“Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.
(Campanades a morts. Lluís Llach)
Aquests dies, a propòsit de la signatura de l'acord PSOE-C’s, hem sentit que Albert Rivera -el mateix que l'octubre de 2013 abandonà el Ple del Parlament de Catalunya en lloc de votar una resolució contra el franquisme- es permet el luxe de divinitzar l'anomenada Transició, i de posar a Adolfo Suárez com a artífex, gairebé unipersonal, de la restauració de la democràcia formal a Espanya. Allà ell amb les seves bajanades! El que em sap greu és que tants companys i tantes companyes “socialistes” (ara ja els podem anomenar “Ciudadanosocialistes”) li riguin les gràcies. Molts tenim altres referents, i els tenim en el convenciment que la història és la que és, i no la que els manipuladors, siguin finançats per l'IBEX 35 o per la Fundació Francisco Franco, ens vulguin imposar.
Aquesta setmana, el 3 de març, es compleixen 40 anys d'un dels esdeveniments referencials de la lluita per la llibertat del que, ja en aquells temps, era el Regne d'Espanya. Recordem-ho, encara que sigui succintament: Durant el mes de gener de 1976 s'inicià una vaga a Forjas Alavesas en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. El moviment vaguístic s'estén de forma massiva i combativa per tot el País Basc. Després de dos mesos llargs de vaga, el 3 de març estava convocada una jornada d'atur total, que va tenir una adhesió majoritària dels treballadors, treballadores i ciutadania en general. Des del matí, la policia (els “grisos” i la Guardia Civil) va reprimir amb duresa qualsevol intent de concentració o manifestació, arribant, fins i tot, a disparar foc real, produint-se els primers ferits de bala.
A les cinc de la tarda estava convocada una assemblea general informativa a l'església de San Francisco de Asis del barri de Zaramaga. Es concentraren al voltant de cinc mil persones, romanent en l'exterior un nombre similar i, al cap de poc, fent cas omís de la decisió del rector de l’església i del contingut del Concordat, la policia va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i abarrotat de gent. Els primers que van sortir, mig asfixiats i amb mocadors a la boca, van ser apallissats pels flancs, i als del front els van disparar amb metralletes i pistoles. Com a resultat d’aquesta actuació policial, resultaren assassinats: Pedro María Martínez, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys; Francisco Aznar, operari de pastisseria i estudiant, de 17 anys; Romualdo Barroso, treballador d’Agrator, de 19 anys; i José Castillo, obrer de l'empresa Basa, de 32 anys. Dos mesos després moriria, Bienvenido Pereda, treballador de Grups Diferencials, de 30 anys. A més d’aquestes morts, s'ha d'assenyalar que es produirien més de seixanta ferits greus, la meitat amb ferides de bala, i centenars de ferits lleus. Aleshores, Manuel Fraga Iribarne era el Ministre de la Governació, Rodolfo Martín Vila el Ministre de Relacions Sindicals, i el general Campano era el director de la Guàrdia Civil. Val a dir que, per aquests fets, la jutgessa argentina María Servini, que instrueix l'anomenada “Querella Argentina” contra els crims del franquisme, va sol·licitar l'extradició de Rodolfo Martín Vila, al que les “portes giratòries” han conduït a alguns súper remunerats consells d'administració, però, de moment, no davant la justícia. Cal dir, també, que hi ha suficients evidències dels fets ocorreguts en aquella tarda del dimecres 3 de març. A tall d’exemple, la transcripció de la molt coneguda gravació de la policia és feridora. Acaba així:
“- Gasead la iglesia. Cambio.
- Interesa que vengan los Charlies, porque estamos rodeados de gente y al salir de la iglesia aquí va a ser un pataleo. Vamos a utilizar las armas.
- Seguro, además ¿eh? Charlie a J-1. ¿Ha llegado ya la orden de desalojo a la iglesia?
-Si,si la tiene J-3 y ya han procedido a desalojar porque tú no estabas allí. Muy bien, enterado. Y lástima que no estaba yo allí”.
- Intento comunicar, pero nadie contesta. Deben estar en la iglesia peleándose como leones.
- ¡J-3 para J-1! ¡J-3 para J-1! Manden fuerza para aquí. Ya hemos disparado más de dos mil tiros. ¿Cómo está por ahí el asunto? Te puedes figurar, después de tirar más de mil tiros y romper la iglesia de San Francisco. Te puedes imaginar cómo está la calle y cómo está todo. ¡Muchas gracias, eh! ¡Buen servicio! Dile a Salinas, que hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. Aquí ha habido una masacre. Cambio.
- De acuerdo, de acuerdo.
- Pero de verdad una masacre”.
La mateixa nit de la massacre, Lluís Llach compon “Campanades a Morts”, una de les cançons emblemàtiques d'aquells anys de lluita per la ruptura democràtica i, pot ser, un dels més imponents himnes moderns de dol. Quaranta anys després, Lluís Llach tornarà a l'Ajuntament de Vitoria-Gasteiz. En principi aquesta nova visita, dia 1 de març de 2016, era per ser anomenat fill adoptiu de la ciutat. Però, com la proposta del govern municipal necessitava majoria de dos terços per ser aprovada, el PP i el PSOE es van encarregar d'impedir-ho. Aquesta mesquinesa coincidirà amb el discurs de Pedro Sánchez defensant al Congrés dels Diputats el seu pacte amb Ciutadans. Una simbòlica coincidència!
Tanmateix, alguns no oblidam el que va passar ni el que vam ser, i, encara ara, som: Gent d'esquerres que, com a conseqüència d’una memòria pública democràtica, ens honoraria tenir a Lluís Llach com a fill adoptiu de les nostres ciutats.
Publicat originalment a dBalears (29-02-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada