents: 1.- La dada d’atur registrat és una xifra del darrer dia del mes, mentre la d’afiliacions a la Seguritat Social és una mitjana mensual, per tant no són comparables. 2.- La informació referida a afiliacions es refereix a actes administratius i no a persones.  Amb tants contractes de tan curta durada (més del 49% del total de contractes registrats en el mes de novembre són d’una durada inferior als tres mesos) és possible que una sola persona acumuli més d’una alta en un sol mes) i, endemés és molt inconvenient fer comparacions si no es fan en termes homogenis d’afiliacions a temps complet (l’important estirabot del treball a temps parcial s’hauria de tenir en compte a l'hora d’oferir i analitzar les dades). I 3.- La dada d’atur registrat exclou a molta gent que, tot i estar aturada, no reuneix els requisits administratius per ser considerada aturada registrada.

Però, amb tot plegat, ¿Com és possible que hi hagi tanta diferència entre l’augment de l’atur registrat a 30 de novembre i la baixada mitjana mensual d’afiliacions a la Seguretat Social? L'explicació rau en el següent: Les persones inscrites en el SOIB el darrer dia del mes passat com a Demandants d’Ocupació eren 141.442 (35.438 més que el mes d’octubre). Aquesta xifra d’ inscripcions en demanda d’ocupació reflecteix molt millor que la d’atur registrat el nombre de persones en situació d’atur que, per cert, i en coherència amb la dinàmica estacional del nostre mercat laboral, hauria crescut un 33,4% en un mes. Val a dir que, dintre d’aquesta categoria de “demandants d’ocupació” del mes de novembre s’hi inclou un total de 51.290 “demandants d’ocupació ocupats” que és la simpàtica definició que el Ministerio de Empleo y Seguridad Social dóna als Fixos Discontinus que estan en atur i, com se sap, no figuren a la categoria administrativa d’atur registrat. Vistes així les coses, s’entén millor que amb una baixada 63.517 afiliacions mitjanes a la Seguretat Social, l’atur registrat de finals de novembre només baixés en 8.798 persones.

Si hom pren en consideració que la xifra del nombre de persones Demandants d’Ocupació ha tingut una variació de moderada baixada del -6% interanual en un context d’un gran pes de l’atur de llarga durada (en el mes de novembre representa el 30 % del total del registrat, i en els últims dotze mesos no ha baixat d’aquest percentatge en cap cas) és fàcil concloure que augmenta l’atur desanimat (les persones que, una vegada esgotades les prestacions, deixen de renovar l’ inscripció al SOIB desanimades per la manca d’ofertes de treball). Malgrat que alguns s’entestin a parlar de millores en el mercat laboral illenc, la realitat és de profund desànim per dues raons: 1.- Una temporalitat  estructural. Val a dir que del total de 369.068 contractes registrats en els onze primers mesos de l'any, el 88,12% són temporals (inclosos en el 12,88% de contractes indefinits els que tenen un any de prova durant el qual l’acomiadament es pot produir sense causa i amb zero indemnització). 2.-Pobresa laboral a l’alça i prestacions de desocupació dramàticament a la baixa. D’aquest darrer assumpte (que és clau en el procés d’empobriment d’una bona part de la societat de Balears)en parlaré a un pròxim article.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com ( 3-XII-2014)

Foto. Rafel Borràs (agost 2014).  Cal·ligrafia xinesa . Museu de Xangai

dilluns, 1 de desembre del 2014

Cambreres de Pisos (Dignity for Hotel Housekeepers!)


Començo la setmana i el mes en pla reivindicatiu. Pot ser que no estigui de moda, més aviat el contrari, però em ve de gust reivindicar als sindicats. Reivindic el paper que el sindicalisme ha jugat, i segueixen jugant, en la difícil tasca de civilitzar les relacions laborals. Fonamentalment m'interessa reivindicar el paper que juguen els sindicats en aquest complex i divers lloc que és el centre de treball. Recordi's que la facultat de direcció i control de l'activitat laboral és de l'empresari. Sense sindicats al centre de treball que democratitzin aquesta facultat empresarial, molta gent passa moltes hores de la seva vida en un lloc sense democràcia.

A què ve aquesta declaració de reivindicació sindical? Aquest cap de setmana passat he coincidit amb un amic madrileny, que segueix sent un sindicalista molt actiu, i que m'ha posat sobre la pista de la Campanya Internacional de la UITA pel treball decent de les cambreres de pis. A part de semblar-me una campanya absolutament necessària i pertinent, em serveix per reivindicar a CCOO i UGT de les Illes Balears. Aquests dos sindicats van ser els que, en una conquesta laboral pionera arreu del Regne d’Espanya (i no se si del món!), van aconseguir que les cambreres de pisos tinguessin el mateix salari que els cambrers/es de bar o menjador. És a dir, varen aconseguir el mateix salari per a un departament  extraordinàriament amenitzat que els departaments hotelers amb majoria d’efectius laborals masculins.

Pot ser que ara UGT i CCOO no passin per un bon moment quant a imatge es refereix. Fins i tot alguns es permeten el luxe de referir-se a les seves direccions com a “casta sindical”. Allà cadascú amb les seves injustícies a la història, però el segur i cert és que sense Convenis Col·lectius lluitats i aconseguits per UGT i CCOO, la mala situació del treball en l'hostaleria, seria moltíssim pitjor.

No obstant l'anterior, la Campanya Internacional de la UITA pel treball decent de les cambreres de pis és molt pertinent a casa nostra. Dos exemples: Primer: Fa uns dies la revista Hosteltur informava que “La externalización en hoteles se doblará en cinco años”. No dubtin que si ho aconsegueixen, les cambreres de pis seran de les professions més “externalitzades”. Segon exemple: Vull pensar que no haurà passat desapercebuda una afirmació continguda en l'Anuari del Turisme de les Illes Balears 2014 impulsat per la Fundació Gadeso. A la pàgina 94 el doctor en ciències econòmiques, Jaume Garau Taberner, escriu “ ... empresaris que obliguen a netejar més de 25 habitacions en una jornada laboral...”

En definitiva, donar visibilitat a la campanya de la UITA sobre el treball de les cambreres de pis és una manera de prevenir el perill de des-democratització de les relacions laborals que comporta l’ externalització, i de denunciar l’atemptat que comporta la càrrega física i el consum metabòlic en el personal de pis del sector de l'allotjament. Esper, gràcies a l’amic sindicalista de Madrid, haver-hi contribuït.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com  (01-XII-2014) 

Mentides estadístiques i estadística de les mentides

Qui treballa sovint amb estadístiques socials (de mercat de treball, de condicions de vida, de desigualtat, etc.) corre, almenys, dos riscs. El primer és el d'anar a la cosa fàcil i, si s'ha generalitzat una certa interpretació d'un indicador, donar-ho per bo i seguir el corrent majoritari. El segon és el d'anar-se fent un pèl insensible als drames humans que contenen algunes d'aquestes estadístiques. Supòs que cadascú tindrà les seves estratègies per superar, si és que es volen superar, aquests estats de riscs. La meva és la següent: per combatre el primer, la de recordar sempre una simple frase de Joseph Stiglitz, que té una càrrega de profunditat brutal: "El que mesurem afecta les decisions que prenem". Per prevenir el segon risc, procur recordar sovint l'escriptor i guionista Petros Màrkaris que, referint-se a l'austericidi, afirmà que "es continua mirant les xifres, però no les persones i, no obstant això, els qui sofreixen són les persones".

A mi em funciona, però, vist el que es veu cada mes amb la presentació i anàlisi de les xifres d'atur registrat, sembla que les opinions del premi Nobel d'Economia i del pare literari del comissari Kostas Jaritos no tenen gaire predicament entre els responsables governamentals estatals i illencs. Per tal de sostenir – sostenella i no enmendalla– l'eslògan de "la recuperació" i "el canvi de tendència" s'usen mentides estadístiques, com ara la d'equiparar treball a temps complet amb treball a temps parcial, o la de comparar el treball que permet assegurar no estar en risc de pobresa o exclusió social amb el treball precari que no garanteix cobrir les necessitats econòmiques bàsiques.

Vegem-ne un exemple recent: El dia 4 de novembre es va informar que a les Illes Balears l'octubre acabà amb una xifra d'atur registrat de 75.513 persones. Es va parlar d'un augment del 16% (10.420 persones) en comparació a l'atur registrat del mes anterior, i d'una variació negativa del -8,45% (-6.973 persones) en relació al mes d'octubre de 2013. Òbviament la confraria de l'"anam pel bon camí" es va entossudir a ressaltar aquesta dada interanual. Una vegada més, i de manera insistent, van parlar de "descens d'atur" i en cap cas de "descens d'atur registrat", que és una altra cosa. Allò important pels nostres governants són les xifres (encara que els qui sofreixin siguin les persones). El determinant és la immediatesa de la xifra, sense majors matisos ni complementarietat d'altres informacions (encara que si es mesura malament, potser no es prenen les decisions adequades per acabar amb el patiment de la gent).

Uns dies després de la publicació de l'atur registrat es coneix una informació substantiva per al que vull dir: les persones fixes discontínues afiliades a la Seguretat Social a l'octubre eren 38.789, una xifra que representa una caiguda de 26.314 afiliacions en comparació al mes anterior. Òbviament no són afiliacions que s'hagin esfumat, són treballadors i treballadores que han acabat la seva "temporada" (el seu "període d'activitat" en l'argot de la regulació legal d'aquest contracte) i que, per tant, són persones aturades i perfectament registrades. Si dins la dada d'atur registrat –i, sobretot, si els qui ho comuniquen i analitzen des de posicions governamentals– ho haguessin tingut en compte, les xifres serien unes altres: un total de 101.827 persones en atur registrades en les oficines del SOIB (i no 75.513). Aquesta dada ens hauria indicat que la variació mensual suposa un augment del 52% (33.939 persones) i no del 16% (10.420 persones). És a dir, en realitat la dada substantiva del mes d'octubre és la revifada de l'estacionalitat laboral i no la reducció interanual, que seria d'un -5% amb 5.904 persones inscrites menys (i no d'un -8,45% amb 6.973 persones menys) si s'hagués informat dels fixos discontinus que havien acabat la feina.

L'absurda i desfasada Ordre Ministerial de l'11 de març de 1985 (BOE de 14/3/85), que exclou les persones amb relació laboral de fixes discontínues de les llistes d'atur registrat quan estan en atur, permet aquesta mentida estadística. Així doncs, insistiré una vegada més en la inutilitat de la dada de "atur registrat" per analitzar els comportaments de fons dels mercats de treball en general i de l'illenc en particular. En tot cas, sí que és força útil per engrossir les estadístiques de les mentides.


Publicat originalment a l’Ara Balears ( 27-XI-2014)  

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Detall de tela xinesa. Museu de Xangai