Pàgines

divendres, 16 de setembre del 2016

"Compañero Presidente"

Gairebé cada estiu em toca fer dissabte a les prestatgeries de llibres. En cadascun d'aquests fer dissabte, com per més que ho intent ja no em queda molt espai per acumular més llibres, revistes i papers diversos, pens que, més d'hora que tard, no quedarà més remei que passar-me al llibre electrònic, o fer-me el carnet de la xarxa de biblioteques públiques de Mallorca. Tanmateix aquesta idea de fer-me del club de l'ebook o soci del servei de préstec de llibres, s'esvaeix tot just tenir a les meves mans un llibre -amb una mica de pols- i que fa algun temps vaig llegir. Normalment hi trob algun subratllat, i més d’una nota escrita. Ja no té la mateixa olor que va tenir quan va venir de la llibreria... i, no obstant això, el retrobament és alguna cosa semblant a retrobar un bon amic.
Aquest estiu em vaig retrobar, entre uns altres, amb un llibre d'edició relativament recent (2008), i que, a més, he consultat algunes vegades en escriure alguna cosa entorn de l'aniversari del cop d'Estat a Xile, del que ahir es van complir 43 anys. Em referesc l'obra "Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo" de Mario Amorós. Rellegint els subratllats i les notes, no m’he pogut estar de, aprofitant l'efemèride, fer alguns comentaris sobre aquest llibre.
Salvador Allende sol ser recordat, fonamentalment, per la seva mort heroica, com un màrtir de la decència democràcia i de la lluita per un socialisme democràtic de debò. És ben cert que les imatges del bombardeig de la Casa de la Moneda (la seu de la Presidència xilena), els últims discursos, i la mort del Compañero Presidente són imatges i paraules potentment icòniques. Però tinc per a mi que existeix un altre Salvador Allende tant o més important que el que s'ha convertit, ben merescudament, en un mite. És l'Allende -el Dr. Allende- abans de la seua victòria electoral, és a dir, del militant d'esquerra d'aquests que lluita tota la vida; del que, coherent amb les seves idees, defensa allò que és públic treballant com a metge en el servei públic i defensant (com a professional i ministre de sanitat) una concepció prou avançada i pionera per a l'època de la sanitat pública i universal; el que no s'està de col·laborar amb els sindicats; el que, com a líder del Partit Socialista, inicia l'aproximació al Partit Comunista. En fi, l'Allende que, a més de modificar les estructures economicosocials de Xile, va aconseguir modificar la consciència dels seus ciutadans, i ho va fer "picant pedra" durant molts anys, defensant i aconseguint la unitat de l'esquerra. El llibre de Mario Amorós permet aproximar-se amb molt detall a aquest Salador Allende.
Òbviament a l'obra d'Amorós es reflecteix el dramatisme dels dies previs al cop d’Estat capitanejat per l'infame Augusto Pinochet, fins i tot, es narren les darreres i dramàtiques hores del President Allende a la Casa de la Moneda, es transcriuen gran part dels seus cèlebres discursos emesos per Radio Magallanes, i les intervencions del Company President dirigides a les persones que l'acompanyaven, resistint al cop d'Estat, a l'interior de la seu de la presidència de Xile, i les reaccions d'aquestes.
A tall d'exemple Mario Amorós escriu que, quan Salvador Allèn commina als seus més propers a abandonar la Casa de la Moneda amb les següents paraules: "Algunos deberán contar lo que ha ocurrido. Yo combatiré, porque tengo un mandato de los trabajadores y el pueblo, que, como a través de toda mi vida, cumpliré con lealtad ", es va fer un impressionat silenci i explica que el doctor Óscar Soto, que era el cardiòleg d'Allende, va escriure que "A casi todos las lágrimas nos resbalan incontenibles. Cantamos el himno nacional; finalizado éste, gritos de ¡Viva Chile! ¡Viva la Unidad Popular!...",
Salvador Allende, que per a molts i moltes militants d'esquerres serà sempre el Compañero Presidente, la seva obra i exemple no són coses del passat, ni un pòster dels anys 70, o una imatge en una camiseta més o menys usada. Sens dubte, és una referència molt actual del valor de no claudicar en allò que és essencial. Convindria que els i les governants que es reclamen de l'esquerra ho tinguessin en compte. El que ara mateix és essencial és la democràcia de debò, es a dir,  acabar amb les polítiques d'austeritat autoritàries, avançar en igualtat social i no defraudar a un poble cívicament, pacíficament, insistentment i massivament mobilitzat, com va tornar a demostrar ahir el poble del Principat de Catalunya.
Publicat originalment a dBalears  (12-IX-2016) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada