Segona EPA 2015: On és la recuperació laboral?

En l’actual fase de la crisi en la qual, encara que sigui sense sòlids fonaments per a consolidar-se, s’aprecia una certa recuperació econòmica, correm el perill d’ignorar una realitat sociolaboral dramàtica en termes de treballadors i treballadors pobres. Les polítiques laborals aplicades des de 2010 i, molt especialment, des de 2012, han provocat una important devaluació de les rendes salarials (sobretot en els decils més baixos) i, alhora, han provocat un daltabaix en el valor com a element d’integració social del mateix factor treball. L’aposta per la competitivitat a base de més i més precarietat laboral sembla incompatible amb la cohesió social, els progressos igualitaris o els ascensors socials ascendents.

L’anàlisi de les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2015 és un bon exemple d’aquest perill d’ignorar aquesta altra cara de la realitat socioeconòmica. La temptació és reparar únicament en les grans xifres, com ara que la població illenca aturada de 103.500 persones representa una baixada del -27,2% en relació al primer trimestre de 2015 i un -12,3% en relació al mateix trimestre de 2014. La primera variació és coherent amb una estacionalitat creixent i la segona amb precarietat laboral a l’engròs. M’explico:

L’EPA classifica com a població no aturada les persones que durant la setmana que les enquesten han treballat (a canvi de retribució) almenys una hora. Convé, per tant, filar prim i analitzar per què baixa l’estimació de la població aturada. Algunes dades –sempre contextualitzades en el segon trimestre de l’any– semblen corroborar la hipòtesi que les diverses precarietats s’han disparat i que l’atur estimat baixa perquè puja la subocupació. A tall d’exemple, el 27,3% de la població assalariada és temporal (115.600 persones en termes absoluts). Cal retrocedir als anys del boom de la construcció, amb una infinitat de contractes “d’obra”, per trobar valors absoluts i percentuals de temporalitat similars als d’ara mateix. Per una altra banda, hem assolit, si més no des de 2007, la xifra màxima (72.100 persones) de població ocupada a temps parcial i de “treballadors per compte propi” (101.600 persones), la qual cosa vol dir que augmenta com mai el col·lectiu d’autònoms precaris, falsos i/o econòmicament dependents. Val a dir que temporalitat, treball temporal no desitjat i treball per compte propi no volgut formen el trípode del que l’OIT anomena subocupació o, altrament dit, persones que no han cobert les expectatives i/o necessitats ocupacionals i retributives.

Pot ser que la recuperació de la macroeconomia hagi començat. Però convindria fer cas a aquella vinyeta d’ “El Roto” en la qual el personatge afirma: “¡ ¿Qué sistema es este que cada éxito económico es un desastre social? !”  És ben cert que tanta precarietat laboral i social (25.200 llars amb tots els seus membres actius en atur, taxa d’atur de llarga durada del 8,1%, baixa intensitat de la prestació per desocupació) pot esdevenir en desastre social.

Article publicat originalment a l’Ara Balears ( 26-07-2015)