A
l'inici de la crisi -en aquells anys en què Nicolas Sarkozy parlava de
“reformar el capitalisme”- el llavors president francès va crear una Comissió
internacional sobre el mesurament de les variables econòmiques i el progrés
social. Aquesta comissió, presidida per Joseph Stiglitz, i en la qual va jugar
un gran paper un altre Premi Nobel d'economia, Amartya Sen, estava més que
justificada, car llavors existia una estesa insatisfacció amb l'estat de la informació
estadística sobre l'economia i la societat. En aquell context, Stiglitz, professor
d'economia de la Universitat de Columbia i Premi Nobel d'Economia en 2001, va
popularitzar dues idees: la primera plantejava que “el gran interrogant implica
saber si el PIB ofereix un bon mesurament dels nivells de vida”, i amb la
segona advertia que “el que mesurem afecta al que fem”.
Sóc
de l'opinió que -a pesar que hagi estat relegada per altres prioritats fruit de
la prolongació i mutació de la crisi- la insatisfacció sobre els instruments i
productes estadístics es manté. Vivim en una situació de canvi d'època i de
finalització d'alguns paradigmes -entre ells el del creixement il·limitat en un
planeta finit- tan complexa que és pertinent dubtar sobre si les estadístiques
reflecteixen la realitat del que passa i, alhora, estan donant els senyals
correctes sobre què fer.
L’existència
d’aquesta comissió, i les dotze recomanacions amb què va concloure els seus
treballs -des de donar més importància al repartiment dels ingressos o avaluar
les desigualtats de manera exhaustiva, fins a proposar un índex estadístic
sobre la qualitat de vida-, m’han vingut a la memòria en veure els Indicadors
Urbans publicats per l’INE el 30 de juny de 2015 i que, pel que fa a Palma,
analitzam en el número 54 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible a aquí), titulat “Palma: Una ciutat en transformació, cap a on?”.
Aquests
indicadors prenen part d’un projecte europeu, Urban Audit, que té l'objectiu
formal de contribuir a la millora de la qualitat de la vida urbana. Però de les
declaracions formals a la realitat hi ha un bon tros. Diguem-ho curt i ras: per
assolir aquesta fita, caldrà millorar bastant la bateria d'indicadors emprats.
Entre d’altres, es noten a faltar els referits als riscs de pobresa i/o
exclusió social o a l’evolució de les desigualtats (coeficient de Gini), la
segregació per sexe de la majoria de dades o l’evolució temporal d’alguns
resultats. En qualsevol cas, prenent en consideració que la majoria de les
estimacions de l'INE només es presenten amb resultats regionals, els indicadors
que s’hi inclouen, tot i que insuficients, són força interessants. A tall
d’exemple, val la pena citar que la renda mitjana de les llars palmesanes era
el 2012 de 22.274,61 €/any, la qual cosa ens situava en la posició 69 del
rànquing de les 109 ciutats espanyoles analitzades.
Tanmateix,
pot ser més interessant contextualitzar aquesta modesta posició quant a renda
mitjana en un període (2010-2014) de: a) Tendència del volum de població
resident lleugerament descendent (un -1,4%) que, molt probablement, s’explica
per una moderada taxa de reposició poblacional i un moderat procés de migració.
b) Un incessant augment de la mitjana d’edat de la població palmesana, que
s’incrementà en gairebé un any com a conseqüència d’una baixada de la franja
d’edat de 15 a 64 anys (-1,8%), un moderat augment de la de 0 a 14 anys
(0,52%), i, fonamentalment, per un augment de la població de més de 65 anys
(1,3%). c) Una tendència alcista del 5,7% en els darrers cinc anys pel que fa
al nombre de llars, explicable per l’important augment de llars unipersonals
(un +2,15% en 2014 en relació a 2010), i la caiguda de la grandària (nombre de
membres) mitjana de les llars. d) Una elevadíssima taxa d’atur, que el 2014
s’ha situat gairebé en un 24%, amb un lleuger descens en els darrers dos anys
molt associat a la baixada del percentatge de persones estrangeres. Amb tot
plegat (menys població resident, de més edat, que viu a més llars, i amb més
taxa d’atur) hom pot intuir que la mitjana de la renda amaga una baixada global
i una desigual distribució de la renda total generada a Palma.
Sigui
com sigui, del que no hi ha cap dubte és que tenir un bon sistema integrat
d’indicadors de qualitat de vida a una ciutat com Palma és una qüestió de gran
importància. Ho és per tenir dades de, posem pel cas, xifres macroeconòmiques
com el PIB, però ho és molt més si el que volem saber és el grau de felicitat,
igualtat, cohesió social i benestar de la ciutadania. En definitiva: Cap a on
va Palma? Cap a una major desigualtat o cap a un model de ciutat amb un fort
impuls igualitari?
Publicat originalment a Diario de Mallorca (22-07-2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada