Amb aquest nom engeg una nova etiqueta d'aquest bloc: Opinions que m'han interessat molt i amb les que coincidesc.
Primer, un discurs de Nadal de François Hollande. Un discurs de comiat, ple d’amargor i d’impotència. Amb un punt florit: “França està oberta al món, és europea, és fraternal”. Ara, un discurs d’Obama, també de comiat. “ Yes, you can ”, diu.
Però l’optimisme del màrqueting de l’autoajuda no amaga la realitat. We cannot mes cher compatriotes. Venen temps difícils. I el món progressista ha sigut incapaç de fer-hi front. Els vells polítics de la política entesa com un servei a les persones, ara amb poques conviccions i sense idees adaptades als nous temps, semblen entregar-se, amb escassa resistència, derrotats, als nous polítics que irrompen amb gran èxit amb les velles idees redemptores i demagògiques de sempre: més violència social, més confusió, més guerra; una guerra que s’anuncia com a indefinida i que enverina tota la societat, una guerra que no té ni tan sols un enemic o un territori precís i que desconeix què seria la victòria.
Guerra contra el terror? ¿Guerra contra la barbàrie, com va dir Hollande abans de posar “la barbàrie” en un sac on hi cap des de Síria fins a Mali passant per l’Iraq? Guerra contra el terrorisme? Quin terrorisme? Quins terroristes? ¿És un terrorista “dolent” l’àrab israelià que es va llançar amb un camió contra un grup de soldats a Jerusalem, però és un terrorista “bo” el sergent israelià que va disparar al cap d’un palestí i amb el qual el cap del govern del país es mostra comprensiu? ¿És també un “possible” terrorista -com es va dir al principi-, el soldat veterà de la Guerra de l’Iraq, amb problemes mentals, que va disparar contra la multitud a l’aeroport de Florida? ¿Terrorista amb idees de l’Estat Islàmic perquè en els seus malsons apareixen islamistes?
Els nous redemptors de l’apocalipsi ho tenen clar: els altres, diuen, els diferents, els de fora, tot el que és desconegut són el Mal, els terroristes. A qualsevol dolent, fins i tot si viu entre nosaltres, “probablement” el mouen idees i interessos forans, o se li ha menjat l’enteniment la propaganda de l’enemic. Les xarxes socials. I ells, en Trump, la Marine Le Pen, en Putin, ells són el Bé, que arriba just a temps per traçar amb la demagògia i la por les línies de separació entre les persones. El Bé i el Mal.
Però com diu el pensador Tzvetan Todorov, la barbàrie no són mai els altres sinó, precisament, el rebuig de la plena humanitat de l’altre -és a dir, la nostra pròpia perversió-. ¿O bombardejar una ciutat del Pròxim Orient és menys bàrbar que degollar un individu dins d’una església francesa?, es pregunta Todorov. I hauríem d’afegir: ¿forma també part de la lluita del Bé contra el Mal deixar que es congelin immobilitzats en camps tancats els refugiats que fugen de les guerres, guerres també nostres?
A partir dels atemptats de l’11-S, si els nous Trump i Le Pen han pogut progressar i convèncer l’electorat, ha sigut precisament per la falta de convicció que els polítics democràtics tenen amb l’estat de dret i la democràcia, per la seva incapacitat d’oferir un programa realista que s’ocupi de les necessitats de la gent en un món global o per la seva impotència. I si fos així ho haurien d’explicar bé: assenyalar amb claredat els veritables poders a l’ombra i així sabríem on s’amaguen els enemics de la democràcia.
Hi ha una sèrie de fets molt significatius d’aquesta renúncia, que, per posar-hi una data, es podria situar als atemptats de l’11-S. El primer fet és haver mobilitzat les societats occidentals cap a una confrontació, estratègica i moral, que es basava en una mentida: les torres de Nova York no les van tombar els iraquians.
La guerra contra l’Iraq, que és el principi del desgavell actual, tampoc no era una guerra contra el Mal. A partir d’aquesta mentida, van anar caient un per un els fonaments i principis de l’estat de dret i del dret humanitari internacional. Les tortures (que Obama va prohibir però no va voler perseguir penalment) de Guantánamo (ara Trump avisa que els presos de Guantánamo “són persones extremadament perilloses i no se’ls ha de permetre tornar al camp de batalla”. Recordem que dels 779 presos que hi havia, només vuit han sigut jutjats i condemnats). La negativa a condemnar els crims de guerra propis. La no acceptació del dret penal internacional. Els nombrosos assassinats selectius, sense passar pels tribunals, que han ordenat Obama i Hollande. Les guerres per encàrrec com la del Iemen. Les guerres brutes i el control i manipulació de la informació... i així podríem seguir enumerant les renuncies de països que tenen, precisament, la democràcia, la llibertat i els drets humans com la seva fortalesa -i la seva decència.
Un antic espia nord-americà, Marc Sageman, ha fet unes declaracions a Le Monde que fan posar la pell de gallina: “La guerra contra el terror se’ns ha escapat de les mans. És incontrolable. Ha generat un entramat militar industrial de l’antiterrorisme en què els pressupostos són de milers de milions de dòlars”. Potser això és el que està passant: enterrada la política, els nous polítics obeeixen bàsicament al món dels negocis, la guerra i la lluita contra els dolents, que és un món que fa de la destrucció negoci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada