Agregats estadístics o persones?

Aclarim-ho de bon principi: Amb aquest títol em referesc a la dicotomia que hi ha entre les millores quantitatives de les estadístiques del mercat laboral en general, i del de les Illes Balears en particular, i la situació real de les persones i les llars. Correm el risc d'encegar-nos amb les millors quantitatives de les estadístiques, i no veure les profundes bretxes d'exclusió que han provocat i provoquen les actuals normes reguladores de les relacions laborals i de la protecció per desocupació. Tot indica que la millora estadística del mercat laboral illenc es produeix per unes temporades turístiques impensables en els anys inicials de la crisi-estafa, i per una certa revitalització de l'activitat constructiva, no precisament associada a la rehabilitació o a l'eficiència energètica dels edificis i habitatge ja existents. És a dir, el model de creixement illenc no ha sofert cap innovació, però ha incorporat l'absència de garantia d'inclusió social d'un mercat laboral revolucionat per la Reforma Laboral de 2012 i per altres retallades. A l'absència de límits legals a un model econòmic amb, des de fa temps, símptomes de insostenibilitat, s'ha ajuntat el risc legal d'exclusió social i pobresa laboral com a element estructural del mercat de treball de casa nostra. Mala peça al teler bravejar d’haver aconseguit un mix de creixement econòmic que combina insostenibilitat ambiental i exclusió social.

Una d'aquestes bretxes d'exclusió és la discriminació i/o absència d'igualtat d'oportunitats que sofreix el col·lectiu de persones aturades majors de 45 anys, i que, amb molt encert, denuncia AMPEB (l'Associació de Majors Aturats per l'Ocupació de les Balears).

L'exclusió i discriminació d'aquest col·lectiu d'aturats i aturades d'una certa edat és tal que frega la marginació política, mediàtica i social. Valgui com a exemple que, de les darreres dades d'atur registrat pràcticament ningú, excepte AMPEB, va reparar que gairebé la meitat de les 48.270 persones en atur registrat a Balears en acabar el mes de setembre passat eren majors de 45 anys, amb un pes relatiu sobre el total d'atur registrat que va en ascens: un 48,7% en setembre d'aquest any, enfront un 46,9% de fa un any.

Aquesta dada de setembre no hauria de ser considerada conjuntural. Ans al contrari, allò  intel·ligent  és prendre en consideració que és bastant coincident amb les tendències de fons. Unes tendències que queden palesades en l'Informe del Mercat de Treball dels Majors de 45 anys que, amb dades globals de 2015, fa poc va publicar el Ministerio de Empleo y Seguridad Social (MEySS). Pel que fa a les Illes Balears, què ens diu, de rellevant, aquest informe? 1.- Que el percentatge de contractes a majors de 45 anys sobre el total de contractes va ser del 19,15% (el segon més baix del conjunt del Regne d'Espanya, superant només a Catalunya). 2.- Que l'atur registrat d'aquest col·lectiu va ser un 39,37% del total.

D'altra banda, un recent estudi de l'empresa d'intermediació laboral Adecco constatava que només un paupèrrim 2,2% de les ofertes d'ocupació a Balears són per a majors de 46 anys, i que l'edat mitjana sol·licitada per les empreses (31,7 anys) és de les menors del conjunt de les comunitats autònomes espanyoles.

Mentrestant, el col·lectiu de persones aturades majors de 45 anys pateix, en la pràctica, una discriminació estructural de gairebé tot el sistema de protecció social -des dels subsidis de desocupació estatals, fins a les ajudes municipals- en exigir-se, per accedir-hi, tenir "càrregues familiars". A certa edat, les "càrregues familiars" en la majoria dels casos s'han "emancipat" -tret que siguin persones, també aturades, que hagin de malviure de la renda salarial de la família o de la pensió dels pares o padrins-, o no tenir-ne és conseqüència d'una opció vital pròpia d'una ciutadania lliure.

Però això no és tot. Plou sobre banyat per la poca atenció que les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) implementades pel Govern de les Illes Balears dispensen a aquestes persones majors de 45 anys. En aquest sentit, convé recordar que el programa de PAO de la CAIB s'articula, bàsicament, entorn de dos programes: 1) El de "Joves qualificats"; i 2) El "Programa públic de contractacions", integrat per tres iniciatives, adreçades a tres col·lectius molts específics: D'una banda, els menors de 30 anys que ni estudien ni treballen (Garantia Juvenil); en segon lloc, els majors de 29 anys aturats (Programa 30); i, finalment, els majors de 45 anys aturats de llarga duració i amb càrregues familiars (Visibles).

Val a dir que els programes destinats a les persones joves són als que es destina la major part del pressupost, i que l'exigència de "càrregues familiars" impedeix aplicar el principi d'igualtat d'oportunitats per a moltes persones aturades d'avançada edat. Per acabar-ho d'arrodonir, el recentment presentat Programa de Formació Dual en sectors estratègics -en el qual s'invertirà la important quantitat de 9 milions d'euros- va dirigit únicament a persones menors de 30 anys.

Arribats a aquest punt, crec pertinent preguntar-se si per ventura la població aturada illenca major de 45 anys no té carències formatives i necessitats de requalificació i orientació? Tot indica que així és. Valgui, a tall d'exemple, el ja esmentat informe del MEySS, segons el qual, d'aquesta població, el 7,9% no tenia estudis, el 66,2% tenia estudis primaris i ESO, amb i sense titulació, el 11.8% batxiller, el 9,4% FP de grau mitjà i superior, i el 4,6% estudis superiors.

Enric Sanchis en el seu imprescindible llibre "Los parados. Cómo viven, qué piensan, por qué no protestan", entre altres coses, conclou que "... los parados son un agregado estadístico, no un grupo social. Su falta de identidad colectiva les impide actuar de forma cohesionada y su estado de anímico les induce antes a resignarse que a rebelarse". Aquesta és la situació en general, i molt especialment en el col·lectiu d' aturats de més edat. Si la frase "amb aquesta edat ja ningú em contractarà" fos una piulada de Twiter, probablement seria cada dia Trending Topic mundial. Encara sort que hi ha gent , com ara la  d' AMPEB, que no es resignen i segueixen exigint que es restitueixi la perspectiva del dret a un treball o a una o prestació social decent. És qüestió de lesa democràcia!

Publicat originalmet a Diario de M allorca (11-X-2016)