El 20 de novembre de 1975
fou un dia de celebracions antifeixistes. No es celebrava, malauradament, la
victòria de la democràcia i la fi de la dictadura, però hi havia motiu de
celebració perquè Franco, tot i que en el llit, havia mort. Tot seguit, el
primer govern de la monarquia borbònica restaurada -el d'Arias-Fraga- intentà
mantenir l'essencial de la dictadura sense el dictador. Va ser allò que es va
conèixer com el "franquisme sense Franco". Val a dir que, amb allò que
ara sabem, aquest intent de "dictadura tova" no era una quimera. El
franquisme considerava ben consolidada la seva continuïtat a través de la
prefectura monàrquica de l'estat. Això ho confirmen els documents de la CIA
recentment desclassificats que, entre altres perles, confirmen documentalment
que Joan de Borbó li va comunicar l'any 1948 a un seguidor monàrquic que
s'havia aconseguit un acord amb Franco per a la restauració de la monarquia. És
a dir, la restauració borbònica per part de Franco és molt més antiga del que
ens havien explicat els que defineixen la denominada transició democràtica
espanyola com un model de virtuts.
El franquisme sense Franco
no es va consolidar per diverses raons, però, sens dubte, una principal va ser
la mobilització obrera. L'any 1976 va començar amb un moviment vaguista sense
precedents: La indústria, la construcció, els transports, i molts serveis
madrilenys paralitzats; el Baix Llobregat en vaga general; vagues generals que
s'estenien per altres llocs de Catalunya, i també d'Euskadi, País Valencià...
Durant el primer quadrimestre de 1976 Espanya és un Estat en conflicte social gairebé
permanent. Al moviment de lluita obrera s'incorporen amb força, també a
Mallorca, les dones amb les protestes laborals a l'hostaleria, la indústria tèxtil,
i la confecció (en aquella època encara no s'havien deslocalitzat les
fàbriques), i al comerç de grans superfícies. Sectors com els de la sanitat i
l'ensenyament s'incorporen al moviment vaguista. Les vagues dels treballadors i
treballadores es combinen amb la lluita de les persones en atur (la crisi era
força cruel). A casa nostra "Els
dies tretze i catorze de gener de l'any setanta-sis, un grup d'obrers en atur
s'enclaustraren a l'església de Sant Miquel de Ciutat de Mallorca, en protesta
per la seva situació laboral, i per la intervenció de la força pública en un
assumpte d'exclusiva incumbència sindical" ("Mallorca i món obrer".
Llorenç Capellà. Editorial Moll. 1977). En el número de març de la
"clandestina" publicació de la Coordinadora de les Illes de
Comissions Obreres, "UNIDAD", sota el titular de "Sangre obrera
en Victoria, Elda, Tarragona y Basauri", es pot llegir: "Cuando leáis este número aún
estará fresca la sangre de los cuatro obreros caídos ante las balas de la
policía en Vitoria, y de los asesinatos en Basauri, Tarragona y Elda". En recordar la
situació dramàticament conflictiva de l'any 1976 és impossible oblidar Arturo
Ruiz, Mari Luz Nájera, o Carlos González, morts a les manifestacions per
l'amnistia. Òbviament, la seva sang no va ser vessada per a una amnistia que
amnistiés els criminals franquistes!
La situació de
conflictivitat sociolaboral continua estenent-se i endurint-se l'any següent. A
les Illes, entre altres mobilitzacions, es viuen impressionants vagues a la
construcció i el metall. És en aquest context en el qual s'ha d'analitzar la massacre
en el despatx lligat a CCOO i al PCE del número 55 del carrer madrileny
d’Atocha la nit del 24 de gener del 1977. De ben segur, allò que es perseguia era
frenar l'impuls de la lluita obrera que, a més de les reivindicacions laborals,
incorporava les demandes de llibertat i democràcia de debò, i així condicionar
àdhuc més l'inevitable procés de metamorfosi de la dictadura a una democràcia
formal.
Els trets que van assassinar
en el despatx madrileny del Carrer Atocha els advocats laboralistes Enrique
Valdevira, Luis Javier Benavides, i Francisco Javier Sahuquillo; l'estudiant de
dret Serafín Holgado; i l'administratiu Angel Rodríguez; i que van ferir
greument Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos, i Dolores González, casada
amb Sauquillo, embarassada, i que va perdre l'infant que esperava, són
d'aquests episodis de la violència ultradretana en la transició espanyola, no
del tot esclarits (llàstima que investigadors com ara Xavier Vinader no puguin
seguir investigant-ho), ni molt manco són fets als quals no s' ha fet justícia.
En qualsevol cas, ara que fa
quaranta anys d'aquell acte de condol pels assassinats en el despatx d'Atocha i
de lluita per la democràcia a l'església palmesana de Sant Nicolau, és hora de
reconèixer que la transició va ser profundament inmodèlica. Potser, per part
dels demòcrates de debò, es va fer el que era, donada la correlació de forces,
possible. Però, cal acabar (o reiniciar) la partida car, amb Miquel Martí i
Pol, "tot està per fer i tot és possible".
Publicat originalment a dBalears (23-01-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada