La
presidenta Francina Armengol, a l'acte d'obertura del congrés d'UGT de Balears,
va reivindicar "una pujada dels salaris perquè el creixement previst d'un
3,5% en l'economia de les illes es transformi en benestar per a tothom".
El missatge que l'economia insular va bé i que el mercat laboral millora en
quantitat i qualitat, i que, per tant, ara "toca apujar salaris" és
una constant des de les instàncies governamentals, molt especialment, és una mena
de mantra que, en cada ocasió que pot, repeteix el titular de la conselleria de
Treball, Comerç i Indústria.
Discrep
d'aquesta suposada millora -excepte en alguns aspectes conjunturals- de la
situació laboral, i tanmateix aquest no és el tema sobre el qual vull reflexionar
en aquestes línies. Em vull referir a aquesta invocació governamental a apujar
els salaris.
Val a dir
que em sembla indiscutible l'efecte positiu d'una tendència alcista dels
salaris sobre el dinamisme d'una economia com la illenca. El patró de creixement
illenc necessita un major equilibri via, entre altres coses, la millora de la
capacitat de demanda i consum de la població resident, i no únicament de la
visitant. És sabut que la massa salarial és la que té una major propensió al
consum, i que les rendes salarials són la font d'ingressos no financers més
decisiva en el suport de les administracions i del sistema de benestar. Valguin
com a exemple dues dades: 1. En 2008 la massa salarial representava en el
conjunt del Regne d'Espanya prop del 50% del PIB a preus corrents. La reforma
laboral la va fer caure de forma accelerada, fins a representar al voltant del
47% en 2014. 2. En 2015, malgrat l'increment de l'afiliació mitjana en un
3,16%, els ingressos per cotitzacions solament ho van fer en un 0,94%. Mentre
el dèficit de la Seguretat Social augmentà per les cotitzacions precàries, i és
causa important que el deute públic no deixi de créixer, i fregui ja el 100%
del valor del PIB espanyol. Per tant, em sembla igualment indiscutible que, si
no s'acaba amb les polítiques d'austeritat compulsiva i les desregulacions
neoliberals de les normes que regeixen el mercat de treball, no es modificarà
el "cercle virtuós": a major dosis d'austeritat neoliberal, es
requereix augmentar la dosis ad infinitum.
La
necessitat d'apujar salaris em sembla evident per justícia social i eficiència
econòmica. Però l'assumpte és destriar què volen dir concretament Armengol i
Negueruela. Potser estan reivindicant una intervenció governamental en la
negociació en curs del Conveni Col·lectiu del Comerç de les Illes Balears?
Supòs que no. Cal dir, no obstant això, que aquesta negociació -com totes les
que estiguin en curs- es desenvolupa amb les regles imposades per la Reforma
Laboral de 2012 que, no s'oblidi, és un artefacte dissenyat per a la devaluació
salarial a l'engròs, no pel contrari. O, tal vegada, se suggereix que es reobri
el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria amb vigència fins a 2018? No ho crec. El que
vull dir és que, com els salaris es regulen majorment per Negociació
Col·lectiva i els governs tenen més aviat nul·la capacitat d'intervenció,
excepte en la regulació de les "regles de joc" de tal negociació, el
missatge del Govern de les Illes Balear és, en el millor dels casos, pólvora
mullada.
És cert que,
en menor mesura, es pot fer créixer la massa salarial mitjançant la fixació
dels salaris del personal al servei de les administracions públiques en els
pressupostos públics. El missatge d'Armengol i Negueruela és que hi haurà una
pujada extra dels salaris dels empleats i empleades públics a càrrec de
l'administració autonòmica? Com tampoc crec que vagin per aquí els tirs, començ
a pensar que només hi ha focs d'artifici en el missatge de la presidenta i el
conseller sobre apujar salaris.
Se m'acut
una última hipòtesi: es proposa una pujada substancial del Salari Mínim
Interprofessional (SMI)? Però això és competència del Govern d'Espanya i, a
més, tant Armengol com Negueruela van manifestar el seu acord amb el pacte
PSOE-C's que contempla una insultant, per ridícula, pujada d'aquest SMI.
Tot plegat,
em sembla que aquesta reivindicació governamental d'apujar els salaris és una
cortina de fum. Un quedar bé... Podria no ser-ho? Evidentment que sí, però, per
a això, Armengol i Negueruela haurien de liderar la idea d'implantació d'un
Salari Mínim de les Illes Balears. És això una utopia? Doncs no! Ja hi ha
importants ciutats americanes que han aprovat un Salari de Ciutat i a Europa
tenim l'exemple d'alguns Länders alemanys que han fet el mateix en l'àmbit
regional.
Als aspectes
més tècnics i jurídics em referiré en un proper article, però no vull acabar
sense dir, per una banda, que, aquests salaris de ciutat i/o de regió tenen
limitacions però, encara que sigui modestament, fan créixer la massa salarial i
milloren les condicions vitals de la gent. Per una altra banda, la seva
implantació, com no podia ser d'altra manera, és una qüestió de voluntat i
valentia política.
Publicat originalment
a dBalears (16-V-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada