EPA 1r trimestre 2015: més precarietat, més pobresa

En les primeres pàgines de la novel·la 'Sicília sense morts', Guillem Frontera descriu la comunitat autònoma governada per José Antonio Bergas com un lloc on “les classes mitjanes llenegaven cap a la pobresa i els pobres esdevenien miserables o indigents”. La ficció entorn de la rata morta que rep el jove president, els camparis que pren Mateu Llofrà a la terrassa del cafè Central, etc. esdevé realitat en aquesta descripció de la situació social. A les retallades i implantació de replegaments en els àmbits més sensibles del feble estat del benestar, s’hi han d’afegir unes polítiques (“reformes” és el terme eufemísticament emprat pels neoliberals) laborals que han transformat el funcionament dels mercats laborals, que han deixat de ser potencialment inclusius. A les Illes Balears del final de la legislatura de José Ramon Bauzá (aquest, gens fictici), tenir una feina remunerada ja no és garantia de no estar en risc de pobresa o d’exclusió social, de no patir carències materials severes (com ara pobresa energètica, desnonaments, no poder pagar el repagament de medicines, etc.); tampoc no és garantia d’una possible emancipació de la gent jove.

Les dades de l’EPA del primer trimestre de 2015 que fan referència a Balears i que vàrem conèixer dijous d’aquesta setmana retraten aquesta situació. Per molt que es vulguin manipular, les dades són tossudes i qualsevol que tengui una mica de rigor conclourà que, després dels canvis poblacionals que han provocat els anys de crisi (per exemple, a les Illes Balears la població activa –la que treballa o està en condicions de fer-ho– estrangera no pertanyent a la UE ha disminuït gairebé un 8%), l'estimació de la població aturada ha de baixar sí o sí. És més, amb les noves normes laborals (potenciació del temps parcial no desitjat, dels falsos autònoms i devaluació salarial) és lògic que augmenti la població ocupada, encara que sigui a costa de fer créixer el col·lectiu de treballadors i treballadores pobres. Després de tants trimestres de crisi i de polítiques desreguladores i devaluadores del factor treball, les claus de la situació dels mercats de treball no estan en les petites variacions de les taxes d'activitat, ocupació o atur. Allò que és veritablement important és saber si la població pot viure dignament amb l'ocupació que té, i si la que no té feina remunerada té unes prestacions de desocupació suficients per no esdevenir un usurari de, posem pel cas, Càritas, Creu Roja o els serveis socials.

Amb dades dels tres primers mesos de 2015, cal concloure que les variacions estacionals quantitatives són inapel·lablement negatives: en relació amb el trimestre anterior, la població aturada ha augmentat un 19,4%, l’ocupada ha baixat un 22,7% i les llars amb tots els seus membres actius són ara 42.100, gairebé un 11% més que en els tres darrers mesos de 2014. Però, com sempre, el que és més important són les variacions interanuals i, en aquest sentit, sembla evident que la precarietat laboral illenca avança progressivament cap a una situació estructural. Vegem-ho: d'una banda la població aturada és de 130.700 persones (un -14,25% que fa un any), però el realment important és que, en un any, el percentatge d'aturats de molt llarga durada (més de dos anys) ha passat d’un 26,3% a un 29,5%, que la taxa d'atur juvenil frega el 52% o que les persones aturades que busquen la seva primera ocupació han passat de 8.900 en el primer trimestre de 2014 a 15.900 aquest any. D'altra banda, la població ocupada és de 455.900 persones i ha crescut un 8,92% (37.300 persones) interanualment. A quin preu? Doncs a canvi de seguir creixent en temporalitat per a la població assalariada (un +4,2% en ple hivern), de gairebé duplicar el nombre de persones ocupades perquè “ajuden en l'empresa o negoci familiar”, que el col·lectiu dels “empresaris sense assalariats o treballadors independents” –la majoria són “falsos autònoms”– hagi crescut un 9,5%, i que la població ocupada a temps parcial hagi tingut un estirabot de gairebé el 20%. És a dir, la població ocupada creix en la mesura que augmenten les precarietats.

Em fa l'efecte que aquesta estratègia equivocada “de sortida de la crisi” és font d’una crisi social molt més greu, o pot ser de la vertadera crisi d’una societat illenca extraordinàriament dualitzada amb conseqüències imprevisibles. Per si de cas, hem de tenir present J. Habermas quan afirma ('Legitimation Crisi', 1975): “Només quan els membres de la societat viuen els canvis estructurals com a problemàtics per a la seva subsistència i senten amenaçada la seva pròpia identitat social, solament llavors es pot parlar de crisi.” I facem els deures: canvi de model de creixement i, per poder-ho fer, de sistema de finançament.

Publicat originalment al AraBalears (26-04-15) http://goo.gl/3974y4