Malgrat sigui un
eslògan d'algunes agències de turisme, és cert que l'antiga Birmània és, sens
dubte, un paradís amagat. Amagat de les grans masses turístiques (suporta amb
prou feines uns 3 milions de turistes anuals); dels viatgers més intrèpids
(encara hi ha zones del país que, per raó dels conflictes armats ètnics, no es
poden visitar); de les prioritats de la UNESCO, que tanta falta farien per
garantir una correcta conservació del patrimoni; dels grans titulars de les notícies
internacionals quan, al meu entendre, és el país del sud-est asiàtic
-segurament per l'empremta i lideratge real d'Aung San Suu Kyi- amb el procés de canvi democratitzador més
interessant i amb grans reptes (sobre aquestes coses vaig escriure aquest
article).
Fins i tot, és un país
relativament amagat de la història dels
excessos de la colonització britànica, potser per la doble colonització que va
patir l'antiga Birmània, ja que va ser "integrada" a l'Índia
colonitzada. En qualsevol cas, per fer-se càrrec de les atrocitats dels
colonitzadors, bé està llegir aquella primerenca novel·la de George Orwell
titulada "Els dies de Birmània". Però, malauradament, Myanmar no és
un paradís -ni un país- ocult en el mapa mundial dels terratrèmols. La sort,
només la bona sort, ha volgut que la terra no tremolés mentre visitàvem Bagan.
La veritat és que la Mare Naturalesa és molt considerada amb nosaltres, car, a
més de mantenir quietes les falles, i malgrat que era època de pluges, cap
fenomen meteorològic ha dificultat el nostre viatge.
Però deixem-nos de
dispersions i anem al relat de les impressions del viatge. Un viatge que, en
veritat, varen ser cinc.
I.-YANGON
Yangon,
malgrat no ser la capital oficial de Myanmar, és la gran ciutat del país.
M'agraden les ciutats del sud-est asiàtic que tenen aquest aspecte decadent que
dóna l'efecte sobre els edificis de l'abundant pluja. Yangon té, a més, molta vegetació, alguns edificis
colonials, i imprescindibles llocs per visitar. El nostre periple es va iniciar
amb una visita al Museu Nacional que és de gran utilitat per fer-se una idea
(malgrat la mala il·luminació i pitjor retolació) de la història i etnografia
del país.
Acabàvem d'arribar,
plovia a bots i barrals, i va ocórrer la primera anècdota del viatge: En el
museu no es pot entrar la càmera fotogràfica. Se suposa, doncs, que no es poden
fer fotografies, però... ja a l'entrada t'adverteixen que no tenen ordres
d'impedir l'entrada amb mòbils i fer fotos amb ells. A algú se li ha oblidat
renovar les instruccions! Com nosaltres viatgem amb la tecnologia mínima, no
poguérem fer ni una foto. Tant se val, el punt important, després de dubtar si
entràvem o no, va ser gaudir del museu...
D'altra banda, aquesta
primera visita ens serveix per fer-nos càrrec de la quantitat de
"subocupació" existent a Myanmar. Per atendre taquilles, porteria,
consigna, i vigilància d'un museu amb una afluència de públic més aviat
escassa, són un exèrcit d'homes i dones. Durant el viatge tindrem més exemple
de "subocupacions", com ara que en cada bus de Yangon treballen tres persones (una condueix,
l'altra cobra, i la tercera va anunciant a viva veu les estacions), que en els
controls de peatge una persona cobra, una altra guarda els doblers, la tercera
retorna el canvi, i una quarta apunta no se sap què. En tot el viatge no he
vist una sola persona treballant sola granant el carrer (com a mínim sempre en
parella), igualment totes les cambreres de pis que he vist treballaven en
parella.
Yangon té molts racons
per perdre's (el barri Xinès és un bon lloc per sopar en els llogarets de
carrer), i moltes teteries per gaudir del te birmà. La nostra primera
visita a una d'elles -sense cap concessió a l'occidentalització i molt propera
a la cèntrica Pagoda Sule- va ser una mica accidentada: Demanarem te local, i ens el serviren, com és
tradicional, amb llet condensada. Davant la nostra sorpresa insistirem que el
que volíem era te sense llet. No sense dificultats aconseguirem que ens
servissin una infusió extraordinàriament amarga. Entenem, doncs, que ho
endolceixin... Més tard sabrem que el te sol i suau es pren a casa i per acompanyar
els menjars.
Al marge d'anècdotes, tres
són les visites imprescindibles a la gran ciutat birmana: La Pagoda Botataung (la menys turística, però més autèntica);
la Pagoda Chauk Htat Kyi, on hi ha un buda reclinat que, malgrat els
seus 66 metres de llarg, és encara més enorme l'estil “quix” que impregna el lloc; i, sobretot, l'espectacular
i bellíssima Pagoda Shwedagon. Si es té
necessitat o ganes de fer alguna compra l'ideal és apropar-se al Mercat Bogyoke Aung San, ara bé, cal anar-hi per pagar alts
preus si no s’està disposat a durs regatejos. I no obstant això, els comerços
dels voltants tenen uns preus extraordinàriament barats. Ho vaig poder
comprovar en comprar per menys de tres dòlars un CD
del gran músic birmà O Hlaing Win Maung.
II.- ESTAT DE KAYAH
En l'aeroport de vols
nacionals de Yangon em
sorprèn topar-me amb un noi que es passeja per la sala d'espera aixecant sobre
el seu cap un cartell anunciant els vols. Arribem a la ciutat de Hecho rumb a la capital de l'estat, Loikaw.
De camí visitem la cova Myin Dt.
Htion i superem definitivament totes les
nostres prevencions a anar descalços (en els llocs considerats sagrats, i en
alguns privats cal anar amb els peus totalment nus) i perdem el compte de la
quantitat d’estàtues de budes.
Val a dir que aquest
estat és una de les zones de Myanmar que és poder visitar des de fa únicament
uns anys. Es nota la nul·la turistització als mercats i, en general, als pobles i
ciutats. Els paisatges d'arrossers són fenomenals, i el poble Pan
Pet (on viu l'ètnia Padaung, a la qual pertanyen les anomenades
"dones girafes"), resulta ser
-amb sorpresa- una "atracció turística" bastant digna. Bastant menys
dignes són els controls dels peatges de les carreteres construïts amb quatre
trastos i molt nombrosos en tot el territori birmà. Totes les carreteres, fins
i tot les més modestes, són de peatge i a l'entrada i a la sortida de cadascuna
de les ciutats i pobles cal pagar uns 200 Kyats (uns
pocs cèntims d'euro).
A Loikaw,
a més del mercat local sorprenentment net com tots els mercats birmans), cal
visitar obligatòriament Ta Kum Taing que
és el lloc on tradicionalment la població local rendeix culte als esperits
tradicionals -entre les obligacions com a budistes i les derivades de la seva
condició d'animistes, no aturen de tenir coses què fer amb el més enllà! La
ciutat té dues joies imprescindibles: El temple Myo Nan i, sobretot, la Pagoda Taung Kwe que, en coronar un pujol proper al centre
urbà, ens ofereix unes fenomenals vistes de la ciutat de Loikaw i voltants.
L'estat de Kayah és
terra de bon te birmà
i segurament per això, al poble de Pin Laung aprenem que, al migdia, el millor per
acompanyar el menjar, és el te. Veritablement funciona!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada