I.-Coincidesc amb Ramoneda quan diu que "no hi ha esquerra sense projecte. La dreta pot limitar-se a gestionar
l'statu quo. L'esquerra, no". Recordava aquesta idea del llibre
"L'esquerra necessària. Contra l'autoritarisme predemocràtic" tot
pensant amb debats d'aquests dies sobre la nostrada política turística en
general, i, molt en particular, entorn del projecte de llei de comercialització
de lloguers turístics.
II.-El que anomenen
"Turisme Sostenible" ¿És un projecte?, ¿És quelcom més que un
eslògan? Veritablement no és més que un logo per acomodar-se a la tendència
actual de consum turístic massiu. Una marca més de la xarxa de marques que ha
aconseguit ocupar el centre de l'escena arreu, com ho demostra que
l'Organització Mundial del Turisme (OMT) hagi declarat 2017 l'any del turisme
sostenible ¿Sostenible de què? Dit sigui entre parèntesis que l'OMT és
qualsevol cosa menys un referent en la defensa del medi ambient i dels drets
humans. Sense anar més lluny, mentre festeja l'Any del Turisme Sostenible,
calla davant evidències com la d'aquests assassinats d'activistes
ecologistes que s'enfronten, també, al turisme desposseïdor a Hondures.
En qualsevol cas, res de nou. Fa anys que Naomi Klein, en el seu "No
logo", ens va explicar, fil per randa, de què anava això del consumisme
contra la ciutadania.
III.-Em sembla que la defensa de la proposta governamental de
legalització-regulació de la comercialització del lloguer turístic se sustenta
en la idea segons la qual, tot el que és bo per als que tenen més, és bo per a
tothom. És a dir, s'accepten els arguments que deriven de l'hegemonia ideologia
conservadora de legitimació del creixement turístic. No ens enganyem: un sostre
de places turístiques no significa una limitació real al creixement del nombre
de turistes.
Aquesta
legalització-regularització és quelcom més que una norma administrativa. És La
legitimació de convertir espais de i per a la ciutadania (espais comuns) en
espais turístics (espais business) que es fa oblidant que "resignificar la ciutat com a espai comú
requereix un urbanisme al servei del fet d'habitar, conformador de llocs on
sigui possible la interacció, la trobada, la conversa..." o que "les ciutats no poden ser 'creatives', smart,
emprenedores, globals, [jo afegiria turistitzades] i alhora ser inclusives,
democràtiques i participatives poden intentar-ho, però només a condició de
saber quines són les prioritats" (Imanol Zubero. Revista PAPELES de relaciones ecosociales y cambio
global, núm. 129, 2015). L'esquerra difícilment tindrà un projecte propi
si dóna legitimitat a un projecte de ciutat neoliberal.
IV.-L'argument fort de la legitimació de l'esquerra governant al
lloguer turístic és una suposada "prosperitat compartida". Aquesta
expressió no és més que un altre logo ¿Per què no parlen de "repartiment
equitatiu de la riquesa", o, si es vol, de "prosperitat sense
precarietat"? Es parteix de la idea que ara, amb les plataformes digitals,
és possible que la "classe mitjana" participi -no exclusivament per
la via del salari directe o indirecte- del negoci turístic. Es dóna per fet la
falsa -o, si més no, indemostrada empíricament- existència d'una robusta i
extensa classe mitjana, i, per tant, es rememoraria aquell nefast "ara tots som classe mitjana" de
Tony Blair.
Les conseqüències del fracàs de
la diagnosi i les polítiques aplicades per la "tercera via", encara
ara, les estem pagant la població no rica. Mai ha existit una única classe
mitjana. Ans al contrari, mentre la socialdemocràcia de dretes defensava
aquestes pelegrines –i interessades- ocurrències, anava reforçant-se allò que
ara coneixem i patim com a societat de les grans desigualtats, o la de l'1%
contra el 99%. Òbviament, en aquest 99% no tothom és igual. Hi conviu una
selecta classe acomodada, una classe mitjana erosionada econòmicament i en
grandària (vegin aquí un estudi de la OIT), i la
cada vegada més gran classe empobrida, en definitiva, la celebèrrima concepció
thatcheriana de societat dels tres terços. Per tant, em sembla escaient plantejar
els següents interrogants: ¿Entre quins d'aquests tres grups socials es
compartirà la "prosperitat" que legitima el lloguer turístic?,
¿Tindran més prosperitat els treballadors i treballadores pobres i les persones
que, a més d'haver estat víctimes del desnonament de l'habitatge, segueix
suportant un deute bancaria insuportable que les converteix en desposseïts
permanents?
V.-Els esforços de les esquerres (socialdemòcrates, ecosocialistes,
sobiranistes, feministes, etc.) haurien d'anar en la direcció de contestar a la
pregunta que, poc abans de morir, ens va deixar sense contestar Tony Judt:
"¿Com parlar, no sobre les lleis de l'economia, sinó sobre les
conseqüències de l'economia?". En el cas del lloguer turístic en l'era de
la digitalització, en la contestació, sens dubte, ha de conjugar-se el verb
decréixer, s'ha de tenir voluntat d'acabar de debò amb una indecent geografia
humana de la desigualtat, i de lligar justícia social amb justícia climàtica.
Altrament dit, per a l'esquerra, tot i les dificultats, governar hauria de ser
articular el bé comú, i no tant equilibrar els interessos dels poderosos amb
els dels menys poderosos i els desposseïts. Mai s'aconsegueix. Sempre guanyen
els mateixos. I, a més, els que guanyen són electoralment desagraïts. En alguns
dels debats a què he fet referència més amunt, s'escoltaren algunes
intervencions que em van provocar el déjà vu de recordar intervencions de
comerciants en reunions amb qui va esser Vicepresident del primer Pacte de
Progrés, Pere Sampol, per tractar aquella primera llei autonòmica que protegia
el comerç autòcton de la voracitat de les grans superfícies comercials. Mai se
li va agrair amb vots a Sampol una legislació que, aleshores s'empraven altres
paraules, també pretenia compartir prosperitat.
VI.-En fi, legitimar un model de societat amb un pes important de
"propietaris/as d'allotjaments turístics" no té res a veure amb un
projecte transformador d'esquerres. La legitimació que li convé a l'esquerra és
la de resistir, enfortir solidaritats i avançar en una política de decreixement
turístic (les propostes contingudes a les al·legacions del GOB són un
excel·lent camí transitable), i de predistribució (la necessitat d'una Renda
Bàsica incondicional és cada pic més evident) per poder avançar en un canvi de
model econòmic. El dilema és el de sempre: Únicament gestionar, o transformar
gestionant. Sens dubte la legitimació de la comercialització d'estades
turístiques a habitatges és la deslegitimació d'una política transformadora. La
política turística esdevé, doncs, en una política d'ordre. Simplement com cal!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada