Des de 1992, l'any en què l'Assemblea General de l'ONU
va aprovar la resolució 47/196, cada 17 d'octubre se celebra el Dia
Internacional per a l'eradicació de la pobresa. Durant anys, especialment en el
període de la bombolla immobiliària i financera, la pobresa era, per aquestes
contrades, sinònim de marginalitat, de "fallada del sistema". Vivíem
en una situació de gairebé plena ocupació tècnica, i les grans desigualtats
existents, com a conseqüència d'una injusta distribució de la renda, van ser
compensades per una certa capacitat de consum a crèdit. La percepció social sobre les
desigualtats era tènue. La temporalitat era la norma al mercat laboral, però un
contracte laboral era una certa garantia de no exclusió social. Per a molta
gent, el salari i les consegüents prestacions substitutives (prestacions per
desocupació, pensions, etc.) bastaven per pagar la hipoteca, o el préstec del
cotxe, per vestir-se, menjar, i fer algunes despeses, per a l'oci, la cultura i
altres consums, i... estalviar poc.
Amb la crisi-estafa, i amb un mercat laboral no
inclusiu per la seva extrema precarietat i baixos salaris, la percepció social,
política i acadèmica sobre les desigualtats s'ha disparat a casa nostra.
Existeix –excepte per a la dreta illenca que és extraordinàriament darwinista,
i per a alguna esquerra molt despistada- preocupació pel procés d'empobriment
de l'anomenada classe mitjana i mitjana baixa, i per l'agudització de les
desigualtats que estan provocant la bombolla turística i les polítiques
d'austeritat compulsiva.
La preocupació està força justificada, car segons
l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2015, que publicà l'INE en el mes de
maig d'enguany, i una vegada feta l'explotació per l'Institut d'Estadística de
les illes Balears (IBESTAT), les dades més rellevants de l'empobriment de la
societat illenca són les següents: 1. El 25,9% de la població (la taxa més
alta, si més no, des de 2009) està en risc de pobresa, és a dir, té uns
ingressos que no arriben al llindar del risc de pobresa. 2. El 30,4% de
persones (25,3% l'any anterior) està en risc de pobresa o exclusió social
(indicador AROPE, que és el que està integrat a l'Eurostat, i que incorpora, a
més de criteris de renda, elements de qualitat de l'ocupació). Val a dir que
també aquesta taxa és la més alta, al manco, del darrer sexenni. 3. El 37,8% i
el 19,4% dels illencs i illenques tenen, respectivament, dificultats i certa
dificultat per arribar a fi de mes. 4. El 7,4% de ciutadans i ciutadanes no
poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (és a dir,
pateixen pobresa energètica). 5.- El 40,2% no tenen capacitat per afrontar
despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d'una
malaltia). 6.- Al nostre "país turístic-vacacional", el 38,3% de la
població no pot permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any.
Convé no oblidar que la quantitat d'ingressos a partir
de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa és la mateixa arreu del
Regne d'Espanya, i que (segons les darreres dades disponibles) entre 2011 i
2014 ha baixat un 4,7%, és a dir, ha passat d'una quantitat anual de 8.357,7 €
a 7.96,3 €. Per tant, les situacions de pobresa i/o de carències materials han
esdevingut més extremes.
Aquestes dades indiquen que calen canvis a la política
econòmica europea, estatal i regional. Cal posar les millores de productivitat
al servei de les persones i les famílies -i no únicament al servei dels comptes
de resultats i beneficies empresarials-; cal gestionar el dèficit públic amb
una fiscalitat suficient, molt més progressiva, i sense evasió fisca –i no
mitjançant retallades de despeses socials i productives-.
Altrament dit, mentre persisteixi l'austericidi, les
administracions públiques, com ara, les de les Illes Balears, només –i en el
millor dels casos- tenen capacitat econòmica per fer polítiques que alguns
autors/as denominen, pel seu caràcter tremendament condicional i subjectes a
disponibilitats pressupostàries, d’ “entreteniment
als pobres". Què és, sinó, la Renda Social Garantida? Sense austeritat
-i amb un finançament autonòmic no colonial- serien factibles polítiques
estructurals que, sense ser la solució definitiva d'una Renda Bàsica
Incondicional, minimitzarien de debò els processos d'empobriment de la
ciutadania illenca, i garantirien la inclusió social de tothom.
No es tracta, doncs, d'eradicar una abstracta situació
de pobresa. Veritablement el que cal eradicar són unes polítiques econòmiques
que empobreixen a la població no estrictament rica. El 17 d'octubre és un altre
dia de lluita per una altra política economia que, a més de ser possible, és
molt necessària.
Publicat originalment a dBalears (17-X-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada