Discurs d'investidura: arribar aviat o arribar lluny?

M'ha agradat el discurs d'investidura de Francina Armengol . M'ha semblat un discurs pactat, fidel al programa de govern acordat, valent i, alhora, prudent.  Fa temps que tinc  per segur que allò més important és fer les preguntes adients a cada moment.  En aquest sentit,  em sembla molt encertat que la  candidata a presidenta plantegi el següent repte: “Què volem fer a partir d'ara? Cap a on hem d'anar? Quin és el rumb que hem de marcar el milió de persones que vivim a les quatre Illes?  Això i el com fer-ho és l'important.

No es tracta de oblidar el que ha passat en el quatre anys de Bauzá -els mals somnis no s'obliden amb facilitat- però sobre tot  del que es tracte és de construir el futur. El poeta, assagista i naturalista nord-americà, Henry David Thoreau (1817-1862), en el seu llibret “Walking” (traduït al català sota el títol de “Passejades”), escriu: “... no ens podem permetre de viure fora del present. Beneït entre tots els mortals  aquell que no perd ni un moment de la vida fugissera recordant el passat.”   És un bon consell per als nous governats.  Anem per feina!

Una vegada fetes les preguntes adequades, cal esbrinar  el com es faran les coses. En el discurs de Francina Armengol la resposta es fent pinya, evitant les fractures. El que proposa es que: “Fins i tot des de la discrepància treballem junts, consensuant el resultat.”

La proposta de grans consensos em sembla una de les  claus importants de la nova manera de governar. Permeteu-me que expliqui una breu anècdota.  Un dels tants dies de mobilització de la comunitat educativa, vaig coincidir  en  el bus amb una dona senegalesa que  portava una camiseta verda (igual que la que portava jo, la de la Crida) i va ser inevitable no començar una conversació. Ella em va explicar que  hi ha un proverbi  africà que diu: “Si vols anar ràpid vés sol, si vols arribar lluny vés acompanyat”. Aquella dona volia arribar lluny, volia una educació pública de qualitat i en català per als seus fills i sabia que ho havia de fer acompanyada i acompanyat la marea verda.  Crec que el proverbi africà és aplicable als governs. Depèn de si volen  arribar aviat o arribar lluny.

No pensin que s'ha d'acabat el sentit crític. Voldria fer dues precisions a la imminent presidenta. La primera és important car la candidata a la investidura ha dit: “... el nou Govern implementarà una Renda Bàsica progressiva per a totes les persones, independentment que tinguin feina o no”.  Pens que veritablement, la proposta del nou Govern de les Illes Balears no és una altra cosa que una Renda Mínima, una Renta Mínima d'Inserció –o qualsevol altra denominació– garantida en els termes de la Llei de serveis socials de les Illes Balears, però condicionada a uns determinats perfils de les persones perceptores i a les disponibilitats pressupostàries de l'esquifit pressupost de la CAIB. És a dir, no és poca cosa però, ni de bon tros, és una Renda Bàsica incondicional i amb la concepció de dret de ciutadania. Ho explic amb un poc més de detall en aquest article que avui publica l'Ara Balears.

I una segona, a la part final del discurs Francina Armengol  parla molt genèricament de la desigualtat. Perquè no fila un poquet més prim?  Segons les dades de l'IBESTAT a les Illes Balears el coeficient de Gini (com és conegut, és una mesura de desigualtat que pren el valor 0 en cas d'equitat perfecta i el valor 100 en cas de desigualtat perfecta) ha passat del 33,8 de l'any 2013,  al 34,9 del 2014. És a dir,  hem avançat en desigualtat una situació que cal i que sí que és pot esmerçar. El compromís del nou govern hauria de concretar-se en la millora d'aquest indicador de desigualtat, i fer de les Illes Balears una societat més igual.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com  (30-06-2015)