La Carta de Montoro, o quan ens pixen i diuen que plou

A la carta que, amb data 6 d’abril de 2016, el ministre en funcions Cristóbal Montoro va enviar a la consellera d'Hisenda i Administracions Públiques del Govern de les Illes Balears es pot llegir: “El incumplimiento del plan de ajuste da lugar a la aplicación de las medidas coercitivas de los artículos 25 y 26 de la Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera … En cumplimiento, por tanto, de lo, previsto en el artículo 25.1 de la Ley orgánica 2/2012, de 27 de abril, esta Comunidad Autónoma ha de aprobar en el plazo de 15 días, a contar desde la recepción de esta carta, la no disponibilidad de créditos y efectuar la correspondiente retención de créditos que garanticen el cumplimiento del objetivo de estabilidad presupuestaria establecido”.

És a dir, per la via del “ordeno y mando” -però també com a conseqüència d'una legislació absolutament recentralitzadora-, s'ordena a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears l'aplicació de noves retallades. Una vegada descodificats els eufemismes de la burocràcia madrilenya, el que Montoro li ordena fer a Catalina Cladera és un ajust dels comptes autonòmics que podria tenir, a tall d’exemple, les següents conseqüències: que l'acord amb la comunitat educativa, que va permetre desconvocar la vaga educativa indefinida, se'n vagi en orris; que les llistes d'espera hospitalàries siguin més llargues; que els centres de salut tornin a tancar les tardes; que es privi a la gent malalta d'algun fàrmac que els permet viure amb certa qualitat de vida o, fins i tot, seguir amb vida; que els immigrants “sense papers” siguin privats una altra vegada del dret a la sanitat publica; que es torni a retardar l'atenció a les persones en situació de dependència; que la recentment aprovada Renda Social Garantida sofreixi algun retard en la seva posada en pràctica; o que es tornin a paralitzar les Polítiques Actives d'Ocupació autonòmiques. Del magre pressupost de la CAIB no hi ha per on retallar, si no és ficant les estisores als drets socials bàsics de gran part de la ciutadania. Dit sense embuts: Cal rebel·lar-se contra aquest intolerant atac a la nostra feble capacitat d'autogovern.

Independentment de l'opinió que es tingui sobre els objectius de dèficit del Regne d'Espanya, imposats per les polítiques d'austericidi europeu -la meva és que és una política econòmicament ineficient i catastròfica per a la gent no rica, i fantàstica per als bancs i les elits molt riques-, el que és indiscutible és que la distribució d’aquests objectius entre Administració Central i Comunitats Autònomes es fa únicament amb criteris ideològics: Centralització i deteriorament de l'Estat de l'Estat del Benestar. Dins de la il·lògica de l'anomenada “estabilitat pressupostària” el racional, des d'un punt de vista econòmic i social, seria un repartiment diferent d'aquests objectius de dèficit. L’Administració Central s’hauria d’estrènyer més el cinturó. Però, clar, això obligaria al Govern d'Espanya a, entre altres coses, fer alguna retallada en despeses militars, comptabilitzar d'una altra manera els costos del rescat bancari, o, deixar de fer regals a costa de les cotitzacions a la Seguretat Social.

En fi, l’única resposta digna és rebel·lar-se, organitzar la “rebel·lió de les conseqüències”. A més d'espoliar-nos i donar-nos un tracte colonial, se'ns pixen a sobre i Montoro ens vol fer creure que plou.

Publicat originalment  a dBalears (11-IV-2016)