Precarietat, tecnologització, la fi del treball...

A la Fundació Gadeso, coincidint amb aquestes dates estiuenques, hem publicat el primer Panorama Sociolaboral Gadeso especial d’una sèrie que durà el nom genèric de ‘Lectures sobre...’. Ens estrenam amb un tema prou suggeridor, car les lectures proposades són sobre la fi del treball i, amb aquesta temàtica, forçosament no podia faltar el llibre de Jeremy Rifkin La fi del treball, que és, sens dubte, un clàssic d’absoluta referència. L’altre és el llibre de Bruno Trentin La ciutat del treball que, tot i no haver tingut una gran difusió (la seva edició i distribució en castellà ha estat a cura de la Fundación 1º de Mayo), és considerat en molts àmbits acadèmics i sindicals un text essencial per a interpretar com evolucionarien els mercats laborals, si més no els europeus, de finals de segle XX.

Hom pot dir que la idea central de l’obra de Rifkin és la que parla “d’un procés imparable de substitució d’empleats per software ”. Ho concreta uns anys després de la primera edició (reedició de 2004) en afirmar: “L’economia mundial experimenta un canvi radical en la naturalesa del treball amb profundes conseqüències per al futur de la societat. En l’era industrial, la mà d’obra humana massiva treballava juntament amb les màquines per produir béns i serveis. En l’era de l’accés, les màquines intel·ligents, en forma desoftware [programari] d’ordinador, robòtica, nanotecnologia i biotecnologia, substitueixen progressivament la mà d’obra humana en l’agricultura, la indústria i el sector serveis”. Contràriament al que planteja Jeremy Rifkin, Bruno Trentin defensa que no estam davant la fi del treball, sinó que el que és fonamental és el canvi de la seva qualitat, del seu paper, de les raons mateixes del treball. És a dir, una de les preocupacions centrals de Trentin és la pèrdua de drets de ciutadania democràtica associada a una ocupació cada pic més precària. Ho expressa així: “ … quan la flexibilitat creixent de la prestació de treball -en la seva qualitat, els seus temps i la seva durada- posa fi a una de les condicions d’aquest intercanvi [entre capital i treball], la qüestió de l’objecte de treball, de l’obra a realitzar i de les noves certeses que, en termes de qualitat del treball, poden substituir les certeses que ofereix la durada indeterminada de la relació laboral del treball, adquireix una importància central. I la seva resolució és la condició de supervivència d’un contracte de treball que no torni a ser una relació de tipus servil”.

Al Panorama Sociolaboral Gadeso que coment (disponible aquí), hi trobareu més referències a aquests dos textos i un seguit de notícies, declaracions, articles d’opinió, reportatges, etc. sobre aquesta qüestió i la controvèrsia de la fi del treball versus la transformació del treball. Tot plegat palesa que no és un debat exclusivament teòric, ans al contrari. No debades en més d’un número anterior de Panorama Sociolaboral Gadeso hem analitzat aquest fenomen que ja afecta -encara que sigui de manera incipient- al mercat de treball illenc. Els escenaris de creixement turístic sense creixement equivalent d’ocupació estan associats, entre altres coses, a la creixent substitució del treball humà per màquines, i l’extensió del fenomen de la pobresa laboral a l’excés de precarietat laboral.

Tanmateix la meva opinió és que, amb el pas del temps (les obres de Rifkin i Trentin estan escrites en la dècada dels anys 90 del segle passat) i la consolidació de la globalització neoliberal, hi ha més coincidències de fons que no pas discrepàncies en les tesis del nord-americà i de l’italià. Per una banda, em sembla bastant evident que assistim a la fi de les societats de plena ocupació -ni tan sols es manté la plena ocupació masculina- i, per una altra banda, les precarietats laborals extremes ens estan portant a una gran precarietat social. Hom podria afirmar que la fi del treball digne està inserida en la perspectiva de la fi del treball. En aquest sentit, i a tall d’exemple, paga la pena recordar que en l’excel·lent treball periodístic que l’ARA Balears va publicar el diumenge 23 d’agost sobre un important article del New York Times en el qual es descrivia una situació de mal ambient laboral i múltiples precarietats entre la plantilla del gegant del comerç electrònic Amazon, un expert en tecnologies de la informació i professor de l’escola de negocis IE de Madrid, Enrique Dans, no s’està de dir que la gairebé situació d’esclavatge dels treballadors d’Amazon a Silicon Valley va ser una evolució lògica, ja que la companyia s’està preparant perquè la feina que fan aquests treballadors la facin robots a llarg termini.

En definitiva, la tecnologització és imparable i suposarà un canvi de paradigma molt més gran que el que suposà la producció de masses impulsada, a principis de segle XX, per Taylor i Ford. Potser és el moment de replantejar-se un nou contracte social que garanteixi els drets de ciutadania democràtica a tothom i que el treball humà remunerat es redueixi al volum de les necessitats reals (i no a la sobreproducció) i a les tecnologies disponibles. Per concloure, les principals disjuntives de futur són, al meu parer: reducció de la jornada laboral com a element de cohesió social, contra la precarietat laboral de la desigualtat; redimensionament del paper del treball remunerat com a factor de repartiment de la riquesa generada i implantació de la renda bàsica com a dret universal de ciutadania. Almenys, debatem-ho!

Publicat originalment a l’ Ara Balears (30.08.2012)